LES HORES, 1988, Ed. 3 i 4
 

Voldries que et deixaren les paraules

viure de nou el tacte de les coses,

el tacte que desperta la pell nua

i que l'omple de nou en cada empremta,

poder sentir els ulls damunt els ulls,

els braços sobre els braços, caminar

sobre la llum cansada del migdia

o sobre el gris asfalt de carreteres.

Voldries repetir cada viatge

des del regrés de cada matinada,

trobar instants perduts en clars d'oblit.

Voldries que et deixaren les paraules

sentir l'alè de cada situació

i entrar en l'atmosfera que respires.

Les tasses de cafè sobre la taula.

La casa a poc a poc quedant-se fosca

al ritme de la tarda en la finestra.

Arrimes el teu cos entre els silencis

de la nostra conversa sempre amable.

Com qui no fa un bes, un altre bes,

com qui no fa les mans per la camisa.

Les tasses de cafè sobre la taula.

El teu cabell és negre com la nit,

la meua boca és ampla com la nit.

Quan vingues,

vine sense paraules.

Anirem dibuixant-les

en el cos com un foli,

anirem inventant-les

en les formes del tacte.

Vine sense records,

amb vestimenta nua

d'imatges retingudes.

Mentre parlaven

de no sé quines coses

i els sorolls d'aquell bar

es feien més intensos,

recorria callada

els teus cabells, els muscles,

volia rastrejar

mentre parlaven,

el teu rostre d'abisme,

solcar amb cada dit

el caire dels teus llavis,

amerar-me les mans,

mentre parlaven,

de la sal del teu cos.

I com una ocasió

has vingut a ma casa

assumint compromisos

de quinze, vint minuts.

Hem fet mentir la llum

darrere una cortina

i hem agafat el temps

per dins de parets blanques.

Cada instant es prolonga

amb els teus ulls de cendra

i no em basten els llavis

per poder-lo detindre.