Davant de la commemoració del 8 de març, hi ha molta gent que es pregunta si, hui en dia, seguix sent necessari celebrar un dia internacional de la dona.
Evidentment, els avanços del sexe femení al llarg de tot el segle buscant el lloc que, sens dubte, li correspon en la societat han sigut espectaculars, i encara diria inimaginables en els últims 40 anys.
Inimaginables per a aquelles dones que fa 100 anys no podien somiar de cursar una carrera universitària o simplement, exercir el seu dret al vot. És obvi que les coses han canviat molt. Hui en dia, la dona és majoria en les aules de les nostres universitats, accedix amb certa assiduïtat a càrrecs públics, està integrada en el mercat laboral, té, en definitiva, un reconeixement social impensable fa unes poques dècades; per no parlar d'un alliberament sexual que l'any 2001 pareix quelcom
totalment superat.Llavors, Quin sentit té hui el dia internacional de la dona ?. Bo, a primera ullada, i sense aprofundir en excés en el tema, als que pensen així els suggeriria que li ho preguntaren
a totes les dones que se seguixen deixant la vida dia a dia a les mans d'aquells assassins que compartixen ( parasiten ?) les seues vides; que li ho preguntaren a totes les dones humiliades per un jutge pel simple fet de portar una falda curta; que li ho preguntaren a totes les dones les vides professionals de les quals, pese a la seua vàlua, es veuen obstaculitzades pels prejuís del "masclet" de torn; que li ho preguntaren a totes les dones que han de supeditar la seua vida personal i afectiva a les exigències d'un treball, normalment pitjor remunerat que el dels seus companys (si et quedes embarassada: al carrer !); que li ho preguntaren a totes les dones africanes a les quals mutilen la seua sexualitat i la seua ànima; que li ho preguntaren a totes les dones obligades a veure passar la vida com un zombi, condemnades a amagar fins a l'últim mil·límetre de la seua pell, amb l'única ambició de no morir lapidades o assotades en nom d'un déu demencial que ha atorgat totes les prerrogatives als seus assassins; que li ho preguntaren a totes aquelles dones que, provinents de la misèria, veuen com la seua il·lusió i el seu somriure es marcixen en bordells del totpoderós primer món.
Jo, per la meua part, no tinc necessitat de preguntar-li-ho a ningú. Només sent l'obligació de solidaritzar-me amb elles i lluitar perquè arribe un dia en què tots els atropells que sofrixen en l'actualitat pareguen tan grotescos com ens pareix a nosaltres el fet que no pogueren cursar una carrera universitària, o ni tan sols tingueren dret al vot.
Lluitem per això!. És de justícia.
JUAN JOSE CANCIO
SECRETARI DE LA SECCIÓ SINDICAL DE CGT DE LA UVEG.
PD. Vull dedicar aquest escrit a totes les dones que em rodegen dia a dia a les quals admire i vull i de les quals mai deixe d'aprendre.