Els grecs comencen els seus àpats amb uns quants aperitius molt lleugers i generalment refrescants, que solen prendre amb una mica d'ouzo (una espècie d'anís sec) dissolt en aigua i eventualment amb pa de pita. És una espècie de picadeta, ni més ni menys, tal com fem per ací (si més no als pobles) amb l'ensalada. Aquests aperitius, anomenats metzés, de vegades coincideixen amb els nostres de manera literal: és el cas dels aladrocs arrebossats; fins i tot l'amanida grega ens resulta molt familiar, tret d'algun ingredient com el formatge feta o les saboroses olives de Kalamata. Més sovint, es tracta de receptes coincidents amb les de l'entorn musulmà, com ara el puré de cigrons (húmus) o l'amanida d'albergínia (melitzanosaláta). No cal dir que hi compta tant la proximitat geogràfica de Turquia, Egipte i el Pròxim Orient com la llarga història de pertinença a l'imperi Otomà.

Els metzés són molt bons per a començar un dinar d'estiu, però m'agraden com a fórmula de sopar en qualsevol moment de l'any, perquè són un menjar deliciós, molt sa i molt adequat per a tancar el dia. Ací teniu un exemple de sopar fet de metzés: justament, els que teniu en les receptes. Més ouzo i pita, és clar...