Gustav Mahler: La cançó de la terra
Textos extrets de La flauta xinesa (Die chinesische Flöte) per Hans Bethge

1. La cançó bàquica de la misèria terrenal
2. El solitari a la tardor
3. De la joventut
4. De la bellesa
5. El borratxo a la primavera
6. El comiat
 
 
 
 

1. LA CANÇÓ BÀQUICA DE LA MISÈRIA TERRENAL

El vi ja brilla en la daurada copa,
però no begueu encara, abans us cantaré una cançó!
El cant de l'aflicció us ha de sonar amb riallades dins l'ànima.
Quan s'acosta la pena, jeuen deserts els jardins de l'esperit,
es marceix i mor l'alegria, el cant.
Ombrívola és la vida, obscura és la mort.

Senyor d'aquesta casa!
El teu celler atresora l'abundància de vi daurat!
Ací, declaro meu aquest llaüt!
Tocar el llaüt i buidar els gots,
heus ací les coses que realment fan joc.
Una bona copa de vi en el moment just
val més que tots els regnes d'aquesta terra!
Ombrívola és la vida, obscura és la mort.

El firmament és eternament blau, i la terra
romandrà immutable llarg temps, s'omplirà de flors en primavera.
Però tu, home, quant de temps vius tu?
Ni tan sols cent anys t'és permès de divertir-te
amb les fràgils foteses d'aquest món!
Mireu allà baix! A la llum de la lluna, damunt les tombes
s'arrauleix una imatge salvatge i fantasmal--

És un mico! Escolteu com el seu plany
ressona pertot, en el suau perfum de la vida!
Prengueu ara el vi! Ara és l'hora de gaudir-ne!
Buideu els vostres daurats vasos fins a la fi!
Ombrívola és la vida, obscura és la mort.
 
 

2. EL SOLITARI A LA TARDOR

Les boires tardorenques onegen, blaves, damunt la mar;
tota l'herba és coberta de gebre;
hom diria que un artista ha escampat pols de jade
damunt les delicades flors.

El dolç perfum de les flors s'ha evaporat;
un vent fred en doblega les tiges.
Aviat suraran les emmusteïdes i daurades fulles
de les flors de lotus damunt l'aigua.

El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s'apaga amb cruixits, i em fa pensar en el descans.
Vaig cap a tu, estimat darrer lloc de repòs!
Sí, dóna'm tranquil× litat, necessito tant d'alleujament!

Ploro moltíssim en la meva solitud.
La tardor perdura massa en el meu cor.
Sol de l'amor, ja no vols brillar més
per eixugar tendrament les meves amargues llàgrimes?
 

3. DE LA JOVENTUT

Al bell mig de l'estany
hi ha un pavelló fet de porcellana
verda i blanca.

Com les espatlles d'un tigre
s'encorba el pont de jade
fins al pavelló.

Dins la caseta seuen amics,
bellament vestits, beuen, conversen;
alguns apunten versos.

Les seves mànigues de seda rellisquen
cap endarrere, els seus barrets de seda
cauen joiosament fins al bescoll.

Damunt la tranquil× la superfície
de l'aigua de l'estany es mostra tot
meravellosament com una imatge de mirall:

tot es veu a l'inrevés
en el pavelló de porcellana
verda i blanca.

El pont sembla una mitja lluna,
amb la seva arcada invertida. Els amics,
bellament vestits, beuen, conversen.
 

4. DE LA BELLESA

Noies joves cullen flors,
cullen flors de lotus vora la riba.
Seuen entre arbusts i fulles,
apleguen flors a la falda i es fan
burletes entre elles.

El sol daurat es mou al voltant de les imatges,
les reflecteix damunt l'aigua resplendent.
El sol reflecteix els seus membres esvelts,
els seus dolços ulls.
I el zèfir aixeca amb carícies falagueres la tela
de les seves mànigues, s'emporta la màgia
dels seus agradables perfums a través de l'aire.

Oh, mira, quins nois són aquests que s'afanyen
allà, a la riba, amb valerosos cavalls?
Brillen en la llunyania com els raigs del sol;
Ja entre els brancatges dels verds salzes
trota el jovent gallard!
El cavall d'un d'ells renilla content
i dubta i cau,
damunt les flors i l'herba vacil× len les peülles,
trepitgen precipitadament com una tempesta les desmaiades flors,
ai! Com aletegen en l'èxtasi les seves crins,
i fumegen calorosament els narius!

El sol daurat es mou al voltant de les imatges,
les reflecteix damunt l'aigua resplendent.
I la més bella de les jovenetes li adreça
llargs esguards d'anhel ardent.

La seva actitud orgullosa és només dissimulació:
en l'espurneig dels seus grans ulls,
en l'obscuritat del seu esguard
es remou encara l'excitació planyent del seu cor.
 

5. EL BORRATXO A LA PRIMAVERA

Si la vida és només un somni,
per què, doncs, l'esforç i la pena?
Jo bec fins que ja no puc més,
tot l'estimat dia!

I quan ja no puc beure més
perquè la gola i l'ànima són plens,
llavors camino vacil× lant fins a la meva porta
i dormo meravellosament!
Què sento en despertar-me? Escolta!

Un ocell canta damunt l'arbre.
Li demano si ja és primavera, --
Per a mi, és com un somni.
L'ocell respon, xerrotejant: Sí! La primavera
és arribada, ha vingut per la nit!
Des de l'esguard més profund, vaig parar l'orella,
l'ocell canta i riu!

M'omplo novament la copa
i la buido fins al final,
i canto, fins que la lluna brilla
en l'obscur firmament!
I quan ja no puc cantar més,
m'adormo de bell nou.
Què m'importa la primavera?
Deixeu-me estar borratxo!
 
 

6. EL COMIAT

El sol s'acomiada darrere de les muntanyes.
A totes les valls baixa el capvespre
amb les seves ombres, plenes de fredor.
Oh, mira! Com una barca d'argent,
penja la lluna alta en la mar del cel.

Noto com bufa un fràgil vent
darrere dels obscurs avets!
El rierol canta ple d'harmonia a través de la foscor.
Les flors empal× lideixen a la llum del crepuscle.
La terra respira plena de tranquil× litat i de repòs.

Tot anhel vol ara somiar,
els homes cansats tornen a la llar
per aprendre novament, en el descans,
la felicitat i la joventut oblidades!
Els ocells s'arronsen tranquils a les seves branques.

El món descansa...
El vent bufa fred per les ombres dels meus avets.
Jo sóc ací, i espero el meu amic;
espero el seu últim adéu.
Oh, amic, desitjo ferventment gaudir
amb tu la bellesa d'aquest capvespre.

On ets? Em deixes massa temps sol!
Camino amunt i avall amb el meu llaüt
per camins plens d'herba tendra.
Oh, bellesa! Oh, món ebri d'amor i de vida eterns!

Va baixar del cavall, i li va oferir el filtre
del comiat. Li va demanar cap a on
anava, i també per què havia de ser així.
Va parlar, i la seva veu era amarada de llàgrimes:

Oh, amic meu,
la fortuna no em fou benvolent en aquest món!
On vaig? Vaig a errar per les muntanyes.
Cerco la tranquil× litat per al meu cor solitari.
Faig camí cap a la pàtria, cap a la meva llar.
Ja mai més no vagarejaré en la llunyania.
El meu cor és tranquil i espera la seva hora.
L'estimada terra floreix pertot en primavera i s'omple de verdor
novament! Pertot i eternament resplendeix de blau la llunyania!

Eternament... eternament... eternament... eternament... eternament... eternament... eternament...
 


Traducció: Guillem Calaforra / Benaguasil, 10-VII-'93