joomla visitor


Paco González Ramírez ©

Actualitzada 06.09.17 0:23

Es tracta d'una comarca de 489 km2 bastant plana, amb les úniques elevacions del cap de Santa Pola i la serra de Crevillent, travessada pel Vinalopó en el seu curs baix, que té una zona d'aiguamolls, amb salines, vora la mar. Aquestes condicions del propi terreny i el caràcter desèrtic de les serres que l'envolten (Albatera i Crevillent), així com l'immens palmerar, fan que tots els geògrafs no dubten a qualificar-la com a oasi. El clima és extraordinàriament sec, tot i que les aigües del Vinalopó i del Segura permeten regar l'horta d'Elx mitjançant un complicat sistema de turbines i sèquies. Un detall curiós és que la propietat de l'aigua no és comunal i tots els matins ha de ser subhastada a la plaça de la Troneta d'Elx La comarca té una elevada densitat de població i es troba en continu creixement, ja que atrau la immigració d'Albacete, Múrcia i Andalusia. Elx, la capital de la comarca, és una ciutat fonamentalment industrial en què destaca la del calcer, del cuir i del cautxú; a més de la tèxtil, de la fusta, del paper, l'alimentària, etc. A Crevillent, la tradicional indústria de l'espart i del cànem ha estat superada per la fabricació de catifes de llana. Santa Pola és un centre important per la seua activitat pesquera, per l'explotació de les salines (en l'albufera d'Elx) i també com a centre d'estiueig.

EL BAIX VINALOPÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM

TOPÒNIM OFICIAL

CREVILLENT

Crevillent

ELX

Elx/Elche

GUARDAMAR DEL SEGURA

Guardamar del Segura

SANTA POLA

Santa Pola

CREVILLENT

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2010
GENTILICI
130 m
104,50 km2
10.726
24.690
28.738
Crevilentí/ina

Els crevillentins viuen repartits pels diferents nuclis de població del terme: Crevillent, El Realengo , El Barri de l'Estació, Las Casicas , El Racó dels Pablos , El Barranc de Sant Gaietà i Sant Felip Neri, únic nucli poblacional de la comarca on es parla castellà-murcià.

El terme està cobert pel llentiscle, el coscoll, quelcom de pi, espart i margalló. Hi ha paratges dignes d'esment com ara el Parc de muntanya Sant Gaietà, al peu del cim homònim ( 817 m d'altitud) o la Llacuna del Fondo.

Abundants troballes testimonien el pas de diferents cultures: Calcolític (Les Moreres), Paleolític Superior (La Ratlla del Bubo), ibers (La Penya Negra), romans (La Canyada Joana i part alta del terme municipal); els musulmans l'anomenaren Qirbilyân i foren els fundadors de l'actual Crevillent; durant la dominació àrab fou una important població integrada en el Regne de Múrcia. Els cristians castellans la conquisten en 1244 segons el pactat en el tractat d'Almizra i fan una repoblació força feble, ja que el poder, fins 1318 continuà sota un rais o cabdill moro; amb la revolta dels musulmans castellans del 1264 es produí la intervenció militar de Jaume I (1208-1276) ; el 1304, amb la sentència arbitral de Torrelles, passà, juntament amb tota la zona del Baix Segura, a formar part de la Corona d'Aragó, però fou el 1308 quan Jaume I promulgà la incorporació formal de dites terres al Regne de València; fins el 1324 és entregada com a senyoriu a l'infant Pere; el 1439 és venut a Bernat Requesens; després del matrimoni d'Isabel de Castella (1451-1506) i Ferran d'Aragó (1452-1516) passa al senyoriu dels Gutiérrez de Càrdenas ; la pèrdua dels drets de reialenc d'aquesta vila provocà que els seus habitants s'oposaran violentament a llur nou senyor; aquest solament pogué exercir els seus drets a partir del 1481, i els seus descendents continuaren el senyoriu; en 1521, durant les Germanies, la població es va esvalotar contra el senyor vigent, Dídac de Càrdenas; en els primers anys del segle XVII, la seua població la formaven un total de 400 famílies, de les quals la majoria n'eren de moriscs; així, amb l'expulsió d'aquests el 1609, la seua població es va veure reduïda a la tercera part; durant la guerra de Successió (1705) va prendre partit pel borbó el qual en agraïment li va atorgar el títol de vila.

De l'artesania de l'espart i el junc que proliferava en els segles XIX i XX ha esdevingut la principal activitat econòmica crevillentina: la indústria de la catifa, de què n'hi ha més de 80 fàbriques i de la qual es principal productor a nivell de tot l'estat, amb una producció del 76% del total estatal que és exportada arreu del món.

Altres sectors amb certa importància són el del calcer, la construcció, la fusta el metall i l‘alimentació.

La vila es troba situada al peu de la serra del seu nom on, segons la tradició, visqué un dels roders més famosos del segle XIX, conegut con Jaume el Barbut .

El nucli urbà mostra trames urbanes molt diferenciades, d'una banda el casc antic o barri de la Moreria, de marcat caràcter musulmà i d'altra les típiques coves vivenda i d'altra el modern Crevillent d'edificis actuals.

Del seu patrimoni citarem:

  • Església de la Mare de Déu de Betlem. Del segle XVII. En la seua cripta alberga el Museu Benlliure, que compta, entre d'altres obres, amb set passos processionals de la Setmana Santa encarregats per la família Magro a l'escultor.
  • Museu Arqueològic.
  • El Castell Vell. De probable origen musulmà. Totalment arruïnat, no en queden més que els fonaments i algun tros de murada.
  • Castell i Muralles. Del castell no roman més que l'espai físic que ocupava i de les muralles trossos incorporats a les vivendes actuals.
  • Passeig del Calvari, amb Via Crucis del XVIII.

De les festes de la vila cal destacar la Setmana Santa i els Moros i Cristians.

De la tradició musical local parla la Societat Unió Musical l'antiguitat de la qual es remunta a 1860.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ELX

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
86 m
326,10 km2
27.308
195.791
227.312
Elxà/ana

Elx, a més de ser una de les ciutats més antigues del País i cap de la comarca del Baix Vinalopó, és la tercera ciutat, rere València i Alacant, en nombre d'habitants. La població es concentra fonamentalment a la ciutat però hi ha més nuclis de població com ara: Algoda-Matola, Altabix , Algoros, L'Altet, Atsavares , Asprella, Les Baies, Carrus, Daimes, Derramador, Elx, La Foia, Jubalcoi, Pla de Sant Josep, Maitino, La Marina, La Perleta, Puçol, Torrellano , Vallverda i els Arenals del Sol. Gaudeix també del privilegi de ser l'única ciutat del País amb dues declaracions de Patrimoni de la Humanitat; ambdues immaterials, l'una és el Misteri, drama sacro-líric escrit en valencià que es remunta a 1265 i que es representa cada any el 14 i el 15 d'agost; l'altra El Palmerar, el més extens d'Europa.

Sobre el controvertit tema de la toponímia d'Elx remet el lector a les explicacions de dos documentats comunicants que podeu llegir com a comentaris a aquest article.

L'ampli terme municipal s’estén per una planícia creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge. En l'interior del municipi hi ha el pantà d’Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha l’Hort del Cura, amb la palmera Imperial; el parc natural de Les Salines i el Clot de Galvany important formació dunar que ha merescut la declaració de Paratge Natural Municipal el 21 de gener de 2005.

Quant a la història podem dir que aquesta comença a L'Alcúdia, jaciment situat a dos km del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època ibera la de major esplendor i en la què es talla La Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que hi fundaren la colònia Julia Illici Augusta, en la qual s'encunyava moneda de bronze i fou un important port romà, que es trobava on ara hi ha Santa Pola. Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab. Els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en allò que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; en època de les taifes, pertanyé, adés al regne de Dénia, adés al de Múrcia. La conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a traslladar-se al Raval de Sant Joan i als jueus on ara es troba la parròquia del Salvador. Jaume I (1208-1276) fou qui realment conquistà Elx –en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X (1211-1284) de Castella– als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aquesta comarca tan meridional parle català. En 1304, en acompliment de l'acord de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial perquè va contribuir a desenrotllar un ampli procés de privatització de terres dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergí el 1470, quan la reina Isabel de Castella (1451-1504) va cedir a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx --prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó (1452-116)-- i a més el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. Els segles XVI i XVII van ser conflictius socialment: d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia, al front de les quals anaven el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baixmedieval; d'altra, l'expulsió morisca, que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas , sinó una col·lectivitat que practicava una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada en entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges, notaris, una burgesia de comerciants --bona part de la qual era d'origen estranger--, un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, van ser el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697. L'altre aspecte cridaner del segle es l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle. El XVIII començà marcat pel l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa donà l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que creà la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i alienà erms comunals i propis i torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recuperà el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; des d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant, possibilità l'aparició de noves fortunes i retallà les possibilitats dels estrats més baixos. Aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos; l'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera: el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos, que simplement treballaven a canvi de matèries primeres. El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es començà a importar lona del Principat –Mataró–, la qual fou progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar. Tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera. El breu regnat d'Amadeu I (1845-1890) suposà, en una curta visita a l’aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat. El procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que començà a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis— i patronals –Centro Industria Alpargatera — entre els quals destaca Manel Gómez Valdívia. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1870-1930), a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, batle en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat: clavegueram, escoles, escorxadors , etc.; els obrers, conseqüentment, comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics. En 1903 es coneix la primera vaga a Elx. La II República fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha. per a la seua explotació col·lectivista. La Guerra Civil deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 gràcies a la indústria i es va consolidar entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

L'agricultura, que ha perdut pes últimament, continua sent un sector important, que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers. El turisme, afortunadament no s'ha desenvolupat gaire, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges. El comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos Ciutat d'Elx, el palau ferial IFA i aeroport internacional, a Torrellano. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

El patrimoni, com no pot ser menys en una ciutat amb tanta història, és enorme i d'ell esmentarem:

  • La Vila Murada, recull d'edificis civils i religiosos que compendien la història de la ciutat.
  • La Calaforra . Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmaçònica
  • Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museu Arqueològic Municipal “Alejandro Ramos Folques ”.
  • Ajuntament. Amb llotja gòtica i façana renaixentista. En la torre de la Vetlla hi ha un rellotge amb dos autòmats ( Calendura i Calendureta ).
  • Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
  • Basílica de santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri.
  • Ermita de sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
  • Església de sant Josep. Declarada BIC .
  • L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu que ens acosta a les civilitzacions ibera i romana.
  • Palau de Jorge Juan. Declarat BIC .
  • Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
  • Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
  • Muralles de l'Alcúdia.
  • Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúcia , del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
  • Convent de la Mercé ( o de les Clarises) . Segle XVI.
  • Antic Convent de Santa Llúcia.
  • Pont gòtic de santa Teresa.
  • Torre d'Asprillas . A la partida de Les Baies, fora part d'una casa particular.
  • Torre de Carrús . De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
  • Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.
  • Torre Palombar . Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
  • Torre de l'Hort dels Vaillos . Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
  • Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.
  • Asil d'Ancians
  • Cementeri Vell
  • Ermita de la Mare de Déu del Carme de Matola
  • Ermita de la Mare de Déu del Perpetu Socors de Jubalcoi
  • Ermita de Sant Antoni Abat
  • Ermita de Sant Crispí de Carrús
  • Ermita de Sant Pasqual Bailon del Toscar
  • Ermita de Sant Pere de Torrellano Baix
  • Ermita de Santa Bàrbera de Les Salades
  • Ermita de Santa Marta de La Gàl·lia
  • Ermita del Huerto del Cura
  • Ermita del Sant Àngel de la Guarda de l'Algoda
  • Museu Escolar Agrícola de Pusol

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem, a banda de l'esmentat Misteri, sant i senya de l'oferta cultural de la ciutat:

  • Festival Internacional de Cinema Independent. Que se celebra des de 1978.
  • Festival Medieval d'Elx. Gira en torn a les celebracions del Misteri des de 1990.
  • Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge . Des de 1996.
  • Festival d'Artistes al Carrer "Elx al Carrer"

Acabarem amb els menjars, de què sobreïxen els arrossos --especialment l'arròs amb crosta--, els guisats amb peix, com ara les pipes i “caraises” (bacallà amb nyores), el mújol de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb “terongetes” (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla, i per a acompanyar-los el Cantueso , licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

COMENTARI:

Volia comentar que segons el que he pogut llegir en llibres de la història d'Elx i el que he observat en manuscrits prou antics, el nom "Elig” podria ser menys antic que el de "Elx", que és el que s'ha adoptat per al nom actual en valencià de la Ciutat. He revisat documents del segle XIII on s'esmenta Elx, Eltx i alguna altra variant. Mentre que Elig comença a usar-se en el segle XV segons l'historiador Antonio Ramos Folqués . No obstant, segons l'erudit Ibarra Manzoni, ell mateix diu haver-hi vist nombrosos documents dels anys 1267, 68, 70 i 76 on el nom utilitzat és Elx. Són documents castellans, anteriors als ja comentats que són aragonesos, perquè no oblidem que la primera conquesta cristiana d'Elx va ser castellana. Va ser a partir de 1296 quan Elx va entrar a l'òrbita de la Corona d'Aragó amb la presa del Regne de Múrcia per part de Jaume II (1267-1327), nét de Jaume I. Antonio Ramos Folqués , del qual estic prenent totes aquestes dades, diu que els àrabs van utilitzar els noms d 'Elixe i Elx en els seus escrits. Tenint en compte que aquesta "x" es pronunciava "ch" i que els musulmans van continuar vivint a Elx alguns segles més, no resulta desgavellat creure que els cristians van adoptar aquesta pronunciació per a donar-li nom a la vila, igual que va succeir en tantes altres poblacions valencianes. No necessàriament van ser els àrabs els inventors del nom, sinó que ells igualment van mantenir la pronunciació, adequant-la a la seua grafia, a partir de l'Elice o Elece visigot, l'Illici romà o l' Helike grec o Hèlice iber (tant "c" visigoda o romana com "k" grega es pronuncien "ch", i la "ll" romana és "l" castellana). Aquest assumpte "Elx"-" Elig " és una de les qüestions que s'addueixen a l'hora de donar data a l'aparició al mar de l'arqueta que portava la Imatge de la Mar e de Déu i el "Consueta" del Misteri. Damunt de l'arca hi havia una inscripció que Deia "Soc per a Elig". Pel que de ser aquesta la inscripció original la data d'aparició de la Mar e de Déu hauria de ser molt posterior a 1265, en teoria. No obstant, en el primer document oficial pel qual es declara que Elx passa a la Corona d'Aragó en 1304 i escrit en valencià, s'anomena a la localitat com Elige així que no pot negar-se l'existència d'un possible antecedent. Tenint en compte que els llibres d'Actes del Consell o llibres de protocols notarials per al segle XIV, no han arribat fins als nostres dies, no podem rebutjar al 100 % que la forma " Elig " no fóra usada més o menys sovint abans del segle XV. L'assumpte és tema de debat entre fervorosos devots i fervorosos investigadors i és difícil que hi haja entesa ja que el "Consueta" original va desaparèixer en 1625 i només gràcies a què hi havia una còpia que havia manat realitzar un cavaller membre de la Santa Inquisició hi ha arribat el drama sacre-líric fins als nostres dies. Com veieu no són qüestions de gran rellevància les que conte, sinó petites matisacions que aporten un poquet de llum sobre la història dels nostres pobles.

 I.L.L.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GUARDAMAR DEL SEGURA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
6 m
35,60 km2
2.542
9.326
15.589
Guardamarenc/enca

Els cims més importants --el Montcaio, les Raboses, el Palleret, l'Estany i el Molar-- no ultrapassen els 200 metres, malgrat la qual cosa les vistes que deparen són espectaculars. El tram final del riu Segura i la seua desembocadura, o Gola, configuren un espai natural únic, amb abundant vegetació que facilita la nidificació i estada d'aus aquàtiques com ara la garça reial, la garceta, la camallarga, el martinet, la gavina, el cabussonet, la polla d'aigua, etc.; al llarg de la desembocadura s'han dissenyat camins que permeten arribar fins Oriola o Múrcia a peu o amb bicicleta. Les salines de la Mata i Torrevella –conegudes antigament com les Salines de Guardamar– són un parc natural que també té un elevat valor ecològic per la seua flora i vegetació, i també compta amb una ruta on practicar el senderisme o el cicloturisme, cosa que igualment pot fer-se en una altra ruta (la de les Dunes-- que, al llarg del litoral, ens dóna l'oportunitat de conèixer les magnífiques platges guardamarenques.

"De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar", dita que s'utilitza per remarcar les quatre fites de la nostra llengua, indica que Guardamar és el punt més meridional on es parla català. Els primers indicis de poblament s'han trobat al Cabeço Soler i són del Bronze; després fou la històrica Alone, ciutat portuària fenícia fundada pels masilienses, les deixalles de la qual es troben al jaciment de La Fonteta (segles VIII a VI aC). Del VI al II a C van ser els ibers els que deixaren petjada en L'Oral, L'Escuera i en Cabeço Lucero, on es va trobar la Dama de Guardamar. Hi ha, també iber, un santuari en la part alta del Castell, on hi ha moltes troballes d'escultura i ceràmica. El pas dels romans, entre el segle II aC i el VIII no ha deixat molta memòria. Sí el del musulmans, que li donaren el nom equivalent a l'anterior en llur idioma i l'anomenaren Guardamar, fortificaren la població i fundaren, l'any 944, una ràbita que es considerada la més antiga de l'estat i un dels monuments islàmics més antics del món. Jaume I (1208-1276) li la llevà als moros el 1264 per al seu gendre Alfons X de Castella (1221-1284), el qual en 1271 funda la vila independent de Guardamar a Fur d'Alacant, la qual va ser repoblada amb catalans, que van conviure amb els moros que s'hi quedaren. En 1296 Jaume II (1267-1327) fiu incursions per incorporar-la al regne de València, cosa que esdevingué en 1305 mitjançant els pactes de Torrelles, en què Guardamar passa a ser Vila Reial amb vot en Corts. En la ràtzia efectuada pels moros granadins el 1331, l'objectiu de la qual consistia en atacar Oriola, saquejaren la població i se'n portaren 1.200 captius. Posteriorment, entre 1358 i 1359, durant les guerres contra Castella, Pere I el Cruel (1334-1369) va atacar i incendiar el castell, si bé no abastaria el seu objectiu, en ser destruïdes les seues tropes per un huracà; Pere el Cerimoniós (1319-1387) li lleva al municipi la condició de Vila Reial, i la seua autonomia, en càstig a la seua feble oposició a les tropes castellanes i passa a ser des d'aquell moment una aldea d'Oriola. La nova situació deixà Guardamar en una situació marginal i procliu a ser objecte de corsaris, roders i contrabandistes, circumstància que el rei intentà pal·liar amb una repoblació morisca, que va fracassar. En 1400, Martí I l'Humà (1356-1410) li concedí carta pobla la qual, unida a l'augment del terreny conreable va fer créixer importantment la població. En 1558, per a defensar la vila dels atacs barbarescs, va ser reforçada la muralla. En 1692, després de nombrosos plets amb Oriola i el pagament d'una quantiosa suma, Carles II (1661-1700) rehabilita al municipi el títol de Vila Reial i la representació en les Corts. En la guerra de Successió va prendre partit pels botiflers i va sofrir l'atac i el saqueig dels austriacistes. El XVIII hi fou un segle de creixement basat en l'agricultura, el cardenal Belluga (1662-1743) va comprar 13.000 tafulles del terme de Guardamar per al seu projecte de les Pies Fundacions. En 1770 es va segregar del terme guardamarenc el llogaret de Rojals per constituir-se en municipi independent. A començaments del XIX un xicotet grup de liberals va desembarcar, va ocupar la vila i va proclamar la Constitució de 1812. En 1829 un important terratrèmol va causar varis morts, deixà sense sostre a més de tres mil persones i va destruir la vila medieval, la qual cosa obligà a planificar un nou casc urbà amb el concepte de l'època d'illes de cases formades per carrers rectes i perpendiculars entre si i a la plana litoral i no pas a la zona tradicional del castell, que va ser utilitzat com a pedrera per a les noves cases. En 1923 Alfons XIII (1886-1941) visità la vila per inaugurar la Companyia de Regs de Llevant --de què era principal accionista--, la qual augmentaria la superfície regada del terme municipal. La dècada dels cinquantes saludà els primers balbotejos del turisme que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en el principal motor de creixement urbà i demogràfic ja que, des d'aleshores hi és continua l'arribada d'immigrants.

L'Horta és la terra de cultiu de regadius tradicionals de Guardamar. Està situada en el tram final del curs del riu Segura. Es rega mitjançant un sistema medieval de sèquies, assarbs i escorredors. Es tracta de xicotetes propietats on es cultiven cítrics i hortalisses, la més coneguda de les quals és la famosa nyora de Guardamar, que se seca posteriorment en les dunes, però, com ja hem comentat, el turisme és, a hores d'ara, el dinamitzador de l'economia local. La construcció en franc retrocés i la pesca, de què hi ha una xicoteta flota, i que tradicionalment era important per la captura d'excel·lents llagostins i angules --avui pràcticament extingides-- també diuen la seua en el capítol econòmic. La indústria hi es pràcticament inexistents.

De patrimoni parlant, direm:

  • La Ràbita Califal de les Dunes, que junt Ciutat Fenícia de La Fonteta, veuran reforçada la seua valoració i consolidació gràcies a la intervenció que hi farà el Govern Valencià i que es destinarà a l'excavació, restauració i conservació d'ambdós jaciments, que pertanyen a les cultures islàmica i fenícia respectivament. L'objectiu és fer-les més accessibles i construir-hi un centre d'interpretació.
  • Factoria romana i Ràbita islàmica de la platja del Moncaio .
  • Ciutat Fenícia de La Fonteta. Segles VIII a VI a .C . Una de les ciutats fenícies millor conservades del món occidental. Molt bé conservada.
  • Fortificació fenícia del tossal xicotet. Segles VIII i VII a .C . Xicotet nucli murat.
  • La Dama de Guardamar. Descoberta el 22 de setembre de 1987 en el jaciment arqueològic de Cabeço Lucero, se li calcula una antiguitat de 2.500 anys. Llueix un rodet de pedra amb indumentària semblant a la Dama d'Elx. La restauració va ser força complicada ja que aparegueren molts trossos i molt deteriorats.
  • Castell i muralles. Desapareguts pel terratrèmol de 1829 s'hi ha fet excavacions on s'han trobat deixalles de diferents civilitzacions i s'han rehabilitat alguns elements de l'estructura defensiva, com el Baluard de la Pòlvora i llenços de muralles i torrasses baixes medievals.
  • Assut i molí de sant Antoni. Molí fariner de tracció hidràulica del segle XIV, remodelat en el XVIII i en el XX.
  • Canal i comportes de Regs de Llevant .
  • Casa Forestal de l'Enginyer Mira. Alberga l'Oficina de Turisme i la Casa-Museu de dos guardamarencs il·lustres el doctor Francisco Ribera i l'enginyer Francisco Mira .
  • Pont de ferro. Va substituir en els anys vint del segle passat un més antic de planta barroca.
  • Sènia del Riu Sec. Restaurada, adorna un espai públic.
  • Església parroquial de l'Apòstol Sant Jaume. Neoclàssica, obra de Larramendi de 1845. Conserva alguna obra d'art rescatada de l'antiga, enrunada pel terratrèmol.
  • Ermita Vella del Camp. De 1907.
  • Museu Arqueològic , Etnològic i Paleontològic (MAG) . Amb bona mostra de totes les excavacions que hem comentat.
  • Parc Alfons XIII. 800 hectàrees a la vora de la Mediterrània. En el seu origen, va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils que van ser fixades mitjançant la plantació de diverses espècies vegetals com ara pins, palmeres, xiprers i eucaliptus a partir d'un projecte de repoblació de finals del segle XIX.
  • Parc Reina Sofia. Parc urbà que en les nits d'estiu, acull al seu Auditori espectacles i música dintre el programa “Nits d'Estiu”.
  • Ermita Vella del Camp. 1907
  • Torreta de Guardamar.
  • Monument a la Llengua i a la Cultura Catalanes.

Bassada en la cuina mediterrània i amb ingredients propis del terreny, com ara el peix i els vegetals, la gastronomia guardamarenca ens dóna l'oportunitat de tastar calderetes, arrossos, exquisits el fet amb conill, l'hortolà, o l'arròs amb bacallà; el putxero amb pilotes de Nadal. Típiques de la zona són les salaures de peix.

.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANTA POLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
6 m
58,60 km2
4.100
18.922
34.134
Santapoler/era

El terme és ric en espais naturals, començant per un seguit de platges com ara la de Llevant, Gran Platja, Platja Llisa, Varadero, La Gola o El Pinet; continuant amb els de la Serra de Santa Pola, la Bassa del Molí de la Sal, la cova neolítica de les Aranyes, o dels Frares i, sobre tot, les Salines, declarades Paratge Natural pel govern valencià gràcies a la seua riquesa avícola.

La petjada humana més antiga es troba en el Carabassí: la Cova de les Aranyes. A partir del segle VII aC ja tenim memòria de la instal·lació dels ibers en el poblat conegut com Alone, o Alonai, segons els autors, que significa en grec “mercat de sal” i que va ser destruït sense causes aparents al voltant del segle IV aC. Sempre adscrit a Illice (Elx), en el segle I hi comença l'activitat del Portus Illicitanus, al que els visigots cridaren Puerto Elecem i els moros Shant Bul. El primer document cristià que la cita està datat el 15 de febrer de 1269 i la rebateja com Port de l'Aljub. La pujança d'Elx fa que durant els regnats de Jaume II (1267-1327) i Martí I (1356-1410) el port rebera continus incentius per fomentar el comerç i es començara a acaronar la idea d'instal·lar-hi un nucli de població fix, la qual cosa era molt complicada per la inseguretat de la costa, que obligà a la construcció, aproximadament en 1337, d'una línia defensiva de torres i castells a la qual pertanyen la Torre del Cap de l'Aljub i la de Tabarca. Els conflictes entre els ports d'Elx i Alacant obligaven a intervenir a les autoritats de Barcelona, que exercien el seu senyoriu en un baronia composada per Elx, Crevillent i el Cap de l'Aljub i que acabaren venent-la el 3 de juny de 1473 al rei Joan II (1398-1479). En 1556 es construí el Pueblo Nuevo de Santa Pola ––potser el nom de l'advocació de l'ermita d'algun caseriu––, la qual cosa fa suposar que el nucli originari desaparegué. El 1557 quan regnava Carles I (1661-1700) es va construir el castell d'acord amb el pla reial de defensa de la costa contra els pirates barbarescs, la seua eficàcia va permetre l’ampliació i l’enfortiment. L'expulsió morisca, com a la resta del País Valencià, va afectar greument la demografia i l'economia locals, que, a més a més, en el cas que ens ocupa ja estava tocada per la gran sequera de 1599-1600; del port de Santa Pola eixiren milers de moros expulsats de la seua terra vers els països del nord d'Àfrica. El 1786 el marquès d'Astorga, va cedir-la a la Corona. En 1803 s'inicia l'activitat turística amb la instal·lació a la platja de les casetes de bany, la construcció del centre social El Baño de las Sirenas i àdhuc l'edició d'un ‘Reglamento y Método de vida’ que devien contemplar els visitants. L'11 d'octubre de 1812 Santa Pola s'independitzà d'Elx, però l'abolició de les lleis emanades de les Corts de Cadis va fer que tornaren a unir-se, fins el 23 de juliol de 1835 en què, per Reial Decret, es creà l'Ajuntament de Santa Pola. En 1874 s'ubicà al port la duana d'Alacant. En 1874 Alfons XII (1857-1885) atorga al lloc el títol de Vila. En 1944 va delimitar-se el terme municipal.

En el segle XXI, a l'igual que en els seus orígens, segueix explotant la seua condició portuària la qual cosa li permet basar la seua economia en dos pilars bàsics: la indústria turística i la pesquera. Hi és també molt important la indústria derivada de l'explotació de les salines, que des de sempre ha estat una activitat econòmica fonamental a la zona.

Passem ara al capítol dedicat al patrimoni:

  • Port iber. Muralla, fos i torrassa del segle IV aC.
  • Port romà. Al costat de l'anterior.
  • Vil·la romana El Palmerar. Segle IV. En procés d'excavació per a la seua exposició al públic.
  • Factoria romana de salaons. Segle IV.
  • Castell de Santa Pola. Aixecat en 1557 sobre una antiga torre defensiva. Es troba en bon estat de conservació i allotja actualment l'Ajuntament i el Museu del Mar: Història i Arqueologia.
  • Torre de Carabassí. Segle XVI. Formava part del cinturó defensiu costaner. En estat de ruïna.
  • Torre de les Escaletes, o Torre Pep. Edificada en el XVI sobre una musulmana. Ha perdut part de la corona però l'estat de conservació és acceptable.
  • Torre Talaiola. De 1858, sobre una antiga torre romana. Ha estat modificada per a fer-la servir com far de la vila
  • Torre Tamarit, o Torre Vella. Molt deteriorada.
  • Torre Pinet. En estat ruïnós.
  • Molí de vent de la Calera. Mostra d'arquitectura tradicional d'aquestes contrades aixecat en 1771.
  • Església de la Mare de Déu de l’Assumpció.
  • Capella de la Mare de Déu de Loreto
  • Ermita de la Vinguda de la Mare de Déu. 1911.

Port de pescadors, la seua cuina no pot menys que fer justícia a aqueix fet, així el peix i el marisc estan presents en la majoria dels menús santapolers: arròs a banda, arròs negre, paella de mariscs, arròs amb crosta, arròs i gatet, gaspatxo de mero, calder, guisat de sèpia, etc.
Per als corredors, Santa Pola presenta, des de 1990, una cita ineludible: la Mitja Marató Vila de Santa Pola; possiblement la millor del País Valencià i una de les més importants de l'Estat.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos