Fa alguns anys, vaig cometre l'atreviment imperdonable d'assajar una traducció pròpia del Faust de Goethe --la versió millorada de la Bíblia, que en diuen. A pesar de les seves excel·lències, la versió catalana de Josep Lleonart em semblava massa "lliure". El resultat d'aquells intents, ací el teniu. Ja sabeu que "tot és en el Faust..."
Dedicatòria
Torneu a atansar-vos, vacil·lants formes
que a l'esguard ombriu antany ja us mostràreu.
Aquest cop, intentaré retenir-vos?
Mon cor s'inclina encara a aquell miratge?
Us 'boldroneu? Doncs bé, podeu regnar,
Sorgint al meu voltant dels bafs i els núvols;
El pit se'm sent commòs amb joves forces
Pel màgic buf que vostra rua exhala.
Us m'emporteu imatges d'altres dies,
I algunes ombres estimades s'alcen;
Com una saga vella i migperduda
Pugen l'amor i l'amistat primers;
La pena es renova, i reitera el plany
Del curs vital, errat com laberint,
I esmenta els bons que, en hores de fortuna
Belles, confosos, se'm van esvanir.
Els presents cants, ells no els sentiran pas,
Els esperits que vaig cantar primers;
S'ha dissipat l'amistosa gentada,
El primer contracant, ai!, s'esvaí.
La pena em ressona en la turba ignota,
L'elogi d'ells m'atemoreix el cor,
I allò que, antany, pel meu cant s'alegrava,
Si encara viu, erra perdut pel món.
I em pren un anhel, llarg temps oblidat,
D'aquell serè i greu regne d'esperits,
Ara voleia en indecisos tons
El meu càntic brunzent, com arpa d'Èol,
M'engrapa un calfred, plor segueix al plor,
El cor sever se sent suau i feble;
Veig el que tinc com en la llunyania,
I el que perdí se'm fa realitat.
Pròleg al teatre
Director, autor, còmic
director. Vosaltres dos, que tan sovint
En pena i dol m'heu ajudat,
Digueu: per la terra alemanya
Què espereu de la nostra empresa!
Ben bé voldria plaure a la gentada,
Sobretot perquè viu i deixa viure.
Ja hi ha les posts, l'entaulat és muntat,
I tothom ja està esperant-se una festa.
Ja seuen, amb les celles arrufades,
Tranquils, i els agradaria sorprendre's.
Sé com s'aplaca l'esperit del poble;
Però mai no he estat tan desconcertat:
No estan acostumats a allò millor,
Sols és que han llegit terriblement molt.
¿Com farem, perquè tot el fresc i el nou
I amb significat sigui, a més, plaent?
Perquè m'agrada, és clar, veure la gent
Quan el torrent s'acosta cap al nostre
Lloc, i amb clam repetit amb energia
Es força a l'estreta porta de gràcia
Ben de dia, abans de les quatre,
I quasi es trenca el coll per una entrada,
Com quan hi ha fam demana al forn el pa.
Fa aquest miracle sobre gent tan vària
Sols el poeta: amic meu, fes-ho avui!
autor. Oh, no em parlis d'aquella virolada
Massa, que en veure-la ens fuig l'esperit!
Oculta'm la gernació agitada,
Que a contrapèl al gorg ens arrossega!
No, guia'm cap al tranquil pas celeste,
On sols per al poeta neix joia pura,
On amor i amistat fan i conreen
La mercè del cor nostre amb mà divina!
Ai! El que al fons del cor ens hi brollà,
El que el tímid llavi balbucejava
Ara fallat i ara assolit potser,
S'ho empassa el poder del moment feréstec.
Sovint, només quan pels anys s'ha obert pas,
Apareix amb una imatge perfeta.
Allò que lluu, ha nascut per a l'instant;
El ver roman etern per als futurs.
còmic. Si dels futurs pogués no sentir res!
Si de posteritat volgués parlar,
Qui entretindria els coetanis?
Volen esplai i han de tenir-ne!
La presència d'un bon noi és sempre
També alguna cosa, diria jo.
El qui amb gràcia a algú sap confiar-se
No emprenyarà l'humor de les persones;
Desitja un nombrós auditori
Per commoure'ls amb més certesa.
Sigueu honrats, doncs, mostreu-vos modèlics,
Mostreu la fantasia amb tots sos cors,
La raó, el seny, sentiment, passió;
Però alerta: no escolteu sens follia!
* * * * * *
«mefistòfil. Puix que, senyor, un cop més te m'acostes
I vols saber com ens va tot, allà,
I puix que antany de grat solies veure'm,
Heus-me ací, doncs, jo també entre els criats.
Excusa'm, no puc dir sublims raons,
Encara que aquest rotgle tot se'm burli.
De tan pompós, ben cert, riure et faria
Si conservessis de riure el costum.
Res no sé dir de sols ni de planetes;
Només veig com els homes s'atrafeguen.
El petit déu del món es manté igual,
Tan meravellós com el primer dia.
Viuria una mica millor
Si el raig de llum del cel no li haguessis donat;
En diu «raó», i només ho vol
Per a ser més bestial que les bèsties.
Em sembla, amb permís de Vostra Mercè,
Com una cigala de llargues potes,
Que sempre vola, i volant salta,
I a l'herba segueix amb la cançoneta.
Si almenys jagués encara damunt l'herba!
Fica sempre el seu nas en qualsevol fotesa.»
* * * * * * *
«el senyor. Bé, doncs, ho deixo al teu criteri!
Treu aquest esperit de sa deu prístina
I emporta-te'l, si el pots pescar,
Avall, al llarg del teu camí --
I avergonyit, si és que has de confessar-ho:
Un home bo, en el seu obscur rampell,
És ben conscient de la recta via.
»mefistòfil. Molt bé! No ho faré massa llarg.
La meva aposta no em fa gens de por.
Quan assoleixi el meu propòsit,
Permeteu-me un triomf amb tota l'ànima.
Ha de menjar pols, i de grat,
Com la meva tia, la serp famosa!
»el senyor. Lliurement t'hi pots aparèixer,
Els teus consemblants, mai no els he odiats;
De tots els esperits que neguen
El diablet és qui menys m'incomoda.
Massa fàcilment pot minvar l'acció humana,
S'estima prompte la calma absoluta;
Per això, de gust, li dono un company
Que obra, anima i ha de fer de dimoni.
Mes vosaltres, vers fills dels déus,
Gaudiu les riques i vivents belleses!
El que esdevé, que actua i viu per sempre,
Us volta amb els dolços límits d'Amor,
I el que penja en vacil·lant visió,
Ho consolida amb pensaments durables!
Es tanca el cel, els arcàngels es dispersen.
* * * * * * *
«faust. Feliç, qui encara esperar pot
De sorgir d'aquest pèlag de l'error!
El que hom no sap, això necessitava,
I el que és sabut, no es pot emprar. --
Però no deixis la tristor marcir
El bé suprem d'aquest moment!
Fixa't com, al caliu del sol ponent,
Entre el verd brillen les cabanes!
Fuig i recula, el dia ja és passat,
Allà acudeix, i hi promou nova vida.
Oh, i que cap ala no m'aixeca el cos
Per atansar-m'hi a poc a poc!
A l'etern raig crepuscular veuria
El món, encalmat, als meus peus,
Els cims tots encesos, tranquil·la cada vall,
El riu d'argent córrer en torrents d'or.
No aturaria el puig agrest la meva
Marxa divina amb tots els seus congosts;
Se m'obre el mar, ja, amb ses caldes badies
Davant els meus corpresos ulls.
Sembla que la dea, a la fi, s'enfonsa;
Només desperta el nou afany:
Vaig corrents a beure sa llum eterna,
El dia enfront meu, la nit al darrera,
El cel a sobre meu, i a sota les onades.
Un somni bell, mentre la nit s'enfuig.
Cap ala corporal, ai!, no s'uneix
Tan fàcilment a les ales de l'ànima!
Tothom té innat que el sentiment
Propi faci camí endavant i amunt,
Quan, damunt nostre, al blau espai perduda,
L'alosa entona el cant agut,
Quan, sobre esquerps puigs amb avets,
L'àguila estén al vol ses ales
I per planícies i pèlags
La grua torna a terra pròpia.»
* * * * * * *
«faust. ¿També exigeixes tu un escrit, pedant?
¿D'un home la paraula no coneixes?
¿No és prou que la paraula que jo dic
Disposarà eternament dels meus dies?
¿No es desferma el món arreu pels torrents
I ha de servar-me un compromís?
Tenim aquest error imprès al cor:
Qui pot, de grat, alliberar-se'n?
Feliç qui, pur, al cor duu lleialtat,
No es doldrà de cap sacrifici!
Només un pergamí, escrit i segellat,
És un espectre que esvera a tothom.
El mot expira ja en la ploma,
Cera i cuiro són ja els qui imperen. --
Què vols de mi, esperit malèvol?
¿Vols bronze, marbre, pergamí, paper?
¿Haig d'escriure amb burí, cisell o ploma?
Lliurement et deixo escollir.»
* * * * * * *
«mefistòfil. ¿Tan babau ets que et molesta un nou mot?
¿Vols escoltar sols el que ja has oït?
Res no t'irrita, per sovint que soni,
Temps ha avesat al més prodigiós.
»faust. En el repòs no cerco el salvament:
L'òptima part de l'home és el calfred;
Per car que el món li posi el sentiment,
Commòs, pregonament sent el terrible.»
* * * * * * *
«batxiller. Heus ací el quefer més noble del jove:
No hi havia món fins que el vaig crear!
Vaig aixecar el Sol des de la mar;
Amb mi començà a canviar la Lluna.
S'adornà el dia per on jo passava,
La terra verdejà i florí enfront meu,
Amb un senyal meu, en la nit primera
S'estengué el fulgor de tots els estels.
¿Qui, sinó jo, us bandeja les barreres
D'idees filistees i opressives?
Jo, però, lliure, com em parla l'ànima
Segueixo amb goig la meva llum més íntima,
I corro amb tot el meu entusiasme,
L'orc rere meu, tenebra a les espatlles. Surt.
»mefistòfil. Original; vés amb l'entusiasme!
Com et feriria el judici:
¿Qui pot pensar res de neci o de savi
Que els passats no hagin pensat ja? --
Però amb aquest no correm cap perill;
D'ací a pocs anys tot serà diferent:
El most, si bé es capté sense trellat,
Al capdavall sempre en resulta un vi.
A la platea dels joves, que no aplaudeix.
El que ara dic us deixa freds,
Bons xicots, i us ho deixo córrer;
Mediteu: el dimoni és vell;
Feu-vos vells, per tant, per comprendre'l!»
* * * * * * *
«mefistòfil. Segons jo ho veig, ens hem situat bé;
Si ens hi acostem, victòria absoluta.
»faust. ¿Què s'hi pot esperar? Engany!
Il·lusió! Buida aparença!
»mefistòfil. Tàctica, per guanyar batalles!
Aferma't en un sentit grandiós,
Mentre el teu projecte medites!
Si servem les terres i el tron del kàiser,
T'hi agenollaràs, i en rebràs
La mercè de platges immenses.
»faust. Ja has aconseguit moltes coses;
Guanya ara, també, una batalla!
»mefistòfil. No, la guanyaràs tu! Aquesta
Vegada ets tu el generalíssim.
»faust. Tot just seria al meu nivell
Que donés ordres allà on res no entenc!»
Trad. 1995