insubmissió a les casernes:
un pas endavant 

MOVIMENT D'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA

Estimades amigues, estimats amics, organitzacions i col.lectius socials i gent d'altres grups:

Us lliurem aquest modest dossier que vol ser la carta de presentació d'una campanya del Moviment d'Objecció de Consciència (MOC) que des d'ara esperem que tinga una presència constant dins del treball transfornador i emancipatori dels grups de base. Des de fa, quasi dos anys venim considerant la necessitat d'aprofundir en l'estratègia de la desobediència civil antimilitarista que ha vingut sent la insubmissió, articulant les respostes que requereixen, en primer lloc, les transformacions actuals del model militar de defensa, i en segon lloc els intents d'esmorteir la repercusió pública que la campanya de la insubmissió ha tingut en els últims anys, principalment mitjançant la substitució de part de les penes d'empresonament amb que s'ha vingut castigant la disidència antimilitarista per les noves modalitats de mort civil i de condemna a l'ostracisme.

Volem presentar-vos, per tant, aquesta nova campanya que anomenarem insubmissió a les casernes. Després de molts mesos de preparació, des de febrer de 1997, antimilitaristes del MOC han respost a la crida per incorporar-se a files, sotmetent-se en apariència a l’obligatorietat del Servei Militar. Un cop obtinguda la seua condició de militars, els insubmisos del MOC abandonen les respectives casernes per a presentar públicament i colectiva la seua desobediència mitjançant accions noviolentes preferentement a llocs lligats amb l’estructura militar de defensa (casernes, governs militars, empreses armamentístiques...). Fins ara són 26 els insubmisos a les casernes que, provinents de Bilbao, Pamplona, Elx, València, Madrid, Valladolid, Sevilla, Galicia, Tenerife, Barcelona i Palma de Mallorca, estan desenvolupant aquesta nova forma de desobediència civil antimilitarista, 6 d'ells han sofert presó preventiva, i altres 10 es troben jutjats i condemnats en Consell de Guerra per delicte de deserció a 2 anys i 4 mesos de presó militar. Alguns d'ells es troben empresonats a la presó militar d'Alcalá de Henares. Nous Consells de Guerra contra insubmisos a les casernes (o persones que van participar a les accions de presentació), fins a un total de 40, aniran desenvolupant-se als mesos vinents.

En aquest dossier introduim breument algunes qüestions pràctiques pel que fa a la insubmissió a les casernes i consideracions genèriques sobre el seu contingut, les seues raons i la seua pertinència en el moment present. Però també: reflexions entorn als eixos d'aquesta nova campanya de desobediència civil antimilitarista, principalment: transformacions actuals del model militar de defensa (el nou escenari obert amb la desaparició del Servei Militar, la professionalització dels Exèrcits, la metamorfosi de l'OTAN i integració plena de l'Estat espanyol) i propostes alternatives.

Esperem que l'afer done per parlar amb vosaltres de manera continuada. Ens agradaria així mateix conèixer la vostra percepció del tema i tan de bó trobàrem prompte la possibilitat d'escoltar la vostra opinió i de tenir la vostra col.laboració.

Salutacions, abraçades i besos antimilitaristes i insubmisos.

València, gener de 1999

Si desitgeu qualsevol informació sobre aquest dossier, el MOC de València queda a la vostra disposició provisionalment al local de CEDSALA a València: c/Roger de Flor 8, baix / 96.391.67.02, o bé als seguents telèfons personals: Carlos (96.330.89.53), Marcelo (96.384.29.14).

ÍNDEX DEL DOSSIER

I. LA INSUBMISSIÓ A LES CASERNES: UNA NOVA ESTRATÈGIA DEL MOC

• Què és la insubmissió a les casernes

• Per què i per a què de la insubmissió a les casernes

II. INSUBMISSIÓ, ANTIMILITARISME: SITUACIÓ ACTUAL

• La nostra posició davant l'exèrcit

• La situació de l'exèrcit hui dia

III. EL NOU ESCENARI INTERNACIONAL

• La legitimació de la geoestratègia militarista durant la guerra freda i les seues crisis

• Els nous desafiaments de l'OTAN

• La novetat de les intervencions de pau OTAN fora de la seua àrea

• Exèrcit professional i reestructuració de la indústria de defensa europea

• La gestació de la unió europea de l'armament

IV. BASES PER A UNA ALTERNATIVA NOVIOLENTA A LA DEFENSA MILITAR

• Aspectes "nacionals" de l'Estat espanyol

• Aspectes internacionals

• Cap a un nou concepte de defensa

• L'alternativa de defensa noviolenta: la defensa popular noviolenta

Aquest dossier ha estat elaborat pel Moviment d'Objecció de Consciència de València el febrer-març de 1997 a partir de documents de treball del KEM-MOC/Grupo Antimilitarista de Iruñea (agost 1996), MOC Cantabria (novembre 1996) i Utopía Contagiosa ("Bases per a una alternativa noviolenta a la defensa militar", Leganés, 1995).

I. LA INSUBMISSIÓ A LES CASERNES. UNA NOVA ESTRATÈGIA ANTIMILITARISTA DEL MOC.

La insubmissió a les casernes, com la insubmissió fins ara practicada, és una estratègia basada en la desobediència civil. Per això convé remarcar des d’un primer moment el següent: que la desobediència no és una pràctica sagrada per als antimilitaristes i les antimilitaristes, ni constitueix tampoc necessariament la seua essència transformadora.

La desobediència per a nosaltres és part de la proposta de defensa social alternativa a la defensa militar, un instrument d’incisió discursiva, el més eficaç que hem trobat en l’actual situació política, amb vocació de transformació de la realitat. Però és un instrument que pot ser posat així mateix al servei de pretensions reaccionàries. Per tant, en el nostre esforç transformador és precís tenir molta cura amb aquells aspectes que li confereixen un sentit de canvi social: el discurs i les pràctiques que l’acompanyen.

Pel que fa al primer, cal tenir present que l’exèrcit no és un poder aïllat sinó interrelacionat per complet amb la resta de poders que li donen estabilitat a l’estat de coses actual. Sent el nostre objectiu provocar una transformació d’aquest, el nostre discurs no només ha de referir-se a la deslegitimació de l’exèrcit sinó que ha de tenir en compte una perspectiva globalitzadora.

En quant a les actituds, no podem reeditar aquelles que critiquem en altres institucions. És imprescindible mantenir tant la coherència com la consciència del superior potencial de transformació d’allò que es fa sobre allò que es diu.

Es tracta per a nosaltres, per tant, no d’acabar amb l’exèrcit sense més, sinó de transmetre en el procés una ètica transformadora i emancipatoria a través de discursos i fets. En aquest procés volem treballar per a trobar vies d’actuació i expressió que ens permeten aparèixer no com un moviment «anti», sinó constructor d’allò alternatiu.

Què és la insubmissió a les casernes

La insubmissió a les casernes vol ser una nova estratègia del moviment antimilitarista en un moment en que els projectes de canvi en l’exèrcit exigeixen una nova dinamització que ens permeta fer front a l’hegemonia del pensament únic.

Bàsicament consisteix en assistir a la caserna quan així se li requereix al jove per a, una vegada adquirida la condició de militar, abandonar-lo i fer una presentació única col.lectiva, explicant els motius de la desobediència.

Posteriorment, l’insubmís assolirà les conseqüències legals del seu acte que se’n deriven i que es materialitzaran previsiblement en penes privatives de llibertat, determinades per Tribunals Militars en Consells de Guerra.

Per què i per a què de la insubmissió a les casernes

Cóm ja hem insistit, el nostre principal objectiu és aprofondir en el procés deslegitimador de l’Exèrcit, en evidenciar les seues vertaderes funcions i il.luminant el seu costat fosc, fent especial èmfasi en l’exèrcit humanitari i en aquest nou model professional que la població percep a voltes amb un matís possitiu perquè vé a resoldre les tensions que el manteniment de la conscripció causa.

Per tant, ens sembla imprescindible enviar un mitssatge clar, crític, repetit i distint a l’oficial en el moment en que el «nou» exèrcit s’està infantant. Hem d’estar presents en el naixement de l’enèssima metamorfosi de la bèstia, obstaculitzant-la abans de que s’hi consolide entre l’addhesió acrítica d’amplis sectors socials.

El nostre projecte necessitava d’un mitjà diferent que li aportara la força que la novetat posseeix per atraure l’interés de la societat i que la seua imatge no estiga tan estretament unida a la mili com la de la insubmissió que fins ara s’ha practicat. Volem evitar així, si és possible, les apriorístiques associacions d’idees, invitant a altres persones i col.lectius a escoltar el nostre missatge i les nostres propostes.

A més a més, la insubmissió a les casernes continua evidenciant que hi ha un conflicte entre l’exèrcit i la societat que hui gira al voltant del Servei Militar però que, amb aquesta nova estrategia, tractarem d’ampliar al model d’exèrcit en gestació, per a contribuir al desenvolupament i extensió del debat respecte del model de defensa que la societat necessita i desitja.

La insubmissió a les casernes, estrategia que és compatible amb altres que han vingut desenvolupant-se i substituible per qualsevol altra que puguérem considerar més adient, efectiva i coherent en un futur, ens permet a més a més, al nostre parer, resituar el debat de nou al terreny militar, que pot ser facilite tant l’adequació del nostre discurs com la percepció social de la insubmissió com una reacció al militarisme en les seues múltiples expressions i no com una via d’escapament per a insolidaris socials que merèixen reprobació i càstic.

Amb la insubmissió a les casernes pretenem respondre a una de les principals qüestions que se’ns obrin en la situació actual, és a dir: què podem fer per acabar amb el militarisme en les seues metamorfòsis actuals? Aquesta estrategia, com en general la desobediència civil que hem practicat, suposa un treball col.lectiu participatiu i obert, front a l’especialització i limitació creixent en les responsabilitats de la defensa militar que suposarà la professionalització de l’exèrcit i les pretensions d’aprofondir el secretisme institucional que envolta als afers de defensa.

II. INSUBMISSIÓ - ANTIMILITARISME: SITUACIÓ ACTUAL

Des que fa uns anys posàrem en marxa la campanya d’insubmissió amb tanta il.lusió com incertesa hem guanyat en presència social i hem aconseguit extendre tant la desobediència com el discurs i les formes que a aquesta ha acompanyat a sectors amples i ideològicament molt diversos.

Després d’una campanya excessivament llarga, que ha generat ja certa fatiga tant als col.lectius com a la societat, ens trobem ara amb un nou escenari decorat amb nova legislació i projectes de canvi en els exèrcits.

L’aparició d’un nou Codi Penal recondueix la regulació legal de la insubmissió que, continuant la línia marcada per altres anteriors, tracta d’ocultar cada vegada més la repressió. A la vegada, s’esforça per desnaturalitzar el debat en restar-li contingut antimilitarista i transformador amb la finalitat que els insubmisos apareguen com un grup d’insolidaris en conflicte amb la societat [1].

Sembla ser que, en alguna mesura el debat s’està allunyant de l'àmbit militar mentre, paradoxalment, els insubmisos, les i els antimilitaristes, entrem en esferes on anem a ser nosaltres, i no els militars, qui sentim la necessitat de justificar no només la nostra desobediència, sinó inclús la nostra propia existència.

Per una banda, la irrupció del projecte de professionalització de l’exèrcit ha translladat a la societat la idea de que «el problema dels insubmisos» està en vies de solució, restant-li així a la insubmissió un cert dinamisme social. Aquesta idea s’ha vist reforçada pel fet de que alguns dels sectors que han vingut donant suport a la insubmissió han basat la seua actitud més en motius de simpatia cap als qui es neguen a fer la mili o en la solidaritat cap als presos que en una vertadera conscientització sobre el paper del militarisme en la configuració de les nostres societats.

Ens trobem en definitiva, a una cruïlla en la qual aquesta mili en estat terminal és ja part del passat, mentre el futur es va conformant amb els nous exèrcits professionals, metamorfosejats eventualment en humanitaris, però secretament preparats per a mantenir l’injust ordre internacional que patim. Un exèrcit que segueix en peu perquè està al servei del sosteniment de certs privilegis i desigualtats, mentre que la seua sola existència suposa una agressió a la pau en tant que el malbaratament que suposa la despesa militar impedeix destinar recursos necessaris per a resoldre urgents mancances socials; l’afloriment d’una industria militar impulsa i, més encara, necessita que hi hagen guerres i mort, etc.

Els grups antimilitaristes no podem romandre passius davant aquesta nova realitat que ens exigeix un esforç renovat, un desafiament que ens crida a recobrar l’impuls i la il.lusió, a renovar el discurs i les nostres pràctiques.

La nostra posició davant l’exèrcit

A pesar que com a moviment polític transformador la nostra finalitat última és la construcció d’un nou model de societat, hui dia encara continuem creient que la nostra prioritat específica és treballar per la desaparició dels exèrcits.

En efecte, la desaparició dels exèrcits no és una finalitat en si mateix, però la seua eventual dissolució ens alliberaria almenys d’un dels principals garants i condicions de possibilitat d’un ordre injust, un obstacle per a la transformació social i una amenaça per a una pau vertadera basada en la justícia.

Si més no, en treballar per l’abolició dels exèrcits contribuim perquè les nostres societats investiguen noves formes de resoldre els conflictes i, quasi necessàriament, a cercar noves formes d’organització social; anàlogament cal considerar un objectiu en procés i evidenciar que el militarisme no és la única realitat possible. En conseqüència, la desaparició dels exèrcits, i inclús el procés de treball col.lectiu per a aconseguir aquest objectiu, és indispensable per a una transformació social.

No és doncs, ni un discurs, ni un projecte, ni un treball, ni un objectiu inútil.

Ara bé: per avançar en aquest camí, necessitem primerament fer un estudi seriós sobre la canviant realitat militar actual i les relacions que l’exèrcit manté amb la resta dels poders públics i privats. Només així ens serà possible construir un discurs sòlid, profund i afilat que ens permeta fer amb garanties una tasca deslegitimadora eficaç.

Situació de l’exèrcit hui dia

L’exèrcit experimenta una autèntica revolució davant la que, paradoxalment, nosaltres sembla que no acabem de reaccionar.

La mundialització del mercat i el desenvolupament tecnològic estan facilitant que els moviments de capital siguen molt ràpids i canviants. En conseqüència, els exèrcits, que han de defensar nous interessos, evolucionen cap a cossos més reduïts, tecnologitzats, efectius i que puguen desplaçar-se ràpidament.

Per altra banda, la cercada aureola d’institució democràtica necessita d’unes noves formes de legitimació social. Tendeix a desaparèixer l’exèrcit com a poder efectiu, passat a ser cada volta més una institució al servei d’altres formes de poder. Asistim a la construcció d’un exèrcit tecnificat, sense criteris ni pensament polític propi, una higiènica màquina de matar exclussivament, en la que ningú sent responsabilitat per les aberracions que per tot arreu es cometen, gràcies a una sòlida autojustificació ideològica.

La legitimació social, que es el vertader taló d’Aquil.les dels exèrcits hui dia, es substenta en la cobertura del discurs polític oficial i en l’accés als mitjans de comunicació, a partir de pràctiques de marketing ben estudiades com les següents:

• La justificació ideològica i a nivell de discurs basada en idees tradicionals sobre la perversa essència humana, la històrica necessitat de dissuasió...

• La nova imatge de l’exèrcit com institució democràtica al servei del poder polític (públic), i per tant al servei del poble.

• Les missions humanitàries i d’interposició en conflictes llunyans i cruents amb gran seguiment per banda dels mitjans de comunicació.

• Als moments d’intervenció armada més dura el control que s’exerceix sobre la transmissió de notícies no permet l’emissió de les imatges més cruels ni de les informacions més comprometedores, i aquesta conculcació de drets bàsics es justifica per les necessitats de situacions de crisi.

• L’exèrcit comença a aparèixer com incruent, i la guerra com una institució cada volta més asèptica a través d’imatges menys brutals i més semblants a les dels videojocs, on el patiment humà està exclós.

Aquest nou escenari ens obliga a un apropament sostingut per un discurs adequat al que hui dia és i no al que ha sigut històricament si realment volem deslegitimar el que el discurs oficial sosté i oculta.

III. EL NOU ESCENARI INTERNACIONAL

 Als darrers mesos hem assistit a dos fets de capital importància en la reestructuració del sistema de defensa europeu: l’anunci de la professionalització de les Forces Armades (FFAA) anunciada pels governs francés i espanyol, i el procés de reestructuració de l’OTAN iniciat ja després de la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició del Pacte de Varsovia. Aquest capítol preten analitzar i interpretar aquests canvis de forma breu. Creiem que aquestes transformacions cal entendre-les dins d’un context vertebrat per dues idees principals: el canvi del concepte de seguretat provocat per l’enfonsament de l’Unió Soviètica i el procés d’integració europea encetat amb la finalització de la II Guerra Mundial.

La legitimació de la geoestratègia militarista durant la Guerra Freda i la seua crisi.

La Guerra Freda serví com a cobertura ideològica de l’intervencionisme dels EE.UU. Sota el pretext d’una hipotètica agressió soviètica i el perill comunista, els EE.UU. desenvoluparen una política exterior basada en el terrorisme d’Estat, bé en forma d’intervenció militar (Costa Rica, Corea, Guatemala, Vietnam...) o mitjançant l’ajuda militar a països sota dictadures, en molts casos instal.lades després de colps de’Estat a la gestació dels quals Washington no era alié (cas de Brasil, Xil.le, Argentina, Hondures, El Salvador...). Aquest esquema propagandístic va fracassar amb el desmoronament de la Unió Soviètica, havent d’acudir llavors a un nou marc ideològic que legitimara l’intervencionisme. Sorgeixen així nous «perills» que justifiquen aquesta política agressiva: el narcotràfic (que serví de pretext per a la invasió de Panamà), el terrorisme islàmic, etc. Però aquests nous arguments no són prou per justificar els enormes pressupostos militars o el manteniment d’estructures militars de l’envergadura de l’OTAN. S’imposa la necessitat de cercar un nou model de pensament.

El 1949 naix l’OTAN amb dos objectius principals com a fonament: la defensa dels seus membres davant un possible atac soviètic, i la creació d’un marc de cooperació militar accodental sota la tutela estadounidenca. Al novembre de 1989 cau el Mur de Berlín. Durant els 15 mesos següents el món assistiria a la reunificació d’Alemanya i a la dissolució del Pacte de Varsovia, finalitzant d’aquesta manera la Guerra Freda. Una vegada dissolt el Pacte de Varsovia l’Aliança perd el que li donava sentit, és a dir, la seua raó de ser en tant que antagonista, la qual cosa obliga a una revisió de si mateix i del concepte de seguretat que la sostenia i que alhora reproduia: ja no cal fer front a una hipotètica agressió soviètica, amb el que la seguretat concebuda en tant que manteniment de la integritat territorial front a l’agressió externa perd sentit. S’albira la necessitat d’edificar un nou ordre mundial sobre aquest caos internacional, un món on ja no s’observa la possibilitat d’una confrontació universal i on les úniques pertorbacions de «la pau mundial» poden donar-se en forma de conflictes regionals en zones del sud o de l’est. Es desenvolupa llavors un «nou» concepte de seguretat associat a aquest «nou» ordre mundial: ja no es tracta de fer front a una hipotètica agressió de l’antagonista polític, sinó de resoldre conflicte bèl.lics i situacions de crisis que pertorben la bona marxa del capitalisme triomfant en un món universalment democràtic o democratitzable una vegada que la Història, per fi, ha arribat al seu terme. Evidentment, en aquest nou escenari són els EE.UU. i els seus socis europeus, no sempre ben avinguts i casdascú amb interessos propis, els qui hauran de vetllar per la «pau i la seguretat mundials», bé a través d’estructures militars com l’OTAN amb objectius redefinits —el manteniment de la pau i la gestió de la crisi—, bé mantenint l’hegemonia i dirigint amb mà ferma els aparells militars de les institucions supranacionals.

Els nous desafiaments de l’OTAN

Però, abans de fer front als seus nous encàrrecs, l’OTAN ha d’adequar-se a les noves condicions. Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica s’encetà un procés de reestructuració entorn a tres conceptes: l’ampliació cap a l’Est, el paper dels europeus en la Nova Aliança i les operacions fora de l’àrea.

Des de temps enrere hi ha dues posicions divergents sobre el paper dels europeus a l’Aliança, debat que s’intensificà per l’avançat procés d’integració eurpea, principalment arran el Tractat de Maastricht. Per una banda, estan els qui proposen enfortir el «pilar europeu» d’una OTAN reconstituida i adaptada als nous temps, on els EE.UU. mantinguen l’hegemonia, els europeus invertesquen més en defensa i tinguen més comandaments al seu càrrec, i es desenvolupe una política de progressiva col.laboració amb els ex-membres del Pacte de Varsovia. Aquesta posició seria defensada pels governs del Regne Unit, Holanda, Portugal, Noruega, Turquia i per la burocracia dirigent de l’OTAN. Per altra banda, estan els qui consideren que EE.UU. deu ser un aliat estratègic de la Unió Europea (UE), però que aquesta necessita una «identitat de defensa» propia, amb Forces Armades particulars en coordinació amb els aliats militars. França i Alemanya, encapçalen aquesta posició amb el suport d’Espanya, Belgica, Dinamarca, Luxemburg i de manera ambígua per Itàlia i Grecia. Aquesta posició comuna dels governs francés i alemany en l’àmbit de la política exterior i de seguretat es veuria truncada per les diferents posicions mantingudes en els últims anys sobre l’ampliació de l’OTAN cap a l’Est. Mentre Alemanya ho considera un aspecte fonamental per a la seua seguretat, França no té tanta presa i prefereix que es deixe clar abans quin serà el paper de la UE en la futura OTAN. Per això, preferiria juntament amb l’Estat espanyol i Italia, que el procés fora més lent i que es mire prioritàriament cap a la Mediterrània, en considerar-hi que és on es situen els focus d’inestabilitat més greus del futur.

La novetat de les intervencions de pau OTAN fora de la seua àrea.

En quant a l’afer de les operacions fóra de l’àrea, la qüestió és la següent: l’article V del Tractat de l’Aliança defineix l’àmbit d’actuació de l’OTAN, en circumscriure’l als límits geogràfics dels països membres del Tractat. Per tant, l’OTAN es defineix a si mateixa com una organització purament defensiva. Tot això, tenia sentit el 1949 a la signatura del Tractat i mentre es va mantenir l’antagonisme durant la Guerra Freda, però una vegada desapareguda la Unió Soviètica s’evapora també la legitimació que ofereix l’argument de la possible agressió. És en aquest context de necessitat de nous arguments on aparegué Bòsnia. A partir del conflicte als Balcans es reforça el debat sobre les operacions fóra de l’àrea, en decidir-se el 1994 que l’OTAN podria fer operacions militars fóra dels límits de l’article V, però només per a operacions de manteniment de la pau [2].

A la cimera de Bruxel.les de 1994, els EE.UU. posaren sobre la taula el concepte de Forces Operatives Combinades Conjuntes (FOCC), idea que no fou desenvolupada en el moment a causa de les discrepàncies entre els qui podem anomenar simplificant aliancistes i europeistes. I és a la cimera de l’OTAN que va tenir lloc a Berlín els dies 3 i 4 de juny de 1996 on s’arribà a un principi d’acord. Les FOCC s’aproven i es defineixen com unes forces multinacionals que s’agrupen en funció de la missió que vagen a desenrotllar. A més a més, s’acorda la formulació d’una Identitat de Seguretat i Defensa Europea (IESD) que permetiria als països membres de la UE fer operacions militars conjuntes amb la infraestructura de l’OTAN sense que la participació dels EE.UU. fóra necessària. Les FOCC són la pedra angular per al desenvolupament d’aquest projecte, doncs operarien sota les ordres de la UEO. Tot això sobre el paper: només resta una transformació material efectiva de l’OTAN que permeta dur els plans a la pràctica. I és ací on hi comencen els problemes. De moment, la utilització de les FOCC per la UEO deuria ser aprovada en cada cas pel Consell Atlàntic, on els EE.UU. mentenen el dret de vet, encara que una vegada donat el vist i plau en determinades situacions la resta escapa al seu control. Per altra banda, les Casernes Generals de les FOCC residirien en els actuals comandaments regionals, i en aquest punt França i els EE.UU. s’han embolicat en una discussió pel comandament Sud, amb base a Nàpols, que actualment posseeix EE.UU. sense pretensions de cedir la seua sobirania; França no sembla disposada a admetre tal situació ja que la Mediterrània és la seua zona prioritària d’interés, havent amenaçat amb no dur a terme la seua anunciada reintegració en l’estructura militar de l’OTAN.

França abandonà l’estructura militar el 1966, degut a la seua disconformitat amb l’hegemonia estadounidenca al si de l’Aliança. A finals de 1995, França encetà la seua progressiva reintegració. Ha sigut el principal defensor de la necessitat d’una política europea de defensa conjunta i en aquest sentit es manifestà l’Embaixador de França a l’Estat espanyol durant una conferència al CESEDEN el 29 d’abril del 96, un mes abans de la cimera de Berlín: «...per poder defensar llurs interessos i llur lloc en el món, Europa deu dotar-se de mitjans institucionals i operatius nous, sobretot en l’àmbit de la política exterior». Des del punt de vista francés, la caiguda del Mur ha fet evident «la necessitat de passar de l’àntic sistema de seguretat basat en una estratègia estàtica i exclusivament defensiva a un sistema molt més flexible, pragmàtic i actiu, capaç si fora necessari de comportaments i accions ofensives». I és necessari «poder fer-ho de manera autònoma, perquè Europa és a partir d’ara més directament responsable de la seua seguretat i de la seua estabilitat. En efecte, ahir, Amèrica i Europa estaven juntes, estratègicament emparellades, segons l’expressió consagrada, per un llaç automàtic de seguretat, en el marc de l’OTAN. Hui dia, la nova naturalesa de les crisis fa menys evident aquest automatisme. Els europeus haurien per tant de ser capaços, en cas necessari, d’actuar-hi sols, i deuen dotar-s’hi dels mitjans necessaris». I per això, França ha decidit reestructurar el seu sistema de defensa en dos fronts: la professionalització de l’Exèrcit i la reestructuració de la industria de defensa [3].

Exèrcit professional i reestructuració de la indústria de defensa europea

El 22 de febrer del 97, França anuncià la seua intenció de professionalitzar les seues Forces Armades per al 2002. Aquesta iniciativa seria ràpidament secundada pel Govern espanyol: el 17 d’abril el PP i CiU anuncien haver arribat a un acord per a la supressió del Servei Militar en un tèrmini de 6 anys.

Pel que fa a la reestructuració de la industria de defensa europea, es tracta d’un afer vell. El 1976 es creà al si de l’OTAN el Grup Europeu Independent de Projectes (GEIP) amb l’objectiu d’una «utilització més eficaç dels recursos de defensa europeus mitjançant una més estreta cooperació entre els països membres». Els dies 22 i 23 de novembre de 1984 es portà a terme la primera reunió ministerial del GEIP en la que es decidí, entre altres qüestions, «la importància de millorar el potencial de les nacions amb indústries de defensa menys desenvolupades i proporcionar adequades compensacions a aquelles nacions que opten per adquirir productes europeus» i «la utilització eficaç dels recursos a la base europea d’indústries de defensa» mitjançant una «major disciplina per a no llançar un projecte nacional de desenvolupament quan ja hi haja un en un altre lloc d’Europa, nacional o en col.laboració», i finalment, «l’estímul a l’establiment de relacions industrials europees, per a projectes específics i, si fóra possible, sobre una base més permanent.» [4]

Fruit d’aquesta declaració d’intencions fóu el famós projecte conjunt de l’Avió de Combat Europeu (EFA). L’EFA nasqué el 1976 impulsat per Alemanya, Gran Bretanya, França i Itàlia. El 1983 l’Estat espanyol s’afegí al projecte. La primera gran crisi es produí el 1985 quan França, a pesar d’allò acordat al comunicat de la reunió del GEIP a l’Haia, anuncià el seu abandó per a fabricar el seu propi avió de combat, el Rafale de Dassault. Amb la marxa de França, el projecte quedà repartit de la forma següent: Espanya participa amb el 13% de capital i de les despeses a través de Construcciones Aeronáutica (CASA), Alemanya aporta el 33% a través de Deutsch Aerospace (DASA), Gran Bretanya mitjançant British Aerospace (BAe) col.labora amb altre 33% i finalment Itàlia aporta el 21% restant a través d’Alemanya. El motor de l’avió el construeix el consorci Eurojet, en el que Espanya participa igualment amb el 13% a través de l’empresa Indutrias de Turbo Propulsores (ITP), formada per CASA (12,75%), Bazán (12,75%), Sener (25,5%), Banco Bilbao Vizcaya (4%) i Rolls Royce (45%). El 1992 Alemanya també va estar a punt d’abandonar el projecte: els continus augments del pressupost original feien que el Parlament alemany es qüestionara l’aprovacio de noves partids pressupostàries.

El projecte ha finalitzat ja la seua etapa d’investigació i desenvolupament del prototip, començant la fase de producció en la que l’Estat espanyol va a pagar prop d’1 bilió de pessetes en els propers anys. Per això, el 21 d’octubre de 1997 el Ministre de Defensa, Eduardo Serra, i el d’industria, Josep Piqué, anunciaren la signatura d’un conveni pel qual el Ministeri d’Industria finançarà als pròxims anys aquest projecte i el de la fragata F-100 mitjançant crèdits reembutxacables: Industria presta el diner a les empreses fabricants CASA i Bazán, i quan li hagen venut el producte a Defensa (el primer avió es preveu per al 2001) tornaran els diners (tot això fou acompanyat de l’adequada campanya propagantística en mitjans, mitjançant la qual aquesta operació es presentà com una bona notícia de cara a la reactivació de l’economia i la lluita contra l’atur).

Però, potser el més remarcable en allò que es refereix a la industria de defensa europea haja sigut els acords i fusions fets en el darrer any en el sector. En aquest ball els principals actors ha sigut les empreses franceses del sector aeronàutic Dassault i Aeroespatiale, la britànica BAe i les franceses del sector de l’electrònica i telecomunicacions Thompson i Matra. Cal observar que aquest dos sectors industrials són de la màxima importància en l’àmbit militar i que suposen la punta de llança en quant a investigació i tecnologia.

A finals del 1995, BAe i Dassault arribaren a «un acord de principi en un acord de cooperació en avions militars de pròxima generació», que vindrien a substituir a l’EFA i al Rafale. A més a més, «al marge d’aquesta primera etapa de col.laboració, les dos companyies estudien la possibilitat d’un vertader matrimoni de les seues activitats d’aeronàutica i defensa» [5]. Poc després, en febrer de 1996, el Govern francés llançà la privatització de Thompson, grup que consta d’una secció de defensa (Thompson CSF) i altra d’electrònica de consum (Thompson Multimedia). L’operació finalitzà el 16 d’octubre, amb la venda de Thompson a Matra (que vendrà a la seua vegada Thompson Multimedia a la coreana Daewoo), amb la qual es configura la segona societat mundial especialitzada en tecnologia militar, just darrere de Lockheed-Martin-Loreal. A banda de la compra de Thompson, Matra fusionà les seues activitats en el sector de missils amb BAe el maig de 1995, en crear al 50% la societat Matra BAe Dynamics. El juliol, el Govern francés anuncià que Aeroespatiale (pública) i Dassault es fussionaria, amb el que conformarien l’altre gran pol de la industria de defensa francesa. A més a més, Aeroespatiale i DASA duen temps negociant programes conjunts.

La gestació de la unió europea de l’armament

El procés, per tant, està ben clar. De nou en paraules de l’Embaixador francés a l’Estat espanyol durant la conferència abans esmentada, «l’autonomia estratègica només pot ser garantida si es disposa de la seua pròpia base tecnològica de defensa», i per això «la indústria europea de defensa ha de reestructurar-se». I per si encara resten dubtes, Jean-Yves Helmer, de la Délégation Génerale pour l’Armament (DGA) declarava recentment: «Cal crear una Agència Europea de l’Armament (AEA). És una iniciativa que no ha funcionat al si de la UEO i que, per tant, hem decidit impulsar bilateralment, d’acord amb Alemanya. Aquesta iniciativa ha de concretar-se abans del pròxim 9 de desembre, data de la pròxima cimera franco-alemanya», en espera de que «el regne Unit i Itàlia s’afegisquen tot seguit a aquest embrió d’AEA i que Holanda i Bèlgica ho facen també relativament aviat» [6].

Sembla que hi ha interés en certs sectors polítics, industrials i militars en potenciar la indústria de defensa com a motor econòmic. aquesta posició és mantinguda pel Govern espanyol des de fa temps, i bona prova d’això és l’esforç dedicat a aquest sector: en el període 1982-1992 el 47% de l’inversió pública fou a parar a indústries del sector militar. I així ho confirma el recent acord signat per Defensa i Industria per a finançar la construcció de l’EFA, la fragata F-100 i els tancs Leopard.

Concloient. El procés de reestructuració que pateix el model militar té com a mòbils la necessitat de cercar noves formes de legitimació de l’aparell militar i l’avançat estat d’integració abastat a Europa. Maastricht marcà el camí per a la definitiva unió econòmica, però deixà sense definir altres aspectes relatius a una possible unió política. En març de l’any passat es constituí a Torí una Conferència Intergovernamental (CIG) per a la revisió del Tractat de Maastricht. Els punts a revisar són precisament aquells relatius a la integració política que no quedaren definits en el 91: la Política Exterior i de Seguretat Comú (PESC) i els temes relacionats amb la Defensa, per una banda; l’ampliació i la reforma de les estructures polítiques de la UE, per altra banda. Ens sembla clar que Europa s’està preparant per a ser una potència no només d’ordre econòmic, com ja ho és a l’actualitat, sinó que en aquest sentit s’estan prenent les decisions adequades en l’àmbit militar i de la defensa [7].

IV. BASES PER A UNA ALTERNATIVA NOVIOLENTA A LA DEFENSA MILITAR.

Per a delimitar previament quins poden ser els possibles models de defensa alternatius al militar en el futur és necessari definir, abans de tot, en quin moment de l’evolució de les polítiques de defensa i en quin context històric ens trobem.

Aspectes de l’Estat espanyol.

Es pot resumir l’evolució de la política defensiva en l’Estat espanyol en tres grans moments:

1.- En l’època franquista l’exèrcit estava amplament sobredimensionat i era ineficaç per a les tasques defensives, però orientat cap a l’anomenat enemic intern, amb la finalitat de controlar qualsevol intent de contestació al règim dictatorial. El paper dels militars excedia el terreny defensiu i s’ampliava fins a l’intervencionisme descarat en la direcció política i social del conjunt de la societat.

2.- En l’època de la transició s’inicià la reforma de l’estructura militar amb la finalitat de llevar-li pes polític i també per racionalitzar la política de material i de personal.

3.- En l’època del PSOE s’ha continuat aquesta reestructuració tècnica i política i s’ha dotat a l’exèrcit d’un nou camp d’acció: el terreny internacional. Així, després d’un tempestuós referèndum s’integrà l’Estat espanyol en l’OTAN i s’augmentaren progressivament les accions reals en territori alié amb la nostra aportació, entre altres, a les operacions «Tronà del Desert» i en l’actuació sota la bandera ONU en l’antiga Iugoslàvia [8]. Aquesta evolució demostra que és possible la reforma, inclús en profunditat, de l’estructura defensiva a Espanya, i que l’única condició indispensable és que hi haja voluntat política per a executar-la. Per tant, a la vista de l’evolució històrica en matèria defensiva de l’Estat espanyol, la posició que sempre ha qualificat d’impossible qualsevol canvi que ha proposat el moviment pacifista, en queda desqualificada.

Aspectes internacionals

A més de l’evolució que s’ha desenvolupat de manera breu en l’apartat anterior, també són importants els canvis en la situació internacional que hem enfocat de manera més amplia en el capítol previ, i que ara resumim en els aspectes que més ens interessen de cara a les nostres clonclusions posteriors:

Els darrers anys s’hi poden considerar una època de transició i d’indefinició, amb la natural crisi de valors. Es parteix d’un món en constant perill de guerra nuclear i de destrucció total per alguna de les superpotències i amb una profunda guerra de desgast basada en diferències ideològiques. I actualment ens trobem en un món on els experts en política ens presenten un futur altament incert: no ha minvat el perill nuclear (ans el contrari, s’ha magnificat en alguns aspectes en trobar-se l’armament nuclear repartit entre més mans i règims no molt estables) i l’enfrontament merament ideològic ha deixat pas a l’explosió dels latents conflictes ètnics, religiosos, i sobretot al conflicte Nord-Sud o rics-pobres.

En l’àmbit defensiu, aquests anys que vivim són incerts perquè s’estan redefinint les bases que donen sentit i utilitat a la defensa militar: el garant del paper dels Estats i de les sobiranies nacionals. En aquesta època el paper omnipotent i omnipresent de l’Estat és qüestionat des de quatre vessants diferents:

• pels nacionalismes interns (o sense estat dins dels Estats) que revelen que el que se’ns ha presentat en la història recent com a monolític amaga a voltes una realitat molt plural i conflictiva, que cal aprendre a respectar i a articular de manera constructiva;

• pel projectes d’unió superestatals (UE, OTAN, protagonisme de la ONU en accions militars i/o humanitàries), que necessiten la superació de valors i objectius defensius militars clàssics com són el concepte de Pàtria i la defensa a ultrança de les fronteres;

• pel paper cada vegada més important de les multinacionals que defensen interessos particulars amb el suport dels Estats, o en actuar-hi al marge, i inclús per sobre dels Estats, fent en molts casos que conceptes com sobirania popular expressada a través dels mecanismes de la democracia representativa a nivell d’Estat-Nació siguen poc més que paper mullat;

• per l’emergència d’un nou tipus d’actor nacional i internacional com són les organitzacions no governamentals (ONGs) que articulen, mitjançant pràctiques i amb significacions polítiques molt plurals, nous interessos legítims de la societat que s’expressen en gran mesura al marge dels designis estatals.

En conclusió, el garant per antonomasia de l’Estat, i l’exèrcit ho és, es troba en una situació de profunda crisi d’identitat, expectatives i, el que és més greu, d’utilitat.

Un dels resultats de tots aquests processos històrics és el plantejament, tant des de l’estructura militar com des de la societat civil, de les qüestions següents: ¿què és el que cal que defensar i cóm cal defensar-ho? I com a conseqüència de la resposta que es done a aquesta pregunta, ¿quina és la utilitat de l’exèrcit i del militarisme?

Tornant a circumscriure les nostres reflexions a l’àmbit de l’Estat espanyol, el procés de reflexió fet des dels exèrcits i del propi Ministeri de Defensa arriba a la conclusió de que

«la nova estratègia militar parteix de la premisa bàsica de que Espanya no té enemics. No obstant això, s’insisteix en la necessitat de mantenir una adequada capacitat militar per a fer front a les exigències derivades de la seguretat nacional i actuar col.lectivament en la defensa comuna d’Europa» [9].

Tanmateix, es posa espècial èmfasi en redefinir la funció de les Forces Armades de manera que, segons l’ex-Ministre de Defensa Julián García Vargas en la Comissió de Defensa del Congrés,

«deu orientar-se a la gestió de les crisis internacionals que poden afectar als interessos vitals propis o posar en risc l’estabilitat internacional», i així «la inestabilitat que veiem al nostre voltant en obliga a centrar-nos en tasques de gestió de crisis limitades que comprenen tant operacions de manteniment com d’imposició de pau, entesa aquesta com l’acció per a detenir a un agressor» [10].

D’aquest paradoxal anàlisi en el que no es reconeixen enemics, però es preveuen inestabilitats i crisis, sense delimitar quines són, sorgeix per art de birlibirloque la necessitat de mantenir l’exèrcit, de professionalitzar-lo, de dotar-lo amb millors tècniques, etcètera.

Si s’aprofondeix un poc més es descobreix que és el flanc Sud el que proporciona els majors focus d’inestabilitat i possibles conflictes. Són països com Marroc, Argèlia, Tunísia els possibles agressors i/o enemics potencials com assenyala el propi Ministeri de Defensa: «la Mediterrània és un escenari inquietant per a la pau i la seguretat d’Europa per la seua virtual conflictivitat» [11].

Però si realment volem aprofondir al que seria el nucli del conflicte entre l’Estat espanyol i els països del Nord d’Àfrica, convé que estudiem atentament les taules comparatives següents, les dades de les quals estan preses de l’Informe sobre Desenvolupament Humà 1994 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

La conclusió que fàcilment es dedueix és que el vertader conflicte és la diferència entre les difícils condicions de vida dels països nordafricans i les còmodes condicions generals de l’Estat espanyol. Així, el conflicte que pren rellevància no és el que enfronta a les Forces Armades de dos Estats, sinó les desigualtats polítiques, econòmiques i socials que hi ha entre dues societats. Aquestes desigualtats tenen unes causes històriques i són, certament, generadores de conflictes. Però el que no és veritat és que la manera de resoldre aquests conflictes haja de passar obligatòriament per l’ús de les armes i dels exèrcits, ni tampoc s’entén llavors que en gran mesura el desenvolupament de la indústria militar de l’Estat espanyol i Europea es recolce precisament en el manteniment d’alguns d’aquests països, que són els nostres «enemics o focus potencial de conflicte», com a clients de tan sinistre negoci [12].

Cap a un nou concepte de defensa

Aquesta conclusió i aquesta anàlisi ens exigeix un canvi paradigmàtic del nostre habitual concepte de defensa. Aquest canvi requereix altres coordenades de referència a les quals no estem acostumats i açò, en primera instància, en duu generalment a rebutjar aquestes conclusions derivades de l’anàlisi de dades, encara que en el fons les sabem lògiques i coherents. Normalment tendim a enganyar-nos i a cercar excuses del tipus «és una anàlisi correcta, molt bonica, però des d’una posició molt utòpica» per a menysprear aquesta manera de discórrer i poder tornar a la tranquil.litat dels nostres vells esquemes d’anàlisi amb els qual ens mourem amb més comoditat.

Tanmateix, el que ve a continuació és aquesta anàlisi... però fet per un organisme tan poc sospitós d’allotjar desitjos desestabilitzadors com és el ja anomenat PNUD:

«El concepte de seguretat s’ha interpretat de manera estreta durant massa temps: en quant a seguretat de territori contra l’agressió externa o com a protecció dels interessos nacionals en la política exterior o com a seguretat mundial davant l’amenaça d’un holocaust nuclear. La seguretat s’ha relacionat més amb l’Estat-Nació que amb la gent. Es deixaven de banda les preocupacions legítimes de la gent comú que procurava tenir seguretat en la seua vida quotidiana. Per a molts, la seguretat simbolitza la protecció contra l’amenaça de la malaltia, la fam, l’atur, el delicte, la repressió política i els riscos mediambientals».

«En definitiva, la seguretat humana s’expressa en un infant que no mor, en una malaltia que no es difon, en una ocupació laboral que no s’elimina, en una tensió ètnica que no explota en violència, en un disident que no és silenciat. La seguretat humana no és una preocupació per les armes: és una preocupació per la vida i per la dignitat humana».

«La idea de seguretat humana, encara simple, probablement constituirà una revolució a la societat del segle XXI. Una consideració del concepte bàsic de seguretat humana deurà centrar-se en quatre dels seus trets essèncials:

• La seguretat humana és una preocupació universal. Es pertinent a la gent de tot el món, tant als països rics com als països pobres. Hi ha moltes amenaces que són comuns a tota la gent, com l’atur, els estupefaents, el delicte, la contaminació i les violacions dels Drets Humans. La seua intensitat pot variar d’un lloc a un altre, però totes eixes amenaces contra la seguretat humana són reals i van en augment.

• Els components de la seguretat humana són interdependents. Quan la seguretat de la població està amenaçada en qualsevol part del món, és probable que tots els països es vegen afectats. La fam, la malaltia, la contaminació, el tràfic d’estupefaents, el terrorisme, els conflictes ètnics i la desintegració social ja no són esdeveniments aïllats, confinats dins de les fronteres nacionals. Les seues conseqüències arriben a tot el món.

• És més fàcil vetllar per la seguretat humana mitjançant la prevenció que amb la intervenció posterior. Per exemple, els costos directes i indirectes del virus d’immunodeficiència humana (SIDA) pujaven a uns 240.000 milions de dòlars en el decenni de 1980. Uns pocs milers de milions de dòlars invertits en l’atenció primària a la salut i en l’educació en planificació familiar podrien haver ajudat a contenir la difusió d’aquesta malaltia mortal.

• La seguretat humana està centrada a l'ésser humà. Es preocupa per la manera en que la gent viu a una societat, la llibertat amb la que pot exercir diverses opcions, el grau d’accés al mercat i a les oportunitats socials, i la vida en conflicte o pau» [13].

En definitiva, es fa necessari conformar una concepció de la defensa novedosa i que realment siga alternativa als distints models de defensa militar existents (com són la defensa nuclear, la defensa militar perifèrica o en profundetat, les defenses no ofensives, la defensa popular de guerrilles o les modernes guerres de baixa intensitat, i inclús qualsevol model militar que es nodresca de soldats de reemplaçament o de voluntaris). Aquests models no són més que distintes maneres puntuals d’executar la mateixa política basada en l’ús de la força o en l’amenaça del seu ús, venen legitimats per la possibilitat d’un hipotètic enemic extern, sostinguts per una política exterior agressiva i competitiva en unes relacions econòmiques que fomenten la dependència i la pobresa.

L’alternativa de defensa noviolenta: la defensa popular noviolenta

Des del sector noviolent del moviment pacifista portem anys propugnant i intentant desenvolupar tant de manera teòrica com a la pràctica una alternativa a la defensa militar que anomenem defensa popular noviolenta (DPNV). Lluny de defugir el debat social i polític de la defensa de la societat, el moviment pacifista noviolent ho potencia i ho assoleix com una àrea de treball en la que vol desenvolupar una línia de pensament teòric i una pràctica política coherent que siga assumible i realitzable pel conjunt de la societat.

Generalment, la necessitat de configurar una alternativa a la defensa militar inclús per banda de grups socials de base s’ha entés com una obligació de respondre de manera diferent a les agressions i enemics conceptualitzats des d’una perspectiva militarista, per exemple: cóm respondre amb actituds noviolentes o amb formes d’organització no militaritzades a l’agressió d’un exèrcit enemic. Aquesta perspectiva comporta multitud de paradoxes i contradiccions, en tant que deixa sense respondre un dels aspectes fonamentals de qualsevol concepte global de la defensa, a saber: quins són els vertaders enemics de les societats, de què cal defensar-se. La DPNV parteix de la necessitat real que té la societat de defensar els seus interessos, i planteja un canvi paradigmàtic en la concepció de la defensa. En línia, per exemple, amb els recents plantejaments sobre «seguretat humana» del PNUD que abans veiem, la idea de defensa que es planteja des de la DPNV és la de defensar els aconseguiments i drets socials, polítics i econòmics que obtingut la Humanitat al llarg del seu desenvolupament històric.

Però, a més, responent a la segona qüestió important que planteja qualsevol concepte defensiu, és a dir, cóm debem o podem defensar-nos, el plantejament metodològic de la DPNV opta per la noviolència com la manera més coherent i positiva d’intervenir en els conflictes. Des d’aquesta perspectiva, l’acció noviolenta no s’entén (mai s’ha entés així, per cert) com passivitat i submissió davant les injustícies, sinó una manera de fer aflorar els conflictes que generen violència i tractar-los de manera constructiva.

Els conflictes bel.lics solen ser la cridanera punta de l’iceberg de moltíssimes tensions i/o injustícies de tot tipus que s’uneixen i potèncien per a esclatar en un moment determinat. El moviment pacifista noviolent és conscient de que l’única esperança d’acabar amb les guerres és col.laborar en analitzar i proposar mesures alternatives per als conflictes que les generen. Per tant, la DPNV vol abordar els conflictes en la seua arrel i no només en les seues manifestacions puntuals o cojunturals. Per això, hi ha una preferència en la DPNV per fer treballs en tots aquells conflictes generats per causa de la violència estructural, açò és, per la violència econòmica, política i social que és la forma prioritària generada per les estructures del propi sistema en el que ens trobem (o generaria qualsevol altre sistema) [14].

En canvi, els Estats, els exèrcits i els governs s’empenyen en desviar l’atenció i el debat cap aquells conflictes que ja han esclatat violentament. Ens hi els presenten com inevitables i en ells troben l’autojustificació de l’existència dels exèrcits i del militarisme. Però l’anàlisi del cas haitià, somalí, ex-iugoeslau, per esmentar-ne només uns pocs ja esdevinguts —o bé podriem aventurar una reflexió ombrívola amb el desig d’equivocar-nos: predir així mateix aquells casos, com el conflicte saharaui, on l’esclat violent del conflicte per la desidia internacional és un fet anunciat—, ens duu a concloure que una volta que les crisis han culminat en guerra, és molt possible que s’haja ultrapassat el punt de no retorn. Normalment els contendents no tenen ja cap esperança de poder aconseguir les seues reivindicacions per mitjans pacífics i, el que és pitjor, consideren que no hi ha canals democràtics i cooperatius que siguen d’utilitat perquè només han sigut educats en la ressolució de conflictes per mètodes violents. En aquests moments és molt difícil una intervenció constructiva, i és aleshores quan es reconeix que la millor acció haguera sigut la preventiva. I a més, es reflexiona que aqueixa acció preventiva haguera hagut d’executar-se sobre les desigualtats o injustícies (pobresa, deteriorament mediambiental, incapacitat de lliure exercici de drets polítics i socials, etc.) que són la base i la causa última dels conflictes.

Des d’aquest enfocament no té sentit que el debat es centre generalment de manera quasi exclusiva en si tenen legitimitat o no les revolucions violentes, o si són efectives i legals les intervencions militars dels Cascos Blaus de les Nacions Unides. Aquests plantejaments són mers jocs d’artifici que pretenen desviar l’atenció d’allò fonamental: cal ser conscients de que els conflictes humans es reproduiran al llarg del temps. Tanmateix, sí és possible modificar la manera d’abordar-los buscant formes noviolentes i constructives. I, per últim, és necessari assumir que els conflictes tenen bases definides en les desigualtats socials, polítiques i econòmiques. Una prova concreta i recent de tot això és el cas zapatista, on la revolta armada ha deixat lloc en el centre dels esforços a les accions diplomàtiques, de negociació, de difusió i d’autoorganització no per a conquerir el poder polític institucional mitjançant formes d’autoorganització verticals, sinó per a garantir l’autonomia dels col.lectius i de la gent i per a millorar les seues condicions de vida.

Des de la DPNV s’advoca per una intervenció preventiva en els conflictes. D’aquesta manera es pretén evitar que esclate la violència o que aquesta augmente, generant la progressió en l’espiral de la violència que definiren Gandhi i Luther King.

Aquest compromís per abordar i pal.liar les situacions que originen els conflictes, és a dir, la violència estructural, només és possible si s’aconsegueix fomentar que tots els individus de les nostres societats intervenguen de manera participativa i igualitària en l’assumpte de la defensa. És a dir, que els ciutadans i les ciutadanes participen de manera noviolenta i constructiva en la defensa dels seus drets i llibertats, i en la millora d’aquestos. Un dels objectius bàsics de la DPNV és popularitzar la defensa. Però popularitzar la defensa, no en el sentit que pretenen les campanyes recents dels nostres governs —assumir de forma entusiàstica i amb mostres d’addhesió incondicional i acrítica les directrius de defensa militarista dissenyades de forma vertical per un grup selecte d’experts, on les deliberacions i gran part de les seues actuacions romanen en l’ombra, alienes al control popular—, sinó pel contrari: popularitzar la defensa en el sentit de que totes les persones coneguen i participen obertament i democràticament en la definició dels objectius i de la metodologia bàsica de defensa. Defensa de les llibertats, defensa dels drets, defensa d’una millora de les condicions de vida. El secretisme militar configura una elit que pren les decisions sense consultar i sense poder ser inspeccionada per la ciutadania. D’aquesta manera s’aconsegueix el desinterés de la societat i la delegació continuada en un tema tan crucial, o bé les addhesions acrítiques i en absolut participatives i democràtiques.

En aquest sentit de treballar contra el secret militar és de destacar la campanya «per la transparència en el comerç d’armes» que actualment promouen Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges sense Fronteres, la finalitat de la qual és sol.licitar que es facen públics els negocis d’importació i exportació d’armaments que fa l’Estat espanyol perquè la societat puga analitzar-los i decidir sobre la seua utilitat o inutilitat i el seu respecte o violació dels Drets Humans. Aquests iniciativa representa un primer pas de lluita noviolenta de la societat per defensar el dret a estar informada al voltant de les despeses destinades a l’aparell defensiu militar. També és important, i un pas en quant a compromís personal i social, la campanya pro Objecció Fiscal al Pressupost Militar que desvia una part del diner destinat al Ministeri de Defensa, dirigint el tant per cent corresponent en la nostra pròpia declaració de la renda a una destinació social gestinada per ONGs que lluiten per un concepte de defensa no militarista, defensa dels drets, les llibertats i la justícia, defensa de la pau i de la solidaritat.

Aquests exemples demostren que la DPNV no és una construcció quimèrica ni irreal, sinó que és una acció política compromesa i solidària que té lloc ací i ara, en la realitat quotidiana, en donar alguns fruïts observables. Per exemple: no es pot dubtar de que la mentalitat de la joventut ha canviat en allò referent a la defensa militar; si fa només 20 anys es pensava que el Servei Militar era un deure irrenunciable i l’exèrcit una realitat inamovible, ara un percentatge considerable del jovent no només opina que no és la millor manera de defensar els interessos de la societat, sinó que, a més, un nombre considerable objecten al Servei Militar, açò és, es comprometen en una campanya de no col.laboració que, inclús, acaba a voltes adoptant actituts de desobediència civil, pública i col.lectiva, afrontant dures penes repressives, empresonaments i inhabilitacions: la insubmissió. La desobediència civil antimilitarista ha sigut també durant els últims anys, en l’Estat espanyol, un exemple clau de defensa social alternativa: defensa front al militarisme com agressió a la societat inclús en situació d’absència de guerra. No es pot obviar que tot acò representa un canvi en la concepció de la defensa per part de la joventut. Tampoc es pot negar que, a la vegada, és una acció política coordinada que proposa anàlisis i alternatives a la societat des de la solidaritat i la legitimitat, i les proposa no exclusivament en la teoria, sinó des de la pràctica.

Per tant, l’actual alternativa a la defensa militar no és només oposició i crítica, sinó que moltes organitzacions no governamentals i altres col.lectius socials i grups de persones plantejen al govern i a la societat alternatives constructives i efectives en molts terrenys de la vida política i social. Altre exemple és la tasca que han fet les persones actives en la Plataforma 0,7. La seua reivindicació és una lluita en defensa d’allò que els importava, la forma de col.laborar a un desenvolupament de l’Estat espanyol basat en principis cooperatius. La seua acció és noviolenta i de diàleg, busquen actuar de manera preventiva sobre una possible causa del subdesenvolupament de l’anomenat Tercer Món, açò és, l’ordre econòmic internacional que només lucra als països que s’anomenen desenvolupats. Exemples com aquest són habituals i segurament si cada persona analitzara les activitats dels moviments socials en els quals inclús potser participa, descobriria que en molts casos ja es fan accions concretes per a defensar allò que realment interessa i que, per tant, són alternatives noviolentes reals, eficaces i actuals a la política de defensa militar.

Les antimilitaristes i els antimilitaristes estem acostumats a que se’ns interpel.le sobre quina altenativa oferim al model de defensa militar contra el qual treballem. I sentim extranyesa quan aquesta interrogació esceptica prové de persones, col.lectius que ja estan treballant no en negatiu, sinó en positiu, desenvolupant un model de defensa alternatiu en la seua arrel al model militar. Alguns moviments socials són, som, com aquell que parlava en prosa i no ho savia. Estem col.laborant ja en la construcció d’una alternativa de defensa noviolenta, que potser no sigam conscients d’això per la nostra pròpia rigidesa a l’hora d’enfocar determinades qüestions [15].

REFERÈNCIES

[1] Veure Santiago Almiñana: "Insumisión y Nuevo Código Penal", El Viejo Topo, nº92, gener de 1996.

[2] Perquè aquest aspecte no reste sense matisos, llegiu-se la documentada investigació de Xavier Aguirre Aramburu. La misión militar en Bosnia y el fiasco de UNPROFOR, edició cilostil.lada de SOS Balkans, Donostia, 1995; serà ampliada en un llibre de pròxima aparició amb el títol «Yugoslavia y los ejercitos. La legitimidad militar en tiempos de genocidio» en los libros de la Catarata. Sobre les tensions entre els interessos no sempre conciliables dels EE.UU. i la UE en la seua pugna pel nou model de defensa militar internacional i la seua projecció en el marc del conflicte en els Balcans, veieu James Petras i Steve Vieux: «Bosnia ans the revival of US hegemony», en New Left Review, nº 218, juliol/agost 1996.

[3] Conferència de l’Embaixador francés a l’Estat espanyol André Gadaud en el Centro Superior de la Defensa Nacional (CESEDEN) el 29 d’abril de 1996; publicada per la Secretaria General Técnica del Ministerio de Defensa en el Butlletí del CESEDEN, nº 245, 1996. Les remarques són nostres

[4] Declaració Ministerial del Grup Europeu Independent de Programes (GEIP), La Haia, 22 i 23 de novembre de 1984. Les remarques són nostres.

[5] Negocios, 14 de desembre de 1995.

[6] El País, 20 d’octubre de 1996.

[7] Hem circunscrit a Europa les anàlisis i reflexions d’aquest apartat. Per si algú tinguera interés en coneixer aspectes relatius a l’àmbit dels EE.UU., i per al lector o lectora que no trobe sentit a continuar parlant de militarisme i de complex militar-industrial en l’era de les tecnologies netes, en les utopies tecnocràtiques de les societats de la informació, i escèptics respecte de l’influència dels renovats processos de militarització social en la vida quotidiana i els espais de vida de les persones, es recomana visitar, posem per cas, Manuel Castells: «Alta Tecnología y la transición del Estado de Bienestar urbano al Estado militarizado suburbano», en la ciudad informacional. Tecnologías de la información, reestructuración económica y el prcoceso urbano-regional, Alianza Editorial, Madrid, 1995, pàgs. 323-425: «La transformació de l’Estat en societat capitalistes avançades exerceix efectes fonamentals en la conformació del processos urbans i regionals. La crisi de l’Estat de Benestar urbà i l’ascens del nou Estat militaritzat han alterat profundament l’estructura de ciutats i regions en diferents països i especialment als EE.UU. Aquesta transformació és un fenòmen polític en el seu origen, caracteritzat pel declive de la coalició del «New Deal» i el sorgiment de noves elites regionals i un nou bloc del poder, basat en l’aliança empresarial multinacional i la classe mitjana tècnico-executiva... «Entrem en una nova era política que està dominada en les seues etapes inicials pel que anomene l’Estat militaritzat, encara que el seu desenvolupament futur puga veure’s conformat i transformat pels nous moviments socials i agents polítics encara per entrar en escena... [L]es noves tecnologies constitueixen un factor important en aquesta transformació de l’Estat, encara no constitueixen el seu origen. El repte tecnològic posat davant les institucions de l’Estat militaritzat s’ha trobat amb una «apropiació massiva de recursos científics i econòmics per a la construcció d’un nou sistema de defensa» que saltarà sobre l’equilibri estabilitzat per adquirir una superioritat militar... [L’] ascens d’un Estat militaritzat tecnològicament orientat posseeix una forma definitivament suburbana a la vora de les grans àrees metropolitanes en regions en expansió... Militarització, desenvolupament d’alta tecnologia i suburbanització semblen ser processos relacionats molt pròximament en les específiques condicions dels EE.UU. i com a conseqüència de les poítiques associades a l’ascens de l’Estat militaritzat... que està relacionat amb la generalització de la lògica de la seguretat militar en llocs de treball i residència d’una bona part de l’èlit tecnològica. Aquest procés té com a resultat un major distanciament social entre aquests exclusius espais suburbans i les societats locals que hi ha al voltant. Les ciutats es tornen més segregades internament, no només socialment, sinó culturalment i funcional... L’Estat del benestar nasqué en els forns candents de les grans ciutats centrals. L’Estat militaritzat s’expandeix sobre un espai ampli de distància i silenci». (Les remarques són nostres). Continua sent recomanable consultar E.P. Thompson i Ben Thompson: La guerra de las Galaxias, Crítica, Barcelona; edició castellana i pròleg de Rafael Grasa.

[8] Veieu Misiones de paz. Militares españoles en el mundo. 1979-1991, edit. Ministerio de Defensa, Madrid, 1991. Es tracta d’una luxosa edició que exposa d’una manera propagandística i enfàtica la participació de militars espanyols en tasques de pacificació... com ara el cas de la Guerra del Golf Pèrsic.

[9] Revista Española de Defensa, nº 73, edit. Ministerio de Defensa, març 1994; pàg. 14. Èmfasi nostre.

[10] Revista Española de Defensa, nº 68, edit. Ministerio de Defensa, octubre 1993; pàg 12.

[11] Revista Española de Defensa, nº 73, edit. Ministerio de Defensa, març 1994; pàgs. 14 i 15.

[12] Veieu Vicenç Fisas: «Secretos que matan», Icaria, Barcelona, 1995; en les pàgs. 47-52:

«Des de 1988 s’han signat contractes o s’ha lliurat material militar [a Marroc] per valor de 60.000 milions de pessetes. ENASA subministrà camions i blindats BMR-600; Bazán exportà sis patrulleres, un simulador tàctic naval; CASA proporcionà set avions de transport, i la signatura IVECO-Pegaso subministrarà camions militars. Estan en fase de negociació importants contractes, per un valor superior als 40.000 milions de pessetes.

«Des de 1988, Marroc lliura una guerra amb el Front Polisari per a fer-se amb el control del Sahara Occidental, i ha entorpit la celebració d’un referèndum, sota els auspicis de les Nacions Unides, en eixa zona. El 1988 presentava un índex de despeses militars equivalent al 4’2% del PIB. És a dir un nivell de militarització bastant elevat».

«A finals d’any, Marroc no havia signat el Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. En quant a la Convenció contra la Tortura, ha formulat la reserva de que no reconeix la competència del Comité contra la Tortura per a examinar informació fiable que sembla indicar que la tortura es practica sistemàticament i per emprendre una investigació confidencial si això està justificat...»

[13] Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament: Informe sobre desarrollo humano 1994, capítol 2: «Nuevas dimensiones de la seguridad humana», Fondo de Cultura Económica, México, 1994. Les remarques són nostres.

[14] Durant la dècada dels 80 s’ha definit ampliament el concepte violència estructural. Un dels autors més coneguts en aquest aspecte és Johan Galtung: «Sobre la paz», Fontanara, Madrid, 1985.

[15] Complementeu alguns d’aquests aspectes visitant també el monogràfic sobre Alternativas de Defensa elaborat per Utopía Contagiosa per a la revista Mambrú (Mambrú: Apartat 1286, 50080 Zaragoza; Utopía Contagiosa: Animas, 3-4ºA, 28911 Leganés, Madrid); el llibre coordinat per Tritón a partir de contribucions de varis col.lectius: Gasto Militar y Alternativas Sociales. Un análisis del Gasto militar y las propuestas de los Movimientos Sociales, 1997 (Tritón: Apartat 13, 28901 Getafe); i Gonzalo Arias (ed.): Proyecto político de la Noviolencia, Nueva Utopía, Madrid, 1995.

  Índex d'Insubmissió a les casernes - Índice de Insumisión en los cuarteles