MARIA JESÚS YAGO
( Catarroja 1964)L'ESPILL DEL FANG. Ed. Ajuntament de Benicarló, 1997
Perdudes les aixelles
més tendres de la mare
a la vida m'enfile
com heura de maragda,
arrapant amb les dents
les branques i murades,
saviesa d'ulls a sota.
Per finir sens història
els murs del calendari,
rou d'oblit tanmateix
la fusta que m'aguaita,
no albire mai la nit,
i a l'endemà només
demane una esperança
que duga entre llurs llavis
l'ofrena de les hores
eternement, i l'aigua
que cal tan sols per beure.
____________________________
Més enllàsempre hi ha dubte que ens trenca
els murs
càlids de la façana
i s'arrossega silent
pels muscles i el bescoll,
llavors,
nafrat per la frisança,
ens apaga l'humil i tèrbol canelobre
que allunya l'ombrívola foscúria
de la nostra ceguesa,
i dins, molt endins
s'esquinça la freqüència màgica
del pèndul on esclata, altivament,
l'oneig de l'existència.
________________________________Mai no em diràs
quin vel o quines randes com aurèoles de campanes
podran humitejar-te el cap,
ni quins vaixells sollar
la nua superfície de pell.
M'havies promés
no deixar-te vestir de paraules
per altres mans que no foren
les meues,
ni besar-te els passius peus
de bira unes soledats
que no tingueren brodat
el meu nom.
Més ara, per què no has d'aixecar-me
els braços cap un paradís
de caragols i sorres
mostrant-me una parpella,
un ull o una boca
pels que puga passejar
el meu dit curiós?
( Sempre m'ha semblat
que una música llunyana
precedeix el somni d'una idea).
________________________
Com l'aigua que els núvolsclivella, arrapa i oxida,
un silenci
m'ha enmudit la veu.
Què lluny l'encís de l'herba
el candent crepuscle que abans
em vessava als llavis
el suau degotim dels somnis,
aquell dolcíssim temps
de medir paraules.
I ara, no m'acostume al meu hivern.
La boira em disfressa
la sagnant ferida de la gespa,
la senzilla elegia d'un cos
entre l'escuma,
mentre m'esberla el seny,
em desfà del tot,
l'esmorteïda llum,
el vel del somni
que al rompent del dia
em dicta els versos.
________________________
Vindrà el poema que mai no diga res.I amb alimares i papallones
s'abillarà estrenyent llurs braços
contra la calma sinuosa i màgica
de les estrelles,
i a la vora d'un diumenge
vestit a cops de boira de campanari
cisellarà el color de les orbades alzines,
de les converses aigües i el vent de les vesprades.
Tots els secrets que guarde amagarà
sota un vell llit de ferro i bronze,
i gaudirà, per gaudir només,
com aquella joguina de paraules
de la infantesa.