ALBOCÀSSER
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
|
538 |
82,3 km2 |
3.663 |
1.344 |
1.424 |
Bocassí/ina |
El tret més característic de l’accidentat terme bocassí és l’abundància de pintures de l'Art Rupestre Llevantí que podem trobar a través del Barranc de la Valltorta, les quals han estat distingides per l’UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat; així, podem esmentar la coveta de Montegordo, el cingle del mas de Salvador, el cingle de l'Ermita, la cova gran del Puntal i les covetes del Puntal amb més de 225 figures entre les quals destaca la representació de la coneguda com Venus de la Valltorta. A aquests abrics cal afegir el descobert l'any 1982, a la partida de Sant Miquel, per Manuel Centelles —anomenat en la seua atenció cova Centelles— que conté més de 150 figures encara per estudiar. Com a la resta de la comarca, la població ha viscut molt dispersa pels masos que encara hi abunden i que constitueixen un ric testimoni de l’arquitectura rural del Maestrat —interessant el conjunt conegut com Mas de Brusca—, tot i que, cada vegada més, la gent s’instal·la al casc urbà.
A les pintures rupestres cal afegir els poblats prehistòrics del Puig, el Castellar i el Castellet del mas de Boix, l'assentament del cingle de l'Ermita, i troballes del bronze, dels ibers i dels romans que evidencien els seu pas. L'ocupació musulmana està documentada, a més de per algunes troballes, pels gentilicis, entre ells el nom de la població, a la qual anomenaren Abul Alcasir. Ja en època cristiana pertanyé al districte o batlia de Coves de Vinromà. El 1235 va ser donada al noble Balasc d'Alagó, el qual va atorgar carta pobla, a fur d’Aragó, el 25 de gener de 1239, a favor de Joan de Brusca i de 30 pobladors més. El 1243 apareix com a senyoriu de l'orde de Calatrava, que va confirmar la seua carta pobla el 24 de gener. El 2 de juny de 1275, l'orde canvià el districte a Artal d'Alagó, sota el qual abastà el títol de Vila. El 14 de juny de tornarà a canviar la propietat a favor del rei Jaume II (1267-1327). L'any següent fou el monarca qui donà aquest i altres llocs a favor de l'orde del Temple. A la dissolució d'aquesta, passà a formar part del senyoriu de l'orde de Montesa. Durant el segle XIX va ser escenari de freqüents enfrontaments en el transcurs de les guerres carlines.
La ramaderia: ovella, cabra, porc i pollastre majorment, i l’agricultura de secà: olivera i ametler, han estat els motors econòmics del poble. Més recentment s’hi ha incorporat els sector serveis amb l’explotació d’alguns masos com a residències rurals d’estiueig i de cap de setmana. Com a cap de comarca que és també compta amb un incipient sector comercial.
El poble s’assenta sobre un suau turó coronat per l’església de l’assumpció de Nostra Senyora, barroca, aixecada, en el segle XVII sobre una gòtica i que conté interessants peces d’orfebreria i altres obres d’art religioses. El carrer Major allotja uns quants palaus antics de què destaca el de la família Fuster. De la resta del patrimoni esmentarem:
-
Castell. Tan sols hi romanen algunes torres i llenços de la muralla.
-
Ermita de Sant Pau. Segles XV a XVIII, encara que hi ha documentada una anterior. Està declarada Monument Històric Artístic Nacional per la UNESCO. Crida l’atenció una gegantina heura a la plaça de l’ermitori.
-
Ermita de Nostra Senyora de l'Esperança. Del segle XV, amb hostatgeria adjunta.
-
Ermita dels Sants Joans. Segle XIII, de les denominades ermites de reconquesta. Conserva retaules del XV.
-
Ermita de Sant Miquel. Segles XV-XVII
-
Ermita de Sant Pere Màrtir. Segle XV.
-
Calvari. Amb vistosa capella.
-
Barraques de pedra seca, que servien de refugi als pastors i que són un interessant testimoni etnològic d’aquestes terres.
La carn és la matèria primera de la gastronomia bocassina, la podem degustar a la brasa, en olla del Maestrat o a la manera autòctona: carn d’erà. La matança del porc també forma part important de l’alimentació local. S’hi produeix demés un bon oli d’oliva que, amb les ametles, també del terreny, serveix per elaborar deliciosos dolços com ara els pastissets, les coquetes, els carquinyols, les ametlles ronyoses o la coca celestial. No deixeu passar l’oportunitat de tastar la collà, també típica d’estes contrades.
Per tancar aquest article citarem l’Agrupació Musical Santa Cecília que, amb els més de 50 músics que la composen, deixa ben palesa l’afició a la música del poble. |
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
 |
|
ARES DEL MAESTRAT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2011 |
GENTILICI |
|
1.194 m |
118,7 |
2.802 |
254 |
206 |
Arenc/enca
|
Es tracta del segon poble més alt del País Valencià. Com a elevacions més destacades hi ha la Mola d'Ares (1.318 m), la Mola de la Vila (1.315 m), el tossal d’Arriello (1.314 m.), el de la Marina (1.232 m.) i el d’Orenga (1.147 m.). Entre les moles d’Ares i de la Vila s’obri el Coll d’Ares (1.195 m.), línia divisòria entre les conques de l’Ebre i del Millars. A banda de les de la Cova Remígia, capella sixtina de l'art rupestre llevantí, declarada Patrimoni de la Humanitat, trobem també pintures rupestres als abrics del barrancs de la Gasulla, de les Dogues i del Mas Blanc, al Racó Molero, al Racó Gasparó, a l’abric del Mas del Cingle, al cingle del Puig, al Cirerar i al Molí Darrer, tots ells declarats en 1985, Béns d’Interès Cultural. Abunden les fonts: les Guitarres, la Pinella o la de Voltà i , sobre totes, el conjunt dels Regatxols, constituït per nevera, font, abeurador i llavador. El boscos de roures del barranc dels Horts i del Mas de la Belladona, la passejada pel camí dels Regatxols i el sender GR7 –– que travessa Europa de nord a sud–– són elements atractius per als senderistes. La Mola d'Ares ha estat declarada Paratge Natural Municipal el 3 de març de 2006 per la seua riquesa vegetal, animal i cultural ja que hi podem trobar jaciments arqueològics com el Coll Monter i, en el seu cim, el casc històric.
Les pintures rupestres trobades a la Cova Remígia donen fe de l’existència de poblament des de molt antic. També les excavacions fetes a la Cova Fosca, la Cova Gran i el Cingle de Mas Nou parlen de vida humana en el Mesolític. Els ibers hi establiren un “castro” que va ser ocupat per Amílcar Barca (¿?-229 aC), qui donà nom al lloc, Acra Ibérica; també hi ha deixalles iberes a la Montalbana, a l’Hostal Nou, al Mas de Fideli o al Tossalet del Mas del Pastor. Els romans, dels quals trobem vestigis en el Mas de Pedrafita i el Mas Nou, fundaren la ciutat, la fortificaren i l’anomenaren Arraes. Els àrabs l’assolaren i hi aixecaren un castell més gran, el qual, degut a la situació de frontera d’Ares va ser una peça molt desitjada; així, en 1170, va ser ocupat per Alfons II (1157-1196), però tornà a mans musulmanes fins que el vuit de gener de 1232 va ser ocupat pels peons de Terol. Jaume I (1208-1276) va donar-lo el 1238 a en Ladró (o Latró), noble aragonès, qui va donar carta pobla el 23 de gener del 1243. El senyoriu passà a Artal d'Alagon en la dècada dels 1280, però li va ser embargat per Jaume II (1267-1327) el 1293. El 15 de setembre del 1294 canvià el terme a l'orde del Temple. Dissolta aquesta, Ares fou senyoriu de la de Montesa des del 1319 fins el segle XIX, com a cap de la Batlia d’Ares la qual cosa explicaria l’afegit de “Maestre” en el seu topònim oficial. Com a conseqüència de la seua participació en la revolta de la Unió va ser castigada a canviar el fur de Saragossa pel de València el 1349. Durant la guerra de Successió estigué al costat de l’Arxiduc i fou passada a foc pel Borbó quan la va ocupar. En les guerres carlistes fou quarter general del general Cabrera, El Tigre del Maestrazgo, (1806-1877), que tornà a fortificar el castell; el 25 de novembre de 1873, fou testimoni de la definitiva desfeta dels carlistes. Des de 1910 en què va assolir el seu màxim poblacional no ha deixat de perdre població, sobre tot per la marxa dels seus habitants a Catalunya, La Plana i El Baix Maestrat.
L’economia local es basa en l’agricultura de secà i, en menor mida, la ramaderia.
La població viu distribuïda en cinc nuclis de població: el casc històric i les masies de La Montalbana, Santa Elena, Torre Beltrans, Masia Roca d'Avall, que reuneixen més veïns que la pròpia vila, assentada sobre la Mola d'Ares, postal del poble, a la que s’arriba pujant el port del mateix nom (1.131 m). El seu patrimoni és ric i acorde amb la seua història. Cal destacar-hi:
-
Les ja citades pintures rupestres de la Cova Remigia, declarades per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
-
El Castell. S’enlaira majestuós sobre la Mola. Barreja de totes les civilitzacions que han aixafat aquesta població. Hi ha llenços de la muralla, torrasses i “la cova” passadís que travessa el castell de part a part i que va servir de refugi durant la Guerra Civil. Declarat BIC en 1985.
-
L’Ajuntament. Gòtic, segle XIV, amb interessant Sala Capitular. Bastit sobre les antigues muralles àrabs del segle X.
-
Església de l’Assumpció de la Verge. Barroca, del segle XVIII, s’aixeca sobre una anterior, que fou cremada per Felip V (1683-1746) en entrar a la vila. La qual cosa explica que siga més alta que el campanar què es l’original del segle XIII.
-
Presó. Del segle XIII
-
Porxe. Antiga llotja amb arcs gòtico-mudéjars del s XIII.
-
Places Major i de l’Esglèsia, comunicades per un portal de 1766.
-
Diversos arcs i portes de l’antiga muralla incorporats, en molts casos a les estructures urbanes.
-
Torre Beltrans. Mas àrab fortificat que conserva torres i merlets. Una de les més grans i més antigues del País Valencià. Declarada BIC en 1985.
-
Ermita sant Antoni, del Mas de la Vall, 1718.
-
Ermita de santa Elena, de 1742.
-
Ermita de santa Bàrbara.
-
Barranc dels Molins. Conjunt de cinc molins que constitueixen una vasta obra d’enginyeria hidràulica pre-industrial. Segles XVII-XVIII.
Per acabar, parlarem de gastronomia, que en Ares com en tants pobles es basa en els productes de la terra. Els plats més típics són les ensaginades, l’olla d’Ares, els guixaxos, les miques rispes, el conill amb caragols, l’empedrat i els productes de la matança del porc. De postres, la collà.
|
|
Pàgina web de l'Ajuntament |
Més informació en la xarxa:
|
|
|
|
|
ATZENETA DEL MAESTRAT
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
402 m |
71,2 km2 |
2.992 |
1.438 |
1.286 |
Atzenetí/ina |
El terme municipal compta amb els cims de la Nevera (1.195 m), i el Tossal (768 m) com a majors altures. Hi ha la Cova Oscura, paratge natural.
De documentat origen àrab, encara que s'han trobat deixalles de l'Edat del Bronze, i també ceràmica ibera al voltant del Castell. El topònim deriva del seu primer senyor àrab, Zanet, i la seua tribu barbaresca, Az Zanata. Després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Balasc d'Alagón (1190-1239) l'11 de maig de 1235, formant part del castell de Culla. Guillem d'Anglesola donà carta pobla l'11 de gener de 1272 a vuitanta pobladors i el 1303 la vengué a l'orde del Temple. A la dissolució d'aquesta passà a la de Montesa, inclosa en la Setena de Culla. Des de 1587 els béns de l'orde pertanyien a la Corona però amb jurisdicció de l'orde sota senyoriu de la qual va romandre Atzeneta fins 1834 en què s'aboleix el règim senyorial. Durant les guerres carlines fou escenari d'alguns enfrontaments, el més important dels quals va protagonitzar-lo el general O'Donell (1809-1867) quan va alçar el setge de Llucena.
L'economia s'ha basat des de sempre en l'agricultura i la ramaderia, però la decadència d'ambdues activitats obliga, a hores d'ara, el jovent local a buscar-se la vida lluny de sa casa.
Hi ha quatre nuclis de població: Cap de Terme, El Castell, Meanes i Atzeneta. El poble se situa al bell mig d'una ampla foia envoltada de muntanyes, a la vora esquerra de la rambla del mateix nom. El relleu de la població és pla i des d'ella surten els camins que porten als pobles encimbellats al Penyagolosa. El patrimoni arquitectònic inclou:
-
La “Vila Closa” del segle XIV, que és l'antic casc urbà que restava dins de les muralles, plena de cases amb portalades blasonades de clara influència aragonesa, de què destaca la d'en Jaume, del segle XVIII.
-
Església parroquial de Sant Bartomeu , del segle XVII, renaixentista amb retaules barrocs i bona decoració. El Museu Parroquial conserva bones mostres d'orfebreria, pintura i escultura.
-
Ajuntament. Antic Palau del Comanador de Montesa
-
Castell. Segle XI. Únicament es conserven la torre de l'homenatge i una ermita del segle XVI dedicada als sants Fabià i Sebastià i a la Verge de l'Esperança.
-
Torre de la Presó, de planta quadrada, formava part de les muralles. Ha estat restaurada i destinada a Centre d'Interpretació de la Història d'Atzeneta del Maestrat.
-
Ermita de Sant Roc, barroca, de 1757.
-
Ermita de Sant Joan del Castell. 1516. Amb retaule del s. XV
-
Ermita de Sant Gregori, de 1725. La més gran del poble, adossada al cementiri.
-
Ermita de Sant Josep, al Mas de la Vila. Segle XVIII.
-
Ermita de la Verge de Loreto, de 1590.
-
Ermita del Pilar, a Cap de Terme. 1950.
-
Peiró de pedra.
-
Calvari. Amb interessants capelletes ceràmiques.
-
Restes de la muralla medieval repartits pel poble.
Pel que fa a la gastronomia, citarem el tombet, la paella amb pilotes, l'arròs al forn, l'arròs caldós, embotits, mostaxons prims, figues albardades i cruixidors amb mel i els torrons.
|
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
BENASSAL
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
|
830 m |
79,6 km2 |
2.860 |
1.388 |
1.196 |
Benassalenc/enca |
La passejada pel terme depara paratges de gran bellesa com ara el barranc de Fos, el Rivet, bosc de carrasca, habilitat per a l’esbarjo; la Cassassa, antiga alqueria islàmica; la Nevera, la font Ombria o l’inaccessible riu Montlleó, entre d’altres.
Possiblement l’origen de Benassal siga musulmà i el seu topònim, Avinassal, significaria “el fill del meler”. Històricament va formar part de la tinença de Culla. Jaume I (1208-1276) feu cessió, en 1235, del senyoriu a Balasc d'Alagó (1190-1239) el qual donà carta pobla el 3 de gener del 1239 al lleidatà Berenguer de Carratalá qui poblà amb 50 pobladors provinents de les comarques catalanes centrals. Poc després passà a la filla de Balasc, Constança i al seu marit Guillem d'Anglesola. El fill d’aquests va vendre tot el terme, el 1303, a l'orde del Temple i, en dissoldre's aquesta, s'incorporà al senyoriu de l'orde de Montesa que es va encarregar d’emmurallar-la. Romangué sota domini de l’orde fins 1592 en què s’incorporà a la Corona. En el segle XVIII es va convertir en una encomanda diferent de la de Culla. En la guerra de Successió fou partidària de Felip V (1683-1746) i en el XIX fou zona d'actuació carlina.
L’economia ha estat tradicionalment ramadera. També abasta importància el balneari de Font En Segures i l’envasament de les seues aigües. L’artesania es concreta en la manufactura del vímet, una vegada desaparegudes la del ferro, les espardenyes i els teixits. Darrerament s’hi explota el turisme rural propiciat per la complicada orografia del terme.
Quant al seu ric patrimoni citarem:
-
Museu Arqueològic de l’Alt Maestrat. Ubicat en La Mola, edifici de 1250, construïda per a habitatge de Berenguer de Carratalà.
-
Església de la Verge de l’Assumpció. Barroca, amb important col·lecció d’art sacre que es pot visitar al Museu d’Art Religiós. Destruïda en la guerra de 1936/39 i restaurada en els anys cinquanta del segle passat.
-
Els Carrerons. Barri antic, ple de cases del segle XVIII.
-
La Mola, nucli primitiu de la població amb restes de la muralla amb:
-
La Costureta, antiga escola i ajuntament.
-
La Casa de la Mola
-
L’Arc de la Mola
-
La torre Rodona.
-
La torre d’en Garcés.
-
La torre de la Presó.
-
Nombroses restes de la muralla, integrades en els edificis i carrers del poble. Ermita de sant Cristòfol. S XVIII-XIX
-
Ermita de sant Libori 1950
-
Ermita de sant Roc 1567
-
Capella de la Magdalena. S XX.
-
Diversos edificis modernistes.
-
Castell de Corbons, o de l’Alcorba. Anterior a la conquesta. Absolutament arruïnat.
-
Un bon grapat de masies fortificades molt abundants al Maestrat de les quals destacarem:
-
La torre de Pere Joan.
-
La torre de Beltrans.
-
Pel que fa a la gastronomia destaquen els productes de la matança del porc i els formatges de cabra i ovella i, com a plats típics, el tombet, les mandonguilles de carn, ajoarriero i les pilotes de carnestoltes. Entre els postres, la collà, els pastissos de confitura, els rotllets d’aiguardent, torrons i massapans.
Cal citar, per acabar, la figura de Carles Salvador (1897-1955), firmant i impulsor de les Normes de Castelló (1932), firmant i impulsor de les Normes de Castelló (1932). Malgrat haver nascut a València, és conegut com el “mestre de Benassal”, on va impartir docència com a mestre de1916 a 1934 i on va escriure la part més important de la seua obra literària i filològica.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
|
CATÍ
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
|
661 m |
102,3 km2 |
2.322 |
869 |
824 |
Catinenc/enca |
La totalitat de la superfície del terme s'estén per les valls de la Font de Catí i la de Cirers, limitades per les serres de Vallivana i Espadella, les quals compten amb cims com el Morral del Voltor, el Puig Cabrer, el Molló de Cinc Termes, el Tossal d'En Rabasa, la serra de l'Avellà o el Tossal de la Nevera ––segon en altitud a les comarques del nord.
El topònim, molt estès arreu del nostre territori, prové del llatí catinus “bací”. Hi ha mostres de pobladors ancestrals en forma de pintures rupestres; i també del pas d'ibers, romans i moros, però la primera documentació de poblament és la carta pobla que Balasc d'Alagon va donar, el 25 de gener de 1239, a Raimon Bocona qui va poblar Catí amb cavallers procedents de Lleida. En 1268 aquest va vendre el lloc a Raimon Castellà; en 1374 fou de nou venut per Jaume Castellà, en aquesta ocasió a Morella; a partir d'aquest moment i fins el 9 de febrer de 1691 en què Carles II (1661-1700) l'atorgà la independència de Morella (conjuntament amb altres nou poblets), Catí, com el comú dels poblets, va tenir una resposta històrica contrària a l'adoptada per Morella, la vila matriu: fou unionista quan Morella fou reialista i agermanada quan els morellans recolzaren l'emperador. Durant els segles XIII al XVIII lluità per deslligar-se de Morella. Coincidint amb l'esplendor de la llana, Catí comptava amb destacades formes comercials, i alguns dels seus agents viatjaren pel món oriental, (Bizanci, sobre tot) on van servir com a factors llaners a cases del prestigi dels Datim de Prat; l'enriquiment d'aquests comerciants es va traduir en grans millores arquitectòniques a la vila.
L'economia ha estat, i està, basada en la ramaderia. Actualment: porc, vaques, pollastres, conills i ovelles. La indústria també està relacionada amb la ramaderia: s'hi elaboren formatges i pinsos. També hi ha moble, tèxtil i construcció. L'esquerp del terme i la pobresa del sòl donen com a resultat una agricultura de secà molt feble: olivera o ametla; la resta del terme està poblat de pi i alzina. Altres recursos són el turisme rural i l'aigua mineral de la Font de l'Avellà.
La fesomia del municipi amb nombrosos masos arreu del terme dóna diferents nuclis de població: Catí, Hostal del Mestre, Masia Costereta, Masia d'Enramon, Masia d'Evaristo, Masia de Gatella, Masia de Jaume Vicente, Masia de Roblasco, Masia de Segarra de Dalt i Masia de Font Nova. Parlarem ara del patrimoni catinenc començant pel nucli urbà que va ser declarat Conjunt Historicoartístic el 7 de març de 1979:
-
La Llotja o Casa de la Vila. Gòtica de 1427.
-
Església de nostra senyora de l'Assumpció. Segles XIV a XVIII. Amb importants obres d'art entre les quals destaca el retaule de Jacomart (1413-1461), del segle XV.
-
Hospital i Església de l'Expectació. Segle XIV.
-
Ermita de la Mare de Déu del Pilar.
-
Ermita de l'Avellà.
-
Ermita de santa Anna. 1625.
-
Ermita de sant Vicent Ferrer. Bastida en el XVII per commemorar la visita del sant al poble.
-
Gran quantitat de palaus i cases senyorials: la casa Miralles, el palau dels San Juan, el del baró de Casa Blanca, el del Delme, l'Abadia en són una bona mostra.
-
Peirons gòtics i barrocs fora del nucli urbà.
-
Un bon grapat de masos arreu del terme, els quals representen un excel·lent mostrari de l'arquitectura rural del Maestrat.
-
Restes de la muralla aixecada per Pere el Cerimoniós (1319-1387) –Catí mai no tingué castell– integrats en edificis posteriors.
Els menjars a Catí són contundents com correspon a aquestes fredes terres de muntanya: pernils, carns fumades, formatges, collada, brull i com a plats típics les creïlles farcides i els fesols de sant Pere.
La tradició musical s'hi remunta molt enrere en el temps; ja en el segle XVIII hi havia l'Escola de músics de Catí, que recorria les terres veïnes amb la seua música i els seus càntics.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
|
1.088 m |
116,3 km2 |
2.807 |
771 |
583 |
Cullerà/ana |
Les altures del terme oscil·len entre els 395 m de la masia de Torre Matella i els 1.121 del poble; els 1.090 del Tossal de la Serrà o els 1.082 de l'Esparreguera, la qual cosa unida a l'acció dels dos rius que el travessen, el Montlleó i el Molinell, dóna lloc a gran nombre de paratges dignes d'esment com ara les coves del Moro, de les Lledoneres, Blanca, de les Cabres, del Marqués, Redona, del Suseno, del Bovalar, del Molinell o la Covarxa l'Albenc de Penyacalva; les fonts del Molinell, de la Llosa, de la Carrasca, del Gargolé, la Fontassa, de les Vinyes, de Santa Maria, el Bassiolet, la de Ferrerola, la de l´Oli o la Fonteta del Molinà, i altres com la roca de Penyacalva, el Frontó, el Morral de la Maciana, el Morral del Castellalbo, la Roca de la Picossa, el Cingle Verd, el Morral Roig, els Cingles Fondos, el Singal de Salusitano, el Racó de Ten, la Roca de la Clapissa, el barranc de Ferrerola, el Cingle la Canal etc. També hi ha com a atractiu per als vianants els camins que uneixen les diferents masies i nuclis de població d’aquest enorme terme. La fauna està representada pels rapaços, els voltors, els senglars, la cabra salvatge, i la flora té com representant emblemàtic la Carrasca de Culla, arbre centenari inclòs en el catàleg d'arbres monumentals del País Valencià; es tracta ‘un exemplar que possiblement siga el més gran de l’estat en la seua espècie, es diu que sota la seua copa poden seure unes 1.000 persones.
Culla remunta els seus orígens a èpoques prehistòriques. Bona prova en són les restes arqueològiques trobades al voltant de la Font de la Carrasca i en la Roca del Corb, així com les pintures rupestres del Barranc de Santa Maria i de la Covarxa o les restes del poblat iber del Castellar. Se sap amb seguretat que va ser un post avançat almoràvit i que en 1178 era propietat cristiana, la qual va ser recuperada pel musulmans i conquerida definitivament en 1233per Balasc d'Alagón, el qual hi va ser propietari a partir de l'11 de maig de 1235. En 1244 va rebre carta pobla atorgada per Guillem d'Anglesola i la seua muller, Constança d'Alagó. El 1303 el fill d'aquests, que havia heretat terme i castell en 1263, ho va vendre a l'orde del Temple per 500.000 sous. En 1309, després de la dissolució de l'orde torna a la Corona. En 1317 recau en l'orde de Montesa, la qual mantingué el senyoriu fins el XIX. En 1345 es va constituir la Setena de Culla o Comunitat d'Herbatge que incloïa Culla, Benassal, Vistabella del Maestrat, Atzeneta, Benafigos, Vilar de Canes, La Torre d'En Besora, Molinell, Boi, Corbo i Castellar. Aquesta setena va comprar els drets d'explotació dels recursos pecuaris a l'orde de Montesa per tal de defensar els seus drets ramaders; el seu funcionament perdurà fins el segle XIX; en aqueix segle, en el decurs de les guerres carlistes, el castell fou destruït.
Els cullerans viuen molt dispersos entre el poble i les masies de Sales de Matella, Paulo, Mel (o Pla de la Torreta), Molinell, Riusec, Monllat, Pla del Sabater, Roques de Llao i Torres de Matella. Tot el casc antic ha estat declarat Bé d'Interès Cultural per la gran quantitat de racons històrics que conté: el Calvari, el carrer Pla, la plaça del Pardal, el mirador del Terrat, l'era la Taona. També són tot un estudi etnològic els antics molins i les masies, moltes d'elles medievals, que hi ha arreu del terme. En matèria històrica els Arxius Històric Municipal i Parroquial de Culla custodien documents d'incalculable valor històric. Quant al patrimoni arquitectònic:
Castell. Del que fou una esplèndida fortalesa àrab romanen la torre del Frare, la torre del Palomar i les enormes murades exteriors, les quals formen part de les construccions urbanes.
- Torre guaita de Sant Cristòfol. Segles XI i XIII. En estat quasi ruïnós.
- Torre de la Marquesa. Antiga alqueria fortificada dels segles XII-XIV.
- La Presó. Antic Graner del Comanador, dels segles XIII-XIV. Fou utilitzat com presó durant les guerres carlines.
- Antic Hospital. Del segle XVII, restaurat en 1993. L’hospital fou fundat en 1384 amb la missió d’assistir els malats i els necessitats i, a més, tenia una funció molt concreta: ajudar dones fadrines òrfenes i viudes a incorporar-se a la societat.
- Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVIII.
- Ermita de Sant Roc. Segle XVI.
- Església del Salvador. De 1712, conserva algunes peces artístiques d’interès.
- Làpida medieval del carrer Font.
- Arc de Porta Nova. Porta d'accés al recinte emmurallat medieval.
- El Perxet. Portal amb un arc apuntat gòtic, del segle XV.
- Parc miner del Maestrat. Visites guiades a les mines Victoria i Esperanza, d’on durant les dècades del quaranta als seixanta del segle passat s’extraïa mineral de ferro.
Els productes de la terra: carns, embotits, formatges, mel, oli, el tombet amb caragols i una rica rebosteria constitueixen la base de la gastronomia cullerana.
Per acabar aquesta semblança de Culla hem d'esmentar la gran quantitat de danses populars que encara s'hi conserven; entre moltes altres destacarem Els Dansants, Els Negrets i Les Gitanetes, recuperades, després de 100 anys, per als actes celebrats amb motiu del 750 aniversari de la Carta Pobla.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
|
781 m |
18,8km2 |
700 |
87 |
99 |
Sarratellà/ana |
El terme municipal es troba en un terreny molt esquerp dintre de la Serra d'En Galceran, on la màxima altura és el Tossal de la Toiola (939 metres); hi abunden les fonts: del Camí, de la Figuera, del Rotador, etc., i hi ha diverses neveres antigues.
Històricament va formar part de la nomenada batllia de Coves de Vinromà; amb ella fou senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239) entre 1235 i la seua mort. Després passà a l'orde de Calatrava i el 1245 a Artal d'Alagon (¿?-1295). El 1294 s'incorporà a l'orde del Temple; el 1319 passà al senyoriu de Montesa, en el qual es va mantenir fins el passat segle. En el segle XIII es cridava Serra de Bierach. El 1646 tenia uns 100 habitants i el 1900 abastà el seu màxim de població amb 700; nogensmenys, durant els dos últims segles la seua demografia ha anat sempre en descens.
El patrimoni més representatiu consisteix en:
-
Església de Sant Miquel. Neoclàssica, del XVIII-XIX. Una de les peces més interessants que hi ha és un frontal de l'altar de vellut verd en el qual es pot veure brodat a Sant Miquel lluitant contra el dimoni. Sembla que data de finals del segle XV. Quant a orfebreria la peça mes antiga, també del segle XV, és la creu processional, de color plata.
-
Ermita de Sant Joan Nepomuceno. Segle XVIII
-
Creu d'Entrada.
-
El Forn. Edifici medieval que ha tingut diversos usos, tot i que actualment està en desús.
-
El Torrent. Conjunt arquitectònic format per una font, un abeurador per a les cavalleries i uns safaretjos.
-
Les Escoles. Primer terç del segle XX.
-
Ajuntament
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
LA TORRE D'EN BESORA
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2013 |
GENTILICI |
|
647 m |
11,9 km2 |
469 |
210 |
179 |
Torrudà/ana |
Antiga alqueria àrab que ja comptava amb torre defensiva i fou ocupada en data desconeguda per Jaume I (1208-1276). En el segle XIII apareix amb el nom de Torre de Vinrabí. Fou senyoriu de Balasc d'Alagón i de Guillem d'Anglesola, qui va donar-la en alou a Raimon de Besora l'11 de gener de 1269; aquest va donar nom a la població i va atorgar una carta pobla el 5 d'abril de 1274, la qual fou modificada per a reduir els censos a pagar, el 26 de febrer del 1310 pel seu fill Raimon de Besora. Guillem de Besora i la seua dona quan feren la donació als pobladors especificaren: “donem tot el terme de la Torre de Vinraví als pobladors que allí hi havien o que després i hauran, de manera que vosaltres i els vostres successors tingueu el dit terme amb les entrades i les eixides, amb les aigües, herbes, rius, pastures, caça i fustes, és a dir muntanyes amb tots els drets i pertinences que de qualsevol manera tinguen que pertànyer”. Formava part de la nomenada Setena de Culla. També fou propietat de les ordres del Temple i de Montesa.
Al poble podem trobar restes de la muralla medieval; també són dignes d'esment:
-
Església de Sant Bartomeu. Aixecada en 1702 aprofitant les restes del castell. Manté les traces de la fortalesa que va ser.
-
Ajuntament. Interès arquitectònic.
-
Torre Madoc. Masia fortificada que segons diu la tradició és d'origen àrab però sembla més adient pensar que seria del XIV-XV.Actualment es troba habitada i en perfecte estat.
-
Castell.
-
Ruïnes d'un magatzem àrab.
-
La Mina. Antiga mina, considerada la major mina de ferro del País Valencià, tot i que també hi extreien quars i altres minerals, reconvertida en Museu Miner.
-
Parc miner del Maestrat. Visites guiades a les mines Victoria i Esperanza, d’on durant les dècades del quaranta als seixanta del segle passat s’extreia mineral de ferro.
L'art culinari de La Torre d'En Besora es veu representat per plats típics com l'olla de poble, carns a la brasa i tot tipus d'embotits casolans. Destaquen les barres i fogasses de pa tradicionals, que continuen elaborant-se amb la fórmula tradicional del forn morú a base de llenya. Es poden degustar els dolços típics on els productes autòctons són la base de nombrosos plats de rebosteria com les ametles garapinyades, "els pastissets", "les coquetes", que es reparteixen en la festivitat de Sant Antoni Abad, o la coca de iogurt, que és les postres típiques en la romeria a Sant Pau.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
TÍRIG
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
|
464 m |
42,3 km2 |
1.569 |
551 |
465 |
Tirijà/ana |
El paratge més conegut és el barranc de la Valltorta on trobem prou mostres de l'Art Rupestre Llevantí (Patrimoni de la Humanitat): les Coves del Civil, dels Cavalls, de Centelles o del Puntal són un bon testimoni; el barranc també ens donarà a conèixer la forma de vida i l'arquitectura rural d'aquestes contrades: sènies, masos i barraques encara s'hi poden trobar arreu, a l'igual que les tan característiques de construccions de pedra en sec.
Com s'ha comentat, es tracta d'un dels municipis amb major riquesa en restes prehistòriques del País i també hi ha jaciments ibers, cartaginesos i romans. Formava part de la batllia de Coves de Vinromà, senyoriu de Balasc d'Alagó (1190-1239). Fou cedit en 1237 a Joan Brusca, el qual donà carta pobla a diverses famílies cristianes el 15 de setembre del 1245, amb unes rendes força elevades. El senyoriu territorial va anar canviant de mans dels Brusca a l' orde de Calatrava, a Artal d'Alagó (¿?-1295), a l' orde del Temple i a la de la de Montesa, a partir del 1319. El 1324 passà a tenir el fur de València i el 1361 se li va cancel·lar la partició de fruits davant la creixent despoblació. En 1374 el mestre de l'orde ratifica la carta pobla de 1245.
L'agricultura de secà: ametler, olivera i cereals, i la ramaderia: ovelles, cabres, porcs i aus constitueixen la base econòmica del poble. Es conserva la tradicional artesania dels cabassos de palmell.
Amb les troballes fetes al barranc s'ha creat el Museu de la Valltorta , que juntament amb l' església del Pilar (segle XVII) i l' ermita de Santa Bàrbara conformen la part més important del patrimoni tirijà. També hi ha les deixalles d'un petit castell absolutament derruït integrades en les cases més antigues del poble.
Acabem la visita a Tírig amb un conill en llanda al forn, i coca amb mel de postres.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
Fotos |
|
|
| ALTITUD |
SUPERFÍCIE |
CENS 1900 |
CENS 2000 |
CENS 2016 |
GENTILICI |
|
668 m |
15,9 km2 |
707 |
183 |
179 |
Vilarí/ina |
La seua superfície està solcada pels barrancs d'En Seguer, la Telleria i de la Frescó, i per la Rambla Carbonera. Les principals altures són la serra de Foies, el Tossal Redó i el Maxorral. De les moltes fonts que adornen el municipi, el paratge més freqüentat és el brollador de La Font del Mas del Senyor. Els vilarins viuen molts dispersos, al poble i als masos: Segarreta, Segarra, Hostal, Romeu, Senyor, Solá, Cogullades, Pallisa, Cap del Moro, etc.
Històricament formava part de la Setena de Culla, senyoriu que des del 1235 va pertànyer a Balasc d'Alagó (1190-1241) i després a Guillem d'Anglesola; son fill, del mateix nom, va donar el lloc el 13 de desembre del 1273 a Bernat de Montpalau i a sa dona, Guillema, i van ser aquesta i son fill Pere de Montpalau els que donaren una carta pobla a Domenec Matamoros, Bernat de Sagarra, Berengari Vilamanya, Bernat Vilamanya, Berengari Gomar, Arnau Igualada, Miquel Rovira, Pere Segarra, Arnau Querol i Gita, muller de Gil Girona i a altres habitants, amb jurisdicció civil i criminal amb el mer i mixt imperi, el 19 de desembre del 1316. Del 1294 al 1312 fou senyoriu de l'orde del Temple, i des del 1319 s'emmarcà en el senyoriu de l'orde de Montesa, encara que la família Montpalau mantenia el domini directe. La improductivitat del seu terreny ha propiciat durant el segle XX una fort emigració vers nuclis industrials, la qual cosa ha produït un important descens demogràfic.
La ramaderia intensiva i el conreu de l'ametler i l'olivera hi són les úniques activitats econòmiques.
L'església de la Purificació de la Verge, del segle XVIII i les quatre pedres que queden del castell moro, dels segles XII i XIII, són les fites arquitectòniques més importants del poble; a més de abundants mostres de les edificacions de pedra en sec, típiques del Maestrat.
|
|
|
Més informació en la xarxa:
|
