Emigracions, retorns

Werthenstein, amb el pontet de fusta cobert i l'església del convent al cim del turó

L’any 1968, els meus pares i el meu germà van emigrar a Suïssa. Mon pare havia estat a Ginebra l’any anterior, i en aquest cas tota la família es va instal·lar durant nou mesos a Werthenstein, un poblet minúscul vora Wolhusen, a uns quilòmetres de Lucerna. Va ser una estada relativament breu, però la impressió en l’esperit dels meus pares fou immensa. Hi van descobrir no sols un país pròsper, net, civilitzat i tranquil, sinó també una societat civil liberal, rigorosament modèlica, que donava exemple de solidaritat i de confiança. Se’n van haver de tornar, a contrapèl, a causa de la meteorologia i la nostàlgia del país i de la família. Els indígenes els van acomiadar amb llàgrimes als ulls. De la impressió del retorn, en dóna una idea exacta l'emocionant pel·lícula Un franco, 14 pesetas, de Carlos Iglesias, actor i director que, d’altra banda, ho va conèixer en primera persona. Es tracta de la vergonya de tornar a una Espanya cafre i subdesenvolupada, cutre, bèstia, casposa, caciquil i de mentalitat retrògrada, on el primer que l’emigrant sentia era una espècie de nostàlgia impossible pel país que havia deixat enrere. Això feia més intensa i més roent l'empremta que Suïssa havia deixat en els meus pares.

Des del principi de la meua vida conscient, he escoltat centenars de vegades, milers de vegades, les mateixes històries de Suïssa. Les vaques, els berrugos cantant a l’església, la família Fuchs-Ruttimann, com rentaven a l’abeurador, el banquet després de la mort de l’avi, el respecte per tota mena d’animalons, la sordmuda, el rigor en el compliment dels contractes, les relacions amb els altres espanyols i amb els suïssos, els soparots a què els convidava la uela amb els diners del lloguer... I Germiniano Iglesias, un castellà menut i admirable que treballava de secretari per als capellans del seminari, i que feia d’intermediari salvavides per als meus pares, que tant l’admiraven pel seu do de llengües. Milers de vegades he sentit les descripcions i les històries d’aquell any que jo no vaig viure amb ells però que he arribat a imaginar amb tots els detalls.

També recorde les postals que la família aquella ens enviava per Nadal, escrites en un idioma i amb uns caràcters que jo era llavors incapaç de desxifrar. O les postals de Germiniano, concises però puntualíssimes, que va deixar d’enviar-nos-en ara fa vint anys sense que haguérem arribat a saber per què. O les poques fotos que els meus pares van poder aconseguir de tot allò. Un món real convertit en matèria imaginativa.

Fa uns mesos vaig tindre la idea esbojarrada d’endur-me els meus pares a Werthenstein. Perquè pogueren veure de nou, quaranta anys més tard, aquells llocs que els van marcar tan profundament; i per donar forma real a un marc físic que per a mi només era una espècie de boira onírica. Els hi portaria i els pagaria tot el viatge. Ma mare va dubtar-hi, perquè tota la vida havia promès i jurat que mai no pujaria en avió. Però al final hi va accedir, i es van apuntar el meu germà i la seua dona. De sobte em vaig trobar organitzant el que es perfilava com un viatge mític, d’aquells que fan història (familiar). Vaig triar un cap de setmana en què els bitllets de Ryanair eren més barats, un hotel decent i un cotxe de lloguer. I la imaginació començà a treballar, al seu ritme frenètic...

Mentre teixia el canemàs d’infraestructura d’aquell viatge, se’m va passar pel cap de contactar en secret amb el famós Germiniano, de qui tantes vegades havia sentit parlar. Quina edat devia tenir? Uns seixanta anys, aproximadament. El vaig buscar per internet, i va ser en va. Finalment, recordant La treva de Primo Levi, vaig tenir una idea atrevida: contactar amb el capellà del poble i demanar-li la informació que necessitava. L’últim contacte que els meus pares havien tingut amb Germiniano era una postal de 1987, i des de llavors, silenci. Vaig escriure un correu electrònic en alemany, el vaig enviar, i em vaig quedar esperant. Passaren setmanes sense senyals de vida, fins que el 8 de febrer m’arribà resposta seua. Una violenta revolada d’emocions se’m va apoderar. Vaig decidir que aquesta seria una trobada per sorpresa.

El 7 de març de 2008, mentre les masses es preparaven per a la barbàrie fallera, nosaltres aterràvem a l’aeroport de Basilea. La meua família, poc acostumada a viatjar, amb prou feines si s’ho podia creure. L’endemà el trajecte entre Blotzheim i Werthenstein es feia cada vegada més excitant a mesura que avançàvem. Finalment, en el lloc convingut, la Gasthaus zur Emme, un retrobament després de quaranta anys d’absència. Renuncie obertament a descriure, amb les meues paraules maldestres, les emocions que hi vaig veure i les que hi vaig viure.

Gasthaus zur Emme, minuts després del gran retrobament.

Durant un cert temps vaig estar demanant-me què hi havia, en tota aquesta aventura, que em tocava tan a fons. Finalment, després d'aquell dia de retorn a Werthenstein i de retrobament amb Germiniano, vaig arribar a una conclusió provisional. En aquell viatge, i en les emocions que contenia, hi havia implicades diverses relacions i històries meues. El meu descobriment d'Europa Central com a sinònim de civilització; la relació que mantinc amb els meus diversos "exilis", i especialment amb l'"exili" polonès; la meua necessitat de donar forma física, color i textura, a la narrativa (pròpia o apropiada); el meu vici nostàlgic dels retorns; la meua relació amb el passat familiar; etcètera. Aquest no era un viatge meu, sinó un regal que vaig voler fer als meus pares, una forma d'agraïment per haver-m'ho donat tot -- però també era un viatge meu, complexíssim en les seues connotacions, ple de sentits. Ma mare va estar a punt de desmaiar-se en trobar per sorpresa l'amic enyorat; jo havia estat a punt de desmaiar-me tres anys abans, a San Miniato al Monte, en trobar-m'hi per sorpresa una fuga de Bach. No és un paral·lelisme gens forçat. En tots dos casos, el sentiment era el mateix: comunitat, Gemeinschaft.   

Vora el jardinet de la casa on, quaranta anys abans, havien viscut els meus pares i el meu germà.