1

1. La professió com a excusa

Des que vaig acabar la carrera, mai no m'han apassionat gens ni mica els pícnics acadèmics de l'estil dels congressos, les jornades, els simposis, etc. M'han semblat sempre una manera gregària, exhibicionista i notòria de practicar el carrerisme. Però no són només això, és clar. Els congressos també serveixen per a estar al dia, per a fer contactes amb col·legues, per a relacions humanes en general (sí, això també...) i, òbviament, per a viatjar. Són l'excusa perfecta per a fer una mica de turisme (ai, la banalitat del turisme, sempre a la vora!) amb la legitimitat que atorga la motivació professional.

Però als congressos es va, normalment, després d'una inscripció --si a un li accepten la corresponent comunicació-- i d'haver pagat uns diners, que després es multipliquen en termes de despeses de viatge, d'estada, etcètera. M'agrada molt més, òbviament, quan et conviden perquè tenen ganes d'escoltar les coses que tens a dir. M'ha passat unes quantes vegades, i totes aquestes ocasions m'han deixat uns records inesborrables, alguns dels millors de la meua història professional. En la major part dels casos, aquests viatges només els tinc reflectits en algunes notes esparses de dietari, o més sovint ni tan sols això. L'excepció és un col·loqui que es va realitzar a Viena, en maig de 2005, en homenatge pel 60è natalici del professor Georg Kremnitz. L'organitzaven el Deutscher Katalanistenverband i la Universitat de Viena, i m'hi van convidar la meua col·lega Bàrbara Roviró i el professor Kremnitz mateix, amb qui he col·laborat des que era estudiant, i que aprecie i respecte moltíssim.

Si en tinc algunes fotos és gràcies al meu col·lega Claus Pusch, que n'és l'autor. En aquesta podeu veure l'homenatjat en primer terme, amb Francesc Vallverdú al seu costat, i a la fila de darrere hi som jo mateix i el meu col·lega Miquelàngel Pradilla, que també hi participava. Per cert, que el mateix Miquelàngel m'havia convidat tres anys abans a una sessió amb el Grup Català de Sociolingüística, i des de llavors que no ens havíem vist. Un exemple més que la meua fòbia respecte dels congressos és injusta i poc pràctica.

La meua intervenció, com sempre, no va ser gaire lluïda, però almenys no vaig quedar malament. Si els qui em convidaven en van quedar contents --i sembla que així va ser--, jo, pagat.

Però la gràcia de l'assumpte és que vaig aprofitar aquella ocasió per a conèixer personalment amb què només m'havia relacionat a través del paper, és a dir, les publicacions o les cartes. És el cas de Vallverdú o de Jordi Castellanos, que juntament amb en Pradilla i jo mateix formaven --formàvem-- una colla curiosa d'intel·lectuals epicuris amb ganes de conèixer Viena i de passar-ho bé. I d'aquesta manera, entre Weizenbier, Wiener Schnitzel i Sacher-Torte les converses, serioses o sarcàstiques, van fluir amb una facilitat memorable.

En realitat vam tenir poc de temps per al turisme pròpiament dit. El primer dia de tot aquell "tinglado" jo, que hi venia amb tren des de Cracòvia, vaig arribar a la ciutat a les 7 del matí. Fins a les 12, que era quan havia d'entrar a l'hotel, hi havia unes quantes hores. Amb la càmera a la mà (la meua primera càmera digital), vaig deixar l'equipatge a les taquilles de la Südbahnhof i vaig fer un primer recorregut exploratiu pel meu compte. Amb tan mala fortuna que, després d'unes poques fotos, la targeta de memòria se'm va omplir. Però encara vaig tenir l'oportunitat d'enfocar algunes coses importants, com ara l'edifici Sezession, amb la seua magnífica cúpula modernista (i la inscripció: "Al temps, el seu art; a l'art, la seua llibertat"), o el Belvedere a primera hora del matí. La veritat és que feia un temps magnífic, amb la frescor una mica picant del que serà un dia d'aquells que anuncien l'estiu.

Dos dies més tard, les obligacions acadèmiques ja eren molt poques, i teníem més temps per a fer el cràpula que no per a demostrar la nostra perícia professional. Per això vaig plantejar-me un repte que no creia que poguera tenir resultats: i si intentava aconseguir entrades per a algun dels concerts que s'anunciaven aquella setmana? Dit i fet: com que no vaig fer qüestió del preu que em podien costar, vaig aconseguir escoltar com la Filharmònica de Viena, Daniel Barenboim i Pierre Boulez ens explicaven Schönberg i Bruckner, i la target de crèdit em va permetre gaudir del moment màgic en què entrava a la sala gran del Musikverein a gaudir de Mozart de les mans del Concentus Musicus i Nikolaus Harnoncourt. Moment màgic, o moment mític? Des que era una criatura i estudiava música, m'havia imaginat que algun dia seuria a la sala de les cariàtides, una d'aquelles "catedrals de la música" (Berliner Philharmonie, Concertgebouw) que omplirien els somnis de qualsevol criatura melòmana d'un poble perdut pel sud d'Europa. No em vaig poder reprimir, i vaig eliminar algunes de les fotos de Viena per tal de fer-ne un parell a dins de la Sala Gran. És clar, per raons purament sentimentals, o testimonials.