• Índex toponímic

Els 722 km2 de superfície comprenen les valls dels rius Albaida i Bocairent, el Parc Natural de la Serra de Mariola, el Paratge Natural del Surar de Pinet, les serres de Montdúver, de Rugat, Grossa, Covalta-l’Ombria i la Marxuquera, els Alforins, el carrascar de la Font Roja i l’Ombria del Benicadell. El seu clima és menys suau que el de les comarques costaneres, sobretot a l'hivern. La comarca presenta la doble vessant agrícola i industrial. Entre els cultius de secà, el raïm és el mes característic. La indústria, especialment la tèxtil, es localitza, sobretot, a les ciutats d'Ontinyent ––capital de la comarca––, Bocairent, Albaida i Benigànim. A causa de la industrialització, la població ha augmentat encara que tendeix a concentrar-se en les zones de marcada activitat industrial. La capital presenta, a més a més, indústria ceràmica i del calcer. L'Olleria, indústria del vidre i destil·leries. Albaida, del paper, tèxtil i la tradicional de la cera.

Amb una altitud de 267 metres sobre la mar, però amb pics propers de fins a 724 (l'Eixea), el visitant pot fruir de diferents rutes, caminant fins a La Solana, vora riu Clarià i fins a La Serratella on es troben les coves de la Fos i Blanca.

S'hi han trobat jaciments  del Bronze al Molló de les Mentires i a la Cova de Canet; ibers a la Serratella , se suposa que va haver-hi un establient romà a la Partida de Cairent i a la Bonavista i diferents alqueries musulmanes però és amb la conquesta cristiana quan trobem el primer document escrit sobre Aielo: el Llibre del Repartiment. En aquest llibre podem veure com Jaume I (1208-1276) concedeix, l'any 1248, a P. et A. Vacher i a R. Gallach les terres de les alqueries de Cairen, Pursonex, Ayello, Zihueva i Hafif en règim de vassallatge. Possiblement aquests senyors deixaren les terres en data incerta per no complir les condicions de la donació. En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió sota el privilegi concedit per Alfons V el Magnànim (1396-1458). Així els Malferit prenen per a ells i els seus successors tota la jurisdicció civil i criminal del lloc d'Aielo. En 1534 es desmembra de L'Olleria i forma municipi propi. La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II (1527-1598) s'ordena un desarmament general dels habitants i es procedeix a registrar totes les cases del lloc (73). En 1609 es va dictar l'Ordre General d'Expulsió dels moriscos, amb la qual cosa el poble va quedar deshabitat. És per açò que Lucas de Malferit redacta la Carta Pobla (1611) en la qual restableix la relació socio-feudal del llaurador amb el senyor en unes condicions molt dures. Els plets contra el marquès de Malferit per part dels veïns van ser nombrosos i llargs, sobretot els de 1792 i 1800 front a Salvador Roca i Pertusa que pràcticament resultaren infructuosos en gran part dels seus objectius. Amb el decret d'abolició dels senyorius (1811) es deixen de pagar rendes als senyors i s'eliminen regalies; però açò va durar poc, fins l'arribada de Ferran VII (1784-1833) al poder. Al 1837, amb la nova Constitució liberal on es recullen drets abolicionistes, es segueixen plets entre Ajuntament i senyor arribant al 1858 en què es declara al poble d'Aielo de Malferit i el seu terme restituïts per la classe dels lliures a l'igual que els demés pobles de reialenc.

Als anys seixanta Aielo s'incorpora a la dinàmica comarcal del tèxtil. Hui podem trobar empreses de tèxtil per a la llar, brodats i mantes. Un altre sector industrial és el vidre on es fan articles de decoració, botelles, gots, etc. Altres sectors que diversifiquen l'economia local són: el plàstic, el moble i l'artesania de vímet. L'agricultura ha anat perdent pes al llarg dels darrers 25 anys. En l'actualitat Aielo és el principal productor de viver de vinya. Els fruiters, principalment l'albercoc, la vara i barbats són els cultius predominants al terme junt amb els ametlers i les oliveres. La tradició alcoholera es remunta al segle XVIII i hui encara es compta amb una destil·leria artesana de les més antigues de l'Estat amb 120 anys d'existència (Destilerias Ayelo).
Pel que respecta la patrimoni, citarem:

• El Palau que actualment està rehabilitat i es la seu de l’ajuntament.
• El pont d’Allà Baix, del segle XVI que creua el riu Clariano.
• El pont de l’Arcà, aqüeducte S. XVIII.
• Portal del Carme. Antiga porta d’accés a la vila on hi ha la imatge de la Verge del Carme amb un barandat de fusta.
• Església Parroquial de St. Pere Apòstol (S. XVIII).
• Hospital Beneficència (s. XIX) que funcionava com Hospital Benèfic i ara es centre cultural.
• Ermita del Calvari, del S. XVIII. Forma part del conjunt els xiprers i casetes del Calvari amb les seues estacions o passos. Alberga la imatge de St. Joaquim i santa Anna a més de la del patró Sant Engraci Màrtir.
• Casa de la Cultura on es celebren concerts, obres de teatre, etc.
• Central elèctrica. De 1895. Primer productor de llum que va haver a la Vall d’Albaida. Restaurat en 2007.
• Fàbrica de licors. Fundada el 1880. Durant el final del segle XIX va coneixer l'epoca d'esplendor, ja que va aconseguir diversos premis i va aplegar a ser proveedora de la Casa Reial. Actualment la fabrica continua activa.
• Les Escoles Velles. Es un edifici ben integrat al conjunt del seu entorn urbà. Actualment s’hi ubica el Museu Nino Bravo i també la Biblioteca Pública.

Els artistes més coneguts del poble són el cantant Nino Bravo (1944-1973) i el músic Llorenç Barber (1948).
Aielo de Malferit és un poble d'arrossos, és típica la "cassola" d'arròs al forn, que podrà ser amb fesols i naps, o en parteta o creïlles. També la paella de col o arròs caldós amb les seues variants: amb bledes o amb fesols i naps: els famosos naps de l'Horta d'Aielo. En estiu, albercocs del terreny, bresquilles i melons. Els dolços que faran gaudir els paladars ho faran en funció de la temporada. En festes del Crist (agost) carquinyols i coquetes de sagí, per Tots Sants, cofafes d’ametla i coques cristines, pel Nadal, pastissets de moniato, per Sant Blai, rotllets d'anís i en Pasqua, pa socarrat, que també es cou tots els divendres com a costum. Després de menjar podem prendre una copeta de "Nuez de Cola-Coca" amb propietats medicinals reconegudes des del segle passat. A l'estiu, i per a refrescar del calor, es pot prendre un llimonet o un canari (un barrejat de llimó i cassalla).

Alqueria musulmana que a ran de la conquesta cristiana fou donada, el 15 de maig de 1248, a Raimon de Gaillach per Jaume I (1208-1276). Fou part integrant del territori que abastava el ducat de Gandia. El 24 de setembre de 1612, com a conseqüència del despoblament sofert per l'expulsió dels moriscs, s’hi va concedir la Carta Pobla als nous pobladors. Però es manifest que el 1794 encara no s'havia recuperat demogràficament del buit deixat pels moriscos, ja què només la poblaven 35 famílies.

Al cim del Castellet es troben les restes del castell. Pel seu estratègic enclavament, el castell servia de guaita i defensa de tota la zona. Actualment només queden en peu les restes de la seua frontera principal, en la que encara es distingeixen la porta i algunes finestres.

Nucli de població musulmà, d'on prové el seu nom que en àrab significa "la blanca", al seu terme s'han trobat, no obstant, abundants jaciments que testimonien un poblament d'antiguitat molt superior. L'actual ubicació de la ciutat fou obra de de la dominació dels àrabs. Després de la conquesta cristiana de 1244 la població àrab va ser expulsada per haver-se rebel·lat contra els conqueridors, i s'hi inicià, una repoblació amb colons procedents d'Aragó, Catalunya i Castella. El 1269, Albaida fou alienada del Patrimoni Reial i inicià la seua dependència senyorial. En la titularitat del senyoriu anirien succeint-se distintes cases nobiliàries fins arribar, a fins del segle XV, als Milan d'Aragó, que es van mantenir al front del mateix fins la definitiva desaparició dels senyorius. Des de finals del segle XIII, els senyors d'Albaida, exercien sobre la vila (per donació efectuada ad feudum Catalonia), la jurisdicció baronial, que els facultava per exercir justícia sobre els seus habitants en tot tipus de delictes. Probablement també (si no per dret, si de fet) van tenir capacitat per a controlar l'elecció dels càrrecs municipals. Aquesta hipotètica independència desaparegué amb els decrets de Nova Planta; després dels quals el nou batlle major era triat per la noblesa territorial. A principis del segle XVII, la vila adquirí la condició d'Universitat. El 1604 Felip III (1578-1621) va instaurar-hi el marquesat d’Albaida. Tradicionalment el poble ha manifestat la seua bel·ligerància davant el poder com ho demostren la revolta anti-senyorial del 1639, la seua posició agermanada en el XVI o l’austriacista del XVIII. El 1906 varebre el títol de ciutat.

A una economia ancestralment agrícola s’ha incorporat, en el segle passat, una nodrida xarxa d'empreses, generalment de caràcter familiar, dedicades, sobre tot, a la producció tèxtil.

Passejant pels seus carrers veurem casalots del segle XVI i XVII, portes medievals, muralles, taulells, part de la vella muralla amb les portes de la Vila i L'Aljorf i un conjunt de fonts de pedra que daten del segle XIV. A més podrem trobar:

• Palau marquesal dels Milà i Aragó. Monument central de la ciutat. Des de 1977 allotja el Museu Internacional de Titelles d'Albaida. Fundat en 1997, el museu mostra una gran col·lecció de titelles de diferents tamanys, materials i tècniques. Hi ha titelles dels cinc continents comprats, cedits o llogats a través de la Mostra de Titelles que, des de 1984, es representa anualment arreu de la comarca.
• Església arxiprestal de Santa Maria. Amb vidrieres de Josep Segrelles (1885-1969), fill d’Albaida
• El Museu de Betlems i Diorames que es distingeix pel rigor històric amb què estan tractats els passatges bíblics representats i per la integració dels punts emblemàtics de la ciutat en les representacions que s’hi exposen.
• La Casa Museu Segrelles. El pintor albaidí Josep Segrelles va obrir, en 1943, aquesta casa que tenia vocació de convertir-se en un espai obert al poble on mostrar la seua obra que es reparteix per les moltes dependències. La col·lecció consta de més de dues-centes obres del polifacètic artista.
• Casa del Senyor.

Quant a la gastronomia els àpats tradicionals són: la cassola, l’arròs al forn, els caragols en salsa de tomaca i, de postres, els torrons i els pastissets de massapà.

La superfície del terme, regat pel riu Clariano, és ondulada però sense grans elevacions. S’hi poden trobar alguns bells exemplars d'arbres antics, alzines, oliveres, garroferes, etc. Hi ha el paratge de la Venta.

També coneguda com Alfarzí, rep el seu nom de la paraula àrab alharras, que ve a significar quelcom paregut paregut al càlcul del valor d’una collita. Va créixer al voltant d’una alqueria i el Rahal Alcayd, finca particular del caid de la medina de Xàtiva. Les tropes de Jaume I (1208-1276) van conquerir-la el 1244. Segons el Llibre de Repartiment, els primers pobladors van ser D. Guerrer, Gil d'Alarcón, Juan d'Agreda i Martín del Rei, i el seu primer senyor territorial fou Llorenç Rocafull. Des de la conquesta fins al 1707 va pertànyer a la Governació de Xàtiva. Fins 1542 depenia eclesiàsticament del municipi de Benigànim. Va ser lloc de moriscos i amb la seua expulsió el 1609 ––quan comptava amb 500 habitants–– va romandre pràcticament despoblada i no es va repoblar de nou fins el 1625. Els agermanats de Xàtiva van saquejar Alfarrasí. A mitjan segle XVIII, i per a poder pagar els seus creditors, es va vendre en pública subhasta, adquirint-la la casa de Fontclara, que cedí el senyoriu temporal als comtes de Faura. El 1813, els francesos, van establir-hi un destacament militar. De 1822 a 1833, amb la nova distribució territorial de les Corts de Cadis, va passar a formar part de la província de Xàtiva. En 1900 va augmentar la població fins als 886 habitants, gràcies a la prosperitat vitivinícola. A pesar d'això, el nombre d'habitants va tornar a disminuir fins als 675 habitants, per culpa de la crisi de la fil·loxera de 1910. Superada la crisi, i degut a la immigració manxega, andalusa i de la Vall d'Aiora, (que buscaven la indústria), va tornar a augmentar la població fins a estabilitzar-se prop dels 1.200 habitants. Ja els anys seixanta del segle passat, l'activitat industrial (tèxtil) va fer créixer la seua població en més del 11% entre 1960 i 1965 i ha absorbit part de la immigració, en contrast amb l'emigració que havia sofert a les primeries del segle, cap Amèrica del Sud.

La seua economia descansa essencialment en la indústria del plàstic. Bona part dels veïns d'Alfarrasí treballen en alguna de les empreses locals del sector. A més, el municipi posseeix una àmplia tradició agrícola vinguda a menys amb el pas dels anys, a causa del creixement del nucli urbà municipal i a l’abandonament generalitzat del camp valencià.

Quant a la part patrimonial esmentarem l’església de Sant Jeroni, iniciada en 1727 i rematada en 1823 amb frescos de Joaquim Oliet (1775-1849). El campanar és de 1909. També hi ha l’ermita del Crist de l’Agonia, situada en l’alt d’un turó del que es divisen espectacular vistes sobre la comarca.

S’hi celebren Moros i Cristians i, el diumenge de Resurrecció, la festa de l’Angelet de la Corda.

El terme inserit en la pintoresca Serra d'Atzeneta compta amb unes quantes fonts: la de la Solana, Ariero, Anoueret, Pla Roda...

Malgrat l'existència d'un jaciment iber i l'evidència d'una vil·la romana, els vertaders fundadors del poble (conegut entre els pobles de la comarca com “el Mirador de la Vall”)  foren els zenata, una tribu berber de la zona de la Cabília. Fou conquerida per les tropes de Jaume I (1208-1276)i donada en propietat a Jaume de Milan, primer comte d'Albaida, el 1477. Des d'aleshores va pertànyer al marquesat d'Albaida, com se'l va denominar des de 1604, fins que el 1787 va ser declarada baronia independent. El 1610, el marqués vigent repoblà el lloc amb ‘cristians vells’ d’Albaida (Soler, Tormo, Calataiud...) i altres parts. Entre el 1707 i el 1787 s'anomenava Corregiment de Xàtiva. Durant 1812 i 1813 fou el punt més avançat que assoliren les tropes franceses en direcció cap a Alacant. Per això els francesos van mantenir-hi un important destacament militar, que en abril del 1812 en enfrontar-se amb civils de les rodalies causaren vora 150 morts.

L’economia es fonamentalment agrícola. En el segle XVIII s’hi fonien campanes. Encara es conserven tallers que mantenen la fabricació artesanal d’atifells d’espart, vímet i cànem.
Atzeneta, llarga i estreta mostra les seues cases, decorades per balcons de forja, manisetes devocionals (segle XVIII) i portes antigues de fusta, i monuments i edificis com:

• Església de sant Joan Baptista. De 1724. Bastida sobre una vella església morisca, que al seu torn havia substituït la mesquita. BIC.
• Ermita del Crist de la Fe. Segle XIX. Construïda sobre dues anteriors. BIC.
• El llavador públic i l’escorxador (segle XX). Obra de Francesc-Xavier Goèrlich Lledó (1886-1972)
• La sèquia del Port. Obra hidràulica del temps dels moriscos.
• La Font dels “Vint-i-un Xorros”. Recentment restaurada, tot i que ja no brolla des de fa molts anys.
• Antigues Escoles Municipals. Actual Sala de Plens (segle XX)
• Museu de les Artesanies d’Atzeneta.
• Nevera de Dalt i Nevera de Baix (pous de neu)
• Creu del terme

El poble ofereix una rica oferta gastronòmica en la que el protagonista és l'arròs en totes les seues modalitats.Pel que fa a la rebosteria cal destacar les fogasses de carabassa o amb ametles i anous, per Tots Sants, i sobre tot el típic braç de gitano.

En el seu terme s'han trobat abundants jaciments prehistòrics (eneolítics) que han proporcionat troballes de les cultures ibera i romana. El seu origen resulta, encara, de dubtosa determinació, si bé sembla provable que la seua fundació fóra ibèrica. El 1250, Jaume I (1208-1276) incorporà Bèlgida a l'espai dominat pels cristians, però permetent la pervivència dels àrabs que l’habitaven. Des del segle XIV va formar part de la baronia, que amb el mateix nom va pertànyer a la casa nobiliària dels Bellvís, sobre la qual van exercir la jurisdicció civil i criminal, així com el domini territorial, que fou notablement augmentat després de l'expulsió, el 1609, de la població morisca. El seu lloc fou ocupat pels 65 nous pobladors cristians que acceptaren la carta pobla de 1611.

La seua economia és totalment agrícola.

Al seu terme hi ha la Font Freda i la Font del Grapat, i pel que fa al seu patrimoni esmentarem:

• Església de Sant Llorenç. Originària de 1334, la construcció actual, en estil renaixentista, data del XVII.
• Torre del Palau dels Bellvís. Únic vestigi d'aquella edificació.
• Museu Arqueològic Don Mariano Jornet Perales.
• Ermita del Santíssim Crist del Calvari. 1724.
• Castell. D’origen àrab. Només resten els basaments.
• Mas de Suagres.

Hi ha la Cova de la Petxina (aproximadament 130.000 a 35.000 aC. ) i la font termal de l’Alfama, que en 1801 va donar lloc a un balneari que a mitjan segle passat arribà a ser un complex hostaler amb bones instal·lacions, on també s’envasava i comercialitzava l’aigua; en 1977 fou demolit i en el seu lloc es troba la presa de Bellús, que emmagatzema aigües del riu Albaida.

En el seu terme s'han trobat nombroses mostres de la cultura mosteriana pertanyents al Paleolític mitjà. Dels ibers hi ha jaciments al Tossal Redó i al Tossal del Calder. Parròquia annexa a la de Benigànim, va ser declarada independent el 1574. De gran importància és la batalla que tingué lloc dintre del seu terme l'1 de setembre del 1522, durant la guerra de les Germanies, en què les tropes reials, prèvia la presa de Xàtiva i Alzira, derrotaren els agermanats. Darrere l'expulsió dels moriscs, el 1609, el senyor territorial i primer marquès de Bèlgida, Francesc Bellvís, atorgà, l'11 de juny de 1611 carta pobla a 33 pobladors.

Del seu patrimoni:

Hi ha una ruta senderista que condueix des de la població fins al pic del Benicadell (1.104 metres), cim emblemàtic per aquestes contrades i que deu el seu topònim a la derivació de la denominació medieval de Penya Cadiella. Al poble es conserva una monumental olivera centenària.

Tot i que s’hi han trobat deixalles de la cultura del Bronze, l’origen de Beniatjar és una alqueria musulmana, que fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i concedida a Pau de Tarazona el 1258. De població morisca, comptava l'any de l'expulsió (1609) amb cent famílies. Erigida en baronia, va pertànyer primer al ducat de Villahermosa i després al marquesat de Milà. Conjuntament amb Otos, formà una rectoria de moriscs que depengué eclesiàsticament de Ràfol de Salem fins l'any 1535; nogensmenys no fou fins 1574, quan es convertí en parròquia independent.

L'economia es basa en l'agricultura en els contraforts de la serra. En la muntanya hi ha una extensa zona de pineda i monte baix. Predominen els cultius de secà: vinya, cereals i olivera.

El poble, situat sobre un altell al peu del Benicadell, compta amb el següent patrimoni:

• Església de Nostra senyora de l’Encarnació. Té dos tables atribuïdes a Joan de Joanes (1510?-1579).
• Castell de Carbonera. D’origen musulmà, reconstruït en 1091 pel Cid (aprox.1043-1099) i utilitzat posteriorment per Al Azraq (1208-1276). Absolutament abandonat i pràcticament desaparegut.
• Pont dels Moros. Malgrat el seu nom no es coneix el seu origen.
• Les Planisses. Típica casa rural utilitzada com a observatori forestal i meteorològic.
• Nevera del Benicadell. En bon estat de conservació.

Lloc d’origen musulmà. Fou conquistat per Jaume I (1208-1276) i cedit, l’any 1258, a Joan de Bardaxí. L’any 1609 estava habitat per 35 famílies morisques. Va estar integrat en la baronia de Llutxent, sota el senyoriu del Maça de Liçama, i, posteriorment va pertànyer al marquesat de Dos Aigües. Durant el segle XX ha sofert una forta emigració, cap a València i Barcelona fonamentalment.

Com a referents arquitectònics tenim l’església de sant Joan Baptista i un riu-rau mig arruïnat que passa pràcticament inadvertit entre cultius i altres edificacions.

Al terme hi ha les neveres del Coronal, la del Convent de la Trinitat i la del Tossal.

D’època prehistòrica hi trobem un petit soterrament, del tercer mil·lenni a.C., a la zona de la Penya Roja i un poblat ibèric del segle IV a.C. La fundació, a partir d’una alqueria musulmana, s’atribueix a Mahomet Ben-Gania, wazir de Xàtiva, que hauria donat nom al poble. En 1240 Jaume I (1208-1276) va conquistar el lloc i va donar-lo als seus cavallers per que el repoblaren. Posteriorment fou cedida, a l'igual que els seus annexes de Bellús, Alfarrasí, Sant Pere d'Albaida, Benissuera i Guadassèquies successivament a diverses famílies. En 1602 Felip III (1578-1621) l’atorgà el títol de vila reial, la qual cosa comportà independitzar-se de Xàtiva i el dret a vot en les Corts de València. Des del segle XVIII en què hi hagué una important expansió agrícola la tendència demogràfica ha estat a l’alça; en la dècada de 1950 fins i tot va rebre immigració de Múrcia i Albacete atreta pel creixement del sector industrial, representat pel calcer i el tèxtil.

A hores d’ara la indústria té més pes en l’economia ––vidre, fusta, plàstic, tèxtil, la tradicional de l’espardenya–– que no l’agricultura; també abasta importància el sector serveis.

El passeig pel poble ens durà pel barri de l’Illeta, nucli de la població àrab; podrem veure edificis civils com ara l’Ajuntament, la Casa de la Cultura, la casa de Ribelles o l’arc medieval. Els monuments més rellevants són:

• Església de sant Miquel arcàngel. Del segle XVII. Barreja els estils gòtic i renaixentista i compta amb una bella torre renaixentista de 1616. Monument nacional des de 1983.
• Església del Crist de la Sang. Aixecada sobre la mesquita, conserva una bonica ornamentació.
• Església de la Puríssima Concepció. Segle XVIII.
• Església de la Mare de Déu dels Desemparats. Neogòtica de principis del XX.
• Monestir de la Trinitat. Antic convent dels franciscans, de 1574.
• Ermita de Sant Antoni Abat, de 1621, remodelada en 1847. Es conserva en perfecte estat.
• Ermita de la Verge de Gràcia, també coneguda com La Redona. Segle XVI. Una restauració efectuada en 2012 l’ha salvada de la ruïna en què romania des de fa dècades.
• Ermita del Xiquet Jesús. Forma part de les restes del despoblat de Benalfaraig, o Benalfaig.

Quant a la gastronomia té fama l’arrop i tallaetes, dolç d’origen àrab amb molta tradició a Benigànim.

Al seu terme hi ha la font del Patge, atractiu paratge des del qual parteix un sender per ascendir a la Covalta. Els monts més importants són el Llombo, Buenos Aires i Vista Bella, tots ells amb menys de 500 m. d'altitud.

Aquesta antiga alqueria musulmana, també coneguda com Benissó, va ser donada en 1271 per Jaume I (1208-1276) als Roiç de Corella. Després de la conquesta va mantenir la seua població morisca per la qual cosa l’expulsió de 1609 va delmar de manera important la seua demografia. Va formar part del marquesat d’Albaida.

La seua economia es basa en l’agricultura de secà. També s’hi intenta explotar el turisme rural.

Patrimoni:

• Església de la Nativitat de Nostra Senyora. Del segle XVII, amb campanar afegit el XIX.
• Museu Agrícola. Compta amb una mostra dels atifells necessaris per a les tasques del camp.
• Conjunt arquitectònic de la plaça de Les Moreres, amb al·legories al poble, que compta amb dos rellotges de sol.

El rierol de Torralba, afluent del riu Albaida, és l’únic accident geogràfic del xicotet terme.

Lloc d’origen musulmà. En el segle XV era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Posteriorment va pertànyer als comtes de Casal. Com tants llocs valencians l’expulsió dels moriscs, en 1609, va afectar greument la seua demografia, la qual es va recuperar en el XVIII per a tornar a baixar el segle passat a causa de l’emigració, especialment cap a Alfarrasí.

L’economia local depèn de l’agricultura de secà (raïm, cereals, oliveres, etc.) i una mica de regadiu.

Del seu patrimoni cal esmentar:

• Església de sant Josep. Segle XVII.
• Palau dels comtes de San Germán. Casalot senyorial integrat en la població. L’edifici principal és gòtic, del segle XVI; la torre, més antiga pot ser d’origen àrab. Declarat BIC en 2002, però dissortadament en mans, fins 2016, d’una entitat bancària i amb un estat lamentable de conservació. L’ajuntament i la Generalitat signaren un conveni per a iniciar les actuacions necessàries per a la seua recuperació.

Gran part del seu ampli terme és muntanyosa. Podem trobar-hi altituds que oscil·len entre els 730 m. de l'alt del Sant Crist i els 956 d'alt de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 de la Torreta de Mariola. Hi ha gran nombre de fonts, tant al nucli urbà com al terme, en bells paratges: la de Mariola, la de Santa Bàrbara, la de la Coveta i la de Ballester; també hi naixen dos rius: el Clariano i el Vinalopó. Però el tret més característic del seu paisatge el trobem en la serra de Mariola i la seua gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals. La fauna, típicament mediterrània, està molt bé representada: àguiles, peti-rojos, orenetes i merles entre d’altres pel que toca a les aus; quant a mamífers: gat salvatge, geneta, porc senglar, rat-penat, rabosots, llebres i conills. Un entorn tan exuberant no pot menys que oferir tota mena d’atractius per a ciclistes, escaladors o senderistes que hi troben un vertader paradís.

Al terme hi ha molts jaciments prehistòrics que indiquen població ja des del Paleolític Mitjà; per citar-ne alguns esmentarem les coves del Vinalopó, Santa Bàrbara, l’Illa, l’Emparedada, la d’En Gomar, la Piscina o el jaciment dels Dotze. Del Bronze cap esmentar, entre d’altres, La Mola, La Mola Alta de Serrelles, el Barranc del Cinc, el barranc de la Frontera, el Tossal de Mariola, el Mas de Menente... Dels ibers es conserva la figura del Lleó (Museu Sant Pius V, València) trobat a la Lloma de Galbis, un dels jaciments més importants junt als de Sant Antoni del Porquet, Cabeço de Mariola i Cabeço de Sant Antoni. Els romans van ser els fundadors de la vila i els que la batejaren amb el nom de Bucarius. D’aquella època resta una vil·la amb paviment de l’època i poca cosa més. Els musulmans la denominaren Bekirén (pinya o rusc); durant la seua estada, Bocairent romangué integrada en la taifa de Dénia. En 1179, pel tractat de Cazola, restà adscrita al Regne d’Aragó. En escrits de 1240 de Jaume I (1208-1276)  l’esmenta com a Bochairent, Bocairen i Bocayrent. En 1245 arribà la conquesta cristiana. En 1248 una revolta morisca ocupà el castell. La primera carta pobla és de 1255, atorgada per Ximén Pérez d’Arenós. A principis del segle XIV Jaume II (1267-1327) atorgà Bocairent i Castalla a Jaspert, vescomte de Castellnou. En 1338 fou recuperada per a la Corona, regida aleshores per Pere IV, el Ceromoniós (1319-1387), el qual va crear la baronia d’Ontinyent, que integrava a més a més Bocairent i Biar, i va donar-li-la a Berenguer de Vilaragut i Sarrià. En 1370, el propi Pere IV atorgà a Bocairent el privilegi d'imposar cises i d'exportar vi i oli a Castella i al Regne de Múrcia i el 13 de març d’aqueix any va incorporar Bocairent a la Corona com a Vila Reial i amb vot Corts, amb l’afegit d’Alfafara. En 1381, la Universitat de Bocairent va adquirir el castell de Banyeres. En la primera guerra de les Germanies la població recolzà Carles I (1500-1558), per la qual cosa aquest els va recompensar amb l'autorització per a la celebració de fira anual, fixada per al període de l'1 al 15 de setembre, així com la realització de mercat setmanal els dimarts. El 1587 ja funcionava la Real Fábrica de Paños, la qual gaudia de privilegis reials dictats en una pragmàtica de Felip II (1527-1598). En la guerra de Successió prengué partir per l’arxiduc. Durant les guerres d’Independència i carlines fou testimoni d’importants enfrontaments.L'activitat econòmica està basada íntegrament en la indústria, que té com a producció més destacada i tradicional la fabricació de mantes.

Altre apartat que fa de Bocairent una vila de les més emblemàtiques del País Valencià és el seu patrimoni monumental, començant pel barri medieval amb la calçada escusada, que hi serveix d’accés; els seus atzucacs, els costeruts carrers amb escalinates per facilitar el trànsit, l’aljub, el carreró de l’Emboç de tan sols un metre d’amplària i seguint per:

• Església de nostra senyora de l’Assumpció. Del segle XVIII. Edifici més emblemàtic del poble. Construïda sobre un antic castell àrab, reuneix les principals característiques de l'art valencià, des del gòtic fins el s. XIX. Alberga un important Museu Parroquial amb obres de Sorolla (1863-1923), Cellini (1500-1571) i Joan de Joanes (1507-1579).
• Covetes dels Moros (o del Colomer). D’antiguitat i utilitat incertes.
• Plaça de Bous. La més antiga del País. Tallada en la roca en 1843.
• Portal de l’Arc de l’Aigua. Part d’un aqüeducte del segle XVI que serveix de marc per a les entrades de les filaes.
• Cases renaixentistes de la Plaça de l’Ajuntament.
• Portal del Porxe, víctima d’una restauració molt dolenta.
• Pont de Darrere la Vila. Segle XVIII.
• Monument a la Flassada, a l’entrada de la vila pel Pont Nou.
• Museu Arqueològic Municipal. Amb bona mostra de les troballes fetes al terme.
• Museu de la Festa. Monogràfic sobre les festes de Moros i Cristians.
• Ermites de sant Antoni Abat, o del Porquet; de sant Jaume; de santa Bàrbara; de sant Tomàs de Villanueva; de sant Antoni de Pàdua i del sant Crist.
• Una bona col·lecció de caves unes urbanes com l’Engolada i la de sant Blai, que alberga el Museu de la Neu i d’altres arreu del municipi com: la de sant Miquel, l’Arquejada; la de l’Habitació i la del caveta del Voltor.
• Torre de Mariola. Junt a la font homònima. De possible procedència àrab, encara que una llegenda local la relaciona amb els romans. Està totalment arruïnada.

La gastronomia és la típica d’aquestes contrades: pericana, mulladors, olletes, putxero amb pilota, cassola al forn, pimentons farcits i excel·lents embotits. Els productes de la terra: ametles, anous i mel són la base d’una exquisida rebosteria en què destaquen els pastissets de moniato i els de rovell d'ou, rotllos de Sant Blai, mantegades, carquinyols, etc. Però el producte més conegut de Bocairent és l’herbero, licor fet amb les mil i una herbes aromàtiques de la Mariola i del que existeixen tantes fórmules com "destil·ladors".

Per acabar direm que de l’1 al 5 de febrer es celebren, en honor a sant Blai, les que segons molts són les més cridaneres i boniques festes de Moros i Cristians del País Valencià.

Al seu xicotet terme hi ha la Nevera de la Lloma de la Solaneta, del segle XVII, però en perill de caure per la seua mala conservació. També és digna d’esment la Font del Riu, paratge a la vora del riu Albaida, recentment habilitada com a zona d’esbargiment.

D’origen àrab, que l’anomenaven Bohali, el primer document escrit en què apareix és el Llibre de Repartiment on se l’esmenta indistintament com Aboalit, Huet Aboalit, Huet de Bocalich, Huet Abohaliol, Vuet Albohalyt o Vechdebocalich. Abans de l'expulsió l'habitaven 96 famílies de moriscs, però després aquesta va descendir a sols 10 cases habitades. En 1574 s’independitzà de la parròquia de Montaverner i assolí parròquia pròpia. En el segle XVIII Felip III (1578-1621) fundà el marquesat d’Albaida al qual s’adscriu Bufali. En 1884 una gran inundació va arrasar el poble.

L'activitat econòmica bàsica sempre ha estat l'agricultura de secà (oliveres, cereals, vinyes i garrofers).

Al poble hi ha l’església de Ntra. Senyora de Loreto, aixecada sobre la primitiva, de 1574, que va caure amb la inundació de 1884 i l'ermita del Santíssim Crist de la Pobresa, que formava part d'un calvari del XIX, que fou derruït durant la Guerra Civil i reconstruït, junt amb l'ermita, en 2007.

Té el seu origen en una alqueria islàmica que Jaume I (1208-1276) va cedir, juntament amb la torre del Castellet ––a hores d’ara, en terme del Palomar–– a Berenguela Alonso en 1270; en 1273 passa, també per donació del rei conqueridor al bisbe de València; la baronia de Carrícola fou vinculada, el 1477, pel cardenal Lluís Joan del Milà i de Borja i va recalar posteriorment en els Orense i els Tamarit. Fou lloc de moriscs i comptava el 1609 amb 56 cases.

L’economia carricolina és totalment agrícola i n’hi explotacions familiars pioneres en el conreu biològic.

Cal conèixer el projecte Biodivers que ha convertit el poble en referent de l’art valencià contemporani. Al llarg de quatre rutes perfectament senyalitzades el caminant visita els llocs més emblemàtics (font de Melero, font del Gatell, les arcades, el castell i l'església de sant Miquel Arcàngel) mentre observa l’obra de diferents artistes de la terra.

Situat als peus del Tossal de l'Ermita, Castelló de Rugat té una carena de muntanyes, que la separen de la comarca del Comtat, entre les que destaca la serra de Benicadell, el Morquí i les Penyes Altes. L'ajuntament ha configurat quatre rutes ben diferenciades per donar a conèixer la riquesa paisatgística i la fauna i flora que es poden trobar arreu del terme.

La primera mostra de poblament radica en uns enterraments del Neolític trobats a la Cova de la Penyeta Tarrasó; del Bronze s'han localitzat quatre assentaments: La Penya Blanca, l'Algebassó, l'Alt de Montaner i, especialment, el de la Buitrera. La cultura ibèrica també hi deixà les seues empremtes: L'Ermita, El Tossal, i La Punta. D'època romana hi ha troballes al Lauro, Marxillent, poblat de l'Ermita, Alt de la Perdiu i Xarxet. Però fou un castell àrab l'origen de l'actual població; el Rafalet, el Lauro, El Vinet, el Tossal, el camí de Llutxent són testimonis del pas dels musulmans per Castelló, fins i tot a la plaça del Palau hi ha restes d'una de les poques mesquites que romanen al nostre País. Alfons II el Lliberal (1265-1291) va donar Castelló, el 30 de gener de 1287, a Bernat de Bellvís, però sense plenitud de drets, ja que la ciutat de Xàtiva també tenia concessions; en aquesta família romangué fins finals del segle XIV ––quan el lloc ja era conegut com baronia de Castelló–– en què Joan Bellvís, que havia reconstruït el castell per concessió de Pere IV (1319-1387), morí sense descendència, aleshores passà als Castella i, posteriorment, als Romeu. El 25 de juny de 1499, la duquessa vídua Maria Enríquez, com a tutora de Joan de Borja, Duc de Gandia, comprà el senyoriu. El 26 de novembre de 1534 la parròquia de Castelló es desmembrà de la de la Pobla i adquirí entitat pròpia.

En 1543 va morir el duc Joan i el va succeir el seu primogènit Francesc de Borja i Aragó, IV duc de Gandia (1510-1572), canonitzat pel papa Clement XI (1649-1721) el 12 d'abril de 1671, el qual renuncià a tots el seus béns en benefici del seu fill Carles de Borja. A finals d'aqueix segle Castelló passà a denominar-se Castelló del Duc. En 1598 i 1599, dins d'un cicle de davallada econòmica, va sofrir forts terratrèmols. L'expulsió dels moriscs (1609) agreujà el problema econòmic i demogràfic ja que només romangueren 30 cases. El segle XVIII tot i començar amb un increment de les càrregues econòmiques sobre els castellonencs imposades pel govern del Borbó Felip V (1683-1746), va ser un segle de creixement. El 23 de març de 1748 hi hagué un altre terratrèmol que es repetiria amb major intensitat el 2 d'abril, quan deixà desperfectes en les cases, l'església i el palau. En 1916, com a conseqüència de l'abolició dels senyorius, obtingué l'actual denominació: Castelló de Rugat.

Ha segut conegut com Castelló de les Gerres per la tradicional fabricació de grans tenalles, que actualment ha esdevingut en la de rajoles. Aquesta indústria i l'agricultura han estat el motor de l'economia castellonenca, però actualment és el sector serveis el que la dinamitza juntament amb algunes indústries de transformació i comercialització de fruites i la construcció.

Farcit de carrers que recorden el passat islàmic, Castelló invita a visitar llocs i edificis força interessants:

• Ermita de sant Antoni. Segle XVII, restaurada en la dècada dels vuitanta del passat segle. Situada en un paratge que domina el municipi, és un lloc emblemàtic per als veïns, en el qual se celebra la festa de les Cassoletes.
• Església de l'Assumpció. De 1536.
• Palau Ducal. Segles XIV-XV. Sols es conserva la façana i alguns elements integrats en edificis posteriors.
• Font pública, llavador -- construït el segle XIX dins un edifici del XVI magníficament restaurat-- i bassa de la font –anterior a 1700 i encara en funcionament per a usos agrícoles. Elements convertits en lloc d'esbarjo i figura icònica del poble.
• Forn de la Gerreria. Aquest forn, del XVIII, és el més antic de Castelló i ha estat restaurat en 1988.
• Mesquita musulmana. Actualment de propietat municipal.
• Cisterna medieval.
• Museu Prehistòric.
• Neveres i caves dels segles XVI al XIX arreu del terme. Cal destacar la de Racons o Porrinxons.

Quan parlem de menjars haurem d'esmentar: els arrossos: caldós, al forn, amb fesols i naps; les coques de dacsa, el blat picat, el putxero, les cassoles, el guisat de cigrons, el suquet de rap, les faves sacsades, el guisat de conill, les coquetes del foradet al mig, els pastissets de verdura i els embotits. Si la referència són els dolços: codonyat, arrop i talladetes, la melmelada de tomaca o els torrons; quant a la pastisseria destaquem els bunyols de carabassa, les barretes de nous, les fogasses, els mantecats i la coca celestial.

Cal parar esment en els vins, elaborats amb raïm de la terra, i la mistela. També hi ha bona mel gràcies a la gran quantitat d'herbes aromàtiques que s’hi troben.

El xicotet terme municipal, integrat en la Paratge Natural Protegit de l’Ombria del Benicadell, compta com paratges a conèixer la Font Freda o la Font de Sis, amb safareig; la nevera de la Lloma de la Solaneta i la nevera del Corral de Diego.

El castell de Carrícola, d’origen àrab, deixa evidència del pas d’aquests pel Palomar, però el poble té el seu origen en la repoblació amb cristians vells que va seguir a la conquesta cristiana. Va formar part del marquesat d'Albaida.

L'expulsió dels moriscs no afectà El Palomar, habitat majoritàriament per cristians vells. L'expansió agrícola del segle XVIII va apujar la seua població que tornà a caure progressivament des de 1860. Durant les guerres carlines fou espoliada per la partida de Santes, que va destrossar el registre civil de la població.

Arquitectònicament, cal esmentar diverses cases dels segles XVIII i XIX que fan amé el passeig pel casc antic. A més:

• Església de Sant Pere apòstol. De 1789-1799, amb interessants arxiu i museu.
• Ermita de la Mare de Déu del Roser. Aixecada el segle XIX sobre una anterior.
• Castell de Carrícola Malgrat estar en el terme de Carrícola, pertany al municipi del Palomar.
• La Sala. Edifici que allotjà el primer ajuntament i que ara acull la col·lecció muesógrafica local, a banda d’arcs pertanyents a la llotja medieval.
• La séquia del Puerto. Xarxa de séquies al llarg de les quals s’hi troben diversos elements arquitectònics propis d’aquest sistema tradicional de reg més antics, fins i tot, que el casc urbà.
• Un bon grapat de rellotges de sol i de taulells ceràmics.

La vespra de la festivitat de la Mare de Déu dels Desamparats (primer diumenge de maig) s’hi celebra la Festa del Xop, una tradició mil·lenària, anterior, fins i tot, a l’existència del poble, que s’ha convertit no només en referent del poble sinó de tota la comarca. De bon matí el poble bull en danses i desfilades, després del dinar col·lectiu es tria el xop i es va tallant a destral pel veïns; una vegada tallat el porten a muscles fins a la plaça dels Forns on, a la veu intermitent de “arribaaa, arribaaa” acaba plantat en posició vertical, enganxat amb cordes als balcons de la plaça. Així romandrà fins l’últim diumenge de maig, quan a colps manuals els veïns li faran caure a terra.

Situat a les vessants septentrionals de la serra del Benicadell, compta amb l'alt del Portet, les llomes de l'Ermita i les de les Planisses com a altures més importants; el barranc de Missena i el barranc de l'Arcada constitueixen les dues corrents fluvials que solquen el terme. Es pot practicar el ciclisme o el senderisme en la ruta excursionista del Ràfol al Benicadell. El paratge de l'ermita de Sant Blai té una de les millores pinedes de la serra.

Al Corral de la Serreta de l'Ermita s'han trobat atuells ceràmics i eines d'os de l'Edat dels Metalls. En època musulmana era una alqueria que pertanyia al castell de Carbonera, que s'anomenava Raf-al-Giz --que significava "l'obrador d'argila"--, topònim que els cristians convertiren en "Rafalgeps". Després de la conquesta va mantenir els pobladors moros amb els seus costums, llengua i religió. Des d'aquell moment, i durant el segle XIV, va pertànyer als Bellvís, inclòs en la baronia de Bèlgida. Abans del XVI es va constituir la rectoria de moriscs del Ràfol, de la qual depenien les parròquies de Salem, Beniatjar i l'Alcúdia. En 1602 es creà la fillola de Castelló de Rugat composada pel Ràfol, l'Alcúdia, Salem, Benigerví i Elca. Abans de l'expulsió de 1609 aquests mateixos llocs formaven la baronia de la Foia de Salem sota senyoriu del comte del Real. El 18 de juliol de 1611 el comte del Real atorgà l'escriptura de poblament dels llocs del Ràfol i l'Alcúdia davant el notari de València, Pere Godes, que regulava, mitjançant l'emfiteusi les relacions entre senyor i vassalls, situant les particions de fruits com a base de les prestacions senyorials, juntament amb els monopolis (molí, almàssera, carnisseria i caça). El 1689 s'hi fa el repartiment de les aigües de la Font del Cantal, la qual cosa portà conflictes amb Castelló de Rugat. L'estancament econòmic del segle XVII s'explica per la sobreexplotació feudal que patien els vassalls rafolins per part dels barons; cosa que motiva llur participació destacada en la revolta antifeudal de la Segona Germania (1693). En 1748 va patir un terratrèmol que destruí diversos edificis. En aquell segle el marqués de Bèlgida percebia prop del 35% de la renda generada pel treball dels seus vassalls; el poble deixà de pagar prestacions el 1835, davant la qual cosa el marquès va instar un plet que duraria fins el 1858 i que fou saldat en 1864 mitjançant un acord: els emfiteutes consolidarien llurs possessions i a canvi el marquès rebria 48.000 quinzets pel valor del seu domini. En 1872 una revolta armada, comandada per un tal Palloc, contra l'exèrcit republicà donà lloc a la coneguda com la Guerra de Palloc que acabà amb la desfeta dels revolucionaris al terme del Ràfol. L'epidèmia de pesta de 1885 delmà la població d'una manera important. Durant la Guerra Civil s'hi va emetre moneda local de curs legal.

La seua economia tradicional s'ha basat en l'agricultura del secà (arbres fruiters, oliveres, vinya, ametlers) fins el segle XIX en què va veure alguna expansió la terrisseria i la molinera; actualment també l'explotació de granges avícoles, la indústria tèxtil i rajolera i el turisme rural hi col·laboren.

Del patrimoni rafolí parlarem tot seguit:

• Ermita de Sant Blai. Aixecada en 1640 i molt modificada per diverses intervencions. Durant el XIX fou llatzeret. En la Guerra Civil va perdre un preciós retaule renaixentista i algunes obres d'art més. Baix de l’ ermita es conserva un Calvari del 1879 – 1880.
• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Edificada sobre la mesquita en el segle XVII, en estil neoclàssic, modificada en 1908. El campanar fou erigit entre 1908-1917.
• Almàssera. Edifici de 1952 sense cap interès arquitectònic però que en l'actualitat allotja un museu etnològic.
• Molí de Baix. Mostra de l'arquitectura hidràulica rural, construït en 1857, restaurat i destinat a alberg recentment.
• Llavador. Segle XVIII, amb coberta de 1916. Restaurat en 2016.

Hi són significatives les mostres materials d'època romana, entre els segles II aC i V. Tot i l'origen àrab del poble, com ho demostra el topònim 'al-huro': graner o dipòsit de gra, és escàs el record del pas d'aquests; l'únic assentament musulmà en procés d'estudi es troba al costat del nucli urbà, i la seua cronologia abasta des de finals del segle x fins a mitjans del XII. El territori fou incorporat a la Corona valenciana per Jaume I (1208-1276), qui va adjudicar la seua jurisdicció a Ontinyent l'any 1256, malgrat l'oposició de Castella; aquesta desavinença, estigué materialitzada durant segles per l'enfrontament dels senyors d'Ontinyent i Villena amb incursions armades per ambdues parts. Una sentència arbitral de 1502, va partir L'Alforí en dos, amb l'adscripció de la part occidental a Villena (aleshores castellana) i l'oriental a la d'Ontinyent. Desprès de la guerra de Successió s'hi va produir un despoblament que fou esmenat després de la batalla d'Almansa amb repoblació provinent de les viles borbòniques de la Foia de Castalla, de Banyeres de Mariola o de Biar.

A partir de 1707 es va formar la governació de Xixona, que incloïa una partida de L'Alforí de La Vall d'Albaida, malauradament no s'ha pogut constatar si es referia a aquest Alforí, que aleshores, no ho oblidem, pertanyia a Ontinyent. La fundació del poble es remunta a 1927, data en què es van segregar d'Ontinyent les quatre partides dels Alforins, tanmateix la independència eclesiàstica no va abastar-la fins 1953.

L'economia ha estat tradicionalment agrícola però des de mitjans segle passat hi ha hagut forta despoblació, i conseqüent abandó de la terra, causada per l'emigració cap a nuclis industrials propers, com ara Ontinyent. El mitjà de vida, però, continua sent l'agricultura: els cereals, els gira-sols, les oliveres, els ametllers i, sobre tot, les grans extensions de vinya, que gràcies a la iniciativa d'uns quants cellerers del municipi està donant excel·lents vins, que abasten justa anomenada. Es tracta generalment de cellers de marcat caràcter familiar amb una llarga tradició en la producció de vins (alguns d'ells amb edificis i espais d'elaboració singulars d'antiguitats que arriben fins a finals del segle XVIII ). La majoria d'ells ofereixen visites guiades a les seues instal·lacions i cultius, cosa que permet conèixer tot el procés productiu des del cultiu de la vinya fins a la venda del producte final, a més de tastos i degustacions que permeten gaudir de la gran varietat de vins existents. Actualment, la superfície de vinya a Fontanars dels Alforins és d'unes 1.300 ha, d'on s'obtenen varietats com ara el Monastrell, la Garnatxa, l'Ull de llebre, l'autòcton Verdil o varietats introduïdes des de França com el Cabernet Sauvignon i el Merlot.

El patrimoni arquitectònic ens mostrarà:

• Església de nostra senyora del Rosari. És el resultat de les successives ampliacions aplicades a l'ermita originària de finals del segle XVI, rematades en 1915 amb la construcció del campanar.
• La Cava. Sistema de captació d'aigües, tipus aljub.
• Casa Forestal L'Alt del Moro. Construcció rural de primeries del segle XX.
• Almàssera dels Cups. En funcionament fins 1958, conserva els elements propis.
• Mas de sant Elies. Amb gran bodega, en funcionament fins 1975.
• La Ruta de la Calç, una proposta de cinc itineraris (per a senderisme i / o cicloturisme) que permeten conèixer aquest patrimoni cultural, industrial i arquitectònic  --hi ha al terme més de 50 forns de calç.

Els plats més estimats de la gastronomia local són la gachamiga (amb farina, oli, aigua i ceba o all), l'arròs amb penques, bolets i naps, els gaspatxos (amb coca, carn de caça -llebre i perdiu-, pebrella i acompanyat amb allioli) o la cassola o "arròs al forn" amb embotit de la zona i carn de porc.

També conegut com Vorasséquies, al seu terme s'han trobat deixalles arqueològiques iberes i romanes. Jaume I (1208-1276) féu donació de les alqueries islàmiques de Benimantell i Wad as-Sákkar ("el riu ebri") a soldats que l'acompanyaren en la conquesta. En 1353 Bernat Ferrer va comprar-li-la a Pere IV el Cerimoniós (1319-1387); Benimantell va quedar despoblada en aquest segle XIV i l'actual població es forja sobre Wad as-Sákkar, que subsistiria com localitat morisca, fins l'expulsió de tots els seus habitants, unes 30 famílies, el 1609. Repoblada per cristians de Xàtiva, en el segle XVII era propietat de Raimon Sanz; després passà a mans d' Onofre Ervillas i més recentment va pertànyer als Cruïlles i als marquesos de Mirasol fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX.

L'economia combina allò industrial –dos polígons en els quals predomina les relacionades amb productes químics i fertilitzants, plàstics, el tèxtil i indústries menors bastant diversificades, amb la tradicional agricultura: blat, dacsa, hortalisses, fruiters, vinya i olivera.

Quant al patrimoni, citarem:

• Església de la Mare de Déu de l'Esperança. Segles XVIII-XIX. Restaurada recentment.
• Ermita del Santíssim Crist de l'Amparo. També rehabilitada fa poc.

El terme municipal se situa a la vora esquerra del Clariano, al sud de la serra Grossa, entre els barrancs de la Feira i de la Foia del Port i pot ser observat des de la Creu (518 metres), els paratges més coneguts són la zona d'acampada del Roda i els jaciments arqueològics de la cova de sant Nicolau i el Castellet del Porquet.

A la cova de Sant Nicolau, el Castellet del Porquet i el barranc del Salido existeixen deixalles de civilitzacions prehistòriques. L'origen de l'actual municipi, altrament anomenat Alqueria de les Olles, deu ser romà a jutjar per les troballes que es feren a la partida de Casals i la de Miranda, en què es trobaren làpides i monedes romanes. Posteriorment fou una alqueria musulmana, que després de l'ocupació cristiana va dependre del terme de Xàtiva, sota el senyoriu de Corral de Lança, després va passar a Berenguer de Vilaragut i posteriorment fou comprada pel cardenal Milan. També va pertànyer al comtat de Milan des de la fundació d'aquest (que fou transformat en marquesat en 1604) el 1477. Durant el moviment de les Germanies la vila es va esvalotar (1522), però fou retuda pel virrei Dídac Hurtado de Mendoza (1468-1536), que va prendre represàlia amb el poble amb el penjament de 56 veïns. Felip II (1527-1598) li concedí el títol d'Universitat el 1583 i l'assignà terme propi el 1586; el 1588 el mateix rei li concedí el títol de Vila Reial i vot en les Corts Valencianes. Durant la guerra d'Independència fou ocupada per les tropes del mariscal Suchet (1770-1826), en 1812. Sofrí també les guerres carlines: en la primera fou despullada de la partida de Quiles. entre els seus fills il·lustres hi ha el poeta, autor dramàtic i catedràtic de la Universitat de València, Alexandre Arboneda (1650-1698).

La passejada pel poble en continu, ascens i descens per l'irregular del terreny, ens mostrarà:

• Església de santa Maria Magdalena. Construïda entre 1566 i 1572 sobre l'antiga mesquita. Planta gòtica i façana plateresca.
• Mercat. Construït en ferro.
• Trinquet. El més antic del País, amb la seua muralla medieval, 'el rebotet'.
• Convent de Dominics de Nostra Senyora de Loreto. Barroc, de 1759. Restaurat recentment. Alberga una talla medieval de la patrona.
• Convent de Caputxins. Fundat el 23 de maig de 1601 sobre una antiga ermita. Actualment hi ha el Museu del Vidre i el de la Pintura.
• Casa Santonja-Palau dels Marau. Restaurat per albergar el Museu del Vidre. Casa del Salido. Vell casalot d’aspecte fortificat.
• Ermita del Cristo de la Palma
• Ermita de Sant Cristòfol
• Capella de la Divina Aurora. 1888.
• Ermita de Sant Joan Baptiste. Abandonada i arruïnada.
• Monument al Vidrier. Ofici d'antiquíssima tradició al municipi.

De la gastronomia local dir que els ollerians s'atribueixen la paternitat de l'arròs al forn, tan apreciat arreu del País.

El terme està solcat pel riu d'Albaida i els diversos barrancs que contribueixen al seu escàs cabdal, com ara el del Forcall, el de Castelló, el de la Minyana, el de Sarrient o el de Rafalgani. Hi ha l'àrea recreativa de la Penyeta, amb fantàstiques vistes sobre la Vall.

En les partides de Marxillent i Sarrient hi ha deixalles romanes. Jaume I (1208-1276) va ocupar el que era un grup d'alqueries musulmanes i va donar-les a poblar, sota la denominació de Vilafranca de Rugat, a Joan de Montsó que establí, en terres “pròpies, franques i lliures”, 25 famílies de catalans i aragonesos. En 1273 canvià la seua denominació per la de Vilanova de Rugat. Malgrat les bones condiciones donades al pobladors en 1276 quedà deshabitat fins el 29 de gener de 1288 en què Alfons el Liberal (1265-1291) va donar-lo al català Bernat de Bellvís; en 1392 l'endeutament del poble obligà el governador a l'expropiació del senyoriu que passà a dependre de València ciutat sota el nom de Francavila de Rugat. En 1416 romangué novament despoblat fins que en 1421 Alfons el Magnànim (1396-1458) la requisà i inicià un nou procediment poblador que durà des de 1422 a 1426 en què el va cedir a la família Aguiló Romeu, senyors de la baronia de Castelló de Rugat. El 26 d'abril de 1499, a causa de la ruïna econòmica dels Aguiló Romeu, la duquessa Maria Enríquez, tutora de Joan de Borja, duc de Gandia, comprà la baronia i la inclogué en el ducat de Gandia. Després de veure's fortament involucrada en les Germanies, en 1525 tornà a ser rebatejada, aquesta vegada com Poblafranca de Rugat. A partir de 1543 conegué una important pujada demogràfica que es va anar en orris a causa de l'expulsió morisca de 1609. El segle XVIII s'hi introdueixen les manufactures tèxtils i les relacionades amb la transformació dels productes del camp. En 1811 conegué el penúltim canvi de nom: Pobla de Rugat. Durant les guerres carlines alguns poblatans van ser detinguts i sancionats. El XIX va ser de creixement econòmic, demogràfic i, conseqüentment, patrimonial, basat fonamentalment en el vinyet, amb el qual acabà l'epidèmia de fil·loxera a finals de segle. En 1896 s'hi crea el Cercle Obrer Catòlic, que posteriorment (1916-1917) es convertiria en la Societat Agrícola. En 1916 va adquirir el seu topònim actual. Durant la Guerra Civil hi hagué, per part de socialistes, anarquistes i comunistes, moviments socialitzadors com ara la Cooperativa La Senyera; també va establir-s'hi un destacament de l'exèrcit de l'aire de què es conserven dos refugis antiaeris en el Pla de Micena i en la Casa Alta.
L'economia descansa en l'agricultura i, en menor mida, en la indústria i el comerç. Des de 2005 hi té lloc la Fira Comercial i Gastronòmica que té com a objectiu donar a conéixer els productes, la qualitat, la forma de treballar i les perspectives de futur per part de les diverses empreses agroalimentàries, comercials, turístiques i artesanals de la Pobla del Duc i al mateix temps les d'altres llocs per tal de deixar constància de la gran varietat de productes que existeixen en les nostres terres.

Encara queden a la població, gran nombre de cases pairals, que malgrat ser senzilles en els seus acabats, no perden l'encant mediterrani. També podem observar

Senderisme, passejades amb bicicleta, espeleologia, observació de la flora i fauna són les activitats de què podem fruir en els 39,1 km 2 que abraça el terme des dels contraforts de la Marxuquera fins al barranc de Xetà; els llocs més recomanables per visitar són les fonts del Rafal i de la Figuera; les coves Catalana, Simarro, Fonda, del Sender, del Rafal, dels Gregoris, Covarxò, Saranyana, Meravelles, Negra i algunes més i, especialment el Surar ––declarat Paratge Natural el 4 de març de 2005–– que a penes ha sofert intervenció humana, de recomanable visita per la seua riquesa botànica i faunística amb una importantíssima sureda; per als caminants i els ciclistes hi ha 4 rutes, la del Castell de Xiu , la de la Font del Rafal, la del Surar i la del Puig Agut.

Repoblat per Jaume I (1208-1276) en 1255 amb famílies catalanes i aragoneses, el fill natural del monarca, Pere Fernández d'Híjar va exercir la jurisdicció sobre el lloc. En 1276 fou escenari de combats entre les tropes del rei i les dels moros esvalotats; al 1278, Pere III (1240-1285) constituí la baronia de Llutxent, formada pels llocs de Llutxent, Quatretonda, Benicolet i Pinet; a mitjan segle XIV, Pere IV (1319-1387) vengué Llutxent a Olfo de Pròxita; el 1487 la baronia passà als Maça de Linaça i, posteriorment, als Lladró de Vilanova, barons de Castalla. En 1520 els veïns resistiren l'atac dels agermanats. El 1574 es va fer càrrec de la baronia Pere Maça Lladró, marquès de Terranova i primer duc de Mandas, títols que s'incorporarien al marquesat de Dosaigüesen el qual senyoriu romangué fins l'abolició dels mateixos, en el XIX. A mitjan segle XVII les rendes senyorials descansaven en els censos emfitèutics en diners, regalies i terç delme.
L'economia radica bàsicament en l'agricultura, abans exclusivament de secà, i que a hores d’ara produeix albercoc, pruna, oliva, ametla, meló d'Alger, maduixa i, més recentment, taronja.
Parlem tot seguit del patrimoni llutxentí:

• El Convent. Erigit pels dominics en 1422, sobre una ermita de 1335, fou la primera Universitat valenciana (Estudi General en Arts i Teologia). Ha sofert diverses modificacions i afegits, un d'ells:

• La seua conversió en Monestir del Corpus Christi, del segle XVII en estil gòtic. Des de fa dues dècades s’inverteix en la seua recuperació. Hi ha una garrofera de grans dimensions i 200 anys d'edat.

• Castell de Xiu. Islàmic. Abandonat després de l'expulsió dels moriscs manté encara una majestuosa estampa, però necessita intervenció.
• Església de l'Assumpció. Del segle XIX, amb campanar de 1925, parcialment restaurada pels desperfectes que va sofrir duramt la Guerra Civil.
• El Palau Castell. Aixecat entre el XV-XVI pels Pròxita. Després de passar per diversos propietaris particulars és propietat municipal des de 1994.
• Ermita de la Verge de la Consolació. Segle XVIII.
• La Costa, camí empedrat realitzat en 1580 que unia el convent amb la parròquia i que s'utilitzava en romeries.
• Parc del Llaurador. On hi ha un edifici social que s'utilitza per les diverses associacions llutxentines.

La cuina, típicament mediterrània, inclou com a ingredient principal l'arròs: paella, cassola al forn o caldós amb fesols i naps; també hi ha un bon mostrari de dolços: la fabiola, el bescuit, els pastissets d'aiguardent i sagí, bollos, farinetes i miques i les coques de dacsa, les de sant Maties o les de tomaca i pebre de sant Domènec.

Cal destacar la tasca desenvolupada per l'Associació Cultural El Surar en defensa de la cultura, del medi ambient, del patrimoni i dels costums del poble.

Al llarg del mes de juliol se celebra el Festival Internacional de Música Clàssica de Llutxent que en 2016, arriba a la seua XIIIª edició.

Terme pla amb lleu pujada cap al sud banyat pels rius Albaida i Clariano que s'uneixen ací. Els paratges més interessants són: La Rambla, el Calvari, i la Font del Povil . Hi ha la Carrasqueta, espectacular arbre de 3,10 metres de diàmetre. Al llarg de la Ruta de les Fonts es poden visitar la dels Quatre Dolls, la del Molí (aquestes dues amb llavador), la de l’Angles, la del Povil, la de  Ca Blanc la de les Marxaletes i algunes més, ara en desús.

D'èpoques pretèrites hi ha testimonis en forma de diversos atifells en el Tossal del Calvari; més recents són les deixalles romanes trobades en la partida de Colata d'una vil·la rústica i una columna. L'origen de la població és una alqueria musulmana incorporada per Jaume I (1208-1276) al terme de Xàtiva. El 26 d'agost de 1271 se li va concedir carta de població, amb franquícia de tributació durant 10 anys; el 4 de desembre d'aqueix any s’hi confirmà la donació d'heretats i parcel·la, la qual cosa va propiciar un conflicte dels que no resultaren afavorits contra Pere el Gran (1240-1285). Entre 1281 i 1296 va pertànyer al senyor d’Albaida; posteriorment estigué subjecta a la batllia i Governació de Xàtiva, lliure de senyor territorial, per pertànyer a la Corona. En 1535 obtingué la independència eclesiàstica d'Albaida. L'expulsió morisca delmà en dos terços de la població i va fer desaparèixer com a pobles Colata; Vistabella i Behalí dels que es conserven ruïnes en el terme municipal.

L'estructura econòmica combina l'agricultura de secà, raïm sobre tot, amb la indústria, tèxtil, serigrafia, vidre i plàstic.

Del patrimoni muntaverní citem:

• Ajuntament.
• Església de sant Jaume i sant Joan evangelista. 1735-1758, amb modificacions i afegitons posteriors. S’hi conserva la columna romana citada més amunt.
• Font dels Quatre Dolls amb el Llavador Municipal, associats a un antic molí.
• Ermites de Colata i del Tossal del Calvari.
• Ponts “Llarg” i “Curt”. 1890.
• Panells de ceràmica de diferents èpoques, repartits per tot el casc urbà.

Des de l’any 1678 en què es va viure el Miracle de Sant Blai, sota la intersecció del qual, diu la llegenda van sanar els malalts de la pesta del garrotillo, s’hi celebra, el diumenge de Pasqua, la festa en honor del sant. L’acte central és la ‘ballà de la bandera’ a la Plaça Major.

Quant a manifestacions culturals, cal destacar la celebració, en el mes de novembre, de la Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner, MON·DOC.

Ubicat a les faldes de la serra de Mariola i del Benicadell, al llarg de la seua superfície podem visitar el barranc del Xetà, les Penyes Altes, la font de Ferri, amb propietats medicinals i la font, el molí i l'àrea d'esbarjo de Micairent. Cal destacar la seua important arquitectura hidràulica, formada per aqüeductes medievals i mines d'aigua, i els seus riu-raus on antany s'elaborava la pansa.

D'origen romà, després de la conquesta va pertànyer a Vidal de Vilanova, qui construiria un castell el 1318, i el 1364 annexionaria l'alqueria de Nutrien per donació règia. Fou propietat de Dídac Mercader i el 1534 s'erigí en parròquia independent de la Pobla del Duc. El 1534 tenia 50 cases morisques, i el 1609, després de l'expulsió, 75 cases de cristians nous.

Es conserven al poble un parell de taulells ceràmics amb representacions religioses de 1790 i:

• Església de santa Anna. Té per titular Santa Anna, i fou reformada al segle XVIII.
• Arcada del Planet. Es tracta d'un aqüeducte que sembla datar del segle XV i que fou reconstruït a finals del XVII o principis del XVIII.
• Molí de Micairent. Segle XVIII.
  
• Ermita del Salvador. Segle XIX.  Semiabandonada durant molt de temps, ha estat recuperada recentment.
• Bassa del Sastre. Magnífica obra d'enginyeria hidràulica construïda possiblement a finals del segle XVII i reconstruïda en nombroses ocasions.
• Riuraus. Els riuraus formen part dels paisatge rural de la zona, però estan desapareixent per falta de manteniment. La majoria es construïren al segle XIX.

Ontinyent és la capital de la Vall d'Albaida. El seu ampli terme ocupa la part occidental de la vall i es troba envoltat per les serres de Benicadell i Grossa; malgrat els incendis i el desgavell urbanístic en forma de xalets i piscines particulars, que han arruïnat molts paratges, encara en queden molts que paga la pena conèixer com ara el Pou Clar, lloc de bany habitual dels ontinyentis; ací neix el riu Clariano, que en els seus primers metres conforma un seguit de pous coneguts amb diferents noms, com ara el Pou dels Esclaus, el Pou de la Reixa o el Pou Gelat, entre altres. Hi ha també les populars Finestres dels Moros; Gamellons, les fonts dels Gamellons, del Nano, de la Simeta i de la Dueña entre d'altres moltes; l'ermita de Sant Esteve, talaia des d'on divisar gran part de la comarca; la carrasca monumental de la Caseta Mora i la Murta, també monumental, de Torre Ferrero, a la que se li calcula una antiguitat de dos-cents anys. Especialment bonica és l'excursió que, a través d'un sender prou bé senyalitzat, uneix Ontinyent i Bocairent al llarg del Barranc dels Tarongers.

El testimoni de població més antic el trobem a l'Arenal de la Costa i es remunta al Neolític; del Bronze hi ha el Cabeço de Navarro com a més destacat; en època ibera pertanyia a la Contestània; dels romans trobem nuclis agrícoles aïllats, un jaciment en El Llombo i un cementeri en el bancal del Cel. Amb l'arribada dels àrabs el lloc adquireix el nom d'Untinyân i es configura l'actual Ontinyent; en el segle XI Ibn al Abbar (¿-1260) cita al poeta Al Untinyani com nascut aquí, la qual cosa constitueix la primera referència escrita de la ciutat; tanmateix, en aquella època la seua importància fou escassa. Els tractats de Cazola i Tudilén assenyalaven aquest territori com d'expansió aragonesa; nogensmenys, fou l'infant Alfons de Castella el primer a ocupar la població. El 1245 Jaume I (1208-1276) va conquerir-la definitivament i va atorgar-li un enorme terme municipal, que comprenia Agullent (fins a 1585) i Els Alforins, convertida en municipi en 1927. El 1248 es va disposar el repartiment de terres i cases de la ciutat i entre aquesta data i el 1250 es va repoblar el lloc amb cristians; des d'aleshores va formar part del Patrimoni Reial, i com a vila reial va gaudir de vot en Corts. Malgrat que no fou mai alienada de la Corona, fou separada d'ella en diverses ocasions, bé per a respondre a deutes, bé per a realitzar donacions que afavoreixen els interessos reials, així, Jaume I va donar-la temporalment a son fill, l'Infant Pere; Alfons III (1265-1291) la cedí, també temporalment, el 1286, al comte Jazbert de Castellnou; Jaume II (1267-1327) va recuperar la potestat el 1302 per a després donar-li l'usdefruit vitalici de la vila en concepte de dot a sa esposa Blanca, la qual possessió va continuar el fill d'ambdós, Raimon Berenguer; Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar-la el 1345 a Berenguer de Vilaragut i Sarrià i aquest va passar la baronia a son fill; el 1370 la vila passà a mans de la regina Leonor i aquesta va transmetre-la a son fill l'Infant Joan, el 1374; el 1383 el rei Pere el Cerimoniós va vendre la vila a la ciutat de València. Durant la Guerra de la Unió recolzà la causa de dita ciutat. Durant tota l'època medieval la demografia sempre fou a l'alça. El 1522, en el transcurs de les Germanies, el lloctinent comte de Melito ocupà la població, després de refugiar-s'hi els reialistes a la part alta de la ciutat i féu un gran nombre de presoners, els quals utilitzà com a ostatges per a alliberar son germà, el Marquès de Zenete, reclòs pels agermanats al castell de Xàtiva. El segle XVII començà amb problemes demogràfics ja que a la pesta de 1600 es va unir l'expulsió morisca; precisament Ontinyent tingué un paper destacat en la desfeta de la revolta que causaren els moriscs refugiats en la Mola de Corts. Fou també en aquest segle quan es perfilaren els principals trets de la indústria tèxtil, caracteritzada per la producció dispersa i semirural; la tradició tèxtil, nogensmenys, arranca del segle XIII i el seu floriment fou paral·lel a l'aprofitament de les aigües del Clariano. Els gremis adoptaren la seua forma definitiva cap el segle XVIII com a evolució de les ordenacions i confraries que ja hi existien des del 1577; durant el segle XVIII hi existia una gran diversitat d'artesanies: fusta, teixits de cànem, espart, lli, seda i llana. Els teixits de lli eren a mitjan centúria els que tenien un major nombre de telers en la ciutat, seguits pels de llana i després pels de seda; a finals de segle la situació havia canviat: crisi definitiva de la seda, supeditada fins aleshores al Col·legi de Torcedors de València, i auge de la llana i, particularment, dels draps que trobaven una millor eixida al mercat. D'aquesta manera, Ontinyent es va convertir al llarg del segle en un nucli llaner de gran rellevància; la indústria tèxtil tenia una oferta amplia de mà d'obra ––artesans i camperols es dedicaven al filat de la llana––; tot i això, aquesta mà d'obra no podia viure exclusivament de l'artesania i era necessari dedicar-se al treball de la terra, com a cultivadors de xicotetes extensions pròpies, en arrendament o com a jornalers ––el 1802 aquests representaven més del 40% de la població activa—; així, i a diferència del que va succeir a Alcoi, el treball agrícola fou predominant en tot el segle XVIII. L'agricultura es basava en conreus de regadiu al voltant de l'horta del Clariano ––blat, dacsa, llegums, fruites i seda–– i en produccions de secà ––oliveres, garrofers, cep i cereals––. El creixement de la indústria tèxtil en el XIX fou lent i no estigué exempt de períodes de decadència, com la que va sofrir en la dècada dels quaranta; el 1891 se substituïren els fusos manuals pels mecànics i entre aqueix any i 1902 s'hi introduïren els telers Jacquard i els mecànics. Fou també a principis del XX quan en la indústria paperera —el 1791 només hi existia un molí paperer–– s’introduïren les primeres màquines de paper continu. Entre 1918 i 1924 es van canalitzar capitals devers el sector tèxtil. Aquests anys coincidiren amb una tensa situació social: el 1920 tingué lloc un important motí contra els consums que va traduir-se en la mort de tres obrers per dispars de la guàrdia civil; en la Guerra Civil va funcionar una col·lectivitat de la CNT. A partir de la dècada dels quarantes Ontinyent es va convertir en un gran centre tèxtil i en un nucli comercial de primera categoria, la qual cosa comportà un espectacular creixement demogràfic (13.564 habitants en 1940, 31.926 en 2000). Tradicionalment ha tingut plets per qüestions de límits territorials amb Villena. En 1904 assolí el títol de ciutat.

A pesar que les crisis econòmiques de finals del segle passat i del que portem d’aquest han obligat al tancament de moltes fàbriques i a la reconversió d’altres el motor econòmic d'Ontinyent és el tèxtil, que ocupa més del 50% de la població i de què la ciutat és considerada la capital valenciana. Els seus productes s'exporten arreu del món.

La ciutat es fundà en el marge dret del Clariano però el fort creixement ha ocupat ambdós marges la qual cosa ha obligat a construir ponts com ara el pont Vell, de 1501, que és Monument Històric Artístic a l'igual que el barri de la Vila, el qual manté des del segle XI la flaire musulmana de la seua fundació i on trobem molts casalots del segle XVII amb balcons de ferro forjat, escuts nobiliaris i vestíbuls. La passejada, doncs, ens depararà la possibilitat de conèixer el patrimoni ontinyentí:

• Palau dels Comtes de Torrefiel. Antiga Casa del Consell. Edificat en el XVIII, molt modificat posteriorment, sobre tot per una intervenció del segle passat. Actual Ajuntament.
• Església de Sant Miquel. Segles XVI-XVIII. Amb un sòcol de taulellets de Manises del segle XVIII.
• Església Arxiprestal de Santa Maria. Bastida els segles XIV-XVI sobre l'antiga mesquita, en estil gòtic, amb portalada plateresca i campanar de 68 m., que substitueix l'original, i una bona col·lecció artística amb pintures de Ribalta (1565-1628), Vicent López (1772-1850) i Segrelles (1885-1969), i escultures de Benlliure (1885-1937).
• Porta de l'Àngel. Formava part de la muralla, de què romanen algunes restes.
• Porta de Sant Roc. També formava part de les muralles.
• Torre Barbacana. De planta circular. Actualment encastada en edificis més recents.
• Torre del Pont. En un dels antics accessos a la ciutat, tingué una gran importància estratègica.
• Almodí. Segle XVI. Ha servit també de presó. Actualment alberga dependències municipals.
• Els Porxets. Única part que roman de l'original plaça, del XVI, que estava totalment porticada.
• Palau de la Vila, o de la duquessa d'Almodòvar. Segle XIII. Gòtic valencià. En un estat de conservació prou dolent en espera de restauració.
• Convent de la Puríssima Sang. Segles XVII-XVIII.
• Almàssera. Excavada en la roca el segle XVIII.
• Convent dels Pares Franciscans. Alberga diferents col·leccions de fauna espanyola, africana i americana, mostres d'art precolombí, monedes antigues, restes de l'Egipte dels faraons, etc.
• Ermites de Morera, de Santa Anna, L'Ermiteta.
• Hospital de Beneficència.
• Museu Fester. Tot ell referent amb les festes de Moros i Cristians.
• Museu Arqueològic d'Ontinyent i la Vall d'Albaida. En un edifici del XVII.
• Torre dels Abellons. Abandonada i en estat molt precari.
• Torre Ferrero. Ens els seus inicis la Torre Ferrero fou una alqueria àrab. Posteriorment, fa uns dos-cents anys, la finca va adquirir l'aspecte que encara avui dia es pot observar. És molt probable que la murta monumental fóra plantada fa dos-cents anys.

La cuina mediterrània mana en la gastronomia ontinyentina, on podem tastar plats d'arròs, en paella, amb bledes o al forn; llegums, verdures, carns i embotits de justa i reconeguda fama; els dolços, com a la resta del País Valencià, són una part important dels menjars locals: les coques de tot tipus: cristines, fogasses, de nou, els pastissets de moniato i carabassat, els carquinyols, el torró de gat, els rovells d'ou al fondant o les monjàvenes en són un bon exemple.

D’entre la gran quantitat de festes i tradicions ontinyentines (Cavalcada de Reis, Sant Antoni, la Candelària, Carnestoltes, Setmana Santa, el Corpus, Gegants i Cabets, La Fira, la Puríssima, l’Home dels nasos, etc.) destaquen els Moros i Cristians, que se celebren en agost i són una de les més antigues (1860) i espectaculars desfilades de Moros i Cristians del nostre territori.

Cal passejar pels paratges naturals del Benicadell i els del riu Micena.

Antiga alqueria islàmica que Jaume I (1208-1276) va concedir a diversos cavallers el 1248; el 1388 es va crear la baronia de Bèlgida i Otos restà inclosa en ella. El segon comte d'Albaida, Cristòfor del Milan i Aragó, va adquirir la baronia d'Otos del seu cunyat Ferran Proixida i del Milan en 1553. Lloc de moriscs de la fillola de Castelló del Duc; després de l'expulsió morisca romangué gairebé deserta i es va repoblar més tard per escriptura atorgada el 1611; la baronia fou reconeguda com a títol del Regne el 1860, el seu darrer senyor fou el marquès de San José. Al segle XX el conreu i comercialització del raïm va dur una època de bonança econòmica, que es va veure truncada per l’epidèmia de la fil·loxera i definitivament sepultada per la Guerra Civil.

Si parlem de patrimoni hem de dir que aquest s'ha vist incrementat notablement i curiosa amb la inauguració de la ruta turístic-cultural dels Rellotges de Sol, projecte organitzat per l'ajuntament d'Otos que, al llarg dels carrers del poble ha permès instal·lar diferents rellotges de sol confeccionats per Elisa Martí, Manuel Boix (1942), Andreu Alfaro (1929-2012), Antoni Miró (1944), Artur Heras (1945), Rafael Armengol (1940), Arcadi Blasco (1928-2013), Rafael Amorós i Joan Olivares (1956), tots ells artistes valencians contemporanis. De la resta del patrimoni citarem:

• Església de la Puríssima Concepció. Any 1748. Edificada sobre una anterior que, al seu torn, havia substituït una mesquita.
• Palau Senyorial. Casa pairal del marquès, del segle XVIII. Recentment restaurada.
• Ermita de la Mare de Déu dels Dolors.
• Despoblat de Micena.

Hi ha, compartit amb Llutxent, El Surar, únic de la comarca i un dels més meridionals del País, que fou declarat Paratge Natural el 4 de març de 2005. També es pot gaudir del paisatge recorrent la infinitat de rutes, tant senderistes com ciclistes. L'escalada és un altre esport que s'hi pot practicar.

Pinet fou un lloc de moriscs que pertanyia a la fillola de Castelló de les Gerres. El 1.609 el lloc comptava amb 24 llars i el 1646 amb solament 4. Va formar part de la baronia de Llutxent, que ostentaven els Maça de Liçana, i passà posteriorment a la jurisdicció dels marquesos de Dos Aigües fins el segle XIX en què s'aboliren els senyorius.

urant els segles XVIII i XIX, les principals produccions agràries eren cereals, cep, oliveres, moreres per a la fabricació de seda i garroferes; ja en el segle XX, el regadiu s'ha dedicat al taronger. Pel que fa a l'artesania cal destacar l'activitat antiga de fer cabassos de palma de forma artesanal; prova d'això és el fet que la majoria de persones adultes saben treballar el margalló.

L’església de Sant Pere apòstol fundada pel patriarca Joan de Ribera (1532-1611) en el segle XVII, és l’únic edifici històric digne d'esment.

Quant a la gastronomia els plats típics per excel·lència són les coques amb faves i es pastissos de verdura; però també s'hi elaboren coques amb tota mena de productes de la terra, farinetes, miques i arròs al forn. I de postres coca en llanda, fabiola, coques cristines o els pastissets de moniato de Nadal.

El terme municipal de Quatretonda té la serra del Buixcarró com atractiu paisatgístic més important. Hi ha també una bona xarxa de senders que ens permeten recórrer i conèixer llocs com ara la senda dels Cossis, la senda del Barranc dels Conills, la senda del Coto Requena, la Solana de l'Avenc, la Senda de Pinetla, la casa del Barranc de l'Aigua, la font Vella, el pla dels Engolidors, la cava de la Falaguera, el racó del tio Honorio, el cingle dels Escudellerets, l'avenc d'Aldaia i, sobre tot, el de Quatretonda que és el més profund del País i el tercer de l'Estat, a més de la ruta cicloturista de Quatretonda al Buixcarró. El 5 de maig de 2006, la Serra de Quatretonda, amb important patrimoni vegetal, faunístic i arquitectònic, ha estat declarada Paratge Natural Municipal.

No s'han posat d'acord els experts en l'origen del topònim, mentre uns diuen que és iber, d'altres sostenen que romà; en qualsevol cas el que sí que és clar és l'antiguitat del lloc ja que a les partides de Castellarets, Mahiques i Nul·les s'han trobat jaciments del Bronze i ibers, i a Simona restes romanes. La fundació actual, però, es va fer arran d'una alqueria musulmana que Jaume I (1208- 1276) conquistà en 1248 i repartí el 7 de maig d'aqueix mateix any entre Pasqual d'Opta, Doménec de Mola i vint pobladors més segons que consta en el Llibre de Repartiment on se la cita com Quartonda. En un principi no és si no un carrer de Llutxent, de la qual Baronia formà part fins que el 1585 Felip II (1527-1598), atenent al seu creixement demogràfic i econòmic, li concedeix municipalitat pròpia amb categoria de vila amb tota mena d'atribucions. Al llarg dels anys el senyoriu fou exercit pels ducs de Mandas i els de Vilanova, així com pels marquesos de Dosaigües. La independència eclesiàstica de la parròquia de Llutxent, però, no arribà fins les primeries del segle passat. També en aquells anys de principis del XX l'emigració cap a terres franceses hi aturà el creixement demogràfic.

L'economia s'ha basat sempre en l'agricultura i ara es veu recolzada per indústries de transformació dels productes alimentaris.

Patrimoni:

• Església dels Sants Joans. De 1596. De transició del gòtic al barroc amb portalada renaixentista i campanar barroc, afegits en 1694.
• Antiga Casa de la Vila. Del segle XVII. Avui Biblioteca Pública.
• Cases pairals del XVII com la dels Calatayud, la del Mig, la del Canonge o la de Felip Faus.
• Arquitectura modernista al Teatre Moderno, la fàbrica d'aiguardent o la casa del tio Gallo.
• Ermita de Sant Josep. Barroca. Forma una bella estampa rural amb el Calvari de Dalt, adornat amb rajoles ceràmiques dels segles XVII al XX.
• Almàssera de Domingo. Encara en funcionament.
• Casa de la Bastida. Antiga masia convertida en alberg.
• Casa del Barranc de l’Aigua. Antiga masia.
• Construccions en pedra seca característiques de la zona

Al terme, menut i accidentat, els barrancs de Llopis, del Llop i dels Fondons, i els cims de Rugat, d'Arnet, dels Fondons i la Foia del Peu constitueixen els paratges més destacats.

Va tenir el seu origen en un castell musulmà que adquirí importància durant la sublevació d'Al-Azraq (1208-1276); Jaume I (1208-1276), el 1250, va repartir ses terres i la de les alqueries annexes entre els seus hosts. El 1275 fou penyorat per la monarquia al noble Gil Martínez d'Entenza. Els Bellvís, els Llançol i els Bellavista exerciren successivament el senyoriu fins que el 1339 passà a mans de l'abat del monestir de la Valldigna. El 1352 Pere IV (1319-1387) se’l va vendre a Vidal de Vilanova. Va constituir el centre de la baronia que, amb aqueix nom, comprenia territorialment diverses poblacions limítrofs; però terminaria annexa a la baronia de Montitxelvo. Abans de l'expulsió dels moriscs tenia 20 cases de cristians vells, i després va romandre despoblat. En 1646 tenia 12 cases; a partir dels seixantes de la passada centúria va sofrir els efectes de l’emigració rural.

L'economia rugatina és totalment agrícola: fruiters, hortalisses, dacsa, cereals, olivera i, fonamentalment, vinyet. Últimament s’han desenvolupat projectes hostalers vinculats al turisme rural.

Si parlem de patrimoni hem de citar

Situat al peu del Benicadell, en la denominada Foia de Salem, el xicotet terme compta amb altures com ara el cim de Marxalets, l'Alt de la Carena, l'Alt de la Serrella i la Nevera; cabals fluvials com el riu Micena i els barrancs de l'Arca, de Salem, de les Coves i de la Font; també són interessants els paratges del clot de l'Alt de la Sima, la font Barcella o la del Pouet.

Al barranc de les Coves hi ha la Cova del Frontó on s'han trobat enterraments de l'Edat dels Metalls i la Coveta Colau on hi ha pintures rupestres; a l'Avenc de Salem hi ha els primers testimonis romans. L'origen del municipi actual és una antiga alqueria àrab --del terme del castell de Carbonera-- que s’anomenava Halqa (que significa "el Redolí") fent referència al cercle de muntanyes, d'on també ve el nom de la font i l'alqueria musulmana d'Elca. Fou lloc de moriscs de la fillola de Castelló del Duc; entre 1565 i 1572 la població morisca ascendia a 25 llars. En 1609, any de l'expulsió, hi havia 50 famílies. El despoblament fiu que en 1646 tan sols n'hi quedaren 26. Fou cap d’una baronia que comprenia el Ràfol de Salem, Beniatjar i el despoblat d’Alcúdia de Salem. Va pertànyer als marquesos de Bèlgida i als ducs de Gandia. El 1936 la societat camperola que s'hi havia format s'adherí a la Federación Provincial Campesina per defensar els interessos dels xicotets propietaris i dels arrendataris.

A banda de jaciments de pedra calcària, caolí i sílice l'economia salemera és agrícola: raïm, fruiters i hortalisses, complementada amb ramat porquí i avícola.

Quant al patrimoni citarem l'església de Sant Miquel Arcàngel i la Bassa i Alcavor de la Font d'Elca.

Situat entre les confluències amb el riu de Micena i amb el barranc dels Pilarets, amb un relleu suaument ondulat, el municipi inclou el llogaret de Cartaina.

Té l'origen, probablement, en una alqueria musulmana que després de la conquesta fou propietat de Joan Núñez Núñez. La seua església parroquial s'independitzà el 1541 de la de Benigànim, amb Guadasséquies i Benissuera com a annexos. El 1609 tenia 24 cases i el 1794, 200 habitants. En el poble es trobava el palau del senyor, el marquès de San José. A mitjan segle XIX mantenia una gran fàbrica d'aiguardents. La població ha conegut una forta estabilitat, a l'igual que la comarca, al llarg del s. XIX, fins que a partir del 1920 ha baixat fortament, a l’igual que els xicotets pobles agraris de la comarca, en contrast amb els pobles industrialitzats.

La major part de la terra es conrea com a secà, dedicada quasi per complet a la vinya per a raïm de taula; també hi ha oliveres i cereals. No hi ha activitat ramadera ni industrial.

L’església es dedica a sant Pere apòstol i fou reedificada en 1794 sobre la original de 1541.

La màxima altitud és el pujol de Sant Jaume (579m) i els paratges més coneguts: el Pla de les Fontetes, el Naixement de Vidal, la Font de la Nevera i la del Llop.

Al Tossal, s'han trobat deixalles iberes, entre ells un got bitroncocònic, fet a torn, amb vestigis de línies horitzontals pintades, i, també, romanes. El primer document en què apareix es remunta a l'any 1343, segons el qual fou donada ––junt amb Montitxelvo i Castelló de Rugat–– per Pere el Cerimoniós (1319-1387) a Vidal i Vilanova; nogensmenys sempre fou un poblat morisc que degué ser repoblat enterament darrere l'expulsió dels mateixos el 1609. Durant el segle XX l'emigració cap a Gandia i València aturà el creixement demogràfic.

L'agricultura ocupa la totalitat de la superfície municipal, regada pel riu Vernisa, com a consequència vinyet, ametlers, oliveres, tarongers, pomeres i altres fruiters suporten l'economia local.

Quant a monuments cal ressenyar:

• L'església de Sant Joan Baptiste.
• L'ermita de Sant Vicent Ferrer. Erigida en honor a una visita que va fer el dominic el 9 de novembre de 1410. Es conserva la pedra que segons la tradició va fer servir per al sermó i l'olivera on va predicar (tot i que l'original va ser talada).
• El Molí fariner del Tio Sento
• Un parell de riu raus
• L'Arcà, aqüeducte que portava l'aigua des de la Font de Micairent.