L’augment de denúncies per aquest tipus de violència masclista requereix un intent d’acostament al maltractador amb l’objectiu d’elaborar un tractament eficaç per a la seua reinserció. Les dades publicades en la revista International Journal of Enviromental Research and Public Health mostren que mitjançant la teràpia amb un tipus determinat de maltractador alié al perfil patològic es presenta una millora en les seues capacitats sociocognitives. “Aquests maltractadors tenen una major rigidesa cognitiva, són incapaços d’adaptar-se davant les demandes canviants perquè l’estrés és el seu gran potenciador. Amb el nostre treball hem vist que podien millorar, que són capaços de sentir remordiments, especialment quan tenen fills”, explica Ángel Romero, investigador del programa.

L’estudi directe d’aquest cas es remunta al 2012, quan el mateix Romero, junt amb els investigadors de la Universitat Marisol Lila i Luis Moya, van veure que hi havia un buit d’investigació sobre les bases biològiques dels maltractadors. Encara que ja s’havia abordat lleument aquest camp, es tractava de pinzellades sobre el funcionament del sistema nerviós autònom i de variables hormonals dels maltractadors. “Fins ara les teories tractaven el problema des d’un punt de vista social, i nosaltres aportem altres variables que també poden influir, com el perfil psicobiològic, substancialment diferent als homes no violents”, explica Romero, qui afegeix que la gran diferenciació amb el maltractador que no mostra remordiments és que no actua de manera premeditada i mostra un caràcter impulsiu.

L’essència de la recerca i del treball directe amb el maltractador naix, segons el professor Moya, “de comprendre el perquè d’aquesta violència”. La seua afirmació conjuga la vessant social de la reinserció amb l’apropament investigador per a intervindre més adequadament. Després de sotmetre els subjectes a proves d’estrés, concretament en converses sobre la violència de gènere i sobre la seua relació de parella, es van obtindre conclusions positives com ara la millora de l’empatia i la reducció de la rigidesa mental, ja que aquest tipus de maltractador té dificultat per a mostrar i captar emocions. Una altra de les conclusions a què s’ha arribat és l’activació de la testosterona a través de l’estrés que pot produir una predisposició a l’agressió. “Realment, l’estrés de la relació de parella en aquestes persones augmenta molt més, tenen una major reactivitat fisiològica, problemes per a canalitzar la seua ira, i l’acaben desencadenant contra la persona que tenen davant”, afirma Moya.

Quan un home arriba al programa és habitual el victimisme. Ells es consideren objectius del sistema i són incapaços de reinterpretar una realitat sedimentada, i fins i tot arriben a afirmar que és la seua parella qui ha d’estar a la presó. La distorsió de la realitat és un problema essencial en aquests individus, que per als investigadors de la Universitat de València és necessari pal·liar. “Reinterpreten la realitat, la justifiquen, la minimitzen i, si no intervens, és impossible que canvien d’opinió. El treball que s’ha realitzat és un potenciador del canvi, un possibilitador, els permetem canviar i sobretot reflexionar”, afirma Lila.

Deu anys després, el programa Contexto ha treballat amb centenars d’homes condemnats per violència de gènere, tenint el seu germen en la tasca que duia a terme la professora Lila a centres penitenciaris. Quan es van plantejar les bases del projecte, es va dissenyar el programa d’intervenció i es va considerar que era necessària l’aplicació d’un context ecològic per analitzar l’entorn del maltractador, diferenciant-se del caràcter marcadament clínic de la resta de programes. “No hi ha res igual al programa Contexto. Després de tractar amb set-cents homes, considerem que estem obligats a fer-ho, a més hi ha gent a la Universitat que vol formar-se, gent que t’ajuda i que conforma una estructura que permet la recerca”, explica Lila.

Les possibilitats que planteja el tractament del maltractador, iniciades pel programa Contexto, depenen de factors econòmics per a realitzar més accions, però des del punt de vista analític semblen clares. “A partir d’ara cal incrementar les limitacions, augmentar la grandària de les mostres i centrar-nos en l’anàlisi del perfil psicològic per a fer un abordatge complet i establir els perfils”, conclou la professora.