Poc més de 20 anys i per segona vegada en el Campionat Europeu. Quan comença la teua carrera en el bàsquet?
Vaig començar a jugar amb sis anys al meu poble, Almàssera. Després em va fitxar el Ros Casares, que era el referent femení del bàsquet valencià. Quan va desaparéixer ens vam anar tothom al València Basket i des de llavors estic ací. L’any passat vaig jugar en Lliga Femenina 2 i enguany he jugat en el nacional. I en l’equip de bàsquet de la Universitat de València porte des de l’any 2012, quan vaig entrar en la carrera.

Podem parlar ja de palmarés?
Bé… Tots els anys que he jugat amb la Universitat en el Campionat Autonòmic d’Esport Universitari (CADU) he aconseguit l’or a la Comunitat Valenciana; després he anat amb l’equip al Campionat d’Espanya (CEU) i hem aconseguit tres bronzes de sis, i un or. L’any que vaig entrar, en 2012, vam anar a l’Europeu, que es va celebrar a Còrdova, i quedàrem quartes, i enguany torne.

Com us sentiu, capitana i equip, davant la competició internacional que comença el pròxim dia 22?
De totes les que som, només jo he anat a un Europeu, llavors, totes estan molt nervioses perquè realment no saben el que és. No obstant açò, anem amb moltíssimes ganes i moltíssima il·lusió, i una mica espantades potser, perquè se suposa que un Campionat d’Espanya és més fàcil que un Europeu i a Madrid ja hi havia molt nivell enguany. Però, bé, nosaltres anem a competir al cent per cent i amb l’objectiu de l’or. Si després no arribem i ens quedem en grups, doncs tampoc passa res.

Bé, heu fet una bona temporada: us heu tornat a proclamar campiones autonòmiques, per exemple.
La veritat és que la final la guanyàrem de 70. Crec que allò bo que hem tingut enguany és que hem sigut un grup molt competitiu. Malgrat anar 50 per damunt en la final no ens relaxàrem, sinó que vam estar tota l’estona treballant fins a acabar el partit, i jo crec que aquella actitud és una cosa que en el Campionat d’Espanya també s’ha notat malgrat quedar-nos amb el bronze, perquè vam estar a dos punts de ficar-nos en la final. Anàvem a per totes! Sabem les limitacions que tenim, però no ens fa por.

Sou les terceres d’Espanya i les primeres a la Comunitat Valenciana, açò s’ha de notar en l’ambient de l’equip de cara a l’Europeu. Com se senten? Com animes a les teues companyes?
Jo els dic que, al final, l’Europeu és per a divertir-te. Totes les que estem en l’equip venim de categories inferiors. Quan érem júnior i cadets, totes vam estar en molts Campionats d’Espanya i, llavors, és com que la continuació d’estar en aquest equip i tindre l’oportunitat d’anar a Campionats d’Espanya i d’Europa és reviure els moments que vivies en la teua infància. Així que jo els dic que a divertir-se i sense por, perquè, després de tot, el màxim és arribar a l’Europeu i açò ja ho hem aconseguit, ja hem demostrat que tenim nivell i que podem, ara només hem de divertir-nos i tot el que vinga de més, bé serà.

La veritat és que tenen en la seua líder un exemple, una veterana de la competició internacional. Així i tot, què és el que et provoca més “respecte”?
A veure, a mi el que més por em dóna és que crec que som un equip molt baixet, de xicoteta alçada, i quan eixes d’Espanya, els equips d’Europa, sobretot les sèrbies i les russes, són molt altes, a més de jugadores professionals. Crec que si ens poden fer mal, és en açò. Nosaltres som un equip -sempre ho hem sigut- ràpid, que corre, però sense alçada. Crec que el que més ens pot espantar és que ens falta alçada.

Malgrat açò, t’atreveixes a fer una previsió dels resultats a Coïmbra?
Jo sóc molt competitiva, així que ja els estic dient a totes que si podem anar a per l’or, anem; encara que jugant bé, podem estar entre les quatre primeres. Sé que és somiar molt, però jo tinc molta confiança perquè som un equip molt competitiu, que no es rendeix i que lluita sempre amb pic i pala.

Encara que te n’eixes de l’equip enguany, quins són els objectius per a la pròxima temporada?
L’equip continuarà en la mateixa línia que enguany: el bàsquet femení sempre ha demostrat estar a un nivell alt en la Universitat. La veritat és que aposten molt per nosaltres i ens donen molta llibertat i confiança, sobretot, des que va arribar Pau Gaya, que és el nostre entrenador. Amb ell ha anat tot rodat.

I què hi ha dels teus projectes de futur?
A més curt termini vull seguir jugant en el València Basket. No és una lliga professional però sí és una lliga de competició. D’altra banda, ja comence a centrar-me en el meu món laboral. Estic treballant de preparadora física en el València Basket, que és el que jo he estudiat. Però, bé, no vull deixar de jugar i vaig a seguir fent-ho.

Doncs molta sort, Sara, per a tot el que et proposes. Si vols afegir alguna cosa més…
Jo només parle de bàsquet, però és veritat que la Universitat de València a nivell esportiu en general té molt nivell i ho ha demostrat, així que espere que continuen fent-se les coses com fins ara i que, malgrat anar-me’n, tinc plena confiança en què la Universitat va a seguir obtenint bons resultats, competint al cent per cent i anant a per totes.