LES MEVES LECTURES PREFERIDES DE NARRATIVA BREU

Una llista compulsiva per a una amiga amb curiositat

* James Joyce, Dubliners. Trad. cat. Dublinesos. Barcelona, Edhasa.

Dublinesos és un llibre amb quinze relats, tots ells amb una temàtica central: la vida i el caràcter dels habitants de Dublín. Escrites amb una tècnica narrativa "tradicional" (és a dir, vuitcentista), les narracions d’aquest volum són autèntiques peces d’orfebreria, obres mestres absolutes d’un dels narradors més grans de tota la literatura europea. Cada relat és una joia, un prodigi de contenció, d’economia narrativa: no hi falta ni sobra res. Si li llevem una frase, una paraula, el text trontolla. Joyce retrata els seus conciutadans amb pinzellades breus, precises i insubstituïbles (Irlanda, Dublín, la vida quotidiana: totes les obsessions i els temes de les grans obres de Joyce apareixen ací). La narració realista d’aquests relats els configura com a peces soltes que formen una espècie de fresc, de mural literari. No trobaràs ací la típica estructura dels contes "de sempre": introducció-conflicte-resolució-final. Dublinesos és un conjunt magnífic d’instantànies, com passatges d’un documental que suggereixen reflexions diverses. Alguns crítics han apuntat que el llibre s’estructura temàticament com un enorme arc que va des del naixement a la mort, passant per la joventut i la maduresa —de fet, el darrer relat es titula "Els morts", i és una de les peces mestres de la història literària anglòfona; sobre aquest text va fer una gran pel·lícula, precisament, John Huston... D’altra banda, he de reconèixer que el relat "A Painful Case" ("Un cas penós") és un dels que més m’agraden, dels que més a fons m’han arribat mai, i dels que torne a llegir regularment.

Juntament amb els contes de Kafka, Poe, Borges i Txèkhov, crec que Dublinesos és la mostra més bella d’austeritat narrativa que he llegit mai.

Leonardo Sciascia: Gli zii di Sicilia. Trad. cast. Los tíos de Sicilia. Barcelona, Edhasa. També en Ed. Tusquets.

Sciascia és més conegut en literatura com a creador i màxim representant del giallo, un gènere literari de novel·les breus que aprofiten històries detectivesques per a exposar reflexions iròniques (sicilianes, o italianes) i profundes sobre la societat, la vida, la injustícia, la condició humana, etc. En aquest gènere, Sciascia va escriure algunes de les seues obres mestres: Todo modo (trad. cat. Eds. 62), Il giorno della civetta (trad. cat. El dia de l’òliba, Ed. Empúries), A ciascuno il suo (trad. cat. A cadascú el que és seu, Eds. 62), Candido (trad. cat. Eds. 62), Il cavaliere e la morte (trad. cat. El cavaller i la mort, Eds. 62), Il contesto (trad. cast. El contexto, Ed. Bruguera), etc. Tots aquests llibres són extraordinaris, molt recomanables —i molt breus. Però Los tíos de Sicilia és un recull de tres relats sobre temes sicilians (o universals, però amb pretext sicilià). El darrer de tots tres, "El antimonio", és la impressionant història d’un miner sicilià que, per causa de la fam i de la misèria, es veu obligat a allistar-se amb les tropes de Franco durant la guerra del 36. Aquest llibre va ser la meua porta d’entrada a la narrativa de Sciascia, un veritable clàssic del segle XX. La ironia, la crítica social, l’amor per la condició humana, la ideologia desencantada d’esquerres... El millor Sciascia es troba ací.

Leonardo Sciascia, Il mare colore del vino. Trad. cat. El mar de color de vi. Vic, Eumo Editorial.

El segon recull de narracions de Sciascia és tan extraordinari com l’anterior, però ací l’autor ja domina magistralment els recursos literaris, i el to dels textos és bastant més relaxat i humorístic que en l’anterior. A pesar de la crítica social sempre present, aquests són els contes més humorístics i divertits que va escriure Sciascia (per exemple, "Giufà" i "Un western sicilià" em fan tornar a riure cada vegada que els he llegits). Però així, com qui no vol la cosa, Sciascia ens dóna una excel·lent lliçó de narrativa, de bona literatura, de savoir faire, d’ofici i de mestria. I ens ensenya que, en literatura breu —com en tota literatura—, cal dosificar sàviament el que volem dir. Quan tenim alguna cosa a dir, és clar.

Es llegeix amb avidesa, de recel, compulsivament.

* Edgar Allan Poe, Tales of Mistery and Imagination. Trad. cast. Cuentos. Madrid, Alianza Editorial (trad. de Julio Cortázar!).

Els contes de Poe han estat llegits tradicionalment com una literatura menor, "fantàstica", d’entreteniment. Molts el vam llegir durant l’adolescència, com a font d’experiències literàries apassionants. Però res més lluny de la literatura adolescent que aquestes narracions delirants, fruit d’una ment tan torturada com genial. Les narracions de Poe, com les pel·lícules de Hitchcock, ens donen l’alicient d’una tensió narrativa sempre mantinguda, d’un suspens i una incertesa inquietants però molt excitants. La fantasia de Poe és sovint tenebrosa i macabra, certament; però profundament poètica, i plena de moments bellíssims. Encara m’impressiona molt llegir "El cas del Dr. Valdemar", "El pou i el pèndol", "El retrat oval" o "El descens al Maelström". Poe té fantasia, tensió, poesia, intriga. I sobretot té força narrativa, molta força narrativa. Ara, ja adults, hem de tornar a aquestes narracions magistrals amb nous ulls. Poe no és recomanable: és imprescindible.

* Anton P. Txèkhov, L’estepa i altres narracions. Barcelona, Eds. 62. Hi ha qui diu que Txèkhov és el més gran de tots els autors de narracions breus. Almenys, un dels millors. Txèkhov és senzillament magistral, un geni de les caracteritzacions i de les situacions aparentment quotidianes i "normals". En els seus contes i novel·les curtes, la descripció psicològica és tan exacta i aguda com la dels ambients; però no sols la descripció. Els personatges són humaníssims, de vegades massa humans i tot, amb grandeses i misèries; s'emborratxen fins perdre el coneixement, estimen de manera passional i irreflexiva, expliquen les coses als infants, es maten a treballar, s'enfaden i s'emocionen... amb la major naturalitat del món. Les històries de Txèkhov tenen sempre finals sorprenents i que fan pensar, tenen la seva molla. Txèkhov és un mag de la narració fluïda, en la qual sembla que no sobra res i que et pren l'atenció des del principi fins al final. No és un "realista" o un "naturalista" en el sentit tòpic del terme, perquè l'aprofundiment interior dels personatges i els incisos del narrador són el més freqüent d'aquests textos extraordinaris; tampoc no és un narrador "fantàstic", perquè les situacions que descriu són intel·ligibles des de la més absoluta quotidianitat i des del sentit comú. En fi: algunes d'aquestes narracions són bellíssimes i, al capdavall, inefables. "La dama del gosset", "Son", "El gras i el magre", "La coqueta" o "A casa" són només alguns dels textos que més m'han impressionat d'aquest volum genial i insuperable.

* Franz Kafka, Sämtliche Erzählungen. Trad. cat. Narracions completes. Barcelona, Quaderns Crema.

Kafka és un autor molt més citat que llegit. L’adjectiu "kafkià" és molt freqüent en boca dels pedants, però pocs sabrien explicar d’on se l’han tret i què significa. És veritat que, si arribem a la seua literatura plens de prejudicis, ens resultarà un autor difícil, incomprensible o potser fins i tot insuportable. Però si el llegim amb complicitat, veurem que Kafka és tot un món. Un món que segueix la lògica del malson, o la lògica de la follia o la lògica de l’inesperat; un món d’una intensa espiritualitat (espiritualitat, no religiositat), d’una gran lucidesa. Kafka té l’estranya habilitat de deixar-nos desarmats, perquè conta coses increïbles, paradoxes sagnants, reaccions il·lògiques, situacions d’alienació, etc. En els seus relats, els protagonistes viuen experiències inexplicables sota condicions inexplicables; la seua és una narrativa de l’inconscient, del somni, de la bogeria quotidiana. Kafka penetra fins al darrer fons de la condició existencial de l’ésser humà, de manera sovint cruda i dolorosa. És comprensible que l’existencialisme el convertira en un del seus autors preferits, perquè darrere seu hi ha l’angoixa inexplicable de la nostra modernitat. Llegir Kafka és bucejar en l’absurd de la vida. Literàriament, Kafka és un monstre de la brevetat, un mag de les poques paraules. Llegir les seues narracions és tot un exercici per aprendre a deixar perplex el lector amb poques pàgines —de vegades, amb una o dues. Si haguera d’escollir un dels reculls de narracions, em quedaria amb Un metge rural.

Reconec que és un dels meus autors preferits. En qualsevol cas, és un dels patriarques indiscutibles de la literatura i, per tant, imprescindible i inevitable.

* Jorge Luis Borges, Obras completas. Barcelona, Emecé. Publicats per separat en Alianza Editorial.

Borges és un dels autors bàsics de la literatura universal. La major part de la seua obra són reculls de narracions, de vegades fantàstiques, sovint desconcertants, i sempre jugant amb la lògica fins als límits de les seues possibilitats. El món literari de Borges és ple de móns possibles, de situacions estranyes que suggereixen preguntes inesperades sobre el funcionament de la realitat. No és casualitat que hom l’haja comparat de vegades amb Kafka. El joc intel·lectual és, en aquestes narracions, de vegades barroc i rebuscat: Borges és un mestre de la paradoxa, de la ironia i de les contradiccions insolubles. És una màquina de pensar narrant.

* Voltaire, Contes filosòfics. Barcelona, Edicions 62.

Voltaire és l’essència del grand siècle francès, de la Il·lustració, del racionalisme neoclàssic, de l’escepticisme a la francesa i de la ironia elegant. De tot el que li he llegit, la meua preferència absoluta és per als contes filosòfics: "Càndid", "Micromegas", "Zadig", "Scarmentado", "El món tal com va", "L’ingenu"... Quina meravella! Des de l’optimisme il·lustrat fins a la ironia del desencant i l’amargor de l’escèptic, Voltaire no va abandonar mai la narració breu per a expressar els seus neguits filosòfics, la crítica social i les cavil·lacions sobre la naturalesa humana. Llegir aquests contes és un plaer de l’esperit —i dels sentits, pel que fa a les escenes més plenes de bon humor.

Karel Capek, Contes d’una butxaca. Barcelona, Eds. del Mall.

Capek (pronunciat txàpec) és un dels clàssics de la literatura txeca contemporània. Quasi de la mateixa generació que Kafka, en les seues narracions trobem tot el sarcasme i l’humor negre dels anarcoides txecs (Jan Neruda, Jaroslav Hasek, Bohumil Hrabal, Milan Kundera...). Els contes d’aquest recull tenen sovint arguments policíacs, i sempre hi trobem una crítica a l’estupidesa humana i a les institucions polítiques (i policíaques), al poder establert. Són narracions molt divertides, amb moltíssima mala llet, i es llegeixen com qui es menja un confit: amb voracitat.

Encara hi podríem afegir altres autors i reculls de narrativa breu, però o bé no m’apassionen tant com els anteriors, o bé només els conec fragmentàriament. Els afegiré de manera ràpida:

Denis Diderot, Esto no es un cuento (i altres relats). Madrid, Alianza Editorial. [De la darrera generació d’il·lustrats francesos, una mica més jove que Voltaire. Interessant.]

Thomas Mann, Tonio Kröger i altres narracions. Barcelona, Edicions 62. [El que he pogut fullejar d’aquest volum m’ha semblat extraordinari, com tot Mann. No en puc donar molts detalls. El "Tonio Kröger" és una micronovel·la que resumeix tot l’estil de les grans obres de Mann: La muntanya màgica o El Doctor Faustus.]

* Aleksandr S. Puixkin, Novel·les i contes. Barcelona, Eds. 62. [Vaig llegir, ja fa anys, alguns contes d’aquest volum, i només puc dir que en guarde un record entusiasta. En qualsevol cas, Puixkin és fonamental.]

Thomas Bernhard, Acontecimientos y relatos. Madrid, Alianza Editorial. [Bernhard és un dels clàssics en alemany del segle XX. Aquestes narracions són veritables filigranes literàries. Són en general molt breus (molts dels Acontecimientos ocupen una pàgina o menys). Molt interessant i molt recomanable.]

Primo Levi, Defecto de forma. Madrid, Alianza Editorial. [Després de redactar aquella terrible narració que és Si això és un home, Levi va descobrir una certa vena literària, i va escriure alguns llibres més. Aquest recull de relats té bastant bona pinta; només n’he llegit el primer, i m’ha agradat.]

He marcat amb un asterisc (*) els autors o llibres que m’han semblat absolutament imprescindibles. Tinc tots els llibres citats, excepte el de Mann i els de Poe (aquests, els tinc en anglès).