NATURA DIVINA: déus i herois
______________________________________________________________________________________________
Horus-Falcó [Entalla]
Calcedònia negra tenyida
S. II aC
Núm. inv.: UV/1500
Es tracta d’un animal totèmic carregat de significat en la història
de la religió egípcia. Horus representa una antiquíssima
divinitat solar, concebut com un falcó que s’eleva al cel per il·luminar
la terra amb els seus raigs. El seu principal centre de culte es trobava a Heliòpolis,
i el seu ritu es va estendre per l’Alt Egipte, on va ser identificat amb
diverses divinitats indígenes. Era invocat pels faraons abans de pujar
al tron, i després se n’apropiaven el nom, ja que els faraons el
personificaven mentre regnaven.
______________________________________________________________________________________________
Helioserapis [Entalla]
Jaspi ovalat
S. II aC
Núm. inv.: UV/1501
El culte a Serapis s’institueix poc després de la fundació
d’Alexandria, cap al 332 aC, i s’estén, juntament amb al d’Isis,
pel món grecoromà. A la conca mediterrània, el seu triomf
definitiu s’esdevé en l’època de Claudi i Neró.
La corona radiada n’assenyala el caràcter solar, mentre que el kalathos,
o cistell sagrat dels misteris de la reproducció i de l’abundància
de la terra, li confereix el sentit ctònic. A més a més,
se li atribuïen facultats curatives, i això explicaria la seua presència
en entalles com a amulets.
______________________________________________________________________________________________
Pan i boc lluitant [Entalla]
Cornalina ovalada
S. I dC
Núm. inv.: UV/1518
El culte a la divinitat Pan, animal de cintura cap avall, es documenta a l’Arcàdia
des del segle v aC. a través de l’himne homèric, on es relaciona
genealògicament amb Hermes i la nimfa Dríope. Pel seu caràcter
agrest i primitiu, Pan és molt prop dels sàtirs i de Príap,
del sentit sensual del qual s’impregna, i pertany al seguici de Dionís.
Es tracta d’un déu pastor que va rebre un lloc de culte propi pel
fet d’haver ajudat els atenesos a Marató contra els perses. Pan
és summament enamoradís i persegueix sobretot les nimfes, les
quals, sovint, el defugen.
______________________________________________________________________________________________
Zeus dempeus amb ceptre i àguila / Zeus dempeus [Entalles]
Calcedònia ovalada / Ametista ovalada
S. II-III dC
Núm. inv.: UV/1524/1530
Zeus (Júpiter), fill de Cronos (Saturn) i de Rea (Cíbele), es
va criar a la muntanya Ida (Creta), sota la protecció de les nimfes.
Cronos, que temia ser engolit pels seus fills, els devorava a mesura que naixien,
però Rea aconseguí de salvar Zeus embolicant amb bolquers una
pedra que Cronos s’empassà. Segons Ovidi, Zeus va trencar una banya
d’on brollaren el nèctar i l’ambrosia, font dels fruits de
la terra: la cornu copiae, el corn de l’abundància. Homer l’anomena
"pare de déus i humans"; això no obstant, també
ell està sotmès al destí. Com a déu suprem, esdevé
un exemple per als sobirans però, a diferència de la majoria dels
déus, no s’associa amb cap regió o ciutat específica.
Zeus ba tenir moltes relacions amb deesses i dones mortals (Dànae, Io,
Leda, Sèmele, etc.), i també relacions homosexuals amb el pastor
Ganimedes. Aquests contactes continus no eren considerats immorals, sinó
que servien com a prova de la immensa força natural de Zeus, que es perpetua
i es prolonga en els seus fills mortals i immortals. Les nombroses metamorfosis
que experimenta durant les seues relacions (brau amb Io, cigne amb Leda, sàtir
amb Antíope) encaixen amb l’antic caràcter natural, difícil
d’entendre per les cultures posteriors, i que recorden formes culturals
primitives. Hera esdevingué la seua esposa "legítima",
i celebren el matrimoni sagrat, la hierogàmia.
En les representacions més antigues, Zeus hi apareix com a guerrer amb una llança i un raig, dret o caminant. Sempre porta barba abundant i cabellera aspra. Aquesta imatge predominarà durant molt de temps.
______________________________________________________________________________________________
Zeus-Júpiter barbat entronitzat [Entalla]
Calcedònia ovalada
Final del s. II dC
Núm. inv.: UV/1527
És un dels temes més comuns en la gliptografia romana, una sòlida
tradició iconogràfica. Cal afegir a aquesta tradició la
figuració de Júpiter tal com apareix representat en les monedes
romanes que reprodueixen la tríada capitolina amb els déus asseguts.
Això es repeteix en monedes de Claudi, Nerva, Galba, Vespasià
i Domicià.
______________________________________________________________________________________________
Mars Victor [Entalla]
Cornalina ovalada
S. II dC
Núm. inv.: UV/1526
Mart, déu de la guerra, fill de Júpiter i Juno, forma part de la segona generació de déus olímpics (amb Apol·lo i Mercuri). Mart només renuncia a portar les seues armes quan se sent enamorat, en particular de Venus. A Roma, Mart és el pare dels herois fundadors de la ciutat, Ròmul i Rem. Se l’associa amb la primavera, perquè és l’estació en què es reprèn la guerra.
El tema de Mart és molt freqüent en la gliptografia romana. Les
seues representacions responen habitualment a dos esquemes: d’una banda,
el del déu barbat, amb armadura completa, que s’identifica amb el
Mars Ultor del temple augustal. I el que ens ocupa, denominat Mart "dansant",
el tipus més estès en les entalles. Aquest Mart dansaire, imberbe,
proveït de casc i subligaculum, llança i trofeu, deu la seua forma
a l’influx de l’art grec arcaïtzant, conegut a principi del segle
i aC a través de la producció neoàtica. Aquesta representació
de Mart no copia cap model esculpit, sinó que constitueix un tipus recreat
especialment per a monedes i entalles.
Fonts: Homer, Ilíada, Odissea. Ovidi, Metamorfosis..
______________________________________________________________________________________________
Hèrcules/Hèrcules [Entalles]
Prasi ovalat / Ametista ovalada
S. I aC (?)
Núm. inv.: UV/1503/1504
Hèrcules, l’heroi grec més famós, és fill de Zeus i d’una princesa tebana, Alcmena, cèlebre per la seua fidelitat. Des que va nàixer, Hèrcules va ser l’objecte de la gelosia de Juno, que intentà matar-lo i, ja adult, li va provocar una violenta bogeria transitòria que el portà a matar els propis fills. Acudeix a Delfos per purificar-se i la Pítia li imposa l’obligació d’entrar al servei del seu cosí Euristeu, rei de Tirint. Els durs i inhumans treballs que Euristeu féu suportar a Hèrcules han anat estandarditzant-se gradualment en la quantitat de dotze: el dodekathlos. Durant les seues expedicions se succeeixen esdeveniments que donen peu a tants altres actes heroics. En els moments crucials rep sempre l’ajuda d’Atena.
______________________________________________________________________________________________
Hèrcules i Anteu [Entalla]
Jaspi roig ovalat
S. XVI
Núm. inv.: UV/1542
Escena de lluita que representa el moment descrit per les fonts antigues en
què Hèrcules aconsegueix alçar per la força Anteu,
invencible gegant de Lídia, a qui no es podia matar mentre fóra
en contacte directe amb la Terra, Gea, sa mare, la qual li transmetia constantment
la força que necessitava. Els dos junts representen l’enfrontament
entre allò bàrbar i desmesurat i allò grec i civilitzat.
La lluita d’Hèrcules i Anteu figura habitualment en gemmes i vasos
i, a partir del Renaixement, esdevingué un tema molt reproduït tant
en la pintura com en l’escultura.
______________________________________________________________________________________________
Hèrcules i el lleó de Nemea [Camafeu]
Sardònix
S. XVII
Núm. inv.: UV/1573
El tema de l’home lluitant amb un lleó per mesurar les pròpies forces i apropiar-se de les de la fera és molt antic en l’art: ja apareix en els segells micènics, però és durant el període clàssic que es perfecciona i s’estén a través d’entalles i camafeus. Aquesta entalla representa el primer treball d’Hèrcules, que consistí a asfixiar el lleó de Nemea, invulnerable, les despulles del qual li van servir després de protecció, com a túnica.
______________________________________________________________________________________________
Cap d’Òmfale [Camafeu]
Ònix ovalat
S. XVI
Núm. inv.: UV/1559
Reina de Lídia, va ser amant d’Hèrcules durant tres anys
i féu d’ell objecte dels seus capricis. L’heroi, captivat per
ella, va accedir a transvestir-se amb roba de dona mentre ella s’abillava
amb la pell de lleó. Per això, representacions com aquesta adquireixen
una certa càrrega irònica davant el canvi de rols entre l’home
i la dona, de manera que alguns models estilístics en camafeus potser
són representacions d’Hèrcules jove, malinterpretats com
a Òmfale.
______________________________________________________________________________________________
Bust d’Atena [Entalla]
Cornalina ovalada
S. I-II dC
Núm. inv.: UV/1523
Es tracta d’una representació concebuda com un gryllos (el terme
gryllos es fa servir per denominar composicions fantàstiques i antinaturals,
i procedeix d’un passatge de Plini que narra la realització d’una
caricatura realitzada a un personatge denominat Gryllos): el rostre d’Atena
s’assenta sobre un petit cos d’animal. La raó de ser, l’ús
i la difusió d’aquest tipus de representacions i peces, cal situar-la
ben prop del món de la superstició. Eren molt populars i sovint
utilitzades contra el mal d’ull.
Atena (Minerva), filla de Zeus i Metis. Hesíode ens conta com Zeus va
ser advertit que Metis havia d’engendrar un fill que seria més poderós
que el pare. Per evitar-ho, Zeus va engolir Metis embarassada. Quan arribà
el moment del naixement, Zeus va demanar a Hefest que li partira el crani, d’on
va eixir Atena completament desenvolupada i armada, preparada per a ocupar el
seu important lloc entre els déus olímpics com a deessa guerrera.
És una deessa verge -parthenos- i que defuig el matrimoni. Només
Hefest va intentar abordar-la, i del semen vessat d’aquest intent frustrat
en sorgí l’heroi Erictoni, adoptat per Atena com a fill. Atena,
la filla preferida de Zeus, és una deessa de la guerra, apareix manejant
la lluita amb control, intel·ligència i criteri estratègic.
Deessa de la guerra dirigida amb serenitat, és també la deessa
de la pau. Simbolitza la saviesa, la civilització, la comunitat política
de la ciutat, les activitats que cal fer amb intel·ligència: la
filosofia, la poesia, la música, el treball artesanal i l’art de
teixir.
______________________________________________________________________________________________
Bust d’Atena [Entalla]
Quars fumat ovalat
S. XVI-XVII
Núm. inv.: UV/1542
Aquest tipus pretén seguir bastant de prop el model clàssic. El casc és una amalgama de l’elm apulocorinti amb formes manieristes; presenta una cimera estreta i sinuosa, en la línia de les entalles antigues, però transformada en una serp de boca oberta per la qual s’entreveu una llengua afilada. L’escut i el pectoral escatós i contornejat amb petites serps que recorden la cabellera de Medusa de les cuirasses clàssiques tracten de perpetuar el vell model fidíac.
______________________________________________________________________________________________
Fortuna [Entalla]
Sarda ovalada
S. I dC
Núm. inv.: UV/1510
Fortuna és una deessa romana que distribueix els seus béns a l’atzar. Correspon a la deessa grega Tyche, protectora de les ciutats i assimilada amb posterioritat, en l’època hel·lenística, a la deessa Isis dels egipcis. La imatge de la Fortuna es desenvolupa sobretot en les monedes, però també, per extensió, en nombroses entalles com aquesta. L’èxit del tema té a veure, presumiblement, amb el caràcter de bon averany atribuït a aquesta divinitat. Molts emperadors en van fer ús com a protectora de viatges i campanyes. De l’ús de culte oficial va passar a ser utilitzada per particulars en entalles.
______________________________________________________________________________________________
Fortuna asseguda sobre el timó [Entalla]
Cornalina ovalada
S. I dC
Núm. inv.: UV/1512
Aquesta entalla representa Fortuna asseguda sobre el seu atribut principal,
el timó que maneja. La presència del timó s’associa
a la incertesa d’un viatge per mar. Amb la mà dreta sosté
una espiga, element que sol trobar-se lligat a aquesta divinitat.
______________________________________________________________________________________________
Higea [Entalla]
Cornalina
S. I dC
Núm. inv.: UV/1515
Higea és la personificació d’una idea abstracta (l’equilibri
del cos), i els artistes la representen amb els atributs dels déus als
qui sol acompanyar. Originalment era honrada juntament amb Apol·lo, però
després va ser associada amb Asclepi, amb el qual era representada freqüentment
en els encunys monetaris, el déu guaridor per excel·lència,
o Serapis-Isis en àmbits egipcis. El terme llatí amb què
es designa aquesta personificació és Valetudo. El caràcter
d’Higea transcendeix el purament mèdic per esdevenir verge protectora
i tutelar en general.
______________________________________________________________________________________________
Victòries alades [Entalles]
Prasi/Prasi/Cornalina
S. III dC
Núm. inv.: UV/1525/1528/1531
Victòria, deessa llatina, filla de l’Estígia i de la Violència, i assimilada pels seus atributs a la Niké grega. Es representa amb ales, amb una palma a la mà i una corona de llorer sobre el cap. És un tema molt freqüent en la gliptografia antiga, amb gran popularitat entre el regnat d’August i el segle iii de la nostra era. Els paral·lels en les encunyacions de moneda són prou abundants per subratllar-hi la difusió de la idea d’imperi victoriós i dominant.
______________________________________________________________________________________________
Flora entronitzada [Entalla]
Jaspi molsós ovalat
S. III dC
Núm. inv.: UV/1534
Flora, la grega Chloris, és una divinitat relacionada amb la riquesa
de la terra i l’abundància dels seus fruits. La seua presència
pretén suscitar la idea de bon govern i administració adient.
Antiga divinitat dels sabins, patrona de les floracions i de la primavera. El
seu culte va passar en època tardana des de la Sabina a Roma, on se’n
va construir un santuari sobre el Quirinal i un altre prop del Circ Màxim.
Se n’encarregava del culte un sacerdot, el flamen floralis, i una sacerdotessa,
la flamen mater. Les dones estèrils que desitjaven ser mares imploraven
a Flora. En honor seu, per l’abril se celebraven les festes anomenades
ludi florales o floralia.
_______________________________________________________________________________________
Fortuna [Entalla]
Sardònix ovalat
S. XIX (?)
Núm. inv.: UV/1543
______________________________________________________________________________________________
Hora de l’estiu [Camafeu]
Àgata rosada
S. XVII
Núm. inv.: UV/1583
Les Hores són nimfes o deesses responsables de l’ordre de la naturalesa i de l’alternança de les estacions. Filles de Zeus i de Temis, segons Homer, custodiaven la residència del seu pare diví i les portes del cel. Se les representava com a joves bellíssimes adornades amb flors i cornucòpies. Quan les Hores van entrar a formar part del panteó romà, s’establí la xifra de dotze. La forma clàssica de la figura de l’hora de l’estiu se sol trobar en camafeus moderns com aquest, en què es manté l’esquema antic aplicat a un retrat.
______________________________________________________________________________________________
Eos al seu carro [Camafeu]
Sardònix marró, gris i blanc
S. II dC
Núm. inv.: UV/1554
A Eos (Aurora), deessa grega que anuncia el dia, Homer l’anomenava "deessa dels dits de rosa". Germana del déu del sol, Helios, i de la deessa de la lluna, Selene. És un personatge que, precedint Helios, es desplaça pel cel diàriament amb el seu carro foragitant la nit. Bellíssima, va tenir moltíssims amors (Astreu, Orió, Titó, Cèfal...).
______________________________________________________________________________________________
Judit amb el cap d’Holofernes [Camafeu]
Sardònix
S. XVI
Núm. inv.: UV/1557
Judit, heroïna bíblica, per salvar la seua petita ciutat palestina,
Betúlia, assetjada per Holofernes, decideix vestir-se amb ornaments de
festa i encaminar-se al campament enemic amb intenció de seduir Holofernes,
el qual la troba "bella en l’aspecte i discreta en les paraules"
(Judit 11, 23). Judit aprofita l’embriaguesa d’Holofernes després
d’un banquet per decapitar-lo. El cap tallat esdevé l’atribut
de victòria. A partir del Renaixement, Judit es converteix en la imatge
viva de l’heroisme femení.
______________________________________________________________________________________________
Selene [Entalla]
Àgata blanca ovalada
S. XVI
Núm. inv.: UV/1541
Selene, deessa de la Lluna, filla d’Hiperión i Eurifaessa, germana
d’Helios i Eos, es personifica en una esvelta figura femenina amb una torxa
que representa l’esperança de la llum enfront de la foscor, precedida
de la lluna i el sol. Aquesta imatge del carro arrossegat per una parella de
joves o psychai és habitual també en camafeus romans, amb una
clara simbologia religiosofunerària. Les creences sobre la divinitat
lunar procedeixen del món indoiranià i es depuren entre els pitagòrics,
per als quals la lluna és receptora dels cossos dels mortals, mentre
que el sol en rep les ànimes.