Ciutat de postal

 

 

 

 

Crec que ja ho dit per ací: he viatjat poc. Hi ha dues situacions dels viatges que em causen neguit i em bloquegen. Una és la relació preu/benestar. Durant molt de temps, la meua butxaca no em permetia anar pel món amb el mínim de confort necessari, i viatjar de qualsevol manera, dormint malament, menjant pitjor i sense tenir les reserves imprescindibles, no m’ha atret mai. Una altra cosa que no m’agrada gaire és viatjar sol. És divertit narrar les coses, però m’agrada més quan algú les viu i les veu amb mi. I durant la major part de la meua vida he tingut aquests dos esculls, fins i tot de vegades junts —o bé no tenia diners suficients, o bé no tenia companyia disponible, o bé no tenia ni diners ni companyia. S’hi afegeix el fet que, en algunes ocasions, no ho he fet per inseguretat lingüística. Total, que la meua il·lusió de veure món i no ser un provincià s’ha quedat en això, una il·lusió.

 

Però des de la més tendra adolescència tenia dos llocs mítics al cap, dues prioritats: Praga i Florència. Vaig tardar dècades a satisfer aquest desig tan concret i selectiu. Entre gener i febrer de 2001, per fi, vaig poder anar a Praga i estar-m’hi durant una setmana sencera, durant les vacances entre els semestres. Per aquells temps, i no en fa tants anys, almenys a l’hivern Praga estava tranquil·la. Recorde que, contra els meus costums i les meues pors, vam arribar cap a les set del matí en tren, sense ni tan sols saber on ens podríem allotjar. Només baixar ens abordà un personatge baixet i prim, amb barba intel·lectual, que repetia: «Accommodation in Prague? Accommodation in Prague?». No vaig arribar a dir ni que sí ni que no. Ens ensenyà unes quantes fotos d’una habitació que ens proposava de llogar, si no ho recorde malament, a 1.000 corones per nit. Una cambra al pis d’una família i a quatre minuts a peu del Pont de Carles. Ignore si aquestes coses són encara possibles avui.

 

Per a un visitant que l’ha idealitzada, Praga és, sens dubte, una meravella d’un altre món. Recorde amb enyorança, evidentment, la plaça amb l’estàtua de Hus, el famós rellotge, el Pont de Carles, una vella i bella farmàcia a Malá Strána, la paret amb carreus pintats a l’estil italià vora el castell, la filera de cases com de joguet a la Zlatá Ulička —una d’elles és important en la biografia de Kafka—, la vista des del mirador... Recorde una llibreria de vell alemanya al carrer Celetná —prop de la magnífica Prašná Brána o «Torre de la Pólvora»— amb uns preus de riure; recorde el Stavovské Divadlo (Teatre Estatal), on es va estrenar Don Giovanni; recorde un concert notable al Rudolfinum; i tantes coses més!

 

Passejava per allà amb l’ànim excitat i cec de l’incondicional, i el regust d’aquella setmana és dolç i aeri, encisador. Però, és clar, potser es tracta d’un destil·lat que idealitza un decorat, no ho sé. Ignore què sentiria ara, si passejara per aquells carrerons ombrívols i humits, plens de sòlida arquitectura centreeuropea. Quin efecte em faria la baixada del castell per l’escala aquella, o els tramvies circulant als peus del carrer Nerudová, o l’hilarant canvi de guàrdia al pati del castell? No sé si contemplar el Vltava des del Pont de Carles em faria abstraure’m del món recordant amb emoció Smetana i Má Vlast —segons m’informen, des de fa anys el pont és una aglomeració permanent i insuportable de turistes, com la ciutat en general. I, tanmateix, m’agrada recordar que vaig baixar fins a la riba mateixa del famós riu per cercar la imatge de Praga que volia guardar per sempre, més un reflex de la meua visió idealitzada que no una gràfica del que realment és la ciutat. La imatge que sempre recorde, i que en pronunciar el nom de la ciutat sembla pesar més que qualsevol altra:

 

La ciutat vella, i bella; vaig fer la foto agenollat vora el Vltava.

 

Em resulta impossible no imaginar la ciutat en termes idealitzats i mitòmans. Ser turista té aquesta fatalitat. Sé positivament que és una manera d’enganyar-se, però... al capdavall, això és el que fem amb tot, amb les persones, amb els bons records, amb els llibres, amb l’art. Tant hi fa, una idealització més o una menys. L’única manera d’esborrar aquesta imatge de postal seria anar-hi i tenir alguna vivència traumàtica, i, per descomptat, em negue rotundament a passar per aquest tràngol.

 

I, posats a mitomanies, en el meu cas Kafka era inevitable. Sí, som centenars de milers les persones superficials que convertim una visita a Praga en una exhibició banal de cultureta literària, d’adoració a aquest sant laic. Però la meua passió kafkiana no és d’ahir al vespre. Va començar amb l’adolescència, vaig traduir unes quantes coses del bo de Franz a la meua llengua materna, i la meua professió funcionarial me’l va convertir en patró i divisa des de 1994. No té res d’estrany, doncs, que l’única vegada que vaig arrossegar la meua mortalitat per Praga dedicara una bona estona a visitar les seues despulles mortals al cementeri jueu, armat de la preceptiva kippah. Volia fotografiar-m’hi, però l’estat meditatiu en què em trobava m’impedí mirar cap a la càmera, per vergonya.

 

Una visita de família: Dr. Franz Kafka

 

Els txecs. El record fascinat del soldat Švejk, el de l’heroi de Trens rigorosament vigilats, de tot Kundera, planava durant la meua visita a aquella ciutat. Llavors no coneixia encara res de Nohavica, no tenia ni idea de les cavil·lacions centreeuropeístiques de Claudio Magris, però sí que havia tingut la idea excèntrica d’aprendre txec i penetrar més en aquell món. És, probablement, una de les moltes idees que mai no realitzaré en la vida. I potser siga millor així. Res no em garanteix que aquell país, aquella gent, aquella cultura, no siguen un altre castell de Barbablava on el coneixement es convertiria en dolor. És una manera de dir que em quede amb la postal, resignat estoicament. És com tot en aquesta vida.