INICI

Paco González Ramírez ©

Actualitzada 07.08.18 16:59

L'ALACANTÍ

La vegetació, mediterrània, és àrida, però els seus habitants han sabut treballar el aigua i la terra per fer-la fèrtil. La vall de Xixona, més freda, té conreus d'ametlers, oliveres, raïm i hortalisses. A Xixona és importantíssima la fabricació del torró. A la subcomarca meridional, les aigües del Montnegre, gràcies a l'embassament de Tibi --que és el més antic d'Europa (s. XVII)-- permeten algun tipus de regadiu, tot i que són els conreus de secà els que més hi abunden.

La població és bastant densa i els seus principals nuclis són: Sant Vicent del Raspeig, amb indústries de ciment i paperera, típica ciutat dormitori, que alberga la Universitat d'Alacant; Sant Joan, d'importància turística, i El Campello, amb port pesquer. Alacant, la capital de la comarca, ha experimentat un ràpid desenvolupament, especialment a partir del segle XVIII, a causa del seu actiu comerç marítim. Té una variada indústria d'alumini, química, tallers metal·lúrgics i de motors, ceràmica, alimentària, del tabac, etc.; a més de ser un centre pesquer. Això no obstant, una de les activitats més importants de la comarca la constitueixen el turisme i les indústries relacionades amb ell.

AGOST

Es troba en la zona més oriental de la comarca, al sud de la serra del Ventós (905 m); el relleu es veu solcat pels barrancs de l'Arc i de Berlandí.

El nucli més antic es distribueix per la part més alta del turó que ocupa i sembla ser d’època ibera. De fet, del segle VI aC són les esfinxs d’’Agost, trobades en 1893. Una d’elles està exposada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i l’altra al Museu del Louvre de París. També hi ha jaciments d’època romana. Possiblement va pertànyer al regne de Teodomir (?-743), però fou amb la dominació àrab quan abastà certa entitat, gràcies als jaciments d’argila que, passat el temps, donaren lloc a una important artesania terrissera. Amb la conquesta cristiana romangué integrat en el regne de Castella, baix el regnat de Ferran III. Posteriorment, en 1296,amb Jaume II (1267-1327) va quedar definitivament adscrit al de València. El 1681 passà a propietat dels cavallers de Vallebrera. Va segregar-se d'Alacant, al qual terme pertanyia des de 1252, a finals del s XVIII.

Existeix una forta tradició terrissera i són famoses les seues botiges, cànters, etc. Esta artesania i les fàbriques de rajoles juntament amb l’agricultura, vinya, especialitzada en raïm de taula, sobre tot; ametlers i hortalisses són la base de l’economia.
Es pot visitar el poble seguint la ruta de la Cantereria, itinerari urbà que recorre els llocs emblemàtics que guarden relació amb l'activitat canterera de què hem parlat. Monumentalment, hi trobarem:

• Església de sant Pere apòstol, del s XVIII.
• Un llenç de la muralla, que és l’únic part que s’hi conserva en condicions, del castell d’Agost. Hi ha algunes deixalles més, disseminades per les construccions de la població.
• Restes del castell de la Murta, a 7 km del poble. Absolutament en ruïnes, el que roman no permet més que fer-se una idea de les seues dimensions. Fou una fortalesa de gran importància durant els avalots musulmans posteriors a la conquesta castellana.
• Ermita de santa Justa i Santa Rufina, de les primeries del XIX.
• Ermita de sant Pere, junt al castell.
• L'Arc, aqüeducte d’origen àrab.
• Museu de Cantereria, fundat en 1981, en una antiga terrisseria.

La gastronomia és basa en els productes del camp i és contundent. Hi destaquen els gaspatxos amb nyora, l'arròs amb caragols, miques, borreta de bacallà; coques de sardina i de ceba. Sens oblidar-se del seu exquisit raïm de taula, de la denominació d'origen Uva de Mesa Embolsada del Vinalopó.

Entre les moltes tradicions destaquem el Dia de la Vella. Se celebra el 25 de març i és festa local. És una tradició molt antiga i consisteix bàsicament en instal·lar en la porta de casa i en els col·legis, diferents ninots o “velles”, els quals representen escenes i costums del poble.

Quant a l’afició musical agostina ens podem fer una idea si atenem a festes com Les danses del Rei Moro, que se celebren l’última setmana de l’any. Són un costum que encara perdura amb un gran arrelament entre la població. S’acompanyen amb la dolçaina i el tabalet i són moltes les parelles de joves que participen com a dansaires. Precisament de dolçainers ha segut Agost un gran bressol. La dolçaina en Agost és generalment una tradició que passa de generació en generació com ho demostra entre uns altres la família de dolçainers “Els Conills”. S’hi conserva, en mans d’un particular, una dolçaina que té més de 250 anys. A més, Agost compta amb dos bandes de música: el Centre Artístic Cultural ‘Verge de la Pau’ i la Societat Filharmònica Unión Musical; de bandes de música parlant, direm que anualment s’hi celebra el Certamen de Música Festera, amb participació de bandes d’arreu del País Valencià.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Associació d'Internautes d'Agost
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Agost
• L'oratge a Agost
• Viquipedia
• Wikipedia

AIGÜES

El Cabeço d'Or, amb les seves llargues senderes repletes de barrancs de pedra i miradors, és el referent paisatgístic del poble. En ell es troba l'antiga font de la Cogolla amb un mirador, des del qual s'albira gran part de la costa alacantina.

D'important situació estratègica, ja que era frontera entre Castella i Aragó, el nom d'Aigües ja apareix en 1179 en el Pacte de Cazorla que fixava la frontera entre ambdós regnes, en una línia des Biar a Aigües. També hi ha esment en 1244 en el tractat d'Almizra, signat per Jaume I d'Aragó i l'infant Alfons de Castella, pel qual Aigües va ser incorporada al regne de Múrcia, però en 1296 ja passa a formar part del de València, tot i que englobat en el consell d’Alacant, creat en 1252 i del que se segregaria definitivament en 1841.Durant la guerra de Successió fou distingida per Felip V (1683-1746) amb el títol de Vila per la seua adscripció al bàndol borbònic.

onada la seua proximitat a Alacant, actualment és una zona residencial, que va sofrir en els 80 del segle passat immigració cap a Alacant i que posteriorment s’ha recuperat degut al boom immobiliari que afecta tota la comarca. L’economia s’hi basa en el sector serveis. El terreny produeix palmeres, tarongers i nesprers.

El més important del seu patrimoni és:

• El castell, que tingué gran importància en època de conquesta i del que avui només resta la torre, i alguns trossos de la muralla.
• El balneari d'aigües termals. Bastit per la comtessa de Torrellano sobre uns antics banys, en 1816. El 1936 es va convertir en Patronato Infantil Antituberculoso i, després de la guerra, fou comprat per l'estat i tornà a ser balneari. A hores d’ara, després d’una cascada de plets i canvis de titularitat, és propietat particular, i està en desús.

Més informació en la xarxa:

• Bloc El balneario de Aigües 1816-2016
• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Aigües
• L'oratge a Aigües
• Viquipèdia
• Wikipedia

ALACANT

La situació d'Alacant, en un dels indrets més privilegiats del Mediterrani, ha fet que al llarg de la seua història haja segut lloc d'acollida de les diferents civilitzacions. Així, al seu terme podem trobar diversos nuclis prehistòrics, el Tossal de Manises o L'Albufereta: poblats ibers o la Lucentum romana. En qualsevol cas la ciutat sempre ha crescut al voltant del seu port i del seu important cordó de platges de sorra: el Postiguet, l'Albufereta o el Saladar, entre d'altres. A vint-i-dos km, front a les costes de Santa Pola (tres milles a l'est) es troba la més gran de les illes del País Valencià, que en l'actualitat acull una xicoteta població de pescadors. Es tracta de l'illa de Tabarca, que abans del 1700 era coneguda com Illa de Sant Pau o Illa Plana, encara que els cronistes insisteixen a considerar-la l'Alones Insula i, fins i tot, illot de Santa Pola. La seua denominació actual és conseqüència de l'assentament de 69 famílies d'origen italià –-els tabarquins tenen encara cognoms italians, Parodi, Chacopino...--, durant el regnat de Carles III (1716-1788), procedents de la menuda illa de Tabarca, distant uns tres-cents metres de les costes nord-africanes. Dependent de la República de Gènova, la Tabarca africana fou sotmesa el 1741 pel Bey de Tunis i el 1756 passà a dependre dels algerians. El monarca espanyol va redimir-los el 1768, i els va traslladar a la ciutat d'Alacant on, provisionalment, quedaren instal·lats en el Col·legi de la Companyia de Jesús, buit darrere l'expulsió dels jesuïtes. Se'ls va instal·lar definitivament a l'illa de Sant Pau, on ,d'acord amb un pla urbanístic de l'enginyer militar Ferran Méndez, es construïren muralles, bateries, baluards, magatzems i cases, les quals constitueixen una interessant i singular mostra de l'activitat recolonitzadora de Carles III. A partir del 1770 l'illa passà a denominar-se Nova Tabarca. Hi ha tanmateix una sèrie d'illots i esculls, que envolten Tabarca i que es diuen: Nau, Escull Roig, Cap del Moro, Galera, Sabata i Escull Negre. Els romans fundaren Alacant al peu del Benacantil, en l'actual Benalua (també n'hi ha restes als Antigons) i l'anomenaren Lucentum . La ciutat àrab, Medina Laquant, es troba als voltants de la porta Ferrissa, enderrocada en 1862. La mesquita estava en l'actual santa Maria i l'embarcador era l'actual Postiguet. Entre 1125-1126 Alfons I el Bataller (1073-1134) intentà conquistar-la sense èxit. En virtut del tractat de Cazola (Sòria 1179) entre Alfons VII de Castella (1105-1157) i Alfons II d'Aragó el Cast (1157-1196) Alacant restà com a zona d'expansió castellana. El 1243 l'infant Alfons (després Alfons X el Savi (1221-1284) signà el pacte d'Alcaràs amb Muhamad ben Hud pel qual posa el regne mudita de Múrcia sota protectorat castellà. El 1244 el tractat d'Almizra havia fixat punt per punt els límits de l'expansió aragonesa i castellana a la línia Biar-La Vila Joiosa: Alacant va quedar per a Castella. Tot seguit hom va procedir a repoblar la ciutat, ara bé, al principi, la manca de pobladors cristians suficients i raons econòmiques aconsellaren la permanència de la població musulmana. En 1247 l'infant Alfons hagué d'enfrontar-se i expulsar al governador d'Alacant, Zayyan ben Mardanis (?-1270) que no acceptava el pacte i es negava a sotmetre´s a sobirania castellana. Entre 1264 i 1266 es va veure immersa en la rebel·lió mudèjar que acabà amb la intervenció de Jaume I (1208-1276), qui va reprendre la plaça i la donà al seu gendre Alfons X, el Savi, de Castella. El poblament amb cristians fou llarg i està poc documentat per la pèrdua dels Llibres de Repartiment, però Alfons X escriu: “ vinieron y poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar el Reino de Valencia”. Els repobladors castellans i de la Corona d'Aragó, reberen tot tipus de privilegis i franquícies per tal de facilitar el seu assentament; començant pel Fur Reial (agost 1252), l'organització del govern municipal (bala, jutge, mostassaf, escrivà, repartiment d'heretats, dotació d'un extens raval, exempcions fiscals, fixació d'aranzels (almoixerifat)), impuls del seu port, al que se li va concedir el 1271, juntament amb el de Cartagena, l'exclusivitat d'embarcament vers a Ultramar. En abril de 1296, després d'una heroica resistència de l'alcaid de la fortalesa Nicolau Pérez, Jaume II el Just (1267-1327) conquistà la ciutat per a Aragó, tot i que respectant els privilegis i institucions anteriors, adaptades, però, a la nova situació política, particularment desprès de la incorporació d'Alacant al Regne de València (sentència arbitral de Torrellas, 1304, i acord d'Elx, 1305). Els Furs de València, regiren en avant la vila. El segle XIV fou una etapa de creixement fins els anys quaranta, encara que ja en 1333, la fam es deixà sentir a Alacant, primer senyal de la crisi que s'acostava: la guerra de la Unió (1348), la pesta negra (1348) i la guerra dels dos Peres (Pere I de Castella el Cruel (1334-1369, Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (1319-1387), entre 1356 i 1366, que hi tingué un del seus principals escenaris. La vila estigué en poder dels castellans i sa població emigrà, morí o caigué captiva, fins restar pràcticament buida. Amb la pau s'inicià la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudèjars pràcticament desaparegueren i els jueus foren una minoria. Pere IV dictà nombroses mesures per tal de restaurar l'economia i la pau social, encara que en 1391 no es va poder evitar l'atac contra els jueus, que van desaparèixer de la societat alacantina. Durant el segle XV continuà creixent i una pròspera agricultura orientada devers l'exportació (vi, fruits secs, espart) impulsaren un notable desenvolupament del port i d'una classe mitjana que controlava el govern municipal. L'únic conflicte bèl·lic, fou la guerra amb Castella de 1429-1430, de conseqüències menors que les anteriors. La població continuà creixent i el 1510 n'era la cinquena del regne. Aquest progrés va servir de justificació a Ferran II el Catòlic (1452-1516)per a enlairar-la del rang de vila al de ciutat en 1490. Des de l'obtenció del títol de ciutat el desenvolupament institucional econòmic i demogràfic hi és palpable. El seu port es va convertir durant l'Edat Moderna en el més important del Regne de València i va propiciar l'assentament de colònies de comerciants estrangers que van imprimir gran dinamisme al tràfic mercantil. La construcció de l'embassament de Tibi a finals del segle XVI va permetre d'assegurar les produccions de la propera horta, de les que el raïm --i conseqüentment el vi-- s'erigí en el producte més remunerador junt a la barrella, l'espart i els fruits secs. El port, a més a més, es convertí en un excel·lent punt d'eixida de les llanes castellanes i en un eficaç redistribuïdor d'alguns productes colonials i de saladures arribades des del nord d'Europa. El desenvolupament econòmic va permetre Alacant obtenir, el 1647, la capital de la batllia meridional valenciana, el 1766 Carles IV (1748-1819) concedí al port llicència per comerciar amb Amèrica, on envia, sobre tot, vi, i, ja el 1785, la creació d'un Consolat del Mar independent del de València. Alacant fou objectiu militar en tots els conflictes bèl·lics. Així, va ser pràcticament destruïda el 1692 per l'esquadra francesa que comandava l'almirall D'Estreès (1660-1737), i durant la guerra de Successió l'ocuparen alternativament austracistes i borbònics. La voladura parcial del Castell de Santa Bàrbara pel cavaller d'Asfeldt va determinar l'eixida dels aliats de la ciutat i el triomf borbònic en aquesta banda del regne valencià. La guerra del francès va deixar-hi les seues seqüeles com a conseqüència de la crisi de subsistència i de les despeses militars que exigí, fins i tot s'hagueren de construir noves muralles i el castell de sant Ferran, i això que les tropes franceses no aconseguiren ocupar la ciutat. El tarannà obert i liberal dels alacantins es va fer palès al llarg del segle XIX i d'això hi han sobrades mostres: goig popular per la Constitució de 1812 i la desaparició de la Inquisició, grans dificultats per a conformar un batalló de voluntaris reialistes el 1824 per a reprimir els liberals, rebel·lió de Pantaleó Boné (¿?-1844) el 1844, recolzament a la Vicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al sexenni revolucionari que enllumenaria la I República. El primer club republicà s'obrí a Alacant pel novembre de 1868, aquesta tendència política triomfà a les eleccions municipals de 1870. En 1847 s'encetà l'ampliació del port, el 1858 es culminaven les obres del ferrocarril Madrid-Alacant amb l'enllaç d'Alacant i Almansa. Entre 1854-1878 s'enderroquen les muralles. El trànsit del segle XIX al XX mostra un lent creixement de la població degut a l'elevat nombre d'immigrants i a l'alt índex de mortalitat, producte de la crisi de subsistències i les freqüents epidèmies. Durant el període 1920-1935 l'economia alacantina es va decantar devers la indústria i l'agricultura romangué sumida en una pregona crisi. Les eleccions generals de febrer de 1936 donaren el triomf a Alacant al Front Popular i la guerra civil desencadenada per la rebel·lió militar de juliol del mateix any va fer que la ciutat suportara les conseqüències de mode tràgic. Escenari de bombardeigs sobre la població civil, la ciutat es va mantenir fidel a la República fins l'últim instant. Al ser la darrera població a caure en mans de les tropes del general Franco (1892-1975), al seu port es visqueren escenes dramàtiques entre els que esperaven bucs per a sortir cap a l'exili. Al capvespre del 30 de març de 1939, entraven a la ciutat les unitats de la Divisió Littorio, comandada pel general Gambarà (1890-1962). La repressió subsegüent fou notable, principalment quan es considerà a la ciutat com a "roja" i perillosa, veient-se obligades les mateixes autoritats del règim a combatre aquest sentiment. La dècada dels seixanta contemplà el fenomen del desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, encara que a nivell polític l'estroncament és evident. La mort del general Franco (1892-1975) i el conseqüent adveniment de la democràcia marca, de manera clara, l'esdevenir de la ciutat.

L'economia d'Alacant en l'actualitat es basa fonamentalment en el sector serveis. L'auge turístic ha fet del municipi una successió d'urbanitzacions i edificis que fan de l'hostaleria i la construcció gairebé les úniques activitats econòmiques. La indústria i l'agricultura hi juguen un paper secundari.

Començarem el detall patrimonial parlant de la important oferta museística d'Alacant:

• Museu Arqueològic Provincial. En l'hospital de Sant Joan de Déu. Destaca la col·lecció d'art iber, amb la dama de Cabezo Lucero .
• Museu d'Art Contemporani, en l'edifici de L'Assegurada (1685). Amb important llegat d'Eusebio Sempere (1923-1985).
• Col·lecció Capa. És la major mostra que hi al món d'escultura espanyola de finals del XIX i primeries del XX. S'ubica en les sales i dependències a l'aire lliure del castell de santa Bàrbara.
• Museu de Belles Arts Gravina (Mubag). En el palau del comte Lumiares, important exemplar de casa-palau del divuit.
• Pous de Garrigós. Museu municipal de Ceràmica. Conjunt d'aljubs de gran capacitat excavats al Benacantil. Datats en època musulmana, recollien l'aigua de pluja.
• També hi ha el Museu Taurí, el de les Fogueres i el de Naixements, aquest en una antiga casa del XIX.

Quant a la part monumental:

• El Tossal de Manises. Restes de la ciutat ibero-romana de Lucentum. S'hi han trobat en els seus 30.000 m2 restes des del segle V aC.
• Monestir de la Santa Faç. En l'aldea que du el seu nom i que té el seu origen, precisament, en el convent barroc del segle XVI.
• Església de Santa Maria. Segles XIV-XVI. Construïda sobre la mesquita major en estil gòtic català amb elements barrocs com ara la portada i algun altar rococó.
• Concatedral de Sant Nicolau de Bari (1616-1738). Construïda entre el renaixement i el barroc, sobre una més antiga, que al seu torn havia reemplaçat una mesquita.
• Convent dels canonges de sant Agustí. (1725-1805). Fundat pels jesuïtes.
• Ermita de Sant Roc. 1559
• Ermita de la santa Creu. Del XVIII, aixecada sobre la torre de l'Ampolla.
• Convent de les Caputxines, amb imatges de Salzillo (1707-1783).
• Església de Nostra Senyora de Gràcia. Construïda entre 1945-1951 amb elements herrerians i neoclàssics.
• Ajuntament (1701-1780). Barroc civil. En ell es troba la cota zero, referència per a mesurar l'altitud sobre el nivell del mar.
• Casa Palau dels Berenguer. 1730. Només es conserva la façana.
• Casa de la Misericòrdia. Fàbrica de tabacs des de 1802 fins fa poc temps.
• Diversos palaus del divuit. Destaca el del comte de Lumiares.
• La Duaneta, del XVIII.
• Hospital Militar del Rei. 1960/1707. Avui caserna de la Guàrdia Civil.
• L'Assegurada (1685). El més antic edifici civil de la ciutat. La seua funció primigènia fou la de magatzem de cereals.
• Teatre Principal. 1846.
• Plaça de bous. 1888. La més antiga en ús que existeix.
• Passatge Amèrigo. 1851/1855.
• Duanes 1908/1912.
• Mercat Central. 1916/1921
• Palau de la Diputació. Inaugurat per Alcalà Zamora (1877-1949) en 1932.
• Hospital Provincial de Sant Joan de Déu. En 1926, data de la seua inauguració, important exemple d'arquitectura sanitària.
• Cases de les Bruixes. 1911. Modernisme Art Nouveau . Seu de la Generalitat a Alacant.
• Castell de Santa Bàrbara. Fundació àrab, el més antic de la ciutat. Inicialment poblat en les vessants del Benacantil. Ampliat pels cristians. Pren el nom de la festivitat del dia en què va ser retut als cristians (4/12/1248). La seua història és la història d'Alacant; així, ha servit per protegir la ciutat contra els cristians, contra els àrabs, contra els pirates barbarescs, contra els francesos, en la guerra de Successió. En totes les ocasions el castell va sofrir remodelacions i danys. Actualment es conserva perfectament.
• Castell de Sant Ferran. Fet entre 1809 i 1812 per fortificar la zona defensiva de la ciutat davant un hipotètic desembarcament francès. Es conserva perfectament i està integrat en l'arquitectura urbana de la ciutat amb jardins i parcs.
  També com records de la línia defensiva de la ciutat hi ha diverses torres com ara la d'Aigua Amarga, en ruïnes o la de l'Alcodra, actualment far.
• Muralles. Segles XIV al XVI.
• Panteó Quijano. 1855. Jardí romàntic (1855-57).
• Passeig de l'Esplanada. Postal per excel·lència de la ciutat d'Alacant. Construïda sobre una antiga escullera.

Les festes i celebracions més importants són:

• Setmana Santa. Processons de dijous a diumenge. Passos tallats per famosos imaginers. El pas de la Santa Creu és el més gran de tot l'Estat. Necessita 200 costaners per menejar-lo.
• Romeria a la Santa Faç. 200.000 romers amb canyes caminen fins la relíquia de la Verònica, en el llogaret de la Santa Faç. A mitjan camí tasten rotllos d'anís i mistela; dinen al caseriu, on hi ha porrat i artesania. Sols superada a la península per la romeria del Rocío a Andalusia.
• Moros i Cristians al barri de Sant Blai. En juny.
• Carnestoltes.
• Fogueres de Sant Joan. Al seu origen eren muntanyes de llenya que es cremaven la nit de sant Joan, mentre es menjaven coques de tonyina i es veien els focs artificials. Des de 1928 es va decidir fer-ne una total imitació de les falles de València.

Quant els menjars, a Alacant es guisen tota mena d'arrossos, ¡¡ més de 300 varietats!!; també hi ha molta afició a les saladures de peix. Hi compten amb els torrons de fama mundial i el Fondillon, tresor vinícola, conegut des del segle XVI arreu del mon.

Més informació en la xarxa:

• Alicante. Un paseo virtual
• Bloc País Valencià, poble a poble
• Castell de Santa Bàrbara. Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Alacant
• L'oratge a Alacant
• Viquipèdia
• Wiquipedia

BUSOT

Se situa al peu d'un pujol dominat pel castell. El terme compta amb indrets de gran interès per a la pràctica del senderisme, com ara la Serra del Cabeço d'Or (1.206 m) en la qual trobem la cova del Canelobre que, amb els seus 800.000 m2 de superfície, és el més important atractiu turístic del municipi.

S'han trobat restes ceràmics de l'Edat del Bronze i dels ibers. El poble té l'origen en un castell musulmà, originàriament conegut com Bisant, els quals hi implantaren la indústria del vidre, avui desapareguda i de la qual encara s'hi conserven algunes peces. Abans d’adoptar el topònim actual també tingué el de Bisot. Alfons X el Savi (1221-1284) va conquistar-lo en 1252 i va incloure’l en el terme d'Alacant. Durant el regnat dels Reis Catòlics fou propietat d’Alfons Martínez de Vera. En crear-se la Governació d'Oriola romangué adscrita a ella fins el 1707 en què novament passà a la d’Alacant. En 1773 s’independitzà definitvament de la ciutat d’Alacant.

El paisatge, sec i blanquinós amb trencats, només permet l'agricultura de secà que constitueix l'economia tradicional del poble. A hores d’ara el sector turístic i el sector serveis ocupen a la major part de la població.

Del seu patrimoni citarem:

• Castell de Busot. Del segle XII. Recents intervencions l’han rescatat de la ruïna en què romania.
• Torre de Cabrafich, o de Cabrafich Alt. Formava part del sistema costaner per a defensar-se dels atacs barbarescs. Es troba en lamentable estat de conservació.
• Església de sant Llorenç. Bastida en 1596.
• Ermita de sant Josep.
• Museu de Música Ètnica. Inaugurat en 2015, compta amb una rica mostra d’instruments musicals de totes les èpoques, cultures i racons del món pertanyents a la col·lecció del reconegut musicòleg Carlos Blanco Fadol, el major col·leccionista d'instruments ètnics del món.

A La Cova del Canelobre ve celebrant-se des de fa anys, en el mes d’octubre, un cicle de jazz i blues.

Gastronòmicament parlarem de l'olleta amb perdiu, arròs amb conill, la pericana i gran varietat de dolços de què destaquen les magdalenes d'ametla.

Pàgina web de l'Ajuntament
(en castellà, únicament)

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners valencians
• Imatges de Busot
• L'oratge a Busot
• Viquipèdia
• Wikipedia

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges del Campello
• L'Oratge al Campello
• Viquipedia
• Wikipedia

Més informació en la xarxa:

Municipi situat en l'horta d'Alacant, al sud del riu Montnegre, ratllant amb el secà i molt a prop d' Alacant, la qual circumstància fa que el creixement urbà i demogràfic haja estat important des de la segona meitat del segle XX; de fet ja en el segle XVIII les famílies alacantines acomodades hi fixaven la seua segona residència. De paratges parlant cal parar esment en els assuts del riu Montnegre, que conformen una xarxa hidràulica amb presses, molins fariners, etc. que donaren lloc a l'ofici d'assuter; altre espai natural digne de menció és el Bec de l'Àguila ideal per a la pràctica del senderisme, cicloturisme i el gaudi de la natura.

El topònim del lloc no té res a veure, com pot semblar, amb el nutritiu fruit de les abelles, sinó que deriva d'un mot àrab que equival a “lloc amè i agradable”. Van ser precisament els àrabs qui van propiciar el naixement d'alqueries àrabs com la de Benaüt, Beneitia, Benessiu, el Ravalet i altres, que, totes plegades, van formar el nucli de l'actual població. Després de la conquesta cristiana romangué inclòs en el regne de Castella fins 1296 en què passà a formar part del de València, sempre pertanyent a Alacant. La construcció, en el segle XVI, del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) a la qual va contribuir Mutxamel amb l'aportació de 17.700 lliures, va comportar un important creixement. En 1511 obtingué parròquia i s'aixecà l'església amb una torre afegida --base de l'actual campanar-- que es feia servir com refugi front als atacs que els pirates barbarescs hi sovintejaven. En 1580 Felip II (1527-1598) atorgà la independència administrativa d'Alacant i el rang d'Universitat. El 1605 hi edificaren el seu convent una congregació de Frares Mínims. En 1628, per Reial Privilegi de Felip IV (1606-1665), obtingué la total independència d'Alacant i el títol de Vila Reial amb vot en Corts. Tanmateix la pesta negra i les plagues de llagosta feren minvar les collites i portaren l'ajuntament a l'extrem de no poder fer front als deutes, per la qual cosa en 1653 demanaren tornar a agregar-se a Alacant, tot i conservant llurs privilegis; fins el 1736 en què, veient que la fusió no donava els resultats desitjats demanà separar-se'n definitivament cosa que aconseguí en 1743, però perdent part del terme municipal. Durant la guerra de Successió fou saquejada per les tropes de l'Arxiduc Carles (1685-1740). En el decurs de la Guerra d'Independència s'hi lliurà, el 25 d'abril de 1812, la coneguda com batalla del Calvari. En 1813 foren derrotades les tropes del mariscal francès Suchet (1770-1826) per les de l'espanyol Roche en la que es coneix com batalla de Mutxamel. El segle de l'enlairament econòmic i demogràfic fou el XIX quan la xicoteta burgesia que hi anava configurant el comerç i l'agricultura unida a l'arribada d'estrangers acomodats, atrets pel clima començaren a edificar vil·les, mansions i palaus que, amb l'afegiment de la Penya Serrada, fins aleshores terme de Xixona, convertiren Mutxamel en lloc residencial.

Foren els moros qui hi introduïren, i des d'aquí a tota l'Horta d'Alacant, els primitius sistemes hidràulics; l'arribada del pantà de Tibi donà lloc a sèquies i assuts, (de què es conserven el de Les Fontetes, el de Sant Joan i el del Campello) que perfeccionaren l'agricultura fins a fer de Mutxamel el poble de la comarca amb major relació amb ella. A hores d'ara vinya, cítrics i ametlers junt a la indústria del calcer i el sector serveis configuren una situació econòmica pròspera.

A partir del barri del Ravalet, primigeni nucli urbà, amb els seus estrets i torts carrers plens de colors podem girar una visita arreu del poble. El patrimoni mutxameler ens presenta:

• Església parroquial del Salvador. De 1511. Amb elements, gòtics, barrocs i neoclàssics.
• Casa pairal del XVIII.
• Palau i jardins dels Peñacerrada. Del segle XVIII. Fou poblet de Xixona amb ajuntament propi.
• Torre de Mutxamel. Construïda en 1513, inclosa en el conjunt de l'església del Salvador, de la qual és campanar. Diverses actuacions han desvirtuat la seua fesomia original.
• Torre de Ferraz, o de Mira. Medieval, amb bon estat de conservació, forma part d'una residència particular.
• Ermita de Monserrat. Segle XVI.
• Ermita del Calvari. Segle XVIII.
• Assuts de Les Fontetes, de Sant Joan i del Campello
• Convent de sant Francesc. Any 1605.
• Torre de les Paulines. Declarada BIC.
• Museu bizantí, en Tàngel.

La gastronomia ens ofereix plats elaborats amb productes de l'horta mutxamelera com ara l'olleta de verdures, l'arròs amb faves i bacallà, la pericana o el pa amb oli boix. Justa anomenada té la tomaca de Mutxamel per la seua qualitat.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Mutxamel

  L'oratge a Mutxamel
• Moros i Cristians
• Viquipedia
• Wikipedia

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Castillos y Fortalezas de la CV
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Sant Joan d'Alacant
• L'oratge a Sant Joan d'Alacant
• Viquipedia
• Wikipedia

SANT VICENT DEL RASPEIG

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Sant Vicent del Raspeig
• L'oratge a Sant Vicent del Raspeig
• Viquipedia
• Wikipedia

XIXONA

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Xixona
• L'oratge a Xixona
• Moros i Cristians
• Viquipèdia
• Wikipedia