L'Alt Maestrat

Paco González Ramírez ©

Actualitzada 13.05.18 20:59

TOPÒNIM OFICIAL

Ermita de Sant Pau. Segles XV a XVIII, encara que hi ha documentada una anterior. Està declarada Monument Històric Artístic Nacional per la UNESCO. Crida l’atenció una gegantina heura a la plaça de l’ermitori.

Ermita de Nostra Senyora de l'Esperança. Del segle XV, amb hostatgeria adjunta.

Ermita dels Sants Joans. Segle XIII, de les denominades ermites de reconquesta. Conserva retaules del XV.

Ermita de Sant Miquel. Segles XV-XVII

Ermita de Sant Pere Màrtir. Segle XV.

Calvari. Amb vistosa capella.

Barraques de pedra seca, que servien de refugi als pastors i que són un interessant testimoni etnològic d’aquestes terres.

BENAFIGOS

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
1.063 m	44,3 km2	803	206	160	Benafeguí/ina

Situat entre el riu Montlleó i la rambla de Benafigos, assentat a més de 900 metres d'altitud sobre un pujol coronat per les cases del poble en un terreny inhòspit però que li dóna gran bellesa, Benafigos és un poble de carrers retorts i estrets plens de restes del castell que li dóna origen. Poble de muntanya, compta amb fonts – la de Dalt, la de Darrer, la de Baix o la d'Albis, on hi ha uns safarejos reformats en 2008; totes amb magnífica qualitat d'aigua – i cims –- Coll del Vidre (1.083 m), la Penyaroja (1.063 m) Morral Blanc (1.021 m). La superfície no cultivada està coberta en la major part per pinar, carrascar i matolls.

Apareix com a alqueria del terme de Culla i, veient la inaccessibilitat del lloc, és fàcil deduir que la seua fundació obeiria a necessitats militars. El fet que el seu castell siga àrab, fa pensar, amb raó, que també serien els moros els que fundaren el poble. Va pertànyer a la Setena de Culla tota l'època medieval i també la moderna. Des del 1235 formava part del senyoriu de Balasc d'Alagon i, a partir de la dècada de 1240, passa a mans de la seua filla, Constança i l’home d'aquesta, Guillem d'Anglesola. Es desconeix la data de la carta de població però ja apareix citada en la d'Atzeneta, de 1272. El 1303 és venuda amb la resta de la setena a l’orde del Temple; el 1319 passa al senyoriu de la de Montesa.En 1593, passarà a formar part, junt amb totes les possessions de l'Orde de Montesa, del patrimoni real, fins a 1784, quan Benafigos s'incorporarà a la jurisdicció comuna. En 1812, en el decurs de la Guerra de la Independència hi tingué lloc la batalla entre Fray Asensi Nebot, conegut per aquestes contrades com El Frare, i el general francès Mazzuchelli.

L’economia es basa en el conreu dels cereals i l’ametla.

Del seu patrimoni cal citar:

L’església de sant Joan Baptista. Del segle XIII, remodelada en el XVIII i parcialment restaurada en 2003.
Museu parroquial, amb diverses obres, entre elles un retaule del XV.
El castell, pràcticament desaparegut i part de la muralla integrada en les cases del poble.
Ermita del sant Crist del Calvari. 1740.
Ermita de la Verge de l'Ortisella. 1567. Amb hostatgeria construïda en el segle XX. També es pot contemplar un magnífic exemplar d’om. Encara que es va assecar, es pot apreciar l’extraordinari perímetre de la soca. L'ermita és destí de diferents romeries, procedents d'arreu la comarca.
Casa Abadia. Renaixentista. Segle XVI.
Ajuntament. 1880.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ARES DEL MAESTRAT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2011	GENTILICI
1.194 m	118,7	2.802	254	206	Arenc/enca

Es tracta del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello (1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia, capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat, trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en 1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera, font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 –– que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes. La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de 2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.

Les pintures rupestres trobades a la Cova Remígia donen fe de l’existència de poblament des de molt antic. També les excavacions fetes a la Cova Fosca, la Cova Gran i el Cingle de Mas Nou parlen de vida humana en el Mesolític. Els ibers hi establiren un “castro” que va ser ocupat per Amílcar Barca (¿?-229 aC), qui donà nom al lloc, Acra Ibérica; també hi ha deixalles iberes a la Montalbana, a l’Hostal Nou, al Mas de Fideli o al Tossalet del Mas del Pastor. Els romans, dels quals trobem vestigis en el Mas de Pedrafita i el Mas Nou, fundaren la ciutat, la fortificaren i l’anomenaren Arraes. Els àrabs l’assolaren i hi aixecaren un castell més gran, el qual, degut a la situació de frontera d’Ares va ser una peça molt desitjada; així, en 1170, va ser ocupat per Alfons II (1157-1196), però tornà a mans musulmanes fins que el vuit de gener de 1232 va ser ocupat pels peons de Terol. Jaume I (1208-1276) va donar-lo el 1238 a en Ladró (o Latró), noble aragonès, qui va donar carta pobla el 23 de gener del 1243. El senyoriu passà a Artal d'Alagon en la dècada dels 1280, però li va ser embargat per Jaume II (1267-1327) el 1293. El 15 de setembre del 1294 canvià el terme a l'orde del Temple. Dissolta aquesta, Ares fou senyoriu de la de Montesa des del 1319 fins el segle XIX, com a cap de la Batlia d’Ares la qual cosa explicaria l’afegit de “Maestre” en el seu topònim oficial. Com a conseqüència de la seua participació en la revolta de la Unió va ser castigada a canviar el fur de Saragossa pel de València el 1349. Durant la guerra de Successió estigué al costat de l’Arxiduc i fou passada a foc pel Borbó quan la va ocupar. En les guerres carlistes fou quarter general del general Cabrera, El Tigre del Maestrazgo, (1806-1877), que tornà a fortificar el castell; el 25 de novembre de 1873, fou testimoni de la definitiva desfeta dels carlistes. Des de 1910 en què va assolir el seu màxim poblacional no ha deixat de perdre població, sobre tot per la marxa dels seus habitants a Catalunya, La Plana i El Baix Maestrat.

L’economia local es basa en l’agricultura de secà i, en menor mida, la ramaderia.

La població viu distribuïda en cinc nuclis de població: el casc històric i les masies de La Montalbana, Santa Elena, Torre Beltrans, Masia Roca d'Avall, que reuneixen més veïns que la pròpia vila, assentada sobre la Mola d'Ares, postal del poble, a la que s’arriba pujant el port del mateix nom (1.131 m). El seu patrimoni és ric i acorde amb la seua història. Cal destacar-hi:

Les ja citades pintures rupestres de la Cova Remigia, declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
El Castell. S’enlaira majestuós sobre la Mola. Barreja de totes les civilitzacions que han aixafat aquesta població. Hi ha llenços de la muralla, torrasses i “la cova” passadís que travessa el castell de part a part i que va servir de refugi durant la Guerra Civil. Declarat BIC en 1985.
L’Ajuntament. Gòtic, segle XIV, amb interessant Sala Capitular. Bastit sobre les antigues muralles àrabs del segle X.
Església de l’Assumpció de la Verge. Barroca, del segle XVIII, s’aixeca sobre una anterior, que fou cremada per Felip V (1683-1746) en entrar a la vila. La qual cosa explica que siga més alta que el campanar què es l’original del segle XIII.
Presó. Del segle XIII
Porxe. Antiga llotja amb arcs gòtico-mudéjars del s XIII.
Places Major i de l’Esglèsia, comunicades per un portal de 1766.
Diversos arcs i portes de l’antiga muralla incorporats, en molts casos a les estructures urbanes.
Torre Beltrans. Mas àrab fortificat que conserva torres i merlets. Una de les més grans i més antigues del País Valencià. Declarada BIC en 1985.
Ermita sant Antoni, del Mas de la Vall, 1718.
Ermita de santa Elena, de 1742.
Ermita de santa Bàrbara.
Barranc dels Molins. Conjunt de cinc molins que constitueixen una vasta obra d’enginyeria hidràulica pre-industrial. Segles XVII-XVIII.

Per acabar, parlarem de gastronomia, que en Ares com en tants pobles es basa en els productes de la terra. Els plats més típics són les ensaginades, l’olla d’Ares, els guixaxos, les miques rispes, el conill amb caragols, l’empedrat i els productes de la matança del porc. De postres, la collà.

Pàgina web de l'Ajuntament

ATZENETA DEL MAESTRAT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
402 m	71,2 km2	2.992	1.438	1.286	Atzenetí/ina

El terme municipal compta amb els cims de la Nevera (1.195 m), i el Tossal (768 m) com a majors altures. Hi ha la Cova Oscura, paratge natural.

De documentat origen àrab, encara que s'han trobat deixalles de l'Edat del Bronze, i també ceràmica ibera al voltant del Castell. El topònim deriva del seu primer senyor àrab, Zanet, i la seua tribu barbaresca, Az Zanata. Després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Balasc d'Alagón (1190-1239) l'11 de maig de 1235, formant part del castell de Culla. Guillem d'Anglesola donà carta pobla l'11 de gener de 1272 a vuitanta pobladors i el 1303 la vengué a l'orde del Temple. A la dissolució d'aquesta passà a la de Montesa, inclosa en la Setena de Culla. Des de 1587 els béns de l'orde pertanyien a la Corona però amb jurisdicció de l'orde sota senyoriu de la qual va romandre Atzeneta fins 1834 en què s'aboleix el règim senyorial. Durant les guerres carlines fou escenari d'alguns enfrontaments, el més important dels quals va protagonitzar-lo el general O'Donell (1809-1867) quan va alçar el setge de Llucena.

L'economia s'ha basat des de sempre en l'agricultura i la ramaderia, però la decadència d'ambdues activitats obliga, a hores d'ara, el jovent local a buscar-se la vida lluny de sa casa.

Hi ha quatre nuclis de població: Cap de Terme, El Castell, Meanes i Atzeneta. El poble se situa al bell mig d'una ampla foia envoltada de muntanyes, a la vora esquerra de la rambla del mateix nom. El relleu de la població és pla i des d'ella surten els camins que porten als pobles encimbellats al Penyagolosa. El patrimoni arquitectònic inclou:

La “Vila Closa” del segle XIV, que és l'antic casc urbà que restava dins de les muralles, plena de cases amb portalades blasonades de clara influència aragonesa, de què destaca la d'en Jaume, del segle XVIII.
Església parroquial de Sant Bartomeu , del segle XVII, renaixentista amb retaules barrocs i bona decoració. El Museu Parroquial conserva bones mostres d'orfebreria, pintura i escultura.
Ajuntament. Antic Palau del Comanador de Montesa
Castell. Segle XI. Únicament es conserven la torre de l'homenatge i una ermita del segle XVI dedicada als sants Fabià i Sebastià i a la Verge de l'Esperança.
Torre de la Presó, de planta quadrada, formava part de les muralles. Ha estat restaurada i destinada a Centre d'Interpretació de la Història d'Atzeneta del Maestrat.
Ermita de Sant Roc, barroca, de 1757.
Ermita de Sant Joan del Castell. 1516. Amb retaule del s. XV
Ermita de Sant Gregori, de 1725. La més gran del poble, adossada al cementiri.
Ermita de Sant Josep, al Mas de la Vila. Segle XVIII.
Ermita de la Verge de Loreto, de 1590.
Ermita del Pilar, a Cap de Terme. 1950.
Peiró de pedra.
Calvari. Amb interessants capelletes ceràmiques.
Restes de la muralla medieval repartits pel poble.

Pel que fa a la gastronomia, citarem el tombet, la paella amb pilotes, l'arròs al forn, l'arròs caldós, embotits, mostaxons prims, figues albardades i cruixidors amb mel i els torrons.

BENASSAL

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
830 m	79,6 km2	2.860	1.388	1.196	Benassalenc/enca

La passejada pel terme depara paratges de gran bellesa com ara el barranc de Fos, el Rivet, bosc de carrasca, habilitat per a l’esbarjo; la Cassassa, antiga alqueria islàmica; la Nevera, la font Ombria o l’inaccessible riu Montlleó, entre d’altres.

Possiblement l’origen de Benassal siga musulmà i el seu topònim, Avinassal, significaria “el fill del meler”. Històricament va formar part de la tinença de Culla. Jaume I (1208-1276) feu cessió, en 1235, del senyoriu a Balasc d'Alagó (1190-1239) el qual donà carta pobla el 3 de gener del 1239 al lleidatà Berenguer de Carratalá qui poblà amb 50 pobladors provinents de les comarques catalanes centrals. Poc després passà a la filla de Balasc, Constança i al seu marit Guillem d'Anglesola. El fill d’aquests va vendre tot el terme, el 1303, a l'orde del Temple i, en dissoldre's aquesta, s'incorporà al senyoriu de l'orde de Montesa que es va encarregar d’emmurallar-la. Romangué sota domini de l’orde fins 1592 en què s’incorporà a la Corona. En el segle XVIII es va convertir en una encomanda diferent de la de Culla. En la guerra de Successió fou partidària de Felip V (1683-1746) i en el XIX fou zona d'actuació carlina.

L’economia ha estat tradicionalment ramadera. També abasta importància el balneari de Font En Segures i l’envasament de les seues aigües. L’artesania es concreta en la manufactura del vímet, una vegada desaparegudes la del ferro, les espardenyes i els teixits. Darrerament s’hi explota el turisme rural propiciat per la complicada orografia del terme.

Quant al seu ric patrimoni citarem:

Museu Arqueològic de l’Alt Maestrat. Ubicat en La Mola, edifici de 1250, construïda per a habitatge de Berenguer de Carratalà.
Església de la Verge de l’Assumpció. Barroca, amb important col·lecció d’art sacre que es pot visitar al Museu d’Art Religiós. Destruïda en la guerra de 1936/39 i restaurada en els anys cinquanta del segle passat.
Els Carrerons. Barri antic, ple de cases del segle XVIII.
La Mola, nucli primitiu de la població amb restes de la muralla amb:
La Costureta, antiga escola i ajuntament.
La Casa de la Mola
L’Arc de la Mola
La torre Rodona.
La torre d’en Garcés.
La torre de la Presó.
Nombroses restes de la muralla, integrades en els edificis i carrers del poble. Ermita de sant Cristòfol. S XVIII-XIX
Ermita de sant Libori 1950
Ermita de sant Roc 1567
Capella de la Magdalena. S XX.
Diversos edificis modernistes.
Castell de Corbons, o de l’Alcorba. Anterior a la conquesta. Absolutament arruïnat.
Un bon grapat de masies fortificades molt abundants al Maestrat de les quals destacarem:
La torre de Pere Joan.
La torre de Beltrans.
La torre de Bulc.

Pel que fa a la gastronomia destaquen els productes de la matança del porc i els formatges de cabra i ovella i, com a plats típics, el tombet, les mandonguilles de carn, ajoarriero i les pilotes de carnestoltes. Entre els postres, la collà, els pastissos de confitura, els rotllets d’aiguardent, torrons i massapans.

Cal citar, per acabar, la figura de Carles Salvador (1897-1955), firmant i impulsor de les Normes de Castelló (1932), firmant i impulsor de les Normes de Castelló (1932). Malgrat haver nascut a València, és conegut com el “mestre de Benassal”, on va impartir docència com a mestre de1916 a 1934 i on va escriure la part més important de la seua obra literària i filològica.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
661 m	102,3 km2	2.322	869	824	Catinenc/enca

La Llotja o Casa de la Vila. Gòtica de 1427.

Església de nostra senyora de l'Assumpció. Segles XIV a XVIII. Amb importants obres d'art entre les quals destaca el retaule de Jacomart (1413-1461), del segle XV.

Hospital i Església de l'Expectació. Segle XIV.

Ermita de la Mare de Déu del Pilar.

Ermita de l'Avellà.

Ermita de santa Anna. 1625.

Ermita de sant Vicent Ferrer. Bastida en el XVII per commemorar la visita del sant al poble.

Gran quantitat de palaus i cases senyorials: la casa Miralles, el palau dels San Juan, el del baró de Casa Blanca, el del Delme, l'Abadia en són una bona mostra.

Peirons gòtics i barrocs fora del nucli urbà.

Un bon grapat de masos arreu del terme, els quals representen un excel·lent mostrari de l'arquitectura rural del Maestrat.

Restes de la muralla aixecada per Pere el Cerimoniós (1319-1387) –Catí mai no tingué castell– integrats en edificis posteriors.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
1.088 m	116,3 km2	2.807	771	583	Cullerà/ana

Les altures del terme oscil·len entre els 395 m de la masia de Torre Matella i els 1.121 del poble; els 1.090 del Tossal de la Serrà o els 1.082 de l'Esparreguera, la qual cosa unida a l'acció dels dos rius que el travessen, el Montlleó i el Molinell, dóna lloc a gran nombre de paratges dignes d'esment com ara les coves del Moro, de les Lledoneres, Blanca, de les Cabres, del Marqués, Redona, del Suseno, del Bovalar, del Molinell o la Covarxa l'Albenc de Penyacalva; les fonts del Molinell, de la Llosa, de la Carrasca, del Gargolé, la Fontassa, de les Vinyes, de Santa Maria, el Bassiolet, la de Ferrerola, la de l´Oli o la Fonteta del Molinà, i altres com la roca de Penyacalva, el Frontó, el Morral de la Maciana, el Morral del Castellalbo, la Roca de la Picossa, el Cingle Verd, el Morral Roig, els Cingles Fondos, el Singal de Salusitano, el Racó de Ten, la Roca de la Clapissa, el barranc de Ferrerola, el Cingle la Canal etc. També hi ha com a atractiu per als vianants els camins que uneixen les diferents masies i nuclis de població d’aquest enorme terme. La fauna està representada pels rapaços, els voltors, els senglars, la cabra salvatge, i la flora té com representant emblemàtic la Carrasca de Culla, arbre centenari inclòs en el catàleg d'arbres monumentals del País Valencià; es tracta ‘un exemplar que possiblement siga el més gran de l’estat en la seua espècie, es diu que sota la seua copa poden seure unes 1.000 persones.

Culla remunta els seus orígens a èpoques prehistòriques. Bona prova en són les restes arqueològiques trobades al voltant de la Font de la Carrasca i en la Roca del Corb, així com les pintures rupestres del Barranc de Santa Maria i de la Covarxa o les restes del poblat iber del Castellar. Se sap amb seguretat que va ser un post avançat almoràvit i que en 1178 era propietat cristiana, la qual va ser recuperada pel musulmans i conquerida definitivament en 1233per Balasc d'Alagón, el qual hi va ser propietari a partir de l'11 de maig de 1235. En 1244 va rebre carta pobla atorgada per Guillem d'Anglesola i la seua muller, Constança d'Alagó. El 1303 el fill d'aquests, que havia heretat terme i castell en 1263, ho va vendre a l'orde del Temple per 500.000 sous. En 1309, després de la dissolució de l'orde torna a la Corona. En 1317 recau en l'orde de Montesa, la qual mantingué el senyoriu fins el XIX. En 1345 es va constituir la Setena de Culla o Comunitat d'Herbatge que incloïa Culla, Benassal, Vistabella del Maestrat, Atzeneta, Benafigos, Vilar de Canes, La Torre d'En Besora, Molinell, Boi, Corbo i Castellar. Aquesta setena va comprar els drets d'explotació dels recursos pecuaris a l'orde de Montesa per tal de defensar els seus drets ramaders; el seu funcionament perdurà fins el segle XIX; en aqueix segle, en el decurs de les guerres carlistes, el castell fou destruït.

Els cullerans viuen molt dispersos entre el poble i les masies de Sales de Matella, Paulo, Mel (o Pla de la Torreta), Molinell, Riusec, Monllat, Pla del Sabater, Roques de Llao i Torres de Matella. Tot el casc antic ha estat declarat Bé d'Interès Cultural per la gran quantitat de racons històrics que conté: el Calvari, el carrer Pla, la plaça del Pardal, el mirador del Terrat, l'era la Taona. També són tot un estudi etnològic els antics molins i les masies, moltes d'elles medievals, que hi ha arreu del terme. En matèria històrica els Arxius Històric Municipal i Parroquial de Culla custodien documents d'incalculable valor històric. Quant al patrimoni arquitectònic:

Castell. Del que fou una esplèndida fortalesa àrab romanen la torre del Frare, la torre del Palomar i les enormes murades exteriors, les quals formen part de les construccions urbanes.

Torre guaita de Sant Cristòfol. Segles XI i XIII. En estat quasi ruïnós.
Torre de la Marquesa. Antiga alqueria fortificada dels segles XII-XIV.
La Presó. Antic Graner del Comanador, dels segles XIII-XIV. Fou utilitzat com presó durant les guerres carlines.
Antic Hospital. Del segle XVII, restaurat en 1993. L’hospital fou fundat en 1384 amb la missió d’assistir els malats i els necessitats i, a més, tenia una funció molt concreta: ajudar dones fadrines òrfenes i viudes a incorporar-se a la societat.
Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVIII.
Ermita de Sant Roc. Segle XVI.
Església del Salvador. De 1712, conserva algunes peces artístiques d’interès.
Làpida medieval del carrer Font.
Arc de Porta Nova. Porta d'accés al recinte emmurallat medieval.
El Perxet. Portal amb un arc apuntat gòtic, del segle XV.
Parc miner del Maestrat. Visites guiades a les mines Victoria i Esperanza, d’on durant les dècades del quaranta als seixanta del segle passat s’extraïa mineral de ferro.

Els productes de la terra: carns, embotits, formatges, mel, oli, el tombet amb caragols i una rica rebosteria constitueixen la base de la gastronomia cullerana.

Per acabar aquesta semblança de Culla hem d'esmentar la gran quantitat de danses populars que encara s'hi conserven; entre moltes altres destacarem Els Dansants, Els Negrets i Les Gitanetes, recuperades, després de 100 anys, per als actes celebrats amb motiu del 750 aniversari de la Carta Pobla.

LA SERRATELLA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
781 m	18,8km2	700	87	99	Sarratellà/ana

El terme municipal es troba en un terreny molt esquerp dintre de la Serra d'En Galceran, on la màxima altura és el Tossal de la Toiola (939 metres); hi abunden les fonts: del Camí, de la Figuera, del Rotador, etc., i hi ha diverses neveres antigues.

Històricament va formar part de la nomenada batllia de Coves de Vinromà; amb ella fou senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239) entre 1235 i la seua mort. Després passà a l'orde de Calatrava i el 1245 a Artal d'Alagon (¿?-1295). El 1294 s'incorporà a l'orde del Temple; el 1319 passà al senyoriu de Montesa, en el qual es va mantenir fins el passat segle. En el segle XIII es cridava Serra de Bierach. El 1646 tenia uns 100 habitants i el 1900 abastà el seu màxim de població amb 700; nogensmenys, durant els dos últims segles la seua demografia ha anat sempre en descens.

El patrimoni més representatiu consisteix en:

Església de Sant Miquel. Neoclàssica, del XVIII-XIX. Una de les peces més interessants que hi ha és un frontal de l'altar de vellut verd en el qual es pot veure brodat a Sant Miquel lluitant contra el dimoni. Sembla que data de finals del segle XV. Quant a orfebreria la peça mes antiga, també del segle XV, és la creu processional, de color plata.
Ermita de Sant Joan Nepomuceno. Segle XVIII
Creu d'Entrada.
El Forn. Edifici medieval que ha tingut diversos usos, tot i que actualment està en desús.
El Torrent. Conjunt arquitectònic format per una font, un abeurador per a les cavalleries i uns safaretjos.
Les Escoles. Primer terç del segle XX.
Ajuntament

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
647 m	11,9 km2	469	210	179	Torrudà/ana

Antiga alqueria àrab que ja comptava amb torre defensiva i fou ocupada en data desconeguda per Jaume I (1208-1276). En el segle XIII apareix amb el nom de Torre de Vinrabí. Fou senyoriu de Balasc d'Alagón i de Guillem d'Anglesola, qui va donar-la en alou a Raimon de Besora l'11 de gener de 1269; aquest va donar nom a la població i va atorgar una carta pobla el 5 d'abril de 1274, la qual fou modificada per a reduir els censos a pagar, el 26 de febrer del 1310 pel seu fill Raimon de Besora. Guillem de Besora i la seua dona quan feren la donació als pobladors especificaren: “donem tot el terme de la Torre de Vinraví als pobladors que allí hi havien o que després i hauran, de manera que vosaltres i els vostres successors tingueu el dit terme amb les entrades i les eixides, amb les aigües, herbes, rius, pastures, caça i fustes, és a dir muntanyes amb tots els drets i pertinences que de qualsevol manera tinguen que pertànyer”. Formava part de la nomenada Setena de Culla. També fou propietat de les ordres del Temple i de Montesa.

Al poble podem trobar restes de la muralla medieval; també són dignes d'esment:

Església de Sant Bartomeu. Aixecada en 1702 aprofitant les restes del castell. Manté les traces de la fortalesa que va ser.
Ajuntament. Interès arquitectònic.
Torre Madoc. Masia fortificada que segons diu la tradició és d'origen àrab però sembla més adient pensar que seria del XIV-XV.Actualment es troba habitada i en perfecte estat.
Castell.
Ruïnes d'un magatzem àrab.
La Mina. Antiga mina, considerada la major mina de ferro del País Valencià, tot i que també hi extreien quars i altres minerals, reconvertida en Museu Miner.
Parc miner del Maestrat. Visites guiades a les mines Victoria i Esperanza, d’on durant les dècades del quaranta als seixanta del segle passat s’extreia mineral de ferro.

L'art culinari de La Torre d'En Besora es veu representat per plats típics com l'olla de poble, carns a la brasa i tot tipus d'embotits casolans. Destaquen les barres i fogasses de pa tradicionals, que continuen elaborant-se amb la fórmula tradicional del forn morú a base de llenya. Es poden degustar els dolços típics on els productes autòctons són la base de nombrosos plats de rebosteria com les ametles garapinyades, "els pastissets", "les coquetes", que es reparteixen en la festivitat de Sant Antoni Abad, o la coca de iogurt, que és les postres típiques en la romeria a Sant Pau.

TÍRIG

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
464 m	42,3 km2	1.569	551	465	Tirijà/ana

El paratge més conegut és el barranc de la Valltorta on trobem prou mostres de l'Art Rupestre Llevantí (Patrimoni de la Humanitat): les Coves del Civil, dels Cavalls, de Centelles o del Puntal són un bon testimoni; el barranc també ens donarà a conèixer la forma de vida i l'arquitectura rural d'aquestes contrades: sènies, masos i barraques encara s'hi poden trobar arreu, a l'igual que les tan característiques de construccions de pedra en sec.

Com s'ha comentat, es tracta d'un dels municipis amb major riquesa en restes prehistòriques del País i també hi ha jaciments ibers, cartaginesos i romans. Formava part de la batllia de Coves de Vinromà, senyoriu de Balasc d'Alagó (1190-1239). Fou cedit en 1237 a Joan Brusca, el qual donà carta pobla a diverses famílies cristianes el 15 de setembre del 1245, amb unes rendes força elevades. El senyoriu territorial va anar canviant de mans dels Brusca a l' orde de Calatrava, a Artal d'Alagó (¿?-1295), a l' orde del Temple i a la de la de Montesa, a partir del 1319. El 1324 passà a tenir el fur de València i el 1361 se li va cancel·lar la partició de fruits davant la creixent despoblació. En 1374 el mestre de l'orde ratifica la carta pobla de 1245.

L'agricultura de secà: ametler, olivera i cereals, i la ramaderia: ovelles, cabres, porcs i aus constitueixen la base econòmica del poble. Es conserva la tradicional artesania dels cabassos de palmell.

Amb les troballes fetes al barranc s'ha creat el Museu de la Valltorta , que juntament amb l' església del Pilar (segle XVII) i l' ermita de Santa Bàrbara conformen la part més important del patrimoni tirijà. També hi ha les deixalles d'un petit castell absolutament derruït integrades en les cases més antigues del poble.

Acabem la visita a Tírig amb un conill en llanda al forn, i coca amb mel de postres.

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
668 m	15,9 km2	707	183	179	Vilarí/ina

La seua superfície està solcada pels barrancs d'En Seguer, la Telleria i de la Frescó, i per la Rambla Carbonera. Les principals altures són la serra de Foies, el Tossal Redó i el Maxorral. De les moltes fonts que adornen el municipi, el paratge més freqüentat és el brollador de La Font del Mas del Senyor. Els vilarins viuen molts dispersos, al poble i als masos: Segarreta, Segarra, Hostal, Romeu, Senyor, Solá, Cogullades, Pallisa, Cap del Moro, etc.

Històricament formava part de la Setena de Culla, senyoriu que des del 1235 va pertànyer a Balasc d'Alagó (1190-1241) i després a Guillem d'Anglesola; son fill, del mateix nom, va donar el lloc el 13 de desembre del 1273 a Bernat de Montpalau i a sa dona, Guillema, i van ser aquesta i son fill Pere de Montpalau els que donaren una carta pobla a Domenec Matamoros, Bernat de Sagarra, Berengari Vilamanya, Bernat Vilamanya, Berengari Gomar, Arnau Igualada, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gita, muller de Gil Girona i a altres habitants, amb jurisdicció civil i criminal amb el mer i mixt imperi, el 19 de desembre del 1316. Del 1294 al 1312 fou senyoriu de l'orde del Temple, i des del 1319 s'emmarcà en el senyoriu de l'orde de Montesa, encara que la família Montpalau mantenia el domini directe. La improductivitat del seu terreny ha propiciat durant el segle XX una fort emigració vers nuclis industrials, la qual cosa ha produït un important descens demogràfic.

La ramaderia intensiva i el conreu de l'ametler i l'olivera hi són les úniques activitats econòmiques.

L'església de la Purificació de la Verge, del segle XVIII i les quatre pedres que queden del castell moro, dels segles XII i XIII, són les fites arquitectòniques més importants del poble; a més de abundants mostres de les edificacions de pedra en sec, típiques del Maestrat.

Més informació en la xarxa:

COSTUR

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
465 m	22,1 km2	996	463	543	Costurer/era

El terme presenta un relleu esquerp amb diversos paratges i senders com ara la Fontanella o el camí de Baix. Per als amants de l'espeleologia hi ha la Cova de l'Artiga. A banda del casc urbà hi ha l'aldea de El Mas d'Avall o Masdavall, on es troba la Garrofera Roja, curiós exemplar d'aquesta espècie que creix d'entre una tàpia de pedra.

El seu origen és islàmic com ho documenta Cavanilles (1745-1804), que parla de troballes de monedes àrabs corresponents al regnat d'Omadedaulat, rei de Saragossa entre el 1109 i el 1129; però també en parla de la troballa d'una làpida romana, que s'utilitzava en un forn per amassar pa. Després de la conquesta romangué annexa a L'Alcora. Formava part de la Tinença de l'Alcalatén que fou cedida per Jaume I (1208-1276) a Ximén d'Urrea. Posteriorment va pertànyer als senyorius dels comtes d'Aranda fins 1798, i dels ducs d'Híjar fins el 1818. En 1841 assolí l'autonomia municipal en desmembrar-se de L'Alcora, encara que el terme no es perfilà fins el 1889. En el segle passat va sofrir una ràpida despoblació deguda a l'emigració cap als focus industrials de València i Castelló de la Plana.

Produeix les olives, ametles i farratges que necessiten els seus habitants i la indústria hi és pràcticament nul·la. Per això pràcticament la totalitat dels veïns es guanyen la vida treballant en les fàbriques de rajoles de L'Alcora.

"Con una situación incómoda entre peñas iguales y descarnadas, y sus casas están sin orden como plantadas por casualidad ". Així descriu Cavanilles aquest poble que té en la seua ubicació el seu principal atractiu, ja que el patrimoni no és massa rellevant:

Vestigis d'una calçada romana al camí dels Bandejats
Església de sant Pere Màrtir, que conserva una interessant pica romànica.
Ermita del Santíssim Crist i Calvari (1910)
La Font i els llavadors del Mas d'Avall

La seua gastronomia ofereix: arròs amb peres roges, olleta, conill tornat a l'oli i de postres, l'almuderra, típic del poble, i codonyats.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

FIGUEROLES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
360 m	12,7 km2	712	581	539	Figueroler/era

També apareix citada com Figueroles d'Alcalatèn. S’ubica junt al riu Llucena i presenta un paisatge força muntanyós, de què destaquen els paratges de la Bassa del Comte d'Aranda, el Barranc de les Olles, la Pedrera, ja utilitzada pels àrabs per a la construcció del dic de l'embassament de l'Alcora o el poblat iber del Castellar.

Va pertànyer a la Tinença de l'Alcalatén. Jaume I (1208-1276) concedí el domini jurisdiccional, cap el 1233, a Joan Ximén d'Urrea, el qual l'havia pres; des d'aleshores fins l'extinciódels senyorius en 1818, el poble continuà sota el domini d'aqueixa família, que aconseguí posteriorment el títol de comtes d'Aranda. En 1602 es va constituir com a parròquia. L’any 1726 va segregar-se de Llucena i va assolir municipi independent. La seua població ha fluctuat durant el segle passat amb tendència a la baixa.

S’hi cultiven ametles, olives i hortalisses, però la principal activitat econòmica és la indústria taulellera, que ha conegut cert auge que, a partir de l’expansió de la de l’Alcora, no sols ha aconseguit detenir la pèrdua de població sinó que aquesta augmentà moderadament gràcies a les millors condicions de vida. També és emergent el turisme rural.

Com a monuments citarem:

L’església de Sant Mateu, del segle XVII,amb interessants retaules de fusta.
La casa dels Col·legials. Igualment del XVII.
Ermita del Calvari. També del segle XVII.
Safareig Públic. Restaurat en 1985.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ALCORA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2015	GENTILICI
279 m	95,3 km2	4.551	9.106	10.591	Alcorí/ina

El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.

Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén. Després de la conquesta fou cap de la Tinença de l'Alcalatén que incloïa també els llocs de Figueres, Llucena, Xodos, La Foia, Costur, Les Useres i Araia. La carta pobla va ser atorgada a 110 pobladors cristians, el 12 de juliol de 1233, per Ximén d'Urrea, el qual ostentava el senyoriu per donació de Jaume I (1208-1276), qui va anomenar-lo baró de l’Alcalatén en agraïment pels seus serveis contra els moros. Segons Concòrdia firmada en 1428 pels municipis de Lucena del Cid i l’Alcora, s’acorda entre ambdós el repartiment de les terres del poblat de l’Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El senyoriu passà, per entroncament, successivament a la casa comtal d’Aranda i a la ducal d’Híjar fins a principis del XIX. El 1727 novè comte d’Aranda, senyor de l’Alcalatén, aprofitant la tradició terrissera i l’abundància de matèria prima, va fundar-hi la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; el comte va enviar alguns alcorins a Sèvres (França) a aprendre les tècniques que s’hi utilitzaven i contractà mestres d’arreu Europa per ensenyar a la fàbrica. L’època d’esplendor, que va terminar el 1793, correspon als temps del comte Pere Pau (1719-1798), ministre de Carles III (1716-1788). El 25 de setembre de 1801, hi hagué un alçament popular ––conegut com “Revolta dels Caragols”, per ser convocat a toc de caragol de mar –– causada per la negativa dels llauradors a pagar el delme de garrofes al Duc d’Híjar. Les Guerres Carlines tindrien a l’Alcora episodis destacats, com ara el succeït el 21 de març de 1838 en Sant Cristòfol entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati (1797-1841) i del carlista Cabrera, el Tigre del Maestrat (1806-1877), que va mantenir la posició comptant tan sols amb una peça d’artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlina, la muntanya de Sant Cristòfol també fou escenari de notables fets d’armes.

L’Alcora ha segut fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d’aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l’Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de Sant Josep (1925), inauguració del pantà de l’Alcora (1954), amb capacitat per a 2’2 hm3. Aquest desenrotllament industrial té el seu origen històric en la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; però serà en el primer terç del segle XX quan comence el desenrotllament del taulellet amb caràcter purament industrial. En 1930, l’Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulellets. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic, en 1936 només hi romanien 3. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l’activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la verdadera eclosió industrial i al seu torn demogràfica: L’Alcora passà de 5.274 habitants en 1960 a 10.040 en 2003.

El casc urbà se situa sobre un turó a la part de dalt del qual es troba el poble vell, amb carrers estrets i casalots nobiliaris. A la part de baix, la ciutat moderna amb nombroses fàbriques de rajoles i algun taller on es manté la tradició de la ceràmica alcorina. Monumentalment parlarem de:

El castell de l’Alcalatén, ubicat en el vessant del Sant Cristòfol. D’origen musulmà, hi existeixen documents que el daten abans del segle XII; fou una fortalesa de gran rellevància militar i estratègica. Va sofrir algunes reformes en el segle XV. Actualment es troba mig enderrocat, només hi queden dretes part de les muralles i dues torres circulars de les, almenys tres, que hi havia. També es poden observar els fonaments de l’aljub que l’abastia d’aigua.
Església del Salvador. Bastida en 1336.
Església de Sant Francesc. 1632
Església de la Sang. 1621.
Ermita del Salvador (segle XII), pertany als denominats temples de reconquesta, s’hi observen encara elements que denoten el seu caràcter defensiu. Va ser restaurada en l’any 1969.
Ermita del Calvari. Segle XVIII; restaurada en 1975
Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVII.
Ermita de Sant Vicent. Construïda entre 1598 i 1609.
Ermita de Sant Miquel. Conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació de l'Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda.
Portals medievals de Marco i de Verdera. Segle XIV.
Torre del Repés. Vestigi de la muralla medieval.
Oratori dels Dolors, o Capella de Marco. 1740.
El fort de Sant Cristòfol, aixecat durant les guerres carlines al voltant de l’ermita homònima. Es troba totalment afonat.
Museu de la Cer àmica de L’Alcora
Casa de la Música. Ubicada en l’antic ajuntament del segle XIV, conserva el Saló Gòtic de l’edifici original.
L’assentament romà de Santa, amb unes termes úniques en la província de Castelló. També hi ha unes quantes làpides sepulcrals amb epígraf llatí.

L’Alcora té en la seua Setmana Santa u dels reclams turístics més importants. A banda de la “rompida de la hora” (a l’estil del Baix Aragó, la Doblà o de la peregrinació per les ermites del terme, hi destaca la Festa del Rotllo; aquest costum data del segle XVIII i, segons la tradició, va nàixer a ran d’una gran sequera que va fer que s’hi organitzara una romeria, per a demanar la pluja, fins a l’ermitori de Sant Cristòfol, composta solament per xiquets menors de 7 anys, des d’aleshores, cada dilluns de Pasqua, els romers pugen a l’ermita des del poble, on tornen per a ser obsequiats amb els “rotllos” típics.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LES USERES

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
401 m	80,6 km2	3.080	986	964	Userà/ana

Situat entre barrancs i muntanyes Les Useres, amb la població dispersa per les masies, compta amb els llogarets de Les Crevades, Mas Blanch, Pou d'En Calvo i Picaudo.

S’hi conserven algunes troballes iberes (ceràmiques i un parell de destrals). Del pas dels romans, cap record i del dels àrabs, el sistema de reg. Fou conquistat per als cristians per Ximén d’Urrea, baix el senyoriu de la qual família romangué amb el nom de Masies d’Urrea. Posteriorment passà a les mans dels comtes d’Aranda. Ha format part de la Tinença de l’Alcalatén i del senyoriu de Les Useres. En juliol de 1839 el general O’Donell (1809-1867) va guanyar al capitost carlista Cabrera (1806-1877) la coneguda com “batalla de Les Useres”; l a qual cosa li va reportar el títol de Comte de Llucena.

Del seu patrimoni arquitectònic destaca:

L’església parroquial, del XVII, s’aixeca sobre les restes del castell que hi hagué i que ha desaparegut completament, a l’igual que les muralles. És fàcil trobar les seues pedres formant part de la construcció de les cases i de l’església.
Diverses ermites repartides pel terme.

És de destacar la peregrinació anual, l’últim divendres d’abril coneguda com els Pelegrins de les Useres. Dotze pelegrins i un guia caminen per camins de muntanya fins el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, on pernocten, per tornar dissabte. La selecció dels pelegrins es fa per rigorós ordre de cases seguint els carrers del poble; per ser pelegrí basta ser veí o estar casat amb una dona descendent del poble. Es tracta d’una de les més antigues romeries valencianes, ja que està datada en el segle XIV i ha estat declarada (octubre de 2006) Monument Natural pel Govern Valencià.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LLUCENA

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2013	GENTILICI
468 m	138,1 km2	4.040	1.538	1.446	Llucener/era

Dissortadament, Llucena no ha segut el topònim cooficial d'aquest poble l'any 2016, fins aleshores només es feia servir el castellanitzat Lucena del Cid. Donat que no hi ha evidències històriques que vinculen el cavaller castellà medieval amb la localitat seria preferible obviar l'afegitó, impost en 1863 i consolidat en època franquista, i esmentar el poble amb el seu topònim valencià.

Coneguda com "La Perla de la Muntanya, compta Llucena amb un extens terme, molt esquerp i amb grans diferències d’altitud: el mont Figueres està a 370 m i 12 km més enllà, en els vessants de la Penyagolosa, s’arriba als 1.300; altres altures dignes d’esment són el Salt de Cavall, la Picosa, les Fleixes, la Roca del Castellar, el Cabeço Guardamar i les Bateries. Quant a la hidrografia, citarem el riu de Llucena, la rambla de la Viuda, els barrancs del Batlle, de Gorgas, de Casotes, tributaris del riu, i el Salt del Cavall. Tot plegat dóna lloc a espais on gaudir de la natura i del temps lliure: fonts del Prat, dels Covarxos, del Gatell i del Mosquerí, cova de l’Ocre, naixement del Llucena, la Fonteta de Godó, La Badina, i algú més.

Ruïnes i restes de les èpoques del bronze i ibera testimonien l’antiguitat de la població, l’etimologia del topònim, però, indica que la fundació seria romana. Després de la conquesta cristiana formà part de la Tinença de l’Alcalatén, donada per Jaume I (1208-1276), el 1233, a l’aragonès Joan Ximén d'Urrea. El 6 de maig de 1335 rebé carta pobla i concessió de fur, la qual cosa va convertir-la en important centre comercial. En 1798 al morir l'últim dels Urrea, famós ministre il·lustrat de Carles III (1716-1788) i Carles IV (1748-1819) i desè comte d'Aranda, el senyoriu passà a la casa d' Híjar on romangué fins l’abolició dels senyorius. Durant les guerres carlines la seua resistència front els atacs dels carlistes li valgué el títol d' Heroica Villa, que figura al seu escut.

Quant a l’economia, s'hi conreen ametles, creïlles i olives. La cabanya ramadera hi és important. També té algun pes la indústria ceràmica.

La població se situa en un tossal no massa alt entre el Barranc de la Pedronyera i el riu de Llucena; presenta la típica estampa muntanyenca amb carrers torts i rosts, amb el riu als peus. Passejar per la Plaça Major, porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes, per arribar a la dels Polos, impressionant mirador, sobre el municipi ens farà conèixer casalots pairals d’èpoques pretèrites que hi ha arreu de localitat. Els seus monuments més significatius són:

El Castell, d’origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea, primer, i dels Híjar, després. Fou parcialment destruït durant les guerres carlines i reformat en 1876 per fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic.
L'església de l'Assumpció de la Verge, construïda entre 1715 i 1739 en estil neoclàssic amb reminiscències barroques; a destacar el retaule, la façana, la cripta i el magnífic Museu d’Orfebreria amb valuoses peces d’art sacre i pintures de diferents èpoques.
L’ermita-castell de Sant Miquel de les Torrecelles. L’edifici, d’origen àrab, fou utilitzat pels cristians amb fins defensius. Actualment l’ermita i un antic castell s’han fos i formen un sol conjunt. Hi fan estació els pelegrins de Les Useres i s'hi celebren, pel maig, les festes de Sant Miquel. L’ultima intervenció, que incloïa vivendes, data de 1993.
La torre de l’Oró, musulmana, coneguda com el Fort, per haver estat utilitzada i reformada pels carlins. Actualment mesura uns 15 metres però la seua altura era tres vegades major. El seu estat és penós.
La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d’una torre ibera, dels segles VII a III aC que constitueix un dels elements d’arquitectura militar ibera que ens han arribat. Es troba en prou bon estat de conservació.
El Graner del Pòsit. Del segle XVIII. Edificat per a servir de graner i utilitzat posteriorment com a hospital.
Ermita de Sant Antoni abat. Aixecada en 1785 sobre una anterior, del segle XIII.
Ermita de Sant Vicent. Segle XVIII.
Ermita del Calvari.

Els menjars lluceners més típics són l’olla de cardets, el conill, amb caragols o tombet a l’oli; les farinetes, l’olla d’abstinència, els embotits i, per endolcir la gola, cocs de mel i figues albardades.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

VISTABELLA DEL MAESTRAT

ALTITUD	SUPERFÍCIE	CENS 1900	CENS 2000	CENS 2016	GENTILICI
1.246 m	149,2 km2	2.418	453	364	Vistabellins

És el poble més elevat del País Valencià i està voltat d'importants cims l'Absevar ( 1.645 m ), Batalla (1.507 m), la Talaia ( 1.489 m ) i Albagés ( 1.481 m ) així com grans ports de muntanya, com ara el del Vidre (1.246 m ). La rambla del Pla s'encarrega d'aportar les aigües al municipi junt a les fonts de Baix, de Dalt, la de l'Alforí (amb propietats medicinals), de la Peegunta, la Randera, el Fontanal, de Sant Joan, etc. La seua població es troba molt dispersa per les masades, de què es comptabilitzen més de 60. Però l'element geogràfic més important de Vistabella és sens dubte, el Penyagolosa, amb els seus 1813 metres d'altitud, representa el cim dels territoris de parla valenciana, i és tota una fita per al poble valencià. És a més una muntanya considerada sagrada i màgica, des del cim de la qual es pot albirar, en dies clars, des del Delta de l'Ebre fins al Montgó, passant per les Illes Balears. Declarat Parc Natural, el Penyagolosa és un referent per a l'excursionisme valencià, amb rutes de senderisme de xicotet i mitjà recorregut i parets verticals de més de 300 metres, on practicar el senderisme. També en el parc, hi ha un dels escassos boscos de roures melojos existents al nostre territori.

D'origen musulmà, Cavanilles (1745-1804) la cita com Vistabella de Culla, a la qual setena va pertànyer des de la conquesta. Fou senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239) des del 1235 fins a la seua mort, en què passa a sa filla Constança, casada amb Guillem d'Anglesola. Van ser ells qui li donaren carta de població el 3 d'abril de 1251. En 1260 un altre Balasc d'Alagon, de malnom "el nét" va envair el senyoriu de Culla i va apoderar-se de Culla, Vilafranca i Vistabella. En 1264 tornà de bell nou a la tinença de Culla. El 27 de març de 1303 el fill de Constança i Guillem d'Anglesola ho va vendre a l'orde del Temple. En 1338 fou residència del rei d'Aragó. Com moltes de les possessions dels templers a la seua dissolució passa a poder de la de Montesa, en el qual senyoriu romangué fins el segle XIX. Fou una població molt important durant l'Edat Mitjana, però a finals del segle XIV va entrar en un elevat endeutament que va acabar amb la seua despoblació en 1381, malgrat tot i per ordre d'Umberto de Thous, mestre de Montesa, fou poblada de bell nou el 28 de maig del 1382 per Pasqual Sobirats i altres. En 1812 hi hagué una notable batalla contra el mariscal francès Suchet (1770-1826) Fou, com la resta del Maestrat, escenari de batalles en les guerres carlines, fins i tot fou quarter general del guerriller Asensi Nebot, conegut com "el Frare". El 1873 s'hi establí la impremta de Joan Vilàs que va editar periòdics de caire carlista com 'La Vanguardia' i 'El Volante de la Guerra'; l'entrada de les tropes del liberal Araoz suposà el seu tancament.

La seua agricultura, de secà, produeix cereals, tubèrculs i farratges. Va prenent força el turisme rural i es mantenen artesanies com la del ferro, la fusta, la randa, etc.

Del seu passat arquitectònic podem citar:

L'església parroquial, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu, obra renaixentista del segle XVII, amb campanar de 30m, signada per Joan Anglès. Impressiona per la seua grandiositat en una població tan senzilla.
Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa , o de la Font Coberta, del segle XII, encara que ha sofert diverses modificacions barroques i neoclàssiques fins el XVIII. El Santuari concentra gran part de la màgia i misticisme del Penyagolosa, als peus del qual se situa; és u dels focus d'atracció religiosa més importants del País, ja que ,any rere any, rep les peregrinacions ancestrals de la majoria de pobles dels voltants, com ara Culla, Vistabella, Xodos o Puertomingalvo. Algunes d'elles es remunten a l'Edat Mitjana, la més coneguda de les quals, la dels Pelegrins de Les Useres que se celebra l'últim divendres d'abril. Aquestes romeries han deixat un traçat de camins, que, a més, del seu sentit religiós i místic, han estat importants vies de comunicació com a llit de l'activitat humana i han tingut una continuïtat a través dels segles; constituint camins de diàleg entre els pobles, amb un important patrimoni arqueològic, arquitectònic, ecològic i etnològic. Hi ha la petició de que siguen recuperats i reconeguts com Patrimoni de la Humanitat.
Castell i muralla dels què roman ben poca cosa. Trams de les muralles formen part dels actuals habitatges, un parell de portals que ara són carrers --del Forn, de Sant Roc- i alguna torre; el castell fou destruït durant les guerres carlistes.
Castell de Boi. Impressionant castell roquer enlairat en el pic d'un cim. De gran importància per a la setena de Culla. Actualment en ruïnes encara que es pot veure la traça de les distintes estances. Al seu peu l'ermita de Sant Bartomeu del Boi, una de les primeres esglésies gòtiques valencianes, típica de l'època de la reconquesta, en el s. XIV, amb reformes del XVI.
Ermita de Nostra senyora del Loreto. Segle XVI representatiu de l'art gòtic tardà.
Ermita de Sant Antoni. Segle XVIII.
Ermita del Calvari. Segle XVIII.
Casa-Palau Polo Bernabé. Segle XVIII.
Pont romà o de les Meravelles. Del segle XIV, unia els regnes de València i Aragó aprofitant una calçada romana.
Porta del cementeri. Porta romànica d'accés a la desapareguda església medieval del poble, peça singular i representativa de l'art romànic, probablement datada en el s. XIII.
Més de 600 construccions de pedra en sec, representatives de l'arquitectura rural del Maestrat.

La cuina vistabellina aprofita els ingredients que dóna el terreny, sobre tot, els embotits, les carns i la deliciosa trufa per confeccionar plats com el tombet, l'olla amb pilotes, el conill amb caragols blancs, el perol, etc. La caranyana és el dolç més tradicional, acompanyat del principi o dels rotllets d'anís i d'ou, entre d'altres especialitats.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos