Com puc netejar-te la nit
d'averanys de sal i de jocs
d'aigua; d'estels i de caus de fosca;
de besades arran de terra;
de silencis que s'hi lliuren sols!
Com puc ara ignorar-ho tot
si hem travessat viaranys
de sucre i rius de saliva
etèria; si hem omplert buits
incommutables de delit
i els pretexts del temps de sentit!
II
No em demanes, si et plau, pel gest
de les roselles, ni pel color
de tots els esguards al capvespre;
ni tampoc pel tacte de lluna
de lesmans, ni per la humitat
o el boscam de pedres d'ametista.
Fa un grapat d'hores , si més no,
que els volgut oblidar.
III
Em diràs que endevine danses
en cada vol que amb ulls intente;
que aparelle malucs de núvols
I cames de vent els diumenges;
que els meu record és paral·lel
a totes les línies d'ahir;
que tinc l'iris encés de nombres,
esperes i altres obsessions.
I jo et diré que lamente
l'antiga desolació
la calitja dels dies blancs-,
els espais perduts i l'escorça
de dubtes sobre les respostes.
SOMNI
ens hem empassat glops de lluna
mentre lliuràvem els cossos
i les ninetes a l'oratge un.
Ens hem pres amb força de vent i pluja
i hem sadollat tots els porus amb ales.
T'he forjat mons epitèlics, estesos
sobre ventres de gespa -en un incís-.
M'has atorgat el mot i la raó
dels cant, les paradelles de l'enginy
i, sobretot, els crepuscles d'argent.
Però he obert els ulls, amor meu, i no
hi era ni tan sols, un lleu miratge
de llavis, ni un reclam a les parets.
T'he pressentit, com tots els dies, lluny,
entre la sorra i un bri de ginesta,
innocent de l'ofec i de l'albada.
i he continuat endevinant-te grills
de tendresa i esguards
de coure i terra.
Dia i nit
m'assetja el clam
la crudesa
i la paüra
del parany.
Nit i dia
escull la dèria
de l'imperfet
i canvie
una tristesa
dolça i petita
per un grapat
d'hores grises
i colomins;
la saviesa
dels teus ulls
per un posat
força intens
d'esperances.
Dia i nit,
nit i dia
m'hi compromet
Nit i dia,
dia i nit
accepte reptes
des de l'ocàs.
i la brisa breu de la solitud.
He estimat un gest opac i l'efímer
esguard de les hores sobre els teus ulls.
He oblidat, d'un cop, l'encís dels teus mots
i sols m'he recordat de l'aixopluc
de tendror, de les mans i l'existència.
He copsat -d'ençà que em batega-
engrunes de temps, pàl·lids silencis, vols
de llavis sobre l'espai que m'afirma.
he imaginat, ara i adés, l'origen
de l'univers a partir de tu, i vull
conjugar tots esl noms que no et pertany
en passat, obrir-te les nits de bat
a bat, esquiçar els planys i els rostres
i després reconéixer, amb un pom
de buits sobre les celles i el mar,
que encara no has estat fora dels mots.