Noblesse oblige

Devia ser l’any 1987, em sembla. A tot estirar, el 1988. Vaig conèixer el Philosophus a l’època en què el nostre examic el Morisco ens va reclutar per a les escaramusses de la guerrilla anticolonialista. Per aquells temps, tots dos vam decidir que faríem la carrera de Filosofia. Però només ell ho va complir, perquè el Morisco me’n va dissuadir amb arguments d’inapel·lable autoritat («No menjaràs!»). Tot i això, el primer any vaig acudir simultàniament a les facultats de Filologia i Filosofia. Ens vam fer grans amics, perquè teníem molts interessos intel·lectuals en comú i una llengua materna en comú: la de la ironia, el sarcasme i l’humor negre. Tots dos ens havíem format en l’adolescència a base d'una prodigiosa sopa intel·lectual que incloïa Cousteau, The Wall, Nietzsche, Charlie Parker, Cosmos, El Papus, Rodríguez de la Fuente, Hermann Hesse i molts altres ingredients psicotròpics.

Durant la carrera continuaren les activitats del nostre escamot guerriller, i fins i tot Joan Fuster va arribar a esmentar-nos en alguna entrevista. Vaig posar en contacte el Philosophus i el Safi, i així és com vam formar la colla dels Impossibles, que ha mantingut la seua amistat a través de les dues dècades que han transcorregut des d’aquell llunyà 1988.

Arribaren temps durs, que vam suportar gràcies a la nostra peculiar cooperativa àcrata tripersonal. El Philosophus se’n va anar a viure a València quan aquesta possibilitat, a mi, em semblava tan pròxima com els viatges a Mart. Els dos anys d’intent de doctorat van ser una llarga borratxera depressiva, amanida amb el dolor dels respectius fracassos sentimentals, però que tingué els bons moments d’aquells dinars hilarants i esbojarrats, als quals acudien el Nano de la Ribera, el Rubio, Cañasybarro i Miquel «Vergueta», dinars en què es podia donar el cas d'haver d’anar urgentment al lavabo a vomitar... de tant de riure. Temps durs, en qualsevol cas, aquells de 1992-1994.

Vaig començar a treballar alguns anys abans que el Philosophus, cosa que semblava donar la raó al Morisco. Ell es va enfangar en una beca d’investigació al Departament de Sociologia, i recorde amb calfreds aquell dia en què, in extremis, el vaig obligar a tancar-se a casa meua per fer un inevitable treball d’investigació que es negava a nàixer. Poc després, desmotivat i avorrit, jo mateix vaig decidir abandonar el meu doctorat, i llavors la primera persona que em va pressionar perquè no ho fera —dinar d’acorralament a Port Saplatja— va ser el Philosophus.

El trio dels Impossibles va fer viatges que formen part del nostre imaginari històric inesborrable: la Vall d’Aran, Holanda. Però finalment arribà la diàspora, quan cadascun de nosaltres trobà el seu nínxol laboral: un a València, un altre a Xixona, el tercer a Barcelona. La qual cosa, però, no liquidà mai els nostres costums compartits, els del cafès al bar Juanito i els sopars de cap de setmana —antigament al Racó, després al Tiot.

A Lorelei, vora el Rin, amb la incomparable Reme Ávila, segona meitat dels anys 90.
(Foto: Joan B. Llinares)

Quan em vaig exiliar, vaig deixar al Philosophus el timó de les meues finances. Ell vigilava l’arribada de les subvencions i m’enviava els cacaus necessaris a Cracòvia. La meua confiança en ell era i és completa, massissa, definitiva. La primera persona a qui vaig informar del traumàtic retorn va ser ell, i immediatament em va proposar asil d’urgència al Campello, vora la mar.

Xeraco, 1 de setembre de 2007. La nostra ineludible trobada estiuenca amb Pol i la seua família. A les vores, el marc imprescindible de tot sentit, la Marta i l'Emi. Per darrere, amb relaxant somriure aristotèlic, un puntal necessari: Pol.

La seua diversitat de registres és sorprenent. Quan el coneixeu, us fa la impressió d’un amable peluix empeltat d’asceta franciscà. Però si augmenta la temperatura de l’exercici dialèctic, el Philosophus pot practicar una cruel esgrima intel·lectual si feu que desenfunde la katana dels arguments. Però generalment prefereix el bisturí làser de l’humor negre, en general sense que arribe a córrer la sang. En ell predominen de manera abassegadora la sensatesa i la mesura, trets que en el meu imaginari representa millor que ningú, a un nivell només igualat per mon pare i pel meu germà. El Philosophus afirma que segueix una norma ètica heretada per la via paterna: «Amb els homes, sigues un home; amb els fills de puta, el més fill de puta de tots». No voldria tindre’l com a enemic, però dubte molt que es dedique a seguir de veritat aquest principi. Una persona noble, generosa i fidel als seus principis com ell no entra massa bé en la categoria dels venjatius o dels ressentits.

Al Campello, dinar de família, 24 de maig de 2008. El que no entenc és com ell es manté inalterat i inalterable tot i el pas dels anys, mentre que jo tinc cada vegada més pinta de funcionari. Mmm.

De tota la colla, sembla que l’únic que està content amb la seua formació i amb la seua professió és el Philosophus. Per molt que m’ho explique ell, no arribe a entendre com és possible que no s’haja cremat aguantant les hormones amb potes de l’educació secundària, i més en una especialitat com la seua. L’única raó que podria acceptar és el seu propi tarannà, capaç de saltar àgilment per sobre d’aquesta doble vida esquizofrènica que ens imposa el món en què vivim, aquest abisme quotidià entre el treball i la persona, entre les seues passions i aspiracions, d’una banda, i l’activitat amb què es guanya les garrofes. Evidentment, es tracta d’una altra de les manifestacions del seny. Digne d’admiració i d’enveja, com tantes coses més.

L'Emi encara se sorprèn, de vegades, perquè sembla com si ens hagueren fet alhora i com a bessons. De vegades reaccionem als mateixos estímuls de manera idèntica. Això no té res de peculiar, en realitat. Al llarg de tants anys d'avançar o retrocedir plegats, en realitat podríem haver inspirat un dibuix d'Escher, com dues estàtues que alhora són dos escultors que es fan l'un a l'altre, amb aferrissada obstinació, una escena alhora artística i humorística. Com les dues mans que es dibuixen l'una a l'altra. Bé, és una manera de dir que és una persona indispensable, però sense que la cosa quede cursi. Això mateix.