És autor de més de quaranta llibres i milers d’articles d’opinió, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció de Filosofia i Ciències Socials) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La distinció que ara li atorga la Universitat se suma a un bon grapat de guardons, com ara el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diversos Premis Nacionals de la Crítica, la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència i, més recentment, el Premi de les Lletres Valencianes 2016 i el Premi 9 d’Octubre 2016 de la Generalitat Valenciana.

Ell, però, es defineix sobretot com un “ciutadà responsable”, i diu que això és el que ha marcat el sentit de tota la faena realitzada. Així ho ha explicat en aquesta entrevista telefònica.

–Com ha rebut la concessió d’aquesta medalla de la Universitat de València a tota la seua trajectòria?

–Amb una considerable satisfacció, justament perquè ve al final d’una trajectòria molt llarga, de més de cinquanta anys treballant i fent coses per aquest país, amb una producció literària i també dins de les ciències socials i de l’antropologia social. I al final, quan ha passat tant de temps i tens un cert reconeixement per part de la teua principal i més entranyable institució acadèmica, això aporta una satisfacció molt profunda i sòlida. S’accepta i es rep amb molta gratitud.

–Com es defineix Joan Francesc Mira?

–En primer lloc sóc un ciutadà del País Valencià, i d’Europa i del món sencer, amb una certa responsabilitat assumida pel seu propi país. En segon lloc, i fonamentalment, sóc un escriptor, en tots els sentits: escriptor de literatura de creació, escriptor d’assaig i traductor de clàssics.

–Pel que fa a la literatura de creació, quines són les obres de les quals està més satisfet i quines potser refaria si en tinguera ocasió?

–Una cosa que vas aprenent en la vida tal com vas escrivint és a estar permanentment insatisfet, sempre voldries fer una altra cosa més ben feta, i el que has fet no t’acaba mai de convéncer. Així que ho refaria tot. Sona absurd, però és així, tot i que no és una cosa que em preocupe. De les obres que estic més satisfet destacaria sobretot Borja Papa, perquè és una obra molt peculiar i que em va costar molta faena, i molta recerca a biblioteques i als arxius del Vaticà; és peculiar pel que té de fascinant la pròpia història de la família i pel que té de recreació literària de tot l’ambient de la Roma renaixentista. També destacaria les tres novel·les que es desenrotllen en cercles concèntrics a la ciutat de València, una mena de trilogia que m’ha costat quasi vint anys de produir: Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història. Finalment també destaque una obra més personal, més delicada, la més recent: El tramvia groc, que evoca la meua infància entre la ciutat i l’horta i el que suposa haver viscut aquell tipus de societat tradicional que ja pràcticament ha desaparegut.

–Pel que fa a la producció assagística i de l’antropologia, quins treballs ha gaudit més?

–Per una part, les milers de col·laboracions en premsa, són tres o quatre mil articles d’opinió en diversos mitjans de comunicació al llarg de molts anys. Per a mi cadascun d’aquests articles és com un assaig curt. Després destacaria les aportacions que he fet a la construcció d’una antropologia cultural i social al País Valencià, que fa quaranta anys no existia i de la qual he estat l’impulsor. I estic també satisfet de la teorització del que és el fet nacional històric a Europa, des del punt de vista cultural i polític des dels segles passats fins l’actualitat, la teoria que vaig plantejar en el llibre Crítica de la nació pura o en altres dedicats específicament al cas del País Valencià.

–En el cas de les traduccions, com valora la faena feta?

–D’això estic especialment satisfet. Jo a voltes explique que quan em moriré arribaré al cel i sant Pere em dirà: Vosté qui és? I jo explicaré que sóc un senyor que ha posat a disposició de milions de persones del seu propi país i de la seua pròpia llengua els tres pilars sense els quals no s’entén la cultura occidental: l’Odissea, la Divina Comèdia, que és la història central i cabdal de la història literària d’Europa, i els Evangelis, el Nou Testament, que és el fonament de tota una cultura religiosa que ens continua influenciant fins el moment actual. Sense eixes tres obres no s’entendria el que coneixem com a cultura europea i, per tant, estic satisfet d’aquestes traduccions. Certament, aquesta faena no s’haguera pogut fer sense tindre una molt llarga familiaritat amb les llengües originals, per una banda l’italià, que conec bé perquè vaig viure a Itàlia des que tenia vint anys i és on vaig estudiar, i per una altra el grec, que en definitiva ha estat el meu ofici, del qual he cobrat un jornal cada mes com a professor durant tota la vida. I és aquesta familiaritat amb les llengües la que m’ha permés de traduir com s’ha de fer en l’actualitat: posant les obres al nivell del llenguatge literari contemporani.

–A més de la tasca com a escriptor, doncs, vosté ha sigut professor de grec clàssic.

–Efectivament. He sigut catedràtic de grec d’institut durant vint anys, i a la Universitat Jaume I durant uns altres vint, des que era col·legi universitari de la Universitat de València fins que em vaig jubilar fa onze anys.

–I d’on trau temps Joan Francesc Mira per a fer tantes coses? Dorm prou?

–Sí que dorm, molt bé i molt tranquil·lament. El que faig és, per dir-ho d’alguna manera, molt poca vida social, poca vida de tertúlia o d’eixir. Visc al mig del camp i faig un horari quasi monàstic, segons paraules de la meua dona, molt regular, tant quan anava a la universitat i feia classes de matí com ara que estic jubilat. És com si tinguera una jornada de treball, i quan fas això de manera rigorosa i continuada cada dia durant molts anys el temps s’aprofita i van eixint coses. A més, deu ser que la mare naturalesa, la divina providència o qui siga que reparteix eixes coses, m’ha donat alguna qualitat per a escriure, i jo he intentat aprofitar-la. No té més secret que treballar molt.

–A més a més de tota la tasca professional i de creació literària, ha dedicat bona part del seu temps a l’activisme i la política.

–Sí. Com he dit al principi, per davant de tot jo em considere un ciutadà responsable. I això comporta, des del meu punt de vista, una sèrie d’obligacions. La meua concepció del patriotisme és una responsabilitat sobre la teua pàtria o patrimoni. És a dir, sobre el teu país, la teua gent, la teua història, la teua cultura, tot allò que fa que un país siga una cosa específica. I jo he assumit eixa responsabilitat com molta altra gent i m’hi he dedicat tant com he pogut, tot i que no d’una manera continuada. Ara mateix sóc president d’Acció Cultural del País Valencià i he sigut tota la vida militant polític d’una força valenciana d’esquerra, que ha passat per diversos noms, i ho continue sent, i quan m’han demanat donar la cara en unes eleccions o en qualsevol tipus d’acte ho he fet. Però això no ha sigut la meua funció principal en la vida, ha sigut una qüestió complementària però que he fet amb molt de gust.

–Dins d’aquesta activitat política nacionalista, quins moments han estat més decebedors i quins han comportat més alegries?

–En realitat, jo política com a tal n’he fet molt poca. M’agrada més parlar de responsabilitat, de compromís, tot i que ara mateix aquesta paraula s’associa a una força política. Per a mi ha estat molt decebedor, com a militant d’un partit polític que ha costat molts i molts anys de consolidar, veure que aquesta força no arribava a tindre el pes i la presència política i institucional que jo pensava que el país necessitava. A vegades ha resultat una miqueta frustrant. Però finalment la persistència, la continuïtat i l’esforç de moltíssima gent han tingut un resultat positiu aquests últims anys, cosa de la qual estic especialment content i satisfet.

–Com valora el canvi polític en el govern valencià?

–Aquest canvi el valore de manera incondicionalment entusiasta i positiva, perquè és el que he desitjat tota la vida. Això no implica que em puga reservar sempre, de cara als meus amics, la capacitat de criticar coses que pense que són insuficients, o que tenen defectes. És una crítica positiva i constructiva, però de moment procure que quede en l’àmbit més personal. Jo el que vull i desitge és que aquesta situació actual no siga efímera sinó que es consolide i que dure molt de temps, perquè en aquest país cal construir i reconstruir moltes coses, i això no es farà en quatre anys. Necessitem molt de temps i molta constància. I jo, fins el punt que puga, col·laboraré perquè siga així.

–Quin considera que és ara mateix l’estat de salut del nacionalisme valencià?

–Nacionalisme és una paraula molt ambigua. Ací a voltes persones que tenen un poquet d’interés per la llengua, o són mitjanament simpatitzants o favorables, ja diuen que són nacionalistes. I en el conjunt de la història contemporània es pot entendre de manera negativa, en referència als nacionalismes tancats i exclusivistes, que no és el cas del nostre: tot el nacionalisme català i concretament el valencià ha sigut una cosa totalment civilitzada, oberta, constructiva i positiva. Per desgràcia, la consciència comuna del poble valencià és encara molt fluixa. Parle de la consciència de ser una realitat nacional, cultural, històrica, territorial, etc., que no sols s’ha de preservar sinó que ha de servir per a millorar la pròpia estima. Una comunitat humana sense autoestima no pot funcionar. Cal certa satisfacció de ser el que som, i de voler continuar sent-ho, i això encara és insuficient. Falta també certa cohesió social, ideològica i política al voltant d’uns mínims elements compartits. La divisió històrica contemporània dels últims cinquanta anys, parlant genèricament, entre dreta i esquerra, entre espanyolistes i valencianistes, entre catalanistes i tot això, ha sigut un altre tema molt frustrant. Qualsevol societat europea té un conjunt de valors, d’emblemes, de símbols, que són compartits i sobre els quals no hi ha discussió ni enfrontaments, i a partir d’això cadascú té ideologies diferents. I ací això encara no ho hem aconseguit. És un procés molt lent, però tot arriba en aquesta vida.

–Després d’aquesta trajectòria de més de mig segle i de diversos reconeixements institucionals, què porta ara entre mans Joan Francesc Mira?

–Els premis no són tan importants, tot i que d’alguns estic molt orgullós, com ara la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència per la meua vessant com a traductor o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Però els premis, en el fons, són com una rifa: et toquen o no et toquen, i tenen una importància absolutament secundària. Ara el que porte entre mans és acabar coses. Una de les coses que més m’ha agradat fer en aquesta vida ha estat la creació del Museu d’Etnologia, i ara faran una exposició al voltant de la meua faena en eixe camp. Estic preparant també un parell de volums de textos de la meua faena antropològica, pràctica i teòrica. I quan estiga acabat això, segurament faré un altre llibre de memòries. I després, el que vaja venint. Jo crec que ja he complit amb la meua societat i amb el meu país i tot el que faça a partir d’ara serà de postres.