Polacos

Tal com es pot observar tafanejant per aquest web, done una importància molt gran a la tertúlia quondam "patiera", i més concretament als amics que hi vaig conèixer ara fa quasi dos lustres. He dit alguna cosa del Magister Lullisticus, àlies Josep Enric, i encara he de tornar més endavant sobre ell. Un altre dels imprescindibles és l'Exemplator, àlies Josep Antoni. Ja feia segles que demanava un text propi en aquesta secció.

La nostra amistat té diverses cares, i un dels lligams fonamentals és Polònia. Com que ell s'havia passat deu anys en aquell país i jo necessitava anar-me'n d'ací, a la tertúlia li vaig preguntar si valdria la pena anar de lector de català a Cracòvia. Jo havia descobert la literatura polonesa amb un Miłosz que m'havia entusiasmat, i l'opció polonesa era possible, tot i que a mi, per tradició personal, el que m'atreia era Alemanya. Doncs bé, la darrera paraula, la tenia ell.

I em va dir: "Vés-hi!" sense dubtar-ho ni un segon. No hi comptaven les amargues experiències poloneses que l'havien fet tornar, ell s'estimava Cracòvia. Així doncs, li vaig fer cas. Cinc anys en aquella ciutat són moltes experiències, moltes, i quan me'n vaig tornar ell va ser una de les primeríssimes persones a assabentar-se'n. Durant un cert temps vaig odiar aquell país i aquella gent, fins que la cosa va tornar a un cert equilibri raonable. Llavors, l'Exemplator i jo vam posar fil a l'agulla d'un vell projecte: trobar-nos a Cracòvia. No havia pogut ser quan jo hi residia oficialment, i es faria ara, a anys de distància per les dues bandes. La data triada va ser Pasqua de 2007. El meu avió hi arribaria unes hores abans, de manera que tenia l'oportunitat de donar-li la benvinguda a l'aeroport mateix. Una circumstància rara i molt excitant, aquesta de donar-li jo la benvinguda, a ell, a Cracòvia, precisament quan ja feia any que tots dos havíem abandonat la ciutat.

Ell feia quasi deu anys que no hi tornava, a Cracòvia. Jo la vaig deixar pel setembre de 2005, però hi vaig tornar pel novembre d'aquell any, l'octubre i el Nadal de 2006. Però mai no hi havia anat amb la perspectiva d'un "visitant quasiindígena", en un viatge en què tot seria nou i alhora tot seria conegut, en què jo seria simultàniament un de fora i un de dins, i en què res, absolutament res no projectaria ombres sobre aquesta reconciliació pública i privada. I aquell viatge va ser un dels més bonics que he fet en la meua vida, convenientment reforçat per la felicitat que donava estar envoltats de la Marta (indígena exiliada) i l'Amaia (que hi anava per primeríssima vegada).

Mireu quina cara de felicitat tenia l'Exemplator només arribar a l'aeroport, darrere d'una Amaia sorpresa i expectant ("¿Dónde me ha traído esta gente???). Primícia mundial!!!

Però la meua preferida és la d'ulica Floriańska, que va fer l'Amaia. Vam arribar a Cracòvia de nit, i jo m'esforçava perquè els meus amics no miressen cap a Rynek. La gran apoteosi havia de ser, al matí del dia següent, una solemne caminada ritual per Planty que, a través d'ulica Floriańska, havia de desembocar en la plaça més bonica del món. I allí, en estat de beatífica felicitat excitada, aquesta va ser la imatge de les nostres aspiracions satisfetes, una foto veritablement gloriosa:

Una de les coses més difícils d'oblidar d'aquell viatge és la visita que vam fer al pis on tots dos havíem viscut, a uns quants anys de distància: la cavorca d'ulica Miechowity. Ell en tenia sobretot records d'un divertit exotisme; jo, en canvi, en tenia una imatge de colors molt foscos. L'arribada allà és un moment que desafia tota descripció.

Tot i la nostra increïble habilitat per a muntar aparatosos debats apassionats sobre coses en què al capdavall estem d'acord, l'Exemplator i jo ens assemblem en moltes coses. Mai no hem perdut el contacte des d'aquella nit llunyana en què ens vam conèixer a la tertúlia del Patio, i el mateix es pot dir del Josep Enric. Formem un trio molt curiós, certament, aquests dos medievalistes polièdrics i jo, un trio que en els millors moments incorpora un violoncel excepcional, el Rafa, i llavors és un magnífic quartet. Quan era a Cracòvia, cada vegada que venia quedàvem, i en cada ocasió, quasi sense excepcions, portava per a l'Exemplator un llibre de literatura polonesa de publicació recent i difícil accés. Era un dels diversos rituals que vam mantenir amb molt de gust. Encara ara, poques són les ocasions en què ell ve del seu exili a la Villa y Corte i no muntem un aquelarre amb les restes arqueològiques de la tertúlia, el quartet que acabe d'esmentar.

 Doncs això, l'Exemplator, com els altres, és imprescindible. I, com diria Fuster, allò imprescindible és important.