Quantifiquen la influència remota de la vegetació amazònica sobre la humitat del sòl a Sud-amèrica

En l’article, l’equip —del qual forma part Gustau Camps-Valls, catedràtic d’Enginyeria Electrònica de la Universitat de València i investigador de l’IPL— cartografia a escala continental una arquitectura de regions font i embornal. Les zones agrícoles de Mato Grosso, Paraná i la conca del Plata mostren una sensibilitat elevada a les condicions de la vegetació a les regions d’origen del transport atmosfèric d’humitat.

Aquesta associació és coherent amb el reciclatge atmosfèric d’humitat: l’aigua alliberada per la vegetació mitjançant l’evapotranspiració entra en l’atmosfera i pot ser transportada pels vents, de manera que connecta regions distants al llarg de corredors d’humitat.

Els mapes derivats de l’anàlisi identifiquen l’oest i el nord de l’Amazònia com les principals regions d’origen de la humitat, i diverses zones del sud-est del continent com a regions receptores sensibles a les anomalies de la vegetació presents en aquestes àrees d’origen.

A l’Amazònia humida, una major cobertura foliar s’associa generalment amb una major humitat del sòl a les regions receptores del flux atmosfèric; no obstant això, la relació no és uniforme i pot debilitar-se o invertir-se en regions de transició o semiàrides. L’estudi no estima canvis en la producció agrícola, però identifica una especial sensibilitat de zones de cultiu a aquestes teleconnexions.

Model predictiu basat en IA
El treball científic, la primera autora del qual és Feini Huang, investigadora sènior de l’IPL-UV i de l’ELLIS Unit Jena, combina tècniques d’aprenentatge profund amb trajectòries atmosfèriques d’humitat a través de tecnologia predictiva basada en intel·ligència artificial desenvolupada per l’equip investigador i que, per primera vegada, permet estudiar el corredor atmosfèric (vents i precipitacions) en un model contextual que traspassa el mateix bosc. L’equip va comparar un model local, un altre amb context espacial no direccional i un tercer guiat pel transport atmosfèric; aquest últim va assolir una precisió substancialment major.

L’estudi mostra, així mateix, que la relació és no lineal i depèn del clima de fons. Als boscos humits, la degradació del dosser s’associa amb una reducció de la humitat del sòl a les regions receptores del transport atmosfèric. A les zones semiàrides, un reverdiment inicial es relaciona amb un augment de la humitat, mentre que una expansió addicional de la vegetació pot afeblir aquest efecte o, fins i tot, invertir-lo. Els autors subratllen que l’anàlisi identifica associacions estadístiques físicament coherents, però no estableix per si sol causalitat.

L’estudi va ser concebut per Feini Huang i Shijie Jiang, i desenvolupat per un equip d’11 investigadors i investigadores pertanyents a institucions de la Xina, Alemanya, Espanya i els Estats Units.

Huang, Camps-Valls i altres membres de l’equip van rebre finançament del projecte europeu Horizon Europe AI4PEX. A la Universitat de València, aquesta investigació forma part d’una agenda europea més àmplia dedicada al desenvolupament d’una intel·ligència artificial fiable i fonamentada en principis físics, que també inclou l’ajuda ERC Synergy Grant USMILE.

Referència de l’article: Huang, F.; Jiang, S.; Shangguan, W. et al. “Upwind terrestrial influences on soil moisture variability across South America”. Nat Commun 17, 7256 (2026). https://doi.org/10.1038/s41467-026-75637-x