|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Actualitzada 18.08.18 8:24 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El relleu d'aquesta comarca, de 271 km2, és bastant pla, tret dels estreps de la Serra d'Espadà i de la Calderona. Està travessada per la conca baixa del riu Palància. El clima és el típic de la Mediterrània, amb hiverns suaus i estius calorosos en la zona litoral, i un poc més fred a la zona interior. Gran part del seu territori es dedica a l'agricultura i bona part d'aquesta als conreus de regadiu (sobretot taronja i altres arbres fruiters: nesprers, cirerers, pereres i pomeres). La comarca se subdivideix en tres subcomarques: La Vall de Segó i La Baronia, ambdues d'interior, en aquesta darrera caldria esmentar Gilet i Estivella com a centres estiuencs, de tota manera totes dues han sofert un procés d'emigració que ha baixat importantment la seua demografia; Morvedre, la comarca litoral, per contra, amb Sagunt, el cap de la comarca, i el Port de Sagunt ha experimentat un fort augment de població en les darreres dècades a causa de la forta industrialització que propiciaren els plans de desenvolupament dels anys cinquanta. El desmantellament d' Altos Hornos de Vizcaya i de la IV Planta Siderúrgica van significar un daltabaix important en l'economia comarcal. |
EL CAMP DE MORVEDRE
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
També coneguda com Albalat de Segart, se situa en una esplanada, al marge esquerre del riu Palància, que creua el terme. Les altures principals són: El Garbí (593 metres), la Mola de Segart (565 metres), la Muntanya Redona o Montalt (427 metres) i altres com el Pic de l'Àguila, Cavall, Saler, Gitano, Palmerar, Buitrera, Cabeç Bord, etc. Al voltant del seu topònim hi ha dues versions ben autoritzades, una, la de Sanchis Guarner, manté que es tracta d'un romanisme, equivalent a Al-pales o Palaz, la qual cosa sustentaria la tesi de que el poble, en temps dels romans, fóra una vila dependent de Sagunt; l'altra, la d'Antoni Chabret i Fraga (1846-1907), afirma que l'origen és àrab i deriva del mot 'balat', que vol dir paviment. Siga com siga, ja es coneix l'existència de l'home vivint en els Pics de les Raboses, Muntanya Redona, Palmerar, etc. uns dotze segles aC. A la partida de l'Aigua Amarga es va descobrir una cova amb pintures rupestres del període Eneolític (2000 anys aC); assentaments de l'Edat de Bronze a la partida de Comediana (1600- 1500 aC); assentaments d'èpoques ibèrica i romana al Tossalet de les Panses (segle I-II). Sèquies de Gausa i Montíver d'origen iber i romà i al piló o Forquetes restes d'una fortalesa medieval. El 1238, Jaume I (1208-1276) va concedir-li-ho a l'abat de Fuenteclara. Posteriorment el va posseir Raimon de Torís i, el 1379, el matrimoni Jofre de Blanes i Margarida Bonastre el compraren i passà a constituir, amb Segart, una baronia. El 1436 Alfons III el Magnànim (1380-1458) vengué a Godofredo de Blanes la jurisdicció criminal, alta i baixa, i el mer i mixt imperi. El 1482 va comprar-la Joan de Custellens de Vilarrasa. Carles V (1500-1558) va confirmar el 1526 l'esmentada jurisdicció a Luís Vilarrasa. Com a conseqüència de la despoblació provocada per l'expulsió dels moriscos el 1611 se li concedí carta de població, amb elevats ingressos per al senyor: un cinquè de les collites. En l'època foral el senyor va litigar amb Sagunt pel dret de la suprema jurisdicció. Els Saavedra, de noble llinatge procedent de Galícia, passaren a Múrcia al segle XVI i al País Valencià al XVIII; arribaren a Albalat pel casament de Lluïsa Carrillo de Villarrasa, senyora d'Albalat i Segart, amb Pere Saavedra. Aquest baró d'Albalat va realitzar molts abusos senyorials per augmentar les seues rendes i possessions fins al 7 de febrer de 1865 que es fa la transacció de pagar 130.000 reials de velló per a que els hereus del baró renunciaren a tots els drets que pogueren tindre sobre els pobles d'Albalat i Segart. L'economia està basada en l'agricultura, principalment en el monocultiu del taronger, i un poc de secà. La resta del terreny són pinedes, matoll i improductiu. Els monuments més interessants són:
De la seua gastronomia destaca l'arròs a la Comediana i el tortell, que és un dolç típic. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància, el qual divideix el terme en dues meitats. El nucli urbà queda a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), laCostera (261 m) i l'anomenada popularment Muntanyeta de l'Ermita (229 m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.
Informació proporcionada per Joan Carles Gomis Corell. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
La seua situació, en la vall del Palància, enclavat entre les serres d’Espadà i Calderona, fan que el terme siga ric en paisatges i molt propici al senderisme amb rutes com ara la dels cinc aljubs que dóna a conèixer aquestes construccions que, si bé van ser reconstruïdes a principis del segle passat, tenen el seu origen en l'època romana. Hi ha també la presa d’Algar que aprofita les aigües del Palància. S’han trobat deixalles d’assentaments ibers i romans. Dels romans hi ha l'aljub conegut com la Regadora, el qual, al parer es trobava dintre d'una vila romana. Durant l'època musulmana, que hi comença sobre l’any 1000, va ser una alqueria. Amb la conquesta, en 1238, passà a mans de Ramon Moret (també citat com Raimundo Morelló), qui va fundar, en les immediacions del veí lloc d'Arguines, un hospital. Moret va cedir-la a l'orde de la Mercè, i aquesta va transformar l'hospital en un convent, que el 1430 va ser assaltat pels moriscs sollevats en tota la zona. A principis del segle XV va tornar a la Corona, la qual, el 1438, va vendre-ho a Francesc Jardí. Lloc de moriscs, fou despoblat amb l’expulsió de 1609 i repoblat el 1610 amb catalans. El 1826, en les guerres carlines, la columna del Serrador va atacar la població i va cremar la collita i part del seu arbrat. La seua economia es basa en l’agricultura, fonamentalment cítrics i nespres. Els monuments més destacats són:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
També Algímia d'Alfara. El poble està situat al peu del Picaio de la Seca i del Picaio de Punta, i a la dreta del riu Palància. La seua situació depara paisatges d'interès com els pics del Picaio (347 metres), Rodeno (399 metres), el Puig de la Capitana (448) i l'Ombria (514) o la font del Brollador, que abasteix d'aigua potable a tot el terme. Menció especial mereix la Via Verda que, aprofitant el traçat dels antics ferrocarrils que portaven els minerals de la Serra Menera (Terol) des d'Ulls Negres a Sagunt, s'estén al llarg de 70 km., donant la possibilitat de gaudir de la natura, passejant o amb la bici, sense l'angoixa del trànsit. La Font del Comte, en plena serra Calderona, abasteix d'aigua potable la població. Poblada des d'abans de la invasió àrab, com ho demostren les troballes de ceràmica ibera i de làpides amb inscripcions llatines en una vila tardoromana dels segles IV i V, la seua fundació és una alqueria musulmana, llengua de la qual procedeix el seu topònim: Al-gimios, "lloc de reunió, mesquita". Després de la conquesta cristiana passà a integrar-se, juntament amb Alfara i Torres Torres en la baronia de Torres Torres. En 1572 obtingué parròquia independent de la de Torres Torres, de la qual era annex. El 22 de setembre de 1609 es decretà l'expulsió de les 160 famílies de moriscs que vivien a les 56 cases que hi havia i Algímia quedà despoblada. Fins el 20 de juliol de 1611 no obtingué nova carta pobla, atorgada pel seu senyor, el comte de Villanueva, de la família dels Vallterra, tot i que està documentat que rebia pobladors cristians des del mateix moment de la despoblació. Durant la Guerra de Successió, el baró de Torres Torres, Pere Vallterra, es va declarar partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria (1685-1740); és a dir, del bàndol maulet. La guerra, la derrota dels maulets i l’existència de nous impostos amb l’arribada dels borbons determinaren una època de penúria en el primer terç del segle. De fet, la construcció de l’ermita d’Algímia (un edifici amb dimensions reduïdes) es va prolongar des de 1708 fins 1713, degut a les penúries econòmiques que es travessaven i que impedien el finançament de la construcció. Hi ha una incipient indústria familiar de prefabricats de formigó i alguns ingressos pel turisme rural, però l'economia local continua basant-se en l'agricultura de secà: garroferes, oliveres, ametlers i raïm, encara que els últims anys creix la de regadiu: tarongers i hortalisses, gràcies a l'obertura de nous pous i l'aportació de la Sèquia Major de Sagunt. Patrimoni:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Està situada al nord-oest de la Vall de Sego amb un terme en el que es troba el barranc d'Argines, que en el passat delimitava les diòcesis de València i Sogorb i avui fa de frontera entre les comarques centrals i les del nord. Un dels paisatges naturals més singular i de major bellesa que podem observar a Benavites es la marjal, inclosa des de 2002 en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana. Al llarg dels segles, la vila ha conegut diversos noms, tots ells variants de l'actual: Benedites, en 1795, així ho va anomenar Cavanilles (1745-1804), també es va escriure Benidites i Benedictes fins a arribar al nom actual. S'hi han trobat inscripcions llatines, la qual cosa demostra el pas del romans. L'origen del poble sembla ser el resultat de l'agrupació de diverses alqueries musulmanes sota el nom d'Ibn-Abidis. Després de la conquesta fou donada per Jaume I (1208-1276) a Bernat Matoses, al qual se li confiscà per infidelitat al rei. En 1394 ho adquireix per compra Bernat Vives de Canyamars. Posteriorment passà a mans del Consell de València, que més tard ho va vendre a la Corona. En 1437 en lloctinent del rei Rodrigo Roiç de Corella, comte d'Almenara i Concentaina era el propietari del senyoriu de Benavites i part de Quartell; més tard transmeté la propietat al seu fill Eximen, sota el senyoriu d'aquests s'ordenà la construcció de la Torre de la Senyoria. El 1619 fou venut a Pere Eixarch de Bellvís. El 1624 fou convertit en comtat i el 1628 en marquesat. Pertanyé a la família Bellvís fins la supressió dels senyorius el 1814. Durant el segle XIX s'afegiren al municipi una sèrie de llocs limítrofs, d'entre els quals destaca l'annexió de Benicalaf el 1856, que va donar lloc a diversos conflictes amb Faura i Benifairó, amb motiu del repartiment de les aigües de reg de la Font. L'economia local la es basa totalment en l'agricultura; tota ella de regadiu, amb la taronja com a producció més important seguida per les hortalisses i els arbres fruiters. La manipulació i comercialització de la taronja configuren altres sectors econòmics importants. El casc antic de la vila de Benavites presenta una bona representació de cases pairals de les poblacions rurals valencianes dels segles XVIII i XIX. Moltes d’elles continuen en ple ús dels seus propietaris. La resta del patrimoni benaviter se concreta en:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Geogràficament se situa en la vall de Segó, que forma amb quatre pobles més: Faura, Quart, Quartell i Benavites, els quals es reguen amb les aigües de la Font de Quart que, al mateix temps, és un paratge d’esbargiment. Molt recomanable la senda local El Tabalet-La Rodana, que en menys de vuit quilòmetres, passa per l'ermita del Bon Succés, diversos aljubs i zones de bosc i cultiu, oferint en tot moment al caminant vistes que abasten la Calderona, la Vall de Sego i, en dies clars, fins i tot, el Montgó o les Columbretes. La fundació de Benifairó és el resultat de la fusió de diverses alqueries musulmanes limítrofes. Des del moment de la conquesta cristiana pertanyé als Vives de Canyamàs; després de l’expulsió dels moriscs romangué despoblat fins el 28 de desembre de 1610 en què s’hi atorgà carta pobla a Joan d’Alpont, baró de Benifairó; després retornà, fins a l’abolició dels senyorius, en 1814, als Vives de Canyamàs. Durant el segle XIX se l'incorporaren els llocs de Quemaló, Els Frares i La Garrofera. El 1884 es va fusionar amb Faura, donant lloc a la Vila de la Unió, fins el 1906, en què es dissolgué i tornà a funcionar com a municipi independent. L’economia, tradicionalment agrícola, es basa en el conreu, manufactura i comercialització dels cítrics. Cal ressenyar el tipisme del casc antic del poble amb abundants mostres de l’arquitectura rústica valenciana. Quant al patrimoni, hi ha:
Els menjars tradicionals són l’olla de dejuni, l’olla de carn i l’arròs al forn. Merescuda anomenada tenen els embotits que es preparen artesanalment i els productes del forn: pastissos de moniato, rotllos de “carats”, coca amb tomaca i coques de ceba i pebrot. Benifairó ha tingut fills rellevants com ara: Lluís Guarner (1902-1986) poeta i assagista, firmant de les Normes de Castelló de 1932, Julian Gómez "Gorkin" (1901-1987), escriptor i periodista, fundador del PCE i del POUM, Vicent Garcés i Queralt (1906-1984), músic que en 1935 guanyà el premi de l'entitat cultural Proa per l'obra Cantiga; va ser un dels compositors signants del Manifest del Grup dels joves, de 1934, aquest col·lectiu, anomenat Grup dels Cinc aspirava a la realització d'un art musical valencià, el seu germà, Joan Garcés i Queralt (1914-2014), músic de dilatada trajectòria que va dirigir destacades formacions com la Unió Musical de Llíria, les Bandes Municipals de Castelló i València, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Lira Saguntina i les societats musicals de Faura, Quartell i Benaguasil (València) amb les quals va estrenar un total de 122 obres o Alonso Sánchez Coello (1531-1588) pintor de cambra de Felip II (1527-1598).
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El topònim prové del llatí Cannetum, canyar, per l’abundància d’aquests que hi havia. Jaume I (1208-1276) després de la conquesta va repoblar amb cristians i va donar aquesta alqueria musulmana als monjos del Puig, aquests van cedir-lo a un cavaller de Sogorb el qual li ho va vendre a Francesc Berenguer. Posteriorment foren les famílies Blanes, Jofre, Vallterra i Saavedra els que ostentaren successivament la titularitat senyorial. En el segle XVII, relata Escolano (1560-1619), estava emmurallat i fortament protegit per una de les cinc companyies que protegien la costa dels atacs pirates. En 1420 el notari saguntí Francesc Berenguer va vincular el senyoriu als seus descendents, condició en què romangué fins la desaparició dels senyorius a l'Estat espanyol. Poble tradicionalment agrícola dedicat al conreu de la taronja ha convertit la seua platja en l’altre motor de l’economia local,. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Situat al bell cor de la serra Calderona, el terme compta amb una gran complexitat en el relleu: xicotetes valls i barrancs en orientacions variades, ràpides pendents que enllacen amb nombroses cimes, una de les quals, El Garbí, de 601 m. d'altitud, es una de les més emblemàtiques de les comarques centrals, ja que constitueix una magnífica talaia sobre tota la comarca del Camp de Morvedre i el golf de València, a la qual es pot accedir amb bicicleta o caminant i parar a refrescar la gola en la font de Barraix; també hi són interessants els paratges de Beselga, el Pla, Linares i la Carrasca. La flora i la fauna mediterrània hi estan suficientment representades. Al terme s'han trobat deixalles d'èpoques prehistòriques: el jaciment de Sabato mostra el pas dels ibers, i l'aqüeducte dels Arcs, el dels romans; la fundació actual, però, és d'origen musulmà i es creu que estigué primerament en el poblet o castell de Beselga. Documentat des de 1248; el primer document referit al terme es del 1376 amb el seu primer senyor conegut, mossèn Guillem Colom. La primera carta pobla d'Estivella, Beselga i Arenes és del 16 de juny de 1382, donada per Guillem Moliner. Fou comprada el 1.501 per Berenguer Martí Torres d'Aguilar després d'haver passat per diverses mans. L'expulsió dels moriscs, en 1609, deixà el lloc gairebé despoblat. En 1610 Jeroni de Monsoriu va concedir nova carta de població. Al casar-se Francesca Monsoriu i Mompalau amb Onofre Escrivà d'Híjar, comte de l'Alcúdia, passà a aquesta família; interrompuda la successió va pertànyer al marquesat de Nules i després als Saavedra. A finals del segle XIX el llogaret annex al castell va romandre definitivament despoblat. L'economia es basa en l'agricultura, fonamentalment de cítrics; s'ha perdut les artesanies de la seda, de les estores fetes a mà i de les pintes de banya de bou. La proximitat a València i la benignitat del seu clima fan d'Estivella un poble d'estiueig i donen alguna importància al sector serveis. Disposa del parc d'esbarjo El Pla dedicat a la multiaventura infantil i d'un xicotet polígon industrial. El patrimoni estivellenc presenta:
Castell de Beselga. D'època musulmana, fou destruït pels agermanats de Morvedre; reeedificat posteriorment per Gracian de Monsoriu i abandonat definitivament en el segle XVII; es troba en estat de ruïna. Bons arrossos, especialment l'arròs amb fesols i naps que es reparteix a tota la població el dia del Sant; bons embotits, bon oli d'oliva i exquisits dolços constitueixen la base la gastronomia local. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó. Després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre. Joan II (1398-1479), en 1473, va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li’n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat i poc després passà als Vives de Canyamars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814. En 1844 Faura va absorbir el lloc de Rumbau i es va fusionar amb Benifairó, de la qual fusió va constituir-se La Vila de La Unió, fins que el 1 906 tornaren a separar-se ambdues poblacions. Durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra. La petitesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle XX, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar. Enclavat en la Vall de Segó, l'economia es basa exclusivament en els cítrics. A poques penes romanen restes visibles de la muralla que s'aixecà en època musulmana i que va ser modificada després de la conquesta. De la resta del patrimoni esmentarem:
Un dels seus fills més coneguts és el pilotari Álvaro Navarro Serra (1973). "Álvaro" que ha segut un dels millors jugadors de la història de la pilota valenciana. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Al terme, enclavat en la subcomarca de la Baronia dintre de la serra Calderona i solcat pel Palància, hi ha tres nuclis de població Gilet, Sant Esperit i La Penya. El paratge més conegut és el de Sant Esperit, però hi ha també cims com El Xocainet (437 m), El Pic de l'Àguila (441 m), La Penya (427 m) i La Creu (325 m) o barrancs com el Xocainet, la Maladitxa o el del Sant Esperit. Per als senderistes hi ha el GR10. Del període que abraça des del Bronze fins el Neolític s’han trobat diferents vestigis: en la cova dels Lladres, un poblat iber; en la font de La Vidriera, un altre poblat iber romanitzat, i en Sant Esperit, pintures rupestres. En un camp proper al poble s’han descobert ruïnes d'una vila romana. El bressol d l’actual Gilet, però, és una alqueria àrab que fou ocupada per Jaume I (1208-1276) i donada a Joan Saragossa i, posteriorment, a Bernat de Palau i, en 1348, a Adam de Paterna. Tornà a la Corona fins que Pere el Cerimoniós (1319-1387), el 15 d'abril de 1375, va donar les terres a Pere Guillem. Maria de Luna, esposa de Martí I l'Humà (1356-1410), va fundar en 1404 el monestir de Sancti Spirit, que fou objectiu de pirates barbarescs, els quals pensaven que posseïa grans tresors. El 7 de març de 1471, Joan II (1398-1479) va empenyorar la jurisdicció de Gilet a Manuel Llançol, en la família del qual romangué fins a l'extinció dels senyorius en el segle XIX. Lloc de moriscs, l'expulsió d'aquests l'any 1609 va suposar-hi un desastre demogràfic i econòmic i va obligar al senyor vigent, Francesc Llançol de Romaní, a donar carta pobla l'any següent a colons provinents de Catalunya, Castella , Aragó, França, Sagunt, Puçol, Morella, Castelló, Ademús, Villar de l'Arquebisbe i Canet d'en Berenguer. En 1806 el marquès de Llançol va alienar terrenys de la devesa de Sant Esperit als agricultors a canvi de rebaixar-les les rendes senyorials del 20 al 5% de la collita; quan va morir Teresa Llançol sense hereus, els seus marmessors van començar a pressionar a la població perquè els pagaren les rendes senyorials, la qual cosa generà un greu conflicte que conduí a mantenir vigents a Gilet almenys fins a l'any 1841, últim de què es té constància, les esmentades rendes. En la guerra del Francès Gilet tingué un paper important en la conquesta del castell de Sagunt, però el convent es convertí en hospital de sang, i obligà els frares a abandonar-lo fins 1813, any en què hi tornaren. L'any 1835, durant les guerres carlistes, el general Cabrera (1806-1877) junt a Carles V (1500-1558) pernoctaren a Gilet; també el guerriller carlista Pascual Cucala va reclutar mossos de Gilet el 16 d'octubre de 1874; com la resta de la comarca Gilet fou fidel a les tropes d' Isabel II (1830-1904). En la guerra de 1936-1939 l'església va sofrir quantioses pèrdues i destrosses. La proximitat a València i Sagunt i l'auge de les segones residències han convertit una economia tradicionalment agrària (taronger sobre tot) en una que es recolza cada dia més en els sectors serveis i en la construcció. Quant al patrimoni citarem:
S'ha de tastar el regirat, dolç típic a base de massa de pa, oli, canyella, sucre i llima ratllada. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El diminut terme s'estén al costat del Palància entre les muntanyes Ponera i Rodana. Els inicis d’aquest poblat es remunten a l’època romana, quedant vestigis d’algunes “viles” (vila d’aristòcrates romans que volien viure fora de la ciutat), ceràmiques i làpides funeràries amb inscripcions llatines que evidencien un xicotet assentament. L'actual població té el seu origen en una alqueria musulmana, que segurament figura amb altre nom en el Llibre del Repartiment. El rei Joan I (1358-1390), en 1389, va vendre a Andreu Aguiló el terç delme i demés drets sobre el lloc. El 27 de maig de 1410 Martí I l'Humà (1356-1410), va concedir a Aguiló el títol de baró de Petrés. Lloc de moriscs de la fillola de Sogorb, va veure com 500 dels seus habitants foren embarcats cap a Orà arran de l'expulsió de 1609, deixant el lloc despoblat. El 13 de maig de 1612 Francesc Ferrer, senyor vigent, va donar carta pobla. El 22 de setembre de 1811 l'ocupació del poble per les tropes del mariscal Suchet (1770-1826) provocà una batalla que es va saldar amb victòria francesa. També a causa de la guerra de la Independència Petrés hagué de donar allotjament a les tropes espanyoles una vegada expulsades les franceses; la qual cosa va suposar un crebant en l'economia del poble. Poble de tradicional economia agrària (cítrics, nespres, garrofa i olivera) veu créixer el sector serveis amb l'arribada en l'estiu d'un bon nombre d'estiuejants. El poble gaudeix d'un ric patrimoni que posa a l'abast del visitant mitjançant la "Ruta Cultural i Històrica Petrès". Així, podem veure entre d'altres monuments:
Joseph Pascual Domingo Buix Lacasa (1759-1811), fill del poble que, en prendre els hàbits va passar a ser Fra Domènec de Petrés, fou un reconegut arquitecte que va realitzar la seua obra fonamentalment a Colòmbia en la qual capital, Bogotà, va signar la catedral. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Quart de les Valls s'integra en la subcomarca de la Vall de Segó, composada per Quart, Quartell, Benifairó de les Valls, Faura i Benavites. A banda de les restes de Benicalaf, despoblat que també pertanyé a la Vall i les muntanyes del Molí de Vent i la Creu, el paratge més conegut és la Font, que a més de regar les terres dels pobles de la Vall i d'Almenara és un lloc d'esbarjo força concorregut. Les activitats més recomanables són el cicloturisme i el senderisme, precisament per als amants d’aquesta última activitat hi ha la Ruta dels Aljubs, un recorregut circular de 15 km, al llarg dels quals es poden visitar quatre d’aquests dipòsits d’aigua, vitals no fa tant de temps per al ramat i les persones encarregades de la seua cura; al costat d’ells hi ha també quatre casetes de pedra seca, totes diferents entre sí, que servien per a preservar els pastors dels fenòmens atmosfèrics i per a guardar l’eina i el material necessari per a fer la seua tasca. També s’hi poden contemplar Les Gerretes, forats naturals de la pedra que, en omplir-se d’aigua de pluja, també es feien servir per abeurar el ramat, i la Cova de la Collita que serví de refugi antiaeri en la guerra. En època romana es denominava Quartum Miliarium per la distància de quatre milles a la ciutat de Sagunt. Després fou una alqueria islàmica que apareix citada en el Llibre el Repartiment com Quarcel. Jaume I (1208-1276) donà, en 1248, terres del lloc a un porter seu anomenat Bartolomé; més endavant fou propietat d'un tal Fabra, a qui se'l va confiscar, i , després de la guerra de la Unió, l'adquirí Roderic Díaz. En el segle XVI pertanyé el senyoriu al comte de Cocentaina i a Lluís Ferrer. Lloc de moriscs de la fillola de Vall d'Uixó, comptava amb 60 focs en el moment de l’expulsió. Va pertànyer als Pròxita, comtes d'Almenara, des del segle XVII, i finalment als comtes de Faura. Fins no fa molt hi havia unes mines d'algeps al poble que s'abandonaren en exhaurir-se. Hortalisses, taronja i les indústries pròpies per a la transformació del cítric constitueixen la base de l'economia local. Els edificis més cridaners són:
Per a menjar l'olla de carn, els inevitables arrossos: en paella, amb bledes, etc., i un bon assortiment de dolços. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
S’ubica en els darrers estreps de la serra d'Espadà i s'integra en la subcomarca de la Vall de Segó, composada per Quart de les Valls, Quartell, Benifairó de les Valls, Faura i Benavites. El paratge més interessant és el Quadro, zona de marjal d'alt interès ecològic i reserva nacional del samaruc. Malgrat trobar-se dintre del Terme General del Saguntum romà i d'haver-s'hi trobat dues inscripcions votives romanes la fundació del lloc és musulmana. La primera menció escrita que tenim es refereix a Quarcel i apareix al Llibre de Repartiment. Entre 1248 i 1300 la veiem com a propietat de la Corona. En 1330 és el seu senyor Guerau Fabra. El 1340 era el porter reial, Bartomeu Fabra, qui posseïa el senyoriu fins el 1349, any en què li fou confiscat el lloc, que fou comprat per Roderic Borja. Després de tornar a la Corona, és Francesc Munyós qui ho va adquirir en 1383, juntament amb Quart. Fins el moment de l'expulsió era un lloc de moriscs pertanyent a la fillola de la Vall d'Uixó. En 1611 Pere Eixarch i Castellví i Gastó Roiç de Corella, comte de Cocentaina, senyors proindiviso de Quartell donaren carta pobla al quasi despoblat lloc. Des d'aleshores fins el 1837, data de l'abolició dels senyorius, encara passà per les mans de Jaume Ferrer, els Pròxita, comtes d'Almenara, i, finalment, dels comtes de Faura. En la guerra de Successió l'alferes reial Jordi Ausoles posà Quartell del bàndol botifler. En 1869 s'adherí a la causa carlista fins i tot amb una milícia armada composada pels veïns del poble. Com a curiositat direm que en 2006 aquest menut municipi valencià va saltar a les primers planes de tota la premsa per haver segut triat com a poble pilot per a l’estudi antropomètric de les dones de l’estat per a la unificació de talles. L'agricultura en primer lloc i el comerç i la indústria en menor mida s'encarreguen de donar riquesa al municipi. Del patrimoni quarteller parlem tot seguit:
L'afició musical dels quartellers ve d'antic com he demostra el fet que en 1826 es va fundar la Unió Musical de Quartell, que és la segona més antiga del País Valencià. Per acabar citarem Josep Polo Bernabé i Borràs (1812-1889), fill il·lustre de Quartell que va dedicar-se a l'obtenció de noves varietats de cítrics i fou en primer en conrear i comercialitzar la mandarina. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El terme municipal conté, a més de 13 km de bones platges de sorra, paratges per a l'esbarjo i l'esport amb contacte amb la natura com ara Les Escales, el Povitxol, Bonilles, la Costa del Volant o Ponera, entre d'altres molts. La població viu repartida majoritàriament entre Sagunt i Port de Sagunt però també hi ha nuclis de població a l'Almarda, el Baladre, la Partida de Gausa i la Partida de Montiver. El topònim Morvedre, que també identifica la ciutat, podria derivar del llatí muri veitere, "murs vells", en referència a l'antiguitat del lloc. Compresa la ciutat dintre de la tribu ibera dels edetans --encara que amb orígens prehistòrics coneguts, sobre tot de l'Edat del Bronze--, adquirí categoria històrica amb l'heroica resistència sostinguda durant vuit mesos davant les tropes cartagineses d'Anníbal (247aC-182aC) que acabà l'any 219 aC amb la destrucció de la ciutat i que donà lloc a la segona guerra púnica entre Roma i Cartago. El 214 aC fou conquistada pels romans Gneu i Publi Escipió i restaurada per Publi Corneli Escipió (236aC-183 aC), fill i nebot dels anteriors. La romanització va ser-hi intensa: els saguntins van obtenir el dret de ciutadania romana; s'hi van emetre monedes d'argent i bronze amb els epígrafs d' Arse i Saguntum, noms ibèric i romà respectivament de la població, la ciutat va créixer i es va proveir d'infraestructures i edificis com ara el teatre un dels més famosos i millor conservats de la Hispània romana, circ, termes, fòrum, ponts, aqüeducte, port, de notòria activitat comercial; nombroses villae rústiques al seu ample territori i les abundants deixalles epigràfiques, ceràmiques i numismàtiques escampades per tot arreu. En el 76 aC hi hagué la batalla entre Quint Sertori (122 aC-76 aC) i Pompeio; a partir d'aquí s'inicià una certa decadència. Des del segle III i fins el VII va sofrir diferents invasions dels pobles bàrbars. La ciutat, però, encara va encunyar monedes d'or trientes durant l'ocupació de València pels bizantins amb el nom Sagunto, sota Sisebut i Gundemar. Van ser els musulmans els que, a partir del VIII, donaren nova nova empenta a la ciutat, amb canvi de nom inclòs: Murbiter, que esdevindria Morvedre amb el pas del temps. L'assentament de nobles llinatges de Sharq al-Andalus (tribu abdarí, famílies dels Aben-Basil i els Arraiaces) donaren moments d'esplendor cultural i benestar material, període fecund manifestat en mesquites, palaus, banys i escoles, així com en una agricultura florent, reflectida en abundants alqueries, un regular comerç i indústries de terrisseria, panses i oli. El Cid (ca 1043-1099) va conquerir-la momentàniament entre 1098 fins la seua mort en 1102, en què tornà a mans àrabs fins el segle XIII en què fou definitivament ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276). A ran de la conquesta cristiana fou nomenada vila reial i obtingué privilegis i franquícies que foren confirmats pels seus successors. Pere IV (1319-1387) fou obligat a firmar el privilegi de la Unió a la vila, per la qual cosa el 1364, després de les guerres amb Pere I de Castella (1334-1369), va declarar-lo carrer de València, arbitrària sentència que fou motiu de constants desavinences amb la ciutat durant tota l'època foral, en què, a més a més hi hagué continus conflictes entre les tres religions que hi convivien: jueus, moros i cristians. A la mort de Martí l'Humà (1356-1410) Morvedre va prendre partit per Ferran d'Antequera (1380-1416), i en el seu terme tingué lloc el 1412 la batalla del Cudolar, que va donar el tron a l'infant castellà, el qual, ja rei, tornà als saguntins (morvedrins) la seua autonomia municipal, encara que Alfons el Magnànim (1380-1458) tornaria a llevar-se-la. El 1448 s'hi celebraren Corts del Regne en l'església de Santa Maria, a causa de la pesta que assolava València. El 1492 el Grau de Morvedre va servir d'embarcador dels jueus “àdhuc els de la pròpia vila“ deportats pels Reis Catòlics. Morvedre jugà un paper destacat en les Germanies, ja que als seus camps es donà, el 1521 la batalla de Morvedre, en la que foren derrotats els agermanats dirigits per Estellés, fet perpetuat per la Creu de la Victòria, encara subsistent. Durant la guerra de Successió, en la qual va prendre partit pel d'Anjou, la vila fou assaltada i saquejada pels dos bàndols contendents. Felip V (1683-1746) va premiar el municipi concedint-li el títol de "Muy Leal" i el poder afegir una flor de lis al seu escut; com a conseqüència del decret de Nova Planta, la població passà a denominar-se oficialment Murviedro. En la guerra del Francès els morvedrins tornaren a donar testimoni de la seua heroïcitat en resistir-se, dirigits pel brigadier Adriani, al setge imposat per Suchet (1770-1826), en aquesta gesta va destacar el guerriller saguntí Josep Romeu i Parres que fou executat el 12 de juny de 1812 en la plaça del Mercat de València després de rebutjar l'indult que l'oferia Josep Bonaparte (1768-1844. Les conteses civils del segle XIX, de pregona repercussió en la vila, no van impedir que, el 1868, el govern provisional de la nació restituís el nom de Sagunto a la població, i que Alfons XII (1857-1885) li concedira el títol de ciutat, en justa correspondència a haver segut el primer poble que el va proclamar rei d'Espanya, el 21 de desembre del 1874, quan el general Martínez Campos (1831-1900) va restituir la institució monàrquica. El final del segle XIX i primeres dècades del XX presenciaren canvis notables en l'economia saguntina: lents en principi per ser de tipus agrícola (canvi del secular conreu del cep i indústries vinícoles a l'intensiu del taronger, i la renovació i regulació jurídica de regs), accelerats més tard els de caire industrial amb la creació de la Compañia Minera de Sierra Menera i posteriorment dels Altos Hornos del Mediterràneo que va propiciar el naixement d'un nucli de població al pla litoral --l'actual Port de Sagunt-- que ha arribat a superar urbanament i demogràfica al nucli històric inicial, per la qual cosa ha demanat en repetides ocasions la independència municipal. El desmantellament en la dècada dels vuitanta d' Altos Hornos suposà un important daltabaix en l'economia del poble i dels seus habitants procedents en gran nombre d'Aragó i Castella que hi arribaren al llarg del segle passat atrets per les possibilitats de futur que presentava la indústria siderúrgica. L'economia es basa principalment en la indústria, de què és un dels municipis més importants del País, ja que a ran de la desaparició dels alts forns va ser declarada zona de preferent localització industrial, i així, hi podem trobar indústries de construcció, química, metal·lúrgia, vidre i alimentació. L'agricultura manté força importància amb garrofera, olivera, vinyet, ametla i, sobre tot, taronja. La magnitud del municipi, però, fa que la major ocupació es trobe en el sector serveis. Quan es parla d'una ciutat tan antiga i tan carregada d'història no cal dir que el seu patrimoni és també molt important, per tant tot seguit farem una relació del saguntí:
La vida cultural també compta amb diverses manifestacions de què citarem: Concurs de Fotografia Turística, Invasió de Titelles, Certamen de Literatura Infantil 'Goma de Nata', Morvedre a la Mar, Morvedre Rock, Festival Europeu de Teatre Grecollatí, Sagunt a Escena, i les mitges maratons de Sagunt i del Port de Sagunt. Quant a les festes hi ha les tradicionals valencianes: Falles, Setmana Santa i Moros i Cristians i les típiques dels barris. Per al remat deixem l'apartat gastronòmic on l'arròs negre, a banda, en paella, amb fesols i naps, etc. és el rei, però també l'olla de carn, el potatge de cigrons, la coca de tomaca, les mandonguilles de carn o d'abadejo; una bona mostra rebostera i l'orxateta amb fartons endolceixen la vida dels saguntins. |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
Hi ha tres nuclis de població, a saber: Segart, La Mallà i El Murtal. Insert en la Serra Calderona i travessat pel Palància, el terme, u dels més muntanyosos del Camp de Morvedre, està solcat pels barrancs de la Font, del Meliquet i de Segart. Les altures més importants són el Puntal de l’Abella, que amb 634 metres és la major altura de la comarca, la Mola i el Prat. Altres paratges dignes d'esment són les nombroses fonts de que destaquen la de Sant Josep i la de Campanar. Té el seu origen en l'època islàmica, a la qual pertany el seu castell. Després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) fiu donació d'ella al bisbe de Vic de qui va passar a mans d'Adam de Paterna; més endavant, Pere el Cerimoniós (1319-1387) va entregar-la a Bernat de Ripax i, posteriorment, passà a pertànyer a Morvedre, del qual es va independitzar el 1535 per a convertir-se en un annex d'Albalat dels Tarongers. Lloc de moriscos (40 focs el 1609) de la fillola de Sogorb, restà despoblat després de l'expulsió a conseqüència de la qual cosa Joan de Vilarrasa, senyor de la baronia d'Albalat i Segart, donà carta de població el 1611 i repoblà amb cristians catalans; el 1846 va aconseguir la independència municipal. A partir del segle XIX s'ha deixat sentir l'emigració devers Sagunt i València. A falta de cap activitat industrial i l’escassa importància de la ramadera, l'agricultura és el motor econòmic del poble: cítrics, ametlers, garroferes, oliveres i vinyet en són els conreus més habituals. Patrimoni:
|
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|
|||||||||||||||
El Palància solca el terme, que s'inserta en la serra Calderona, la superfície es va empinant quan més a l'oest; hi trobem entre molts altres el Cantera (276 metres), el Nevera (725 metres), el Benalta, la Cova de les Rates, la Muntanyeta de la Font de Ton Ferrer o la Pedra Campana. També hi abunden els corrents fluvials, així, a banda del ja esmentat Palància, podríem citar-ne uns quants: l'Aljub dels Botiguers, la Clotxa del Tio Diuardo (o de Baix), la Fonteta de Garcia o la Portella de Piu. Hi existeixen jaciments del Bronze valencià en la partida del Raboser, així com ruïnes d'època romana com el pont conegut com el Pas de Terol. Malgrat això el seu origen pareix ser musulmà. Jaume I (1208-1276) va conquistar-la i, juntament amb Algímia de la Baronia i Alfara de la Baronia, va conformar la baronia de Torres Torres, habitada per moriscs, la qual va ser donada, el 1271, a Beltran de Bellpuig. En 1278 s'estableixeren el límits territorials entre la baronia de Torres Torres, la d'Algar i el convent de Santa Maria d'Arguines. Durant l'edat mitjana els plets amb Sagunt, sobre tot propiciats per l'aprofitament de les aigües de la sèquia Major de Morvedre. El 1445 el senyoriu fou venut per un altre Beltran de Bellpuig a Joan de Vallterra. La sagnia demogràfica de 1609 no va requerir nova carta de poblament al contrari que en la majoria de poblacions morisques valencianes. En el segle XVIII canvià el senyoriu dels Valterra a la família Castellví . L'economia torrestonera desconeix la indústria, compta amb una insignificant ramaderia i es basa absolutament en l'agricultura de secà: garrofera, ametler, vinyet i olivera, i de reguiu: taronger i fruiters. Els edificis més cridaners del poble són:
Restes d'una església del segle XIII. Soterrades fa segles i descobertes en 2007 |
|||||||||||||||
Fotos | |||||||||||||||
|