La conferència de premsa de presentació d’aquesta mostra s’ha celebrat aquest matí a La Nau amb les intervencions d’Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València; Carmen Amoraga, la directora general de Cultura i Patrimoni;  Carmen Negrín, néta de Juan Negrín, José Medina, president de la Fundació Juan Negrín, Victoria García Esteve, la directora del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València i el comissari de l’exposició, Salvador Albiñana. L’exposició, organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Igualtat, i la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, té la col·laboració de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació, i de la Fundació Juan Negrín.

Durant la seua intervenció, el vicerector ha destacat que amb aquesta mostra pretenem “inaugurar una línia d’exposicions per posar en valor un nou espai de la Nau, la sala Duc de Calàbria, que es destinarà a exposicions que mostren el valor bibliogràfic i documental de la Universitat de València i d’altres entitats”. Així mateix, ha anunciat que cada any es programaran dues o tres exposicions en aquest lloc, que a més acollirà una exposició permanent amb una selecció dels millors còdexs de la institució, que es podrà visitar a través de visites guiades. Això ha esta possible, segons ha explicat Victoria García, pel trasllat de 100.000 d’incunables i còdexs a altres dipòsits de La Nau i la recuperació d’aquest espai per a exposicions.

Una de les intervencions més emotives ha estat la de la néta de Negrín, que ha descrit el seu avi com “un home elegant amb les butxaques deformades perquè estaven plenes de llibres, així era la seua passió per la lectura”. Des de la Fundació Juan Negrín, José Medina, ha assenyalat que aquesta exposició “suposa la millor tornada de Negrín a València”.

Carmen Amoraga també ha volgut destacar el personatge de Negrín: “No era un polític a l’ús i aquesta exposició tanca un cercle per conéixer no només la seua dimensió com a polític i com a metge sinó com a persona, amb els seus interessos literaris”.

L’origen de ‘La biblioteca errant Juan Negrín i els llibres’ es remunta al 2015, quan Juan Manuel Bonet i Salvador Albiñana van presentar a l’Instituto Cervantes de París i a la Fundación Juan Negrín una exposició amb el mateix títol. Ara Salvador Albiñana en proposa una versió revisada i ampliada, en la qual s’ha documentat millor la impremta republicana durant la guerra, la dimensió acadèmica de Negrín i l’important catàleg de l’editorial Espanya (1929-1935), fundada per Juan Negrín, Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo.

El comissari de l’exposició, ha explicat la importància científica i política de Juan Negrín López, creador d’una prestigiosa escola espanyola de fisiòlegs i president del Govern de la República des de maig de 1937, ha deixat en una zona d’ombra el seu interès pels llibres i la lectura. Una passió iniciada durant els seus anys d’estudiant de medicina i professor a Leipzig, que el va acabar convertint en un bibliòfil. Era freqüent trobar-lo als cafès llegint llibres i revistes en l’escàs temps lliure que li permetien les seues obligacions, va recordar el pintor i il·lustrador Luis Quintanilla, un dels seus amics més propers.

Entre Las Palmas de Gran Canaria, on va nàixer el 1892, i París, ciutat on va morir el 1956, va haver-hi moltes geografies en la vida de Negrín. Geografies determinades per raons professionals i familiars i també dictades per exigències polítiques a partir del 1936 i, sobretot, del 1939, quan va haver d’abandonar Espanya camí de l’exili. Amb ell van viatjar els seus llibres i documents, encara que fins al final de la Segona Guerra Mundial, una part dels quals es veuen ara a La Nau.

En l’exposició es mostren uns 150 títols ordenats per la data d’edició. Una elecció dels llibres, les revistes i els fullets publicats als anys que va viure, conservats allà on va estar el seu domicili a París i que la seua néta, Carmen Negrín, ha conservat.

Presentada en tres seccions cronològiques (1914-1936, 1936-1939 i 1939-1956), mostra els interessos de Negrín com a lector: acadèmics, polítics, arquitectònics, artístics, literaris… Es poden veure peces molt singulars de la seua biblioteca personal com el primer llibre de poemes de Pedro Salines amb dedicatòria a Negrín i un dels pocs exemplars que es conserven al món d’’Espanya en el corazón’ de Pablo Neruda.  

Entre Leipzig i Madrid, 1914-1936

El 1908, després de dos anys d’estudis a Kiel, Negrín es va traslladar a Leipzig, on va completar la seua formació com a metge. A mitjan 1914, l’inici de la Gran Guerra aconsellava retornar a Espanya. Va ser aleshores que va començar a adquirir una àmplia biblioteca mèdica que va quedar acomodada entre el seu domicili madrileny, la Facultat de Medicina –la càtedra de Fisiologia de la qual va aconseguir el 1922– i la Residencia de Estudiantes, en el recentment creat Laboratori de Fisiologia de la Junta per a Ampliació d’Estudis, la direcció de la qual li havia oferit Santiago Ramón y Cajal el 1916. Segons el parer del seu deixeble Severo Ochoa, era la biblioteca més completa que hi havia a Espanya per als estudis de biologia.

Les ciències, les lletres, les arts i la política es confonen en la seua biblioteca perquè es van confondre en la seua vida. Karl Jaspers o Blas Cabrera, gran divulgador de la relativitat einsteniana, convivien amb Valle Inclán, George Grosz o Pedro Salinas, el primer llibre de la qual, Presagios,  li va dedicar el poeta el 1924. Aqueix any el seu nom apareixia al costat dels d’Azorín, Enrique Díez-Canedo, José Moreno Villa, Ramón Gómez de la Serna, Max Aub, José Bergamín o Luis Buñuel en la llista de subscriptors. 

L’exposició també reuneix llibres del seu interès per la nova arquitectura, el moviment modern o la bibliofilia, donen compte ‘Internationale Architektur’ (1925), de Walter Gropius; ‘Paris de nuit (1933), de Paul Morand i Brassaï, entre altres.

També d’aquesta época són els exemplars de l’editorial que va inaugurar, junt amb els seus amics Luis Araquistáin i Julio Álvarez del Vayo, el segell España, exemple de l’afany modernitzador de la Generació del 14 –la primera universitària i europeista.

L’editorial es va inaugurar amb la novel·la pacifista d’Erich M. Remarque ‘Sin novedad en el frente’ (1929). Va ser un gran èxit que en poc de temps va assolir les nou edicions. Del variat catàleg –actiu fins a 1935– poden esmentar-se Mis peripecias en España (1929); ‘Vieja y nueva moral sexual’ (1930), de Bertrand Russell, amb Manuel Azaña com a traductor o ‘Écue-Yamba-O!’ (1933), la primera obra d’Alejo Carpentier.

De Madrid a Nàquera i Barcelona, 1936-1939

Fins a 1936, la biblioteca de Negrín, tot i estar dispersa per diferents laboratoris i domicilis madrilenys, va ser sedentària. La situació es va alterar al final de l’any, quan el Govern, en què Negrín exercia la cartera d’Hisenda, va decidir establir-se a València. Va ser aleshores que els seus llibres van iniciar un incert èxode que el final de la guerra i els avatars de l’exili van convertir en laberíntic. De Madrid van ser transportats a Nàquera, a la urbanització de la Carrasca, on es van allotjar alguns ministres. A la darreria de 1937, acompanyant un nou trasllat del Govern, van viatjar a Barcelona i van quedar instal·lats a la seua residència de Pedralbes fins a gener de 1939.

La biblioteca de Negrín ofereix un ampli registre de les premses republicanes. Cal esmentar les edicions del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat i els austers impresos de la Direcció General de Belles Arts, al front de les quals estava Josep Renau; a aquestaa sèrie pertany la Memoria de la Oficina de Adquisición de Libros (1937), redactada per María Moliner, aleshores directora de la Biblioteca de la Universitat de València.

També ‘Hommage à Federico García Lorca, poète fusillé à Grenade’, presentat en l’Exposició Internacional de París de 1937; una versió francesa del discurs pronunciat per Manuel Azaña a la Universitat de València el 18 de juliol de 1937; fullets com ‘Les 13 points pour lesquels combat l’Espagne’ (1938), programa del govern Negrín, el traductor del qual va ser André Malraux i ‘España en el corazón’, de Pablo Neruda, que es va acabar d’imprimir al novembre de 1938 a les velles premses del monestir de Montserrat, a cura de Manuel Altolaguirre. Molt valuós exemplar –el número nou d’un tiratge de cinc-cents– d’un llibre registrat en escasses biblioteques.

Biblioteques en l’exili, 1939-1956

Pròxima ja la derrota, els llibres i l’arxiu de Negrín van viatjar de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc i París, encara que els documents que mantenien més relació amb la guerra van acabar a Marsella custodiats per l’ambaixada de Mèxic a França. Negrín va eixir d’Espanya el 6 de març de 1939 i es va instal·lar a París. A penes s’hi va estar un any. L’avanç alemany el va obligar a abandonar França i al juny de 1940 es va embarcar cap a Anglaterra. Abans de fer-ho, va dipositar la seua biblioteca a Andrésy, localitat propera a París, emparada per un notari de simpaties republicanes.

Negrín va arribar a Londres sense cap llibre, però molt ràpidament va començar una nova Raons polítiques i d’índole familiar li aconsellaven establir-se a París el 1947 i va recuperar els llibres que havia deixat a Andrésy.

Negrín va morir a París el 12 de novembre de 1956. Atenent la seua voluntat, va ser enterrat, amb discreció i sobrietat, al cementeri del Père-Lachaise sota una làpida amb les seues inicials: J. N. L. Després de la seua mort, els hereus es van veure obligats a liquidar la propietat de Combe Court que resultava molt costosa de mantenir. El 1958, la firma Sotheby’s va anunciar la venda de vora cinc-cents cinquanta lots de llibres propietat d’un “Spanish Private Collector” que no era altre que Juan Negrín.

Els llibres no venuts en la subhasta londinenca van tornar a París i van quedar en el qual havia sigut el seu domicili. De preservar tot aquest important patrimoni, se’n va ocupar Feliciana López de Dom Pablo, la dona que havia compartit la vida amb Negrín des de 1925. Després de la seua mort, el 1987, llibres i papers van quedar a cura de la seua néta Carmen Negrín, que el 2001, amb l’ajuda de Gabriel Jackson, va començar a ordenar el valuós arxiu, en l’actualitat custodiat per la Fundació Juan Negrín a Las Palmas de Gran Canaria.