Excrucior

Havia conegut A. justament arran de la meua entrada en el circuit estrany dels lectors de català, l’any 2000. La meua preferència «natural» hauria estat que em destinessen en algun lloc d’Alemanya, mentre que a ell, persona amb formació eslavística, li hauria fet il·lusió anar a parar a Cracòvia i l’havien enviat en una ciutat alemanya. Aquest curiós encreuament, més algunes passions intel·lectuals, més els nostres propis tarannàs, eren i són l’arquitectura d’una gran amistat.

Devia ser l’any 2004, crec. La meua fascinació per aquella ciutat havia minvat de manera dràstica després del primer any de residir-hi, quan la renovació del visat em posà en contacte amb la burocràcia polonesa, quan començaren els esforços absurds per recomençar-hi el procés de doctorat, quan aparegueren els primers indicis seriosos que m’estava deixant segrestar i que aquella permanència esdevindria una font de conflictes. Llavors, tres anys més tard, sentia una immensa necessitat de fugir-ne, directament proporcional a la inèrcia i a la por que m’impedien de fer-ho. Passejàvem per Rynek Główny, A., B. i jo. En aquells temps, B. era una de les fonts principals del meu estat de prostració amargada en aquell lloc. En un moment determinat, referint-me a aquella plaça, vaig proferir una frase taxativa: «N’estic fins als collons. Aquesta ciutat i aquesta plaça em produeixen un fàstic descomunal, ganes de vomitar». Els meus contertulians van fer una ganyota de sorpresa, més visible en A. —que, al capdavall, era i és un impenitent polonòfil.

Quatre anys més tard, i entre els papers tontos que solc produir per a aquest web, vaig referir-me a Rynek dient que és «la plaça més bonica del món». De seguida A., amb justíssim sarcasme, m’ho va recriminar. «Ja te val. Al capdavall, crec, tot es redueix als molts matisos de l’ús lingüístic i a certs hàbits no coincidents. Jo, per evitar aquell fastigueig, hauria agafat un tren pitant i me n’hauria anat a esbargir-me a Gdańsk, per exemple. I, en tot cas, hauria dit que el Rynek cracovià era, “possiblement, una de les places més boniques del mon”. És la tàctica Carlsberg.» Quines paraules tan sàvies! Efectivament, tinc el costum d’estirar els judicis de vegades fins a l’exageració, fins al nonsense, sovint endut per la pròpia passió, sempre sota el lema que «la veritat, perquè sembli certa, cal exagerar-la». Aquesta immoderació, però, ens pot gastar molt males passades. És el preu que paguem per l'hàbit de la hipèrbole. Però tracta només això, l’anècdota?

Maly Rynek, d'aquesta plaça sempre he estat un incondicional. Foto: Amaia Lasa. Abril 2007.

Rynek, l’any 2004, no era sols Rynek, sinó determinades vivències lligades al conjunt, entre elles l’experiència d’haver-la cagat i la perspectiva d’un segrest que no sabia com liquidar. En canvi, Rynek, l’any 2007, després d’experiències acumulades en molt poc temps, ja podia ser només Rynek. En 2007 veia Cracòvia amb una barreja d’exterioritat i complicitat que no era posible abans. En 2004 o 2005 sí que hi havia complicitat amb Cracòvia, perquè aquell territori el vivia quasi com un indígena, salvant les distàncies; no hi havia exterioritat, perquè hi vivia confinat. La diferència fenomenològica és enorme, i es pot consumar en molt poc temps.

Quan maleïa la ciutat —i no del tot injustament, perquè de vegades és insoportable—, jo sabia que estava desviant el foc. Ho sabia, n’era conscient. I això sí que em causa vergonya, «bochorno», encara ara. Sé que tots som covards sovint, però això no em consola.

El viatge amb l’Exemplator, entre altres virtuts, em va poder transportar a un punt que abans era impossible: feta la neteja mental pertinent, Rynek significava l’any passat quelcom semblant al que era per a mi l’any 2000, amb l’enorme diferència que ara m’ho conec de memòria i tot és alhora aliè i propi. És clar, dir que és «la plaça més bonica del món» no passa de ser, una vegada més, un abús de llenguatge. D’acord. D’altra banda, quan ho dic no pense en comparacions amb la Plaça de Sant Pere, amb Praza do Comércio o amb Piazza della Signoria. Ni si Cracòvia és tan bonica com Praga o Friburg. No, no és això. Rynek Główny és el centre de Cracòvia, la ciutat on fins ara he residit més anys sense solució de continuïtat. La ciutat on el meu somni de viure exiliat, en un ambient «diferent», va semblar que es compliria. També és el lloc on aquest somni va fracassar, sí, i per això em produeix aquesta nostàlgia tossuda empeltada d’una furibunda repulsió. Quan hi estic més de tres o quatre dies sent neguit, desfici, necessitat de fugir. Quan fa molt de temps que no hi vaig em ve el record de la llunyania.

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris?

Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Sobretot excrucior, sí.