1.
La cançó bàquica de la misèria terrenal
2.
El solitari a la tardor
3.
De la joventut
4.
De la bellesa
5.
El borratxo a la primavera
6.
El comiat
1. LA CANÇÓ BÀQUICA DE LA MISÈRIA TERRENAL
El vi ja brilla en la daurada
copa,
però no begueu
encara, abans us cantaré una cançó!
El cant de l'aflicció
us ha de sonar amb riallades dins l'ànima.
Quan s'acosta la pena,
jeuen deserts els jardins de l'esperit,
es marceix i mor l'alegria,
el cant.
Ombrívola és
la vida, obscura és la mort.
Senyor d'aquesta casa!
El teu celler atresora
l'abundància de vi daurat!
Ací, declaro meu
aquest llaüt!
Tocar el llaüt i
buidar els gots,
heus ací les coses
que realment fan joc.
Una bona copa de vi en
el moment just
val més que tots
els regnes d'aquesta terra!
Ombrívola és
la vida, obscura és la mort.
El firmament és
eternament blau, i la terra
romandrà immutable
llarg temps, s'omplirà de flors en primavera.
Però tu, home,
quant de temps vius tu?
Ni tan sols cent anys
t'és permès de divertir-te
amb les fràgils
foteses d'aquest món!
Mireu allà baix!
A la llum de la lluna, damunt les tombes
s'arrauleix una imatge
salvatge i fantasmal--
És un mico! Escolteu
com el seu plany
ressona pertot, en el
suau perfum de la vida!
Prengueu ara el vi! Ara
és l'hora de gaudir-ne!
Buideu els vostres daurats
vasos fins a la fi!
Ombrívola és
la vida, obscura és la mort.
Les boires tardorenques
onegen, blaves, damunt la mar;
tota l'herba és
coberta de gebre;
hom diria que un artista
ha escampat pols de jade
damunt les delicades flors.
El dolç perfum de
les flors s'ha evaporat;
un vent fred en doblega
les tiges.
Aviat suraran les emmusteïdes
i daurades fulles
de les flors de lotus
damunt l'aigua.
El meu cor és cansat.
La meva petita llàntia
s'apaga amb cruixits,
i em fa pensar en el descans.
Vaig cap a tu, estimat
darrer lloc de repòs!
Sí, dóna'm
tranquil×
litat, necessito tant d'alleujament!
Ploro moltíssim
en la meva solitud.
La tardor perdura massa
en el meu cor.
Sol de l'amor, ja no vols
brillar més
per eixugar tendrament
les meves amargues llàgrimes?
Al bell mig de l'estany
hi ha un pavelló
fet de porcellana
verda i blanca.
Com les espatlles d'un
tigre
s'encorba el pont de jade
fins al pavelló.
Dins la caseta seuen amics,
bellament vestits, beuen,
conversen;
alguns apunten versos.
Les seves mànigues
de seda rellisquen
cap endarrere, els seus
barrets de seda
cauen joiosament fins
al bescoll.
Damunt la tranquil×
la superfície
de l'aigua de l'estany
es mostra tot
meravellosament com una
imatge de mirall:
tot es veu a l'inrevés
en el pavelló de
porcellana
verda i blanca.
El pont sembla una mitja
lluna,
amb la seva arcada invertida.
Els amics,
bellament vestits, beuen,
conversen.
Noies joves cullen flors,
cullen flors de lotus
vora la riba.
Seuen entre arbusts i
fulles,
apleguen flors a la falda
i es fan
burletes entre elles.
El sol daurat es mou al
voltant de les imatges,
les reflecteix damunt
l'aigua resplendent.
El sol reflecteix els
seus membres esvelts,
els seus dolços
ulls.
I el zèfir aixeca
amb carícies falagueres la tela
de les seves mànigues,
s'emporta la màgia
dels seus agradables perfums
a través de l'aire.
Oh, mira, quins nois són
aquests que s'afanyen
allà, a la riba,
amb valerosos cavalls?
Brillen en la llunyania
com els raigs del sol;
Ja entre els brancatges
dels verds salzes
trota el jovent gallard!
El cavall d'un d'ells
renilla content
i dubta i cau,
damunt les flors i l'herba
vacil×
len les peülles,
trepitgen precipitadament
com una tempesta les desmaiades flors,
ai! Com aletegen en l'èxtasi
les seves crins,
i fumegen calorosament
els narius!
El sol daurat es mou al
voltant de les imatges,
les reflecteix damunt
l'aigua resplendent.
I la més bella
de les jovenetes li adreça
llargs esguards d'anhel
ardent.
La seva actitud orgullosa
és només dissimulació:
en l'espurneig dels seus
grans ulls,
en l'obscuritat del seu
esguard
es remou encara l'excitació
planyent del seu cor.
Si la vida és només
un somni,
per què, doncs,
l'esforç i la pena?
Jo bec fins que ja no
puc més,
tot l'estimat dia!
I quan ja no puc beure
més
perquè la gola
i l'ànima són plens,
llavors camino vacil×
lant fins a la meva porta
i dormo meravellosament!
Què sento en despertar-me?
Escolta!
Un ocell canta damunt l'arbre.
Li demano si ja és
primavera, --
Per a mi, és com
un somni.
L'ocell respon, xerrotejant:
Sí! La primavera
és arribada, ha
vingut per la nit!
Des de l'esguard més
profund, vaig parar l'orella,
l'ocell canta i riu!
M'omplo novament la copa
i la buido fins al final,
i canto, fins que la lluna
brilla
en l'obscur firmament!
I quan ja no puc cantar
més,
m'adormo de bell nou.
Què m'importa la
primavera?
Deixeu-me estar borratxo!
El sol s'acomiada darrere
de les muntanyes.
A totes les valls baixa
el capvespre
amb les seves ombres,
plenes de fredor.
Oh, mira! Com una barca
d'argent,
penja la lluna alta en
la mar del cel.
Noto com bufa un fràgil
vent
darrere dels obscurs avets!
El rierol canta ple d'harmonia
a través de la foscor.
Les flors empal×
lideixen a la llum del crepuscle.
La terra respira plena
de tranquil×
litat i de repòs.
Tot anhel vol ara somiar,
els homes cansats tornen
a la llar
per aprendre novament,
en el descans,
la felicitat i la joventut
oblidades!
Els ocells s'arronsen
tranquils a les seves branques.
El món descansa...
El vent bufa fred per
les ombres dels meus avets.
Jo sóc ací,
i espero el meu amic;
espero el seu últim
adéu.
Oh, amic, desitjo ferventment
gaudir
amb tu la bellesa d'aquest
capvespre.
On ets? Em deixes massa
temps sol!
Camino amunt i avall amb
el meu llaüt
per camins plens d'herba
tendra.
Oh, bellesa! Oh, món
ebri d'amor i de vida eterns!
Va baixar del cavall, i
li va oferir el filtre
del comiat. Li va demanar
cap a on
anava, i també
per què havia de ser així.
Va parlar, i la seva veu
era amarada de llàgrimes:
Oh, amic meu,
la fortuna no em fou benvolent
en aquest món!
On vaig? Vaig a errar
per les muntanyes.
Cerco la tranquil×
litat per al meu cor solitari.
Faig camí cap a
la pàtria, cap a la meva llar.
Ja mai més no vagarejaré
en la llunyania.
El meu cor és tranquil
i espera la seva hora.
L'estimada terra floreix
pertot en primavera i s'omple de verdor
novament! Pertot i eternament
resplendeix de blau la llunyania!
Eternament... eternament...
eternament... eternament... eternament... eternament... eternament...
Traducció: Guillem Calaforra / Benaguasil, 10-VII-'93