Miguel Castillo, Erasmus als huitanta-un anys: “Mai s’ha de deixar d’aprendre”

  • 9 de febrer de 2018
 
Miguel Castillo
Miguel Castillo.

Maria Iranzo. Fotos: Miguel Lorenzo

En les seues targetes personals, les que porta en la cartera, escrit en les tradicionals cursives sobre fons blanc es llig: 'Miguel V. Castillo Nácher'. “La V. és de Vicente, però sempre que m’han preguntat he dit que és de Valent”, em somriu amb picardia. El qualificatiu es justifica ràpidament en fer un periple per la trajectòria vital i professional d’aquest graduat en tercer curs de Geografia i Història, en el passat notari i en el futur més immediat becari Erasmus a la ciutat italiana de Verona.

“Quan ens feren la prova d’idioma a la Facultat de Filologia, la bidella em diu en entrar: ‘Per favor, els familiars han d’esperar fora’. A la qual cosa vaig haver de contestar: ‘Perdone’m, però el que s’examina sóc jo. A mi qui m’espera fora són els néts’”.

No és la primera beca que rep Miguel Castillo (Llíria, 1937). Fa dècades aquest fill d’una família modesta de llauradors ja en va guanyar una per a poder estudiar a l’Institut Lluís Vives de València. “Venia de Llíria cada dia en el trenet i en acabar vaig ser reconegut amb el Premi Extraordinari de Batxiller”, recorda amb tendresa. “Va ser aleshores quan em va fitxar el València per als equips juvenils i quasi fou la meua perdició. El primer any de Dret, matriculat en aquesta Universitat de València, em van suspendre totes”, rememora aquells dies en guardar els pilars del pati de La Nau. “Li vaig prometre a mon pare que en setembre les aprovaria totes, però no em va donar l’oportunitat. Me n’anava al camp a treballar amb ell i els meus tres germans”.

Després d’un any sabent el que comporta físicament el cultiu de la taronja, va aconseguir que el fitxaren en un equip de futbol de Barcelona finançat per la fàbrica Fabra i Coats. “Amb aquell xicotet sou, que complementava amb classes particulars, em vaig poder matricular de nou en Dret a la Universitat de Barcelona. El primer any vaig traure matrícules que em tornaren a motivar per a l’estudi”, respira amb gratitud.

Un iaio ple d’història
El “abuelo”, com l’anomenen hui amb estima els companys de classe, va ser primer professor ajudant a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i a continuació es va traure l’oposició de notari. A Barcelona va conéixer la seua dona, Conxita, que estudiava Farmàcia. Ella va muntar la seua apotecaria a València i “a la capital del Túria ens instal·làrem”.
Ha deixat empremta al Col·legi Notarial de València; a les notaries de Llucena del Cid, Sant Mateu, Simat de la Valldigna, Quartell, Pedreguer, Gandia, Torrent, Paterna i Onda; entre els opositors a notari, “els quals he format sempre gratuïtament i amb la mateixa dedicació que Roberto Follia ho va fer amb mi a Barcelona”; i des de fa cinc anys a la Facultat de Geografia i Història, “carrera que vaig decidir estudiar després de patir un infart”. “Aquell ensurt em va fer repensar la meua actitud de jubilat i em vaig matricular a la Universitat, on he trobat la calor d’una llar entre els professors i companys”, assegura emocionat. “M’abracen, em deixen els apunts, em demanen consell sobre les seues qüestions personals. Sóc un més d’ells”.

El 15 de febrer l’aventura d’aquest amant de la història contemporània i la música continua a quasi mil cinc-cents quilòmetres de València. “Vaig estar fa anys a l’Arena de Verona escoltant Maria Callas. Recorde lleugerament el balcó de Julieta, però a penes res d’aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Me’n vaig d’Erasmus amb la meua dona actual, María Luisa Alama Castellary. Hem llogat un apartament perquè, clar, no vaig a posar-la en una residència d’estudiants!”.

Després del graduat
S’ha matriculat de cinc assignatures i durant les últimes setmanes una professora li ha impartit nocions d’italià. “No sé si podré amb totes les matèries o me’n deixaré alguna. El que tractaré de fer és traure el màxim profit de l’experiència. Mai es deixa d’aprendre. I en això compte especialment amb el suport de les meues tres filles”.
El camí de Miguel Valiente Castillo sembla encara molt llarg: “Quan em gradue, ja tinc pensat el tema de la meua tesi doctoral. Serà la història del notariat valencià”, avança enorgullit.