Ni arrels ni hòsties

És un problema de definició dels termes, i una eterna discussió entre ma mare i jo. Ella, a benefici d’inventari, considera que sóc de Benissanó perquè hi vaig nàixer; jo li responc que sóc de Benaguasil perquè hi he viscut la major part del temps adult. I la veritat és que no sé d’on sóc, si entenem ser de com a estar vinculat a. El lloc on un naix, evidentment, és una dada unívoca, però les altres no. Em pare a pensar i veig que fins als 15 anys vaig viure a Benissanó; dels 15 als 27 la meua residència era a Benaguasil; els tres anys següents, d’infausta memòria, vaig viure a València. Després arribà l’etapa de la fugida, que sempre he considerat com un exili —fins que S. em va fer notar que allò era un abús, si hom es prenia la molèstia d’imaginar la perspectiva d’un exiliat de debò—: vaig passar cinc anys a Cracòvia. Retorn al poble, retorn a València, i així estic. Total: quin és el meu poble? Quina és la meua ciutat? Benissanó és un lloc que em resulta molt familiar, íntimament pròxim, però incòmode i torbador. No hi estic a gust. A Llíria sí que em sent bé, i ho considere un poble molt proper a mi; les experiències d’infantesa amb la part lliriana de la meua família, probablement. I Benaguasil? Quan m’ho demanen, solc respondre: «Sóc de Benaguasil, a 25 km al nord-oest de València, prop de Llíria». I, en canvi, estic convençut que no hi ha cap lloc que puga anomenar «meu» amb la mateixa seguretat que la major part de la gent que conec.

Tot això em passava pel cap una vegada més —i en fa tantes!— quan, l’altre dia, vaig trobar aquesta foto. Era pel març de 2007, tornava jo amb avió de Mallorca, on m'havia refugiat de les Falles, i des de la finestreta vaig descobrir el «meu» poble abans d’aterrar. Emocionat, vaig traure la càmera i vaig fotografiar això. Certament, per a la immensa majoria dels mortals això només és un paisatge aeri sense gens d’interès. Què és, per a mi?

Benaguasil, Llíria, la comarca en general, són com una mena de forat negre. No res d’interessant, no res d’atractiu, no res d’espectacular. I per què aquesta mena de sensació de ser-hi «a casa»? Per què aquesta atracció? Moltes preguntes, i sensacions contradictòries a la base de tants interrogants. Aquell tros de terreny —per què hauria d’enganyar-me?— no m’agrada. No és bonic. No és una zona amable a la vista ni als sentits, i la gent que hi viu en general no matisa en res la concepció que puguem tenir de la natura humana. Però la meua vinculació a aquell territori és molt primària, preracional, i tampoc no veig cap raó per a negar-la. Benaguasil és, bàsicament, cals meus pares i cal meu germà, i això ho justifica tot. És, també, un parell de racons vagament moriscos, algun turonet d’alçària negligible, i poca cosa més. Però allà viu la gent més important en la meua història. I potser les arrels, al capdavall, són en realitat això. Hi incloc Llíria, Benissanó, la Pobla, Olocau, Vilamarxant, tots ells en graus diferents i per raons diverses.

Per això em causa dolor la manera brutal com tothom ha arrasat, destruït, violat i malbaratat la major part del rerefons físic de la meua infantesa. Primer van ser els xalets de Llíria, després les urbanitzacions omnipresents, després la superabundància d’autovies... Legisladors que ho permeten, dirigents locals que ho assumeixen, promotors immobiliaris que ho devoren tot i es fan multimilionaris amb un paisatge que no estimen, indígenes amb ganes de fer-se rics ràpidament sense fer un brot, autòctons i forans que compren cases, pisos, xalets, naus i terrenys en un espai geogràfic pel qual no senten gens de respecte: tothom és culpable, i per tant ningú no te la culpa de res. Em destrossen muntanyes senceres, em tapen d’asfalt els marges per on mon pare i jo anàvem anys enrere a buscar espàrrecs, els carrers s’omplen de cotxes a banda i banda, i m’he d’escoltar gent de la ciutat, trasplantats al meu poble per obra i gràcia del lliure mercat, exclamant a veu plena i amb gest de pollastret estarrufat: «¡¡¡Yo soy del pueblo!!! ¡¡¡Yo soy de aquí!!!». I jo, desgraciat, Hamlet penós, preguntant-me quin és el meu poble. Fins que entre a l’estanc a comprar tabac i la venedora, la Pantorrilla de tota la vida, em respon en castellà. Llavors em demane, per exemple, per quina estúpida raó m’emocionava en fer la foto aquella des de l’avió. Lamentable.

«No hi ha res a fer», com diu mon pare.

POSTDATA HUMORÍSTICA (per no plorar):

El senyor Pelegrí Pelegrí, quan li van preguntar en un programa de televisió "D'on és vostè", tingué les mateixes dificultats que jo. Ho he recordat avui, i ho podeu trobar dins d'aquest vídeo (escena núm. 2):

  Tot un filòsof!!!