Provincianisme berlinòfil?

Potser resulta que som tots uns provincians, tu. Però si ho és tothom no ho és ningú, no? És provincià el qui es queda al seu racó, convençut que no hi ha res de millor en el món, amb aquesta autosatisfacció de què parlava Sciascia en un assaig. En podríem dir «el provincià de la boina». És provincià el burret amb màscara cosmopolita que presumeix de les meravelloses coses estrangeres que té o que coneix, que exhibeix desvergonyidament la seua miserable experiència de turista o els seus coneixements de quatre parauletes en altres idiomes, i que es pensa que «nord enllà [o sud enllà, o mar enllà, etc.] la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» (siga dit citant una persona que de provinciana, precisament, no tenia res). El provincianisme que s’agenolla davant el que és de fora, el provincianisme genuflex. Dos extrems i una mateixa ignorància.

Sovint em demane si aquesta fascinació meua per les cultures centreeuropees, aquesta fascinació pels idiomes, aquest desig de fugida física —generalment «nord enllà», ai!— no deu ser una forma de provincianisme, també. És una possibilitat mortificant. A favor meu, diré que no tot el que em queda prop em sembla detestable, ni tot —ni de bon tros!— el que és lluny no em fascina. Resultat: el meu lloc és una barreja impossible de llocs, i la meua gent és per definició una diàspora. La resta són generalitzacions més o menys justificades, sovint menys.

Per exemple, una generalització més o menys justificada és que la meua gran ciutat preferida és Berlín. No és una ciutat bonica, alerta; aquesta no és la qüestió. Si exceptuem la preciosa Gendarmenmarktplatz,

la resta és això, una gran ciutat i prou. Amb uns parcs magnífics, això sí. Però té virtuts que em sembla difícil trobar en altres ciutats. Berlín em transmet una certa sensació de tranquil·litat, més pròpia de l’àmbit rural, unida a tots els avantatges d’una urbs. Un trànsit no massa agressiu, una ciutadania bastant ben educada, preus moderats, transports públics excel·lents, vida cultural de primera categoria... Alto! Alto! Estic caient en el provincianisme genuflex? No, espere que no. Berlín, sense la butxaca plena i sense amistats prèvies, deu ser una ciutat tan amenaçadora com qualsevol altra, una trista aglomeració d’història i formigó en una zona pantanosa i ofegant a l’estiu. Però una vegada assolit un cert benestar material, i amb la companyia d’algú de confiança, Berlín esdevé això: la ciutat on jo podria viure. On jo m'imagine que podria viure.

Si no em fallen els comptes, em sembla que he estat a Berlín sis o set vegades, sempre estades breus. La meua base de judici és, doncs, bastant minsa. I tanmateix... L’any 1997 o 1998, quan hi vaig anar per primera vegada a veure Günter Wand en concert, ja em vaig adonar que allà em sentia a gust, i vaig pensar que era una sort que hi hagués tan poca invasió de turistes. Avui dia, deu anys més tard, tot això ha canviat moltíssim. No pots passejar per la Friedrichstrasse sense sentir parlar, en un moment, en totes les llengües que coneixes. L’any passat, en dos o tres mesos hi van anar com a turistes sis o set persones que conec. Així i tot, el viatger en cap moment no s’hi sent ofegat, ni pels turistes ni pel moviment incessant de persones i de coses. Ni tan sols quan intentes fer una foto a la Siegessäule envoltat de cotxes —trànsit silenciós, això sí—,

o quan contemples sorprès les voltes del Sony Center enmig d’una gernació que no para de fluir en totes les direccions.

Però, és clar, caldria veure què pensaria jo de la ciutat després de cinc anys de viure-hi. No ho sabré mai. Potser és millor així, enganyant-me amb fantasies pietoses sobre una ciutat que imagine suportable, civilitzada, on es pot viure amb una certa satisfacció de ser-hi. Almenys em consola una cosa: que el fet mateix d’admetre que això pot ser un autoengany constitueix una vacuna contra el provincianisme genuflex. El d’un berlinòfil de pacotilla com jo, s’entén.