Efectivament. La traïció dels intel·lectuals,
de Benda, no deixa de ser un llibre interessant, malgrat tot. Però
em passa una cosa semblant al que trobava en llegir La défaite
de la pensée, de Finkielkraut: tot i que, en el fons, estic
més o menys d'acord amb la idea de l'autor, la veritat és
que hi ha alguna cosa del llibre que em repugna. Potser el to poc erudit
i poc rigorós, el costum de fer afirmacions aproximadament en el
buit, el regust a xerrameca literària --en el sentit negatiu de
la paraula--, amb poca gràcia, o alguna cosa semblant.
Benda constata (?) un augment de la participació dels pobles i dels
intel·lectuals en la vida mundana, en els interessos defensats públicament.
Tot seguit, passa a valorar la "mundanalització"
dels intel3lectuals, que ell considera traïció (!) a llur esperit
originari. Com que la funció de l'intel·lectual se suposa
que és la cavil·lació "en estat pur" sobre
--i en defensa de-- els valors transcendents (veritat, justícia,
raó), barrejar-se amb la lluita d'interessos de la polis
(interessos de classe, nacionals) constitueix una traïció de
la funció primària de l'intel·lectual. Per tant, la
idea bàsica és una pretesa defensa de la independència
absoluta de l'intel·lectual: AMICUS PLATO, SED... Una independència,
almenys, in pectore, ja que el que interessa és tenir ben
clara la funció primària, tot i que de vegades s'estableixi
la necessitat inevitable i provisional de defensar determinats interessos
mundans. (És a dir, que l'intel·lectual té "perdonada"
la participació en determinades batalles del fòrum, sempre
que mantingui ben clar que no és això el que ell vol.)
El que sembla no veure Benda és que, en molts casos, la defensa
de la justícia i de la veritat implica necessàriament
la baixada al camp de batalla dels interessos mundans, a favor d'un bàndol
o d'un altre, de manera que el cas contrari és una traïció
al valor de la justícia. És a dir, que la defensa dels
valors transcendents --els que considerem com a tals-- no és antagònica,
moltes vegades, de la baixada a la lluita de faccions.
Des d'aquest punt de vista, no acaba de ser correcta la idea de Juli Camarasa
--autor del pròleg, ben demencial d'altra banda-- de concebre Joan
Fuster dins la categoria anatemitzadora dels "intel·lectuals
traïdors". És cert que la passió nacional fou el
gran tòtem del suecà, i li va inspirar les pàgines
menys "intel·lectuals", menys interessants. Però
també és cert el que diu en el Diccionari per a ociosos:
"Ser nacionalista, avui, també és un anacronisme. Només
que, en el fons, hi ha 'pobles' que no poden ser res més que això.
És absurd. Tristament absurd" (Obres completes, 6, pàg.
105).
De tota manera, el de Benda és un text "de xoc" per a
oposar-lo als fanàtics de la imbecil·litat patriotera y
de las JONS que, negats com a persones per la deshumanització
"nacionalista", ja ignoren la decència de defensar valors
propis de la humanitat. Ja ho va dir Heràclit: "Per als desperts
hi ha un sol i mateix món, mentre que els durments estan abocats
cada un al seu món particular" (DK, LXXXIX). I no perdo de
vista que Benda dedicava el seu llibre --d'altra banda també nacionalista
i burgès, com recordava Fuster-- als romàntics alemanys,
a Maurras i Action Française, a Pétain i el règim
de Vichy, etc.
Back to book reviews
menu!
Back to main menu!