«Des que tinc ús de raó que m’ha fet feliç la cançó Zwischen Berg und tiefem, tiefem Tal [‘Entre la muntanya i la profunda, profunda vall’]: la cançó sobre dues llebres que s’adelitaven damunt l’herba i que un caçador va abatre a trets, i que en adonar-se que encara estaven vives van fugir d’allà. Però no ha estat fins més tard que he entès l’ensenyança que se’n desprenia — la raó només la pot suportar en la desesperació i en l’excés; necessita l’absurd per no sucumbir enfront de la demència. Hom ha de fer talment com les dues llebres: quan es produeix el tret, fer-se el mort com un esperitat, reagrupar-se i recuperar la consciència, i si encara es té alè, fotre el camp d’allà. La força de la por i la de l’alegria són la mateixa cosa: una il·limitada obertura d’esperit envers aquella experiència en què el derrotat es retroba a si mateix, una obertura intensificada fins a l’abandó de si mateix. Què seria una felicitat que no es mesurara sobre la incommensurable tristesa del que és? Perquè s’ha trasbalsat el transcurs del món. Qui s’hi avé amb prudència es converteix fins i tot en partícip de la demència, mentre que és tot just l’excèntric qui s’hi ha resistit i qui ha posat terme a la bogeria. Només ell podria prendre consciència de l’aparença de la dissort, de la “irrealitat de la desesperació”, i adonar-se no pas simplement que encara ha salvat la pell, sinó que encara és viu. L’astúcia de les llebres impotents salva també el caçador mateix, a qui escamoteja la seua culpa.»

Theodor W. Adorno, Minima moralia, III, 128.