“Mai ens havíem parat a pensar-ho”, afirmen en veu alta dues estudiantes de Treball Social. “Acaben d’explicar-nos que en el conjunt de totes les universitats públiques espanyoles només podem trobar tres rectores”, assenyalen amb certa vergonya pel seu desconeixement. Són Pilar Aranda, la rectora de la Universitat de Granada; Nekane Balluerka, de la Universitat del País Basc; i Margarita Arboix, màxima responsable de la Universitat de Autònoma de Barcelona.

Estem en el mes de març, el mes de la igualtat a la Universitat. “La presència de la dona a la Universitat es desdibuixa quan pugem en l’escalafó. S’afavoreix el status quo que manté els homes en la presa de decisions, en els llocs de responsabilitat. I és necessari prendre iniciatives”, considera Immaculada Verdeguer, vicedegana de Cultura i Igualtat d’aquesta facultat i impulsora d’aquesta activitat reivindicativa davant l’absència de dones en els òrgans directius universitaris. “És cert que no hi ha un masclisme directe, com assenyalen moltes expertes, però les mesures afavoreixen als homes”.

De manera quasi immediata va comptar amb l’adhesió del col·lectiu Mujeres y Punto, una associació plural on el lligam comú entre totes les participants és el seu feminisme vehiculat amb el punt de ganxo. “Per a aquesta iniciativa i a través de la nostra pàgina de Facebook vam sol·licitar a les aficionades que ens enviaren per correu quadres d’unes determinades mesures. I la sorpresa és que n’hem rebut de tota Espanya”, explica la seua portaveu, Rocío Parrilla.

Falta de consciència femenina

Entre les cosidores trobem una estudianta de primer de Periodisme. És Paula Carmela, qui ha col·laborat en divulgar aquest treball de conscienciació. Una altra de les participants més joves relata: “Era inversemblant quan altres estudiants passaven pel nostre costat i ens deien que ni tan sols s’havien plantejat la pregunta. Vivim de tal manera que ni tan sols nosaltres mateixes som conscients que no hi som, que no som visibles”. El seu treball en equip ha vestit de morat i rosa també els fanals i els arbres, que ara llueixen amb els colors simbòlics d’una reclamació.

“En principi mai arrepleguem les nostres obres, que generalment duren molt poc perquè la gent les agafa. Però aquesta vegada farem una excepció i ens agradaria arreplegar la pancarta per a traure-la en les manifestacions on sempre participem, com ara la del 8 de Març, el Dia Internacional de la Dona, i la del 25 de Novembre, el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona”, explica una altra de les cosidores.

Des de fa cinc anys diverses intervencions públiques i reivindicatives al carrer han donat visibilitat a Mujeres y Punto. Amb les seues creacions de llana donen suport a organitzacions no lucratives, als malalts d’Alzheimer o bé denuncien que el pensament i l’organització de la societat són masculins.

Visibilitat al carrer

Una de les activitats de més èxit va ser la que van dur a terme el 2015 al barri de Russafa de València. “Volíem fer evident que tots els carrers, excepte el de la Reina Na Maria, tenen nom masculí. A més, mentre que els noms masculins van acompanyats del seu respectiu càrrec professional o institucional, de reines anomenades Maria en trobem moltes i ací no s’especifica quina és. El que vam fer per a denunciar aquesta desigualtat de gènere és posar un quadradet morat amb una etiqueta de Mujeres y Punto al costat de cada cartell masculí i una de color rosa en el de la Reina Na Maria. Paral·lelament, vam sol·licitar oficialment, mitjançant registre, una rectificació a l’Ajuntament de València, però el que hem rebut és una resposta general on se’ns diu que es tindrà en compte”, detalla Rocío Parrilla. La mateixa acció es va repetir a la localitat d’Aldaia el 2016, “en un barri on cap carrer està dedicat a una dona”.

La performance a l’esplanada de la Facultat de Ciències Socials acaba amb l’última nota que fa sonar la pamplonesa Kontxi Lorente, qui sentencia: “Com a dona pianista ha estat una iniciativa molt motivadora, ja que són poques les dones en l’ofici de la música, i en concret en el jazz només en som cinc. Volem que ens valoren com a professionals de la música, no com a dones o homes. Volem el nostre espai en un món majoritàriament masculí. Uns i altres som artistes i punt”.