Sacramento Pinazo-Hernandis, Universitat de València
La soledat porta amb nosaltres tota la vida, però durant dècades pocs es van molestar a mesurar-la. Afortunadament això està canviant i, en un context d'investigació emergent, la intel·ligència artificial (IA) apareix com una eina prometedora, encara que limitada, per a acompanyar els qui més sols estan.
Parlar d'epidèmia de soledat indueix a error perquè suggereix que el problema és recent, creixent i urgent en un sentit d'emergència. Cap de les tres coses és certa. Les taxes de soledat han sigut estables en les últimes dècades. El que sí que és nou és que ara la investiguem amb rigor.
A Espanya, no va ser fins a l’any 2001 quan es va publicar un dels primers treballs científics seriosos sobre la soledat en persones grans, un tema pràcticament invisible en l'acadèmia. L’any 2017 vaig dirigir una tesi doctoral que va posar el focus en les dones grans que viuen soles, un col·lectiu amb dècades d'invisibilitat estadística. També hem publicat La soledad de las personas mayores, un volum que diferencia amb claredat els conceptes de viure sol, estar aïllat i sentir-se en soledat, tres realitats distintes que en el debat públic es confonen amb massa freqüència.
A poc a poc, el camp va anar construint un cos de coneixement propi. És des d'ací, i no des del pànic, des d'on té sentit preguntar-se què pot aportar la IA.
Quatre tecnologies i resultats diferents
La nostra revisió sistemàtica, publicada enguany, va analitzar quatre tipus de tecnologies basades en IA aplicades a la soledat en persones grans:
- Robots socials: dispositius físics capaços de reconèixer emocions, mantenir converses i simular una presència humana.
- Assistents de veu intel·ligents: permeten interaccions a través de llenguatge natural des de casa.
- Sistemes de telepresència: connecten en temps real persones distants mitjançant pantalles i càmeres amb control remot.
- Agents conversacionals com bots: ofereixen interacció textual o vocal contínua, disponible a qualsevol hora.
Totes aquestes tecnologies són diferents, com també ho són els resultats que se n’obtenen. I són els robots socials els que mostren resultats més consistents.
Els estudis que van reportar reduccions significatives de la soledat coincidien en un factor clau: la necessitat d'interaccions freqüents, sostingudes i personalitzades. Els que no van trobar efectes eren, majoritàriament, intervencions curtes, amb poc contacte o protocols estandarditzats aplicats de la mateixa manera a persones amb històries de vida i necessitats molt diferents.
La conclusió és clara: com més se centra la intervenció en la persona, més funciona. Com més s'estandarditza, menys serveix.
Hi ha un patró que es repeteix: les millores apareixen mentre dura l'estudi i s'esvaeixen quan acaba. La baixa freqüència d'ús dilueix l'efecte fins a fer-lo insignificant. L'absència de personalització és un dels factors que més afebleix els resultats.
La falta d'accés amplia la soledat
Una de les troballes més incòmodes de l'estudi és que la tecnologia arriba menys a qui menys la necessita. Les persones que viuen més aïllades, en zones rurals, amb menor nivell educatiu i sense xarxa de suport pròxima, són les que troben més barreres per a usar aquestes tecnologies. Aquestes no són només individuals, sinó psicosocials: inclouen la confiança en un mateix, l'autoeficàcia percebuda, l'alfabetització digital i, sobretot, la disponibilitat d'algú que acompanye l'aprenentatge.
En zones com Campoo-Los Valles, a Cantàbria, on hem treballat directament amb persones grans en situació de soledat, la barrera a vegades és més bàsica: ni arriba el wifi. La conclusió és que dissenyar solucions tecnològiques sense resoldre primer el problema de l'accés no redueix la soledat, l'amplia.
La pregunta és ètica i no retòrica
Volem que una màquina ens acompanye o preferim invertir en comunitat humana? La pregunta té implicacions directes de política pública i despesa sanitària. L'evidència mostra beneficis reals, però també límits que obliguen a ser prudents.
El risc no és la IA en si sinó utilitzar-la com a excusa per a no invertir en els vincles que de veritat protegeixen: la presència d'un altre ésser humà que ens veu, ens escolta i al qual li importem i ens importa.
La IA pot ser un pont, però no hauria de convertir-se en el destí.
El que encara no sabem
La ciència avança, però queden llacunes importants: escassos estudis europeus, poca investigació de qualitat a Espanya, absència d'estudis a llarg termini i una bretxa digital que converteix en invisibles els qui més sols estan.
La tecnologia avança més ràpid que l'evidència, i per això convé ser precisos. La IA no cura la soledat. Pot, en el millor dels casos, reduir-la un poc per als qui no tenen una altra alternativa. Això no és poc, però l'objectiu ha de ser que no siga l'única opció.
La soledat no ha arribat de sobte. Porta amb nosaltres tota la vida, encara que durant dècades ningú a Espanya es molestara a mesurar-la ni a estudiar-la de debò. El problema és que no és una epidèmia, sinó un desafiament antic i persistent que, per fi, estem aprenent a investigar amb rigor.
La urgència és real, però no exigeix respostes d'emergència: exigeix respostes sostingudes, centrades en les persones i construïdes sobre evidència.
Sacramento Pinazo-Hernandis, Profesora titular de Psicología Social en Universidad de Valencia, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment enThe Conversation. Llegiu l'original.