El teuladí comú és una espècie que s’associa als humans des de la Prehistòria. No obstant això, des del principi del segle XX la seua població ha baixat dràsticament en àrees rurals i urbanes de tot Europa per multitud de factors com la contaminació urbana, la falta d’espai per a niar, les dificultats per a trobar menjar, malalties i la depredació. En el centre de Londres, hui està pràcticament extingit, quan en 1925 les cròniques parlen de més de cent milions d’exemplars.

Edgar Bernat-Ponce i José A. Gil-Delgado, de l’Institut Cavanilles, i Germán M. López, de la Universitat d’Alacant, expliquen que moltes ciutats europees han experimentat processos de reurbanització en les últimes dècades i els efectes d’això en la biodiversitat urbana a penes es coneixen. En un article publicat recentment en la revista Urban Ecosystems van estudiar durant 4 estius (entre els anys 2015 i 2018) l’impacte de la substitució del sòl dels parcs (herba, sòl nu) per altres components artificials (formigó, herba artificial, zones per a gossos, paviments) sobre l’abundància del teuladí comú.

Dels 32 parcs valencians estudiats en quatre localitats, en 10 es van produir importants remodelacions durant els quatre anys. En els dos tipus de parcs, tant els remodelats com els que finalment es van quedar igual, l’abundància de teuladins era similar en el moment inicial, si bé en els no reformats en aquest període la població va declinar un 15%, mentre que en els quals es van reformar el declivi va arribar al 60% de mitjana en el mateix període, i va assolir un pic del 62,3% posteriorment a l’any concret de la reforma.

Entre les conclusions de l’article, el primer signant del qual és Edgar Bernat-Ponce, es posa de manifest que la remodelació de les zones amb gespa o herba natural és més nociva per als teuladins que en les zones de sòl nu. Aquest fet l’expliquen perquè en l’herba és molt més probable la presència d’invertebrats i llavors –aliments– que en les zones sense coberta vegetal.

En el seu estudi, els investigadors també han mesurat la distància entre els parcs, ja que la remodelació d’un parc urbà podria haver provocat un desplaçament dels teuladins a un altre pròxim. Amb una distància mitjana entre els parcs de 370 metres, la majoria dels ocells que van desaparèixer d’aquells urbanitzats van morir o van emigrar a hàbitats urbans adjacents, ja que es tracta d’una espècie amb àrees de campatge xicotetes.

En la seua investigació, els tres experts demanen implementar noves polítiques de planificació urbana amb la urgent necessitat de conservar el teuladí comú i altres ocells, si bé són conscients que les mesures plantejades pels ajuntaments han tingut com a efecte reduir la despesa d’aigua i el cost dels jardins. En aquest sentit, plantegen utilitzar arbres autòctons, o espècies d’herba amb un menor consum d’aigua per als parcs, la qual cosa augmentaria el nombre d’invertebrats disponibles per al manteniment dels teuladins. També plantegen millorar la coberta verda urbana i connectar-la per a ajudar en el desplaçament dels ocells.

Article:

Bernat-Ponce, et al. «Replacement of semi-natural cover with artificial substrates in urban parks causes a decline of house sparrows Passer domesticus in Mediterranean towns». Urban Ecosystems (2020). https://doi.org/10.1007/s11252-020-00940-4

Peus de fotografia annex:

1. Edgar Bernat-Ponce i José A. Gil-Delgado, investigadors de l’Institut Cavanilles de la Universitat de València.

2. Germán M. López, investigador de la Universitat d’Alacant.