IIIa SCUOLA DI STUDI DOTTORALI.
FONTI PER A LA STORIA DELL'ECONOMIA EUROPEA (SECOLI XIV-XVII)

Novament per la Toscana, aquesta volta en la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada s'ha presentat en un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició. Altrament, ha estat un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna, que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates.

La Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo. Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Tanmateix, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana).

Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)?

Anant més enllà, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioecòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques.

Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat; en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricercha-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professonials preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a l'investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts.
En front de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment extranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos, relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions ho trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians, i no sols, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Text publicat també a www.harca.org

IMATGES:

Una de les sessions de la Scuola

Piazza Grande d’Arezzo

Seu de la Fraternita dei Laici

Santa Maria della Pieve a Arezzo