vpoesies

MARIA-MERCÈ MARÇAL
Barcelona 1952

VUIT DE MARÇ
Amb totes dues mans
alçades a la lluna
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por
          Hi acudiran les bruixes
          de totes les edats.
          Deixaran les escombres
          per pastura del foc,
          cossis i draps de cuina
          el sabó i el blauet,
          els pots i les cassoles
          el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem per l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

         Els teus llavis. La fruita. La magrana...
        Àngel rebel, tot olor de gingebre.
        Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
        Vine amb verdor de pluja. Sargantana
        que em fuges pels cabells, sense frontera,
        al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
        Serves per cor la Lluna o bé Saturn
        i, als ulls, un tast de boira matinera.
        El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
        Com una serp, cargola't al meu ventre
        i cerca'm, amb verí d'amor, el centre.

        Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
        Ens fitarem errants, i en el desvari
        la lluna, cega, encendrà l'escenari.

                          Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
                          - dues meitats bessones desaparionades.
                          La meua llengua com un caragol silent
                          ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

                          Amb l'amor a l'esquena com una casa closa,
                           i un bri d'esglai al cap de les antenes,
                           m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
                           cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

                           Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
                           Un camí laberint de saliva brillant
                           lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

                           El paisatge divers de la bola del món
                           és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
                           de terra, al meu deler de boca viatgera.

CANÇÓ DE FER CAMÍ

Vols venir a la meua barca?
- Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
- i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.