La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, en el marc de la seua col·laboració amb l’Ajuntament de Sueca, ha volgut dedicar enguany l’estudi monogràfic al tema ‘Joan Fuster i la ironia’, en l’onzena de les jornades que periòdicament consagra a l’estudi, la revisió i el debat entorn d’aspectes específics de l’obra fusteriana, de la seua personalitat i de les matèries que ocuparen en un moment o altre un àmbit i una funció centrals en les seues reflexions.

La ironia s’ha convertit ara com ara en un aspecte central en l’escriptura contemporània. Al llarg del segle XX ha estat fonamental en escriptors i intel·lectuals de les diferents literatures. Només en l’àmbit de la literatura catalana, aquesta ha estat especialment rellevant en els diferents moments històrics al llarg del segle XX i en els diversos gèneres literaris. Poetes com Josep Carner, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart; novel·listes com Carles Soldevila o Llorenç Villalonga; dramaturgs com Joan Oliver; o assagistes com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster en són una mostra evident. Es tracta, per tant, d’un aspecte de la més alta importància perquè els assistents puguen conèixer millor la producció del gran autor valencià.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) és l’intel·lectual i assagista més rellevant del País Valencià a l’època contemporània i un dels principals de la cultura catalana del segle XX. Llicenciat en Dret a la Universitat de València, prompte va començar a col·laborar a la premsa amb regularitat i alhora va mostrar com a primera inclinació literària l’interès per la poesia. En aquells anys inicials, sorgiren els seus primers llibres de versos, entre els quals cal esmentar ‘Terra en la boca’ (1953) o ‘Escrit per al silenci’ (1954).

En abandonar la poesia, es va professionalitzar, mitjançant l’escriptura, com a periodista a diferents mitjans, primer a València i després a Barcelona o Madrid –La Vanguardia, Jornada, Levante, El Correo Catalán, Destino, Serra d’Or, Informaciones, Tele/eXpres, Avui, El País…–, així com a la premsa de l’exili, sempre amb una clara voluntat d’incidir més directament en la realitat social de la llengua i la cultura catalanes.

En paral·lel a la tasca del Fuster periodista, creixia l’intel·lectual erudit i l’assagista excepcional, com ja ho fa palès el seu primer assaig publicat, ‘El descrèdit de la realitat’ (1955). Amb aquesta obra s’encetà un discurs entre l’escepticisme i l’humor corrosiu aplicats a la vida quotidiana i a la moralitat, un punt de partida que l’autor va saber mantenir al llarg de més de seixanta llibres i durant gairebé quaranta anys de producció.

La riquesa i la diversitat de temes i d’aspectes tractats en la seua obra permeten, tanmateix, agrupar-la sobretot al voltant de tres àmbits d’interès: els assaigs humanístics, els estudis d’història cultural i els escrits sociopolítics. Entre els assaigs humanístics es poden esmentar ‘Les originalitats’ (1956), ‘Diccionari per a ociosos’ (1964), els aforismes de ‘Judicis finals’ (1960), o els dietaris de ‘Causar-se d’esperar’ (1965) o ‘Diari 1952-1969’. Pel que fa als treballs d’història cultural i literària, destaquen ‘Poetes, moriscos i capellans’ (1962), ‘La Decadència al País Valencià’ (1976), ‘Literatura catalana contemporània’ (1972) o ‘Contra el noucentisme’ (1977). Entre els escrits sociopolítics hi ha obres com l’emblemàtic ‘Nosaltres, els valencians’ (1962), ‘Qüestió de noms’ (1962), ‘Un país sense política’ (1976) o ‘Destinat (sobretot) a valencians’ (1979). També va escriure guies de viatge com ara ‘El País Valenciano’ (1962) i ‘L’albufera de València’ (1970).

+Info: http://www.espaijoanfuster.org/