Ja sóc ací!

Eoooooo, hi ha algú?
Eiiii. Que ja sóc ací! Que sóc Clara!

Sí, ja sé que sóc la segona, però podríeu demostrar una miqueta més d'alegria.
No se què passa però als segons ningú no ens fa ni cas.
Filemon, Obèlix, Blas, el moreno de los Pecos... Això és injust.

De fet jo estic convençuda que,encara que siga la segona, els meus pares estan molt contents del meu naixement: amb el Guillem han fet el rodatge, i ara, quan han trencat mà en això de ser pares, hi arribe jo.

Ara comença la dura vida dels "segons", plena d'obstacles i normes injustes.
Primera norma: el segon fill mai no estrena res. Els llibres, la roba, els joguets... tot el que el Guillem no haja trencat del tot, per a mi.
Segona norma: els amics i familiars només regalen als primers. Si ja has quedat bé quan regalares al primer, no tires els teus diners amb el segon.
I tercera: avisa els pares que aquest segon fill és la tomba de la diversió, la destrucció definitiva de la bona vida, el major enemic dels viatges i el culpable que la paraula "cine" no torne a sonar en aquesta casa.

"Una nena, que bé l'heu fet!, la parelleta!" diuen,
com si els meus pares hagueren fet alguna cosa d'especial
perquè fóra xiqueta o com si tindre dos xics o dues xiquetes
no fóra tindre parelleta.

Ma mare diu que sóc moníssima, amb uns grans ulls, d'un color preciós,
amb dits de pianista, amb un gran somriure i faig cara de ser molt graciosa.
Encara no sé si parla de mi o de la mona Xita.

"Mira nena -m'ha dit-, ací mane jo, que per això sóc el major". Comencem bé.

Guillem ja m'ha posat en antecedents sobre el que m'espera,
"Sobretot, molta paciència. No són mal pares, una mica curtets potser, però almenys posen interés. Això sí, no ens deixen menjar fóra d'hores i promptet a dormir".
Però això és una família o un reformatori?!!
-"Ah, i res de chuches".
Déu meu, he anat a caure a Guantànamo!!

Quins pares m'han tocat!. Llàstima que l'Angelina Jolie i el Brad Pitt ja estaven pillats. M'hauré de conformar amb la Yola Berrocal i el senyor Barragan.

Segur que jo eixiré més intel·ligent que ma mare i el Guillem serà més guapo que el pare, si la Teoria de l'evolució de les espècies no falla (el cas d'Enrique Iglesias i Rociito a banda)

Resulta, pel que jo veig i pel que es comenta al barri, que mon pare es va comprar aquest pis de "picadero", però com que va veure que no se menjava ni un torrat, va decidir sentar el cap i va convéncer ma mare perquè formaren una família, i ella, com que tampoc tenia res millor a fer...
I així, com qui no vol la cosa, ja dos fills. Es coneix que volen participar en la Copa Amèrica i han decidit parir la seua pròpia tripulació.

I ma mare, pel que diuen era la Nana Mouskouri de Quart: tot el dia cantant i fent gorgoritos. De l'Escola Coral va passar a la Universitat de la vida, i es va fer mestra de música. Vaja, que no li agrada treballar.

Resumint, que els meus pares són suficientment ximplets com perquè jo haja de triomfar per mi mateixa.

Ma mare i les meues ties ja estan fent plans per posar-me coletes i pintar-me com una mona, que si "ja era hora que entrara en casa una nineta", que si "li podrem posar vestidets que només ens agraden a nosaltres", que si "li ensenyarem a jugar a la comba" i "li comprarem la "Superpop"... Aghhhh!. Però és que aquesta família no ha subscrit la Carta dels Drets Humans de Nacions Unides? On estan els Cascos Blaus quan els necessites?!

Mon pare, molt alternatiu ell, diu que cal evitar reproduir en la nostra educació els rols tradicionals de xic "superhome" i futbolista, i xica "princesa submisa". De manera que ja m'estic veient jugant a mi a la pilota i fent el marimacho, i al Guillem vestit de la Sirenita jugant amb la Barbie.

Clar que criar i educar un fill no és gens complicat, només cal llegir les revistes especialitzades. El meu bebe, Ser padres, Els seus primers pasets, Mis caquitas y yo, Baby News, Tus primeras rabietas, Téns els pares que meréixes, Mama només hi ha una i ja està pillada,...

En qualsevol cas, encara que ens acabem de conéixer, jo crec que m'estimen. Les seues caretes, la de mamà, papà i Guillem, m'agraden... l'alé ja és una altra cosa , però almenys les caretes m'agraden. Espere que jo també els agrade a ells.

Estic molt feliç d'estar en aquest món, en el vostre món, que, com diu la mamà, ara és una miqueta millor.

PD: Només a mon pare se li podia ocórrer fer-me aquesta pàgina web de color rosa. Marica, fijo.