Paco González Ramírez ©

Actualitzada 15.08.18 14:54

EL COMTAT

AGRES

Si alguna cosa caracteritza el terme d’Agres és l’aigua, amb sistemes de captació i reg ja des d’època àrab. Delimitat pels barrancs del Molí i del Bonell el municipi és ric en fonts; a banda de les del poble, de què ja parlarem, pels voltants podem apagar la set en les de l’Arriero, de l’Alcúdia, de la Pota o de l’Anficoset per nomenar algunes. A més, la seua situació, al cor de la serra de Mariola propicia excursions a peu en totes les direccions: cap al est trobarem el bosc de teixos més meridional d’Europa; cap al nord, la Covalta; vers Alfafara, l’àrea recreativa de Montblanc. Però la més característica és la que, partint del Convent, condueix fins al cim del Montcabrer i la Cava Arquejada, impressionant per les seves dimensions i els arcs nus que sustentaven la coberta de fusta. Les altures més importants són el Contador (1.232 metres), el Portell (1.267 metres) i l’Alt de la Cava (1.040 metres).

D’origen musulmà, hi trobem, però, evidències de poblament d’època eneolítica en les coves del Moro i dels Pilars i, més recents, en els poblats ibers de la Mola, la Covalta i el Peu de l’Àliga; aquesta amb vestigis romans. La vila va ser conquerida per Jaume I (1208-1276) el 1248. La primera donació de cases i terres fou per a la família de Pelegrí Baldoví, encara que quedà en suspens per la revolta d'Al Azraq (1208-1276). El poblament efectiu es dugué a terme l'any 1256 en virtut de la carta pobla que, a instàncies d'en Ximén Pérez d'Arenós, contemplava que els habitants d'Agres tingueren residència personal a Bocairent, és a dir, satisfarien els impostos en l'esmentada població. Durant els primers anys de la seua història el terme pertanyé al rei, el qual anomenava un alcaid per a la defensa i l'administració del castell. En l'any 1389 Joan el Caçador (1350-1396) va vendre Agres i el seu castell al seu majordom, Andreu Guillen Scribe. En la segona meitat del segle XV passà al comte de Cocentaina, Joan Roiç de Corella i, durant el XVI, a la família Calatayud, de Xàtiva. La població d'Agres va romandre vinculada des de l'any 1633 al comtat de Cirat, pel matrimoni de Josep Calatayud amb Damiata Vilarig Carroç. Durant el segle XX va sofrir un decreixement degut a l'emigració dels seus habitants vers a nuclis urbans industrials.

La principal ocupació del poble és l'agricultura, dedicada sobretot al cultiu de l'ametla, la poma i la bresquilla. També hi ha indústria tèxtil, centrada en la fabricació de mantes típiques.

Agres és un poble de cases apinyades i carrers estrets, laberíntics i amb gran pendent (altitud: 700/800 metres. Si caminem per Agres, sempre costera amunt o costera baix, no hem de deixar de beure en les fonts de fresquíssima aigua que hi ha disseminades per tot el poble, com ara, la del Convent, la de Baix, la del Mig, la de la Barxeta, la de Bonell, la Fonteta, la del Raval, o la de l' Assut que és un dels centres de reunió de la gent del poble. També per tot arreu del poble trobem taulells de temàtica religiosa, de molt antic origen.

Els monuments més emblemàtics són:

• Santuari de la Mare de Déu d'Agres, o del Castell o El Convent. Va començar-se a edificar en 1478 al redós del castell musulmà de què queden quatre parets. S'hi accedeix per un camí de xiprers i estacions de Viacrucis i és punt de partida d’interessants excursions a peu per la serra de Mariola.
• Església patronal de Sant Miquel. Es desconeix la data d’erecció però se sap que en 1615 s’hi feren reformes per a pal·liar els efectes d’un terratrèmol i, més recentment en 1960 amb la participació de pintors locals.
• Banyets d’Agres. Balneari construït a les primeries del segle XX en la carretera que mena cap a Muro de l’Alcoi. Estigué en funcionament fins la dècada dels setanta. Actualment es troba en estat d’abandó.
• Torre d’Agres. Torre guaita musulmana de planta quadrangular situada a un quilòmetre del poble. Declarada BIC en 1985.
• Torre Talaia. Declarada BIC per disposició addicional segona de la Llei 16/1985.
• Safareig públic.

La gastronomia típica ofereix plats com la pericana, l'arròs caldós, els gaspatxos i la borreta.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble. Santuari de la Mare de Déu d'Agres

  Bloc País Valencià, poble a poble
• Castillo de Agres
• Gremi de campaners valencians
• Imatges d'Agres
• L'oratge a Agres
• Viquipedia
• Wikipedia

ALCOLEJA

Poble típic de muntanya, es troba molt a prop de l'accident geogràfic més elevat de les comarques del sud: la Serra Aitana. De fet, moltes excursions que recorren esta serra parteixen d'esta localitat. A banda d'Aitana, es pot anar fins a la Font de la Forata, els cims del Partagat i el Port de Tagarina. El seu terme municipal és agrest i s'hi sol practicar la caça i la recol·lecció de bolets a l’hivern.

En els seus orígens fou un poblat morisc, el qual., el 1563, estava integrat per deu famílies. La parròquia es trobava adscrita a la de Penàguila fins que, el 1535, es va separar junt amb Benasau, Benigama, Beniata i Ares del Bosc per a formar la nova parròquia d'Ares. Va ser el 1574 quan Alcoleja es va constituir en parròquia independent. La població, dedicada exclusivament a l'explotació agrícola, ha vist minvar el nombre d'habitants des del 1900, però és en la dècada dels 60 quan abasta els majors índexs d'emigració cap Alcoi i els nuclis industrials més propers. Hui en dia la seua principal activitat productiva és l'agrícola amb l'elaboració d'oli i el conreu de fruiters.

El símbol d'Alcoleja és el palau dels Marquesos de Malferit —que tingueren el senyoriu del poble— del qual sobreïx la torre circular de teulada cònica, de teula mora i escut d'armes nobiliari adossat a la mateixa torre.

Les Festes Majors se celebren la darrera setmana d'agost en honor de Sant Vicent Ferrer i de la Verge dels Desemparats; el moment més important és el Càntic de l'Aurora. Altres festes són les que celebren "Els Fadrins" maig i que consisteix en anar en romeria fins a la pedania de Beniafé el segon diumenge de maig.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Alcoleja
• L'oratge a Alcoleja
• Viquipèdia
• Wikipedia

ALCOSSER DE PLANES

També conegut com Alcosseret. El seu topònim deriva de la veu àrab Al-Quasayr que significa xicoteta fortalesa. Es pot gaudir de bones excursions fins al pantà de Beniarrés o fins a l'empinat Calvari, des d'on es gaudeix d'una magnífica panoràmica de la vall i del curs del riu Serpis.

D'origen musulmà, va ser conquerida a mitjans del s. XIII per Jaume I (1208-1276). Constituïa un important lloc de moriscos, amb 60 cases –uns 270 habitants– l'any 1609, prèviament a la seua expulsió. Els titulars de la baronia de Planes i el comtat de Cocentaina, protagonitzaren diversos conflictes per la vinculació de la seua jurisdicció, que es resolgueren mitjançant la concòrdia del 1677 a favor del comte de Cocentaina, qui mai no havia deixat de percebre les rendes d'Alcosser. Allò va motivar que la vila no disposara d'una carta específica de població i es regira per la de Muro. La seua església va pertànyer a la de Cocentaina i, posteriorment, el 1535 a la de Gaianes, més tard s'independitzà d'aquesta. La població, amb una economia basada en l'agricultura (cirera fonamentalment) ha anat disminuint demogràficament durant els segles XX i XXI.

Pel que toca al patrimoni, hi trobem:

• Església de Sant Josep.
• Castell. En estat ruïnós.
• Calvari.
• La Font. Antiga font i llavador del poble. Lloc de reunió del jovent.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians

  Imatges d'Alcosser de Planes
• L'oratge a Alcosser de Planes
• Viquipèdia
• Wikipedia

ALFAFARA

El municipi està situat a la valleta d’Agres, en plena serra de Mariola. La seua ubicació fa que el terreny estiga poblat de pins, bosc mediterrani i les famoses herbes aromàtiques de la Mariola. Alfafara, a l’igual que la resta de la comarca és un paradís per als senderistes, ple de llocs pintorescs la relació dels quals es fa inesgotable: els Fontanarets, la necròpoli de la Masia del Pou, la Font de Carbonell, les Coves dels Finestres (excavades en una penya de paret vertical), el Molí Rupestre del Pantanet (de l’època medieval), la Font del Tarragó, la Cova de la Font, la Font del Sagristà, la Cava del Portín, la Cava de Don Miquel (antic pou de recollida de neu), la Font de l'Assut, la Cova del Bolumini o el Cabeço de Serrelles (llocs on s’han trobat vestigis prehistòrics).

Hi ha constància que els primers pobladors eren ibers per les deixalles trobades a Cabeç de Mariola o de la Cova, Cabec de Serrelles, Cabeç de les Monserraes, Lloma de Carbonell i la Cova Bolumini. Hi ha també una necròpoli amb tombes excavades en la roca a les proximitats de la masia del Pou. Fou un lloc musulmà com ho demostra el seu nom àrab 'alfawara' que significa font o brollador i que, probablement fa referència a la Penya del Xorro, salt d’aigua que cau amb força en èpoques de pluja. Després de la conquesta de Biar el lloc se li concedí en senyoriu a Ximén Pérez d’Oriz, en 1250, i posteriorment –1292– fou venut a Pere d’Artes. L’any 1370, Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), la incorporà, mitjançant venda, a la Universitat de Bocairent de la qual es va separar el 1632 amb la concessió, per part de Felip IV (1606-1665) del títol d'Universitat d’Alfafara. Fins el 1707 pertanyia a la Governació de Xàtiva i fins 1833 a la de Montesa. ha sofert una baixada demogràfica al llarg del segle XX motivada per la proximitat de Bocairent, Banyeres, Ontinyent o Alcoi, potents centres industrials.

Alfafara, malgrat la recent modernització de la seua indústria tèxtil, d'un marcat tarannà artesanal, viu fonamentalment de l’agricultura: cereals, llegums, vinya i, principalment, olivera.

Els únics monuments a mencionar són l’església romànica de la Transfiguració del Senyor, l'ermita de Sant Antoni i la de Nostra Senyora de la Llum.

La gastronomia també mereix el seu apartat: plats contundents en què s’utilitza la principal producció: l’oli, i que es coneixen com a “mulladors”. La pericana, l’espencat, la borreta, la sang amb ceba, el putxero de pilotes o fassedures, l’arròs en diverses varietats. També bons dolços a base de farina i ametla. I, sobre tot, l’herbero, licor que es fa en tota la comarca a partir de les nombroses varietats de plantes medicinals i aromàtiques i que cadascú barreja al seu gust.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Alfafara
• L'oratge a Alfafara
• Viquipedia
• Wikipedia

ALMUDAINA

S'enclava en les vessants de la serra de l'Almudaina, entre les valls de Planes i de Seta, amb un relleu molt suau i amb l'alt de la Caseta de la Neu com a fita màxima.

El seu topònim, a l'igual que el poble, és d'origen àrab i significa xicoteta ciutat. Fou lloc de moriscs adscrit a la baronia de Planes. El 1534 fou incorporada a la rectoria de Catamarruc; el 1574, amb una població de 140 moriscs, va erigir-se en parròquia independent juntament amb l'annex de Benialfaquí, encara que aquesta situació no fou definitiva fins 1619, deu anys després del despoblament sofert pel decret d'expulsió.

El seu monument més important és la Torre Almudaina, de planta quadrada. Molt deteriorada però encara recuperable. Degué fer funcions de guaita i defensa. Està declarada BIC. També hi ha l' ermita del Santíssim Crist del Socors i l' església de sant Bartomeu.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Almudaina
• L'oratge a Almudaina
• Vikipedia
• Wikipedia

BALONES

Ubicat en la vall de Seta, en el vessant meridional de la serra d'Almudaina, front als Frares de la Serrella, al seu terme hi ha les coves de sant Francesc, el tossal de la Creu o Llometa (900 m) i el jaciment ibèric de Pitxòcol com a paratges més pintorescs.

S'han trobat importants restes ibèriques a la partida de Pixòcol, entre elles les Bitxes de Balones, exposades al Museu de Prehistória de València. L'origen però és musulmà. Jaume I (1208-1276) després de la conquesta va mantenir la població morisca. Es va integrar en el marquesat de Guadalest i pertanyé a la parròquia de la Vall de Seta. A principis del segle passat va sofrir una important minva demogràfica per l'emigració cap a França i en la dècada dels cinquanta cap als nuclis industrials propers com ara Alcoi.

La seua economia es basa en l'agricultura de secà, olivera i ametla.

La població es conserva amb l'encant dels xicotetes pobles amb les seues cases blanques i restes de les muralles àrabs. El seu patrimoni es concreta en:

• Església barroca de sant Francesc d'Asís. Segles XVIII-XIX.
• Castell de Seta. Menut castell de guaita del qual romanen nombrosos elements malgrat trobar-se en ruïna absoluta.

De la seua gastronomia, la coca amb pebrera i tomaca.

Més informació en la xarxa:

• Bitxa de Balones
• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Balones
• L'oratge a Balones
• Viquipedia
• Wikipedia

BENASAU

Ubicat en un terreny molt esquerp, compta amb paratges com Ares del Bosc, despoblat morisc o el naixement del riu Frainós. Altres excursions són les que, per la Serra Serrella, ens acosten fins la Coveta de les Tres Creus o a la Fonteta Picó.

Població d'origen musulmà. Fou ocupada a mitjans del segle XIII per Jaume I (1208-1276), qui va mantenir la població àrab. En aquella època degué estar emmurallada, encara que no ens ha arribat cap resta de la suposada muralla. Amb la revolta d'Al Azraq (1208-1276) i la subsegüent expulsió, gairebé es va despoblar. A partir del 1535 entrà a formar part de la rectoria d'Alcoleja, de la qual es va separar posteriorment. La població ha minvat contínuament per l'emigració vers els nuclis industrials més propers com Alcoi i Cocentaina.

El seu patrimoni es concreta en:

• Església de sant Pere. Del segle XVIII, restaurada recentment.
• La Torre del Palau dels barons de Finestrat. És l'única construcció que roman del que segurament fou un palau fortificat.
• Ermita de santa Maria dels Àngels d'Ares. Segles XVII-XVIII.

El seu plat típic és la pericana.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benasau
• L'oratge a Benasau
• Viquipedia
• Wikipedia

BENIARRÉS

Al seu terme es troba la Cova de l'Or, situada al vessant meridional de la serra del Benicadell, és un jaciment clau per a la investigació i el coneixement del Neolític valencià. Datades en 5600 aC, foren descobertes en 1933, i en les diferents campanyes arqueològiques realitzades s'hi han trobat ceràmiques decorades i cereals carbonitzats que han permès situar l’horitzó inicial de l’agricultura i la ramaderia a la península Ibèrica. També és interessant la visita al pantà que du el seu nom; la cova dels Nous Forats i el barranc de l'Encantat i la microreserva de flora de l'Alt de Senabre.

Poble d'origen musulmà, també anomenat al llarg dels temps Benafarrez, Benarraes, Benarés, Beniarraez, fou conquistat per Jaume I (1208-1276) l'any 1253 i va estar integrat per moriscs fins l'any 1609, en què van ser expulsats. Fou senyoriu de Beni Arràez -que donà nom al poble--, musulmà convertit al cristianisme amb el nom d'Almudino, el qual, per deutes, perdé el lloc en favor de Ponç Guillem de Vilafranca, qui va apropiar-se'l sense esperar sentència del Justícia, per la qual cosa Jaume I va ordenar-li que el restituís al seu senyor. Depengué jurisdiccionalment del castell de Perpuxent, que fou concedit a Gil Garcés d'Azagra el 1259 per part de Jaume I, davant la primera revolta d'Al Azraq (1208-1276); posteriorment passà a diversos senyors cristians i a l'orde de Montesa. Des de principis del segle XX es produeix un increment de la població, i en les dècades dels 50-60 descendeix notòriament degut a una gran emigració cap a França en acabar la construcció del pantà; en els anys 70 s'estabilitza.

L'agricultura que propicia el Serpis i la indústria de Cocentaina i Muro de l'Alcoi són els pilars de la seua economia.

Patrimoni històric:

• Església de Sant Pere apòstol, edificada el segle passat sobre una antiga construcció gòtica.
• Ermita del sant Crist dels Afligits, a la qual s'arriba després de pujar un elevat calvari.

Més informació en la xarxa:

BENILLOBA

Al terme es troba l'Aitana que amb els seus 1.558 m. és la major altura de les comarques del sud del País. També són interessants els paratges del Salt, La Creueta, els Tolls del riu Frainós, on apareixen restes d'un aqüeducte musulmà i de dos antics molins fariners.

L’origen del poble està en una antiga alqueria musulmana que, en 1317, pertanyia a Bernat de Cruïlles. En 1357 l’infant castellà Ferran atacà la població i fou rebutjat pels habitants que es van fer forts al recinte emmurallat. Fins a les primeries del XVI va pertànyer a la parròquia de Penàguila. En el moment de l’expulsió comptava amb uns 1485 habitants moriscs. En 1611 els comtes d’Aranda li donaren la segona carta pobla. En 1757 el senyoriu de Benilloba entrà en la casa de Revillagigedo; aquests comtes no ho desvincularen, malgrat les disposicions desvinculadores de 1820, fins l'any 1955, any en què cediren, veneren i transferiren els drets senyorials subsistents a un particular. Actualment, com a cas excepcional al País Valencià, segueix vigent el senyoriu de Benilloba.

Gràcies a la indústria tèxtil l’economia de Benilloba és de les més pròsperes de la comarca.

Del seu patrimoni:

• Església de la Nativitat.
• Casa Fortalesa. Fou palau dels comtes de Revillagigedos el XIX conservava una torre; avui només romanen la porta principal i vestigis de tipus islàmic.
• Taulells ceràmics arreu del poble.
• Ruïnes del Molí del Salt. Segle XVIII.
• Ruïnes del Molí de paper. Segle XIX.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benilloba
• L'oratge a Benilloba
• Viquipèdia
• Wikipedia

BENILLUP

Benillup es troba al centre de la vall de Travadell, al peu de la Serra d'Almudaina, sota la Penya Redona, voltat pels barrancs de Caraita i del Sofre, que són afluents del riu Serpis o riu d'Alcoi. Hi ha bones ocasions per fer excursions i senderisme com ara: la font del Molí, la de Salines, el barranc de la Font Vella i el del Sofre.
La seua toponímia correspon a l’àrab i significa "fill del llop". La població té el seu origen en una antiga alqueria musulmana. Conquistada pels cristians a mitjans del segle XIII, va seguir sent lloc de moriscs amb un total de 37 famílies el 1609, moment de l’expulsió. Des de l'any 1574 l'església parroquial estigué annexa a la de Benimarfull. Va pertànyer a la família Fenollar en el segle XVII, i posteriorment el senyoriu fou possessió del comte de Ròtova.
La seua economia és agrícola. S’hi produeixen cireres de la denominació d’origen "Montaña de Alicante".
El casc urbà és petit i molt bé conservat. L’única referència monumental que hi ha és l’església de la Mare de Déu del Rosari, edificada el segle XVI.
Les especialitats gastronòmiques autòctones es basen en el dolç: sopà, figues fregides i sequillos.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benillup
• L'oratge a Benillup
• Viquipèdia
• Wikipedia

BENIMARFULL

El terme, situat a la vall de Travadell, està solcat pels barrancs del Sofre, Benimarfull i L’Albacar, tots tres afluents del Serpis. A destacar les fonts del Tossal, de L’Albacar i del Sofre.

El topònim Benimarfull, evidentment àrab, significaria "fill de la font (o del brollador) amarga" i ens indica la procedència musulmana del lloc. En aqueixa època pertanyia al regne de Dénia, sota el regnat d’Al-Azraq (1208-1276). Després de la conquesta passà a ser propietat de Teresa Gil de Vidaura. Posteriorment el seu senyor fou l’almirall Roger de Llúria (1250-1305); a la seua mort pasàa a la seua vídua, Saurina d’Entença i, en 1325, a la seua filla Margarida Llúria d’Entença. Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1336-1387) retornà a la Corona. En 1409, amb la resta de la vall de Travadell, passà a ser propietat de Fadric de Lluna. Alfons V el Magnànim (1396-1458) ocupà totes les propietats d’aquest senyor, com a recompensa per haver recolzat els castellans en la guerra de 1429, i les dona a la família Ruiz de Lihori. Per matrimoni passà a ser propietat del senyoriu de Guadalest, propietat d’Alfons Folch de Cardona i Fajardo; senyoriu que el segle XVII, sota Sanxo de Cardona, rep el títol de marquesat. En 1574 el patriarca Joan de Ribera (1532-1611) manà crear la rectoria de moriscs Benimarfull-Benillup, el document de creació de la qual és el primer on apareix el topònim Benimarfull. En 1609, com a conseqüència de l’expulsió morisca, romangué totalment deshabitada. El 13 d’agost de 1611 el quart marqués de Guadalest, Sanxo Ruiz de Lihori Folch Borja i Cardona atorgà carta pobla a quatre famílies cristianes. En 1663 la parròquia se separà de Benillup. En 1709 la desfeta d’Almansa deixà com senyor al marqués d’ Ariza. En 1847, aprofitant un brollador d’aigües sulfuroses, s’inaugurà el balneari de la Font de Santa Anna que va funcionar fins 1936.

L’economia, fonamentalment agrícola, es basa en el conreu del secà: cirera per a la Denominació d’origen "Montaña de Alicante" i oliva per a la Denominació d’origen "Aceite virgen de oliva Mariola".

L’església de Santa Anna, de 1663, blanca, amb esvelt campanar i Museu Parroquial és el seu únic monument històric.

El pare Lluís Fullana i Mira (1871-1948) fou un gramàtic, erudit i religiós nascut a Benimarfull. Els seus primers estudis lingüístics defensaven la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: ‘La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana’ (1905), ‘Ullada general a la morfologia catalana’ (1908), o ‘Característiques catalanes usades en lo Reine de València’, (1907). Però amb el pas del temps va anar canviant la seua postura fins editar una gramàtica valenciana pròpia diferent a la de Pompeu Fabra (1868-1948). A pesar d’això fou un dels primers a signar les Normes de Castelló de 1932, en què es normativitzava la unitat de la llengua, per a un any després tornar a editar la seua ortografia secessionista. Després de la Guerra Civil tornà a reeditar la seua gramàtica valenciana, aquesta vegada sota el patrocini de Francesc Ferrer i Pastor (1918-2000) i adaptada a les Normes de Castelló. En l’àmbit religiós fundà el Convent de Franciscans de Sant Llorenç i fou confessor de la reina Maria Cristina (1858-1929).

Més informació en la xarxa:

BENIMASSOT

Per la seua privilegiada situació paisatgística és conegut com "la balconada de la Serrella". El terme ofereix interessants excursions, com ara: les formacions rocoses conegudes com els Frares, el Tossal Blanc, el penyal de Cantacuc, el barranc de Malafí, l’abric de l’Esmolaora i les Coves Roges, aquestes dues darreres amb mostres d’art rupestre.

Dues escultures iberes trobades en 1986 suggereixen l’existència d’un assentament d’aquesta època. L’origen de la població, però, és musulmà. Després de la conquesta va mantenir la població morisca que, en el moment de l’expulsió (1609), era de 18 famílies. Al llarg de la història ha sofert contínues cessions de propietat; així, ha pertangut a l’almirall Roger de Llúria (1250-1305), al comte de Terranova, en temps de Pere el Cerimoniós (1319-1387) i Martí l’Humà (1356-1410) a la Corona, a Fadric de Luna, de nou a la corona amb Alfons el Magnànim (1396-1458), als Cardona, marquesos de Guadalest i als Ariza. Fins l’any 1953, en què s’independitzà de la de Fageca, no va tenir parròquia independent.

L’economia és exclusivament agrícola.

El casc urbà, al que s’accedeix a través d’un túnel, manté el tipisme àrab de carrers blancs, empinats i costeruts amb els balcons plens de macetes florides. Monumentalment, tan sols, l’església de la Puríssima Concepció, del XVII. També paga la pena la pujada al Calvari.

De la seua gastronomia citarem: el putxero amb pilotes de dacsa, l’arròs al forn i les coquetes fregides.

Les xamel·les són torxes d’espígol que els veïns han arreplegat al barranc de Malafí i mestres torxers han trenat per a que la Nit de Nadal els xiquets i els joves les passegen enceses arreu del poble, inundant-lo amb la seua aroma i la seua llum. És un costum d’antiguitat desconeguda però molt arrelat al poble ja que, a banda de celebrar l’entrada en el solstici d’hivern i el naixement de Crist, se li atribueixen virtuts esotèriques com ara la purificació del poble, l’allunyament de les influències negatives i l’eixida de les tenebres.

Més informació en la xarxa:

COCENTAINA

Cocentaina és la capital de la comarca del Comtat i, encara que fonamentalment la població es concentra al casc antic, hi ha els següents nuclis de població: Alcúdia, Algars, de Benifloret, Estació Nord, Gormaig, Penella i Poble Nou de Sant Rafel. Els seus veïns també són coneguts amb el malnom de socarrats com a record de la conquesta cristiana i els successius aixecaments mudèjars.

Situada a la vora del Serpis, en els vessants de la Mariola, la seua principal altura és l'emblemàtic Montcabrer (1390 m). Amb aquesta presentació es pot suposar que el terme és ric en llocs d'esbarjo, senderisme, muntanyisme, etc.

És un dels municipis del País Valencià amb més troballes prehistòriques. S'hi han trobat deixalles del Musteriense, del Neolític, del Bronze, dels romans i dels àrabs, que van ser els fundadors de l'actual Cocentaina. Després de ser conquistada el 1248 per Jaume I (1208-1276), la vila i la seua comarca es van veure atacades pel cabdill Al-Azraq (1208-1276) el 1252 i el 1258 per la qual cosa s'hagué de fortificar en diferents ocasions; el domini efectiu sobre la vila no es produí, nogensmenys, fins la rendició d'un nou focus de resistència capitanejat per Al-Azraq el 1276. Fins 1291, en què és cedida a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305), roman en mans de la Corona, sota la família Llúria resta fins 1442; aqueix any Alfons el Magnànim (1396-1458) va fer donació de la vila, de la seua extensa comarca i de la seua abundant població mudèjar a Ximén Pérez de Corella qui, a més a més, rebé el títol de comte. Des d’aleshores la ciutat va ser coneguda com a Ciutat Comtal. Una equilibrada economia agrària, combinació de regadiu i secà, i la imponent força de treball de la seua població morisca fonamentaren l'auge de Cocentaina durant el segle XVI; en vespres de l'expulsió dels moriscs la vila comptaria, si fa no fa,  amb una població composta per prop de 2.000 cristians vells i poc més de 1.000 moriscs residents a la seua aljama. Resulta fàcil, doncs, comprendre el fort impacte que l'estranyament dels moriscs, decretat el 1609, tingué per a Cocentaina i per a la comarca. El segle XVIII és de recuperació econòmica. En 1805 el senyoriu passa als ducs de Medinaceli; durant el XIX continua augmentant-se la superfície conreada i comença a sorgir una tímida indústria tèxtil, influïda per la proximitat d'Alcoi, i amb ella una xicoteta xarxa de indústries menudes i comerços; en la dècada dels seixantes del segle passat hi arribà un important contingent d'immigrants castellans.

La principal producció agrícola és l'oliva, de què s'extrau un bon oli, comercialitzat amb el nom “Oli d'Or”. També ametla, fruites i hortalisses, sens oblidar les herbes aromàtiques i medicinals de la serra de Mariola. La indústria predominant és la tèxtil; altres dignes d'esment: el cartró i el plàstic. El sector comercial i la construcció completen l'apartat econòmic.

Compta també amb extensió de la Universitat d'Alacant.

La passejada per Cocentaina evoca èpoques anteriors, el casc urbà conserva bona cosa de cases i palaus medievals i el Raval ofereix el record dels àrabs amb els seus carrers i atzucacs blancs, estrets, torts i costeruts; arreu del poble podem trobar una de les col·leccions de taulellets devocionals del XVIII del País Valencià. Els monuments més representatius són:

• Palau Comtal. Del segle XVI, barreja de gòtic i renaixement, fou bastit sobre un palau musulmà del segle XII. El seu interior conserva importants obres d'art, entre elles un retaule atribuït a Jacomart (1413-1461). És propietat municipal i alberga dependències municipals com ara la biblioteca i l'arxiu. La seua conservació és prou bona.
• Convent de Franciscans. Bastit en 1571 sobre una antiga ermita. També conserva interessants obres d'art i, a la porta, una creu gòtica de pedra.
• Convent i monestir de la Verge del Miracle. Aixecat a partir de 1656, ocupa part del Palau, i, entre d'altres obres d'art, conserva una taula gòtica, el reclinatori del comte i una icona bizantina.
• Església del Salvador. Edificada en el segle XVI, al Raval, sobre la mesquita. Conserva un sòcol de taulell del segle XVIII i molts més detalls decoratius.
• Església de Santa Maria. Original del segle XIII, ha sofert diverses modificacions i afegits, l'últim en 1853. Conserva també important tresor artístic.
• Ermita de sant Cristòfol. Segle XV.
• Ermita de santa Bàrbara.
• Església de Sant Pere de l'Alcúdia.
• Castell de Cocentaina. En el cim de Sant Cristòfol (750 m). Musulmà, dels segles X-XI. Destruït en 1303, conserva restes de torres i murades. La torre major, de planta quadrada, ha estat recentment restaurada.
• Muralles i torres. Pràcticament inexistents, les poques restes que n'hi ha estan integrades en les cases actuals. Només es conserven els portals de Xàtiva, Sant Jaume i el d'Alcoi.
• Castell de Penella. Segle XIII. En ruïnes, tan sols conserva una grandiosa torre major.
• Casa Museu del Comtat del Centre d'Estudis Contestans. Amb àmplia informació sobre l'elaboració tradicional del vi, l'oli i la farina.
• Casa del Fester. Amb tot allò relatiu als Moros i Cristians.

A banda dels Moros i Cristians, Cocentaina compta amb altres festes, com ara la dels Nanos, que es celebra en març al Raval i consisteix a exposar als carrers figures fetes pels veïns en què es fa crítica de l'Ajuntament i d'algun que altre veí.

L'1 de novembre se celebra la Fira de Tots els Sants (pot ser la més important de tota la nostra geografia), enorme manifestació popular que té el seu origen en el privilegi que en maig de 1346  va atorgar Pere IV el Cerimoniós (1319-1387).

Els aperitius: tostons, roviols, avellanencs amb tomaca, sangueta; els menjars de taula: fassedures de dacsa, mentirons, pericana, espencat de bacallà, olleta, borreta, arròs caldós, paella de sabater, arròs amb conill, coca de dacsa, olleta de penques i bledes, arròs al forn amb trossets, garronets; les postres: mantegades, genaros, carquinyols, paciències, pastisset de moniato, d'ametla; begudes típiques: herbero, salvieta, mentira, agua limón negre, infusions d'herbes de la Mariola, cafè licor, són una bona mostra de la rica gastronomia contestana.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià poble a poble
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Fira de Cocentaina
• Gremi de Campaners Valencians
• L'oratge a Cocentaina
• Viquipèdia
• Web Oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia

FAGECA

El municipi es troba situat a la serra Alfaro, aspra i de formes calcàries que s'alça en la Vall de Seta. S'hi poden fer excursions a la serra, al Pla de la Casa (1378 m), o a la Serrella.

El topònim Fageca prové de la paraula faig, arbre que en un altre temps era molt comú en aquesta zona. La primera mostra de poblament la hi trobem en la cova Bernat, on s’ha trobat un conjunt d’atifells presumptament utilitzats per caçadors, i pintures del denominat estil esquemàtic. Als Brovalets hi ha restes de ceràmica ibera. Dels romans, escassament una moneda al Cap del Pla. Lloc de moriscs, que després de la conquesta fou atorgat als marquesos de Guadalest. En 1574 fou erigit en parròquia amb l'annex de les de Famorca i de Benimassot fins mitjans del segle passat. En 1609 comptava amb 34 famílies que es van rebel·lar contra el decret d'expulsió; posteriorment fou repoblat amb mallorquins. Al llarg del segle XX, la població dependent econòmicament d'una agricultura de secà, ha emigrat cap a nuclis industrials propers com ara Alcoi.

L’economia és agrícola amb producció de fruiters, ametlers i oliveres, que s'organitzen en forma de bancals.

El poble, molt menut, comptava fins fa pocs anys, al bell centre de la plaça, amb un om centenari que constitueix el seu símbol. El seu tronc sec s’ha traslladat a l’avinguda Alcoi. Del seu patrimoni podem destacar:

• Església de l'Esperit Sant. 1574. La més antiga de la vall.
• El cementeri més alt de les comarques del sud.
• Restes de la torre del Pla de la Casa i del castell de la Font del Cuquero. Segles XI i XIII,

Si passeu per Fageca podreu menjar guisat de cigrons, olleta, minxos i, amb el cafè, rotllos d'aiguardent.

Més informació en la xarxa:

FAMORCA

El terme s'ubica en la Vall de Seta, entre la serra de la Serrella i la d'Alfaro. La superfície del terme és muntanyosa: la Serrella (1.323m) i els vèrtexs geodèsics de Carboneras (1096m) al nord i Les Mellaes (925m) al sud. Hi circulen els barrancs del Pouet i d'Olvis, que aflueixen al riu Boleti. Els paratges més cridaners són els corrals de la Cova, la font de l'Anouer o les pintures rupestres del Morro de l'Asdarbalet.

De fundació musulmana, formà part, després de la conquesta cristiana, de la baronia de Guadalest, que se li va concedir a Huc de Cardona; recaigué, per herència materna, al besnét d'aquest, Sanxo de Cardona, almirall d'Aragó, que obtingué el títol del marquès del mateix nom el 1542. Posteriorment passà als Palafox, marquesos d'Ariza, i als Arteaga, ducs de l'Infantat. Lloc de moriscs --comptava amb 26 focs el 1602--, pertanyé a la fillola de Guadalest; el lloc era famós en el seu moment per les expedicions en mules carregades de neu que eixien de la serra cap a la costa. Va ser annex de Fageca fins a 1953 en què se li va erigir en parròquia independent.

L'economia local es basa en l'oli, l'ametla i la cirera.

Al poble, de carrers empinats, s'accedeix a través d'un vell pontet i l'únic monument ressenyable és l'església barroca de sant Gaieta, del segle XVII, reconstruïda en 1912, que conserva en la seua façana un antic i original rellotge.

Més informació en la xarxa:

GAIANES

El terme, ubicat en la serra de Benicadell i solcat pel Serpis, compta entre els seus encants el de ser el millor punt de partida per a l'ascensió al mític cim on es pot contemplar, a més a més d'impressionants vistes, una antiga nevera. Població d'origen musulmà conquistada per Jaume I (1208-1276) al voltant de 1244, posteriorment fou propietat de Ximén Roiç de Corella, comte de Cocentaina; el seu successor, Gastó, atorgaria carta pobla en 1611, rere l'expulsió dels 279 moriscs que hi havia i que deixà el poble desert; en 1535 l'església assoleix la independència de la de Cocentaina i s'erigeix en parròquia; des de 1893 a 1969 hi tingué parada el tren Alcoi-Gandia, el popular “xitxarra”. La riquesa de Gaianes es basa en l'agricultura de secà. Del seu patrimoni:

• Església de sant Jaume apòstol. Aixecada en el XVI sobre l'antiga mesquita musulmana.
• Ajuntament. Instal·lat en una antiga casa pairal.
• El Castell. Petita fortalesa encarregada de la vigilància del riu. Actualment es troba en ruïnes, només podem observar-hi la torre principal i alguns trossos de la muralla.
• Ermita de sant Francesc de Paula.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Gaianes
• L'oratge a Gaianes
• Viquipèdia
• Wikipedia

GORGA

Situat en la confluència de les valls de Seta i de Travadell, a la vora dreta del riu Seta, entre les serres d'Alfaro i de La Serrella, el seu terme, és força accidentat, farcit de barrancs i muntanyes i presenta gran atractiu per a les excursions a peu. Al Racó de Felip, als voltants de la Serra d'Aitana, es troba el tresor natural del poble. Es tracta d'una olivera amb més de dos mil anys d'antiguitat, amb un perímetre de més de 13 metres. Es conta que en el buit del seu tronc es va instal·lar una família a principis del segle XX i la convertiren en el seu habitatge. , en el seu interior hi ha bancs on poden seure perfectament quinze persones; estar dins el cor de l'arbre ja que sentir el seu sostre d'arrels, els seus brots nous i la seva frescor mentre es contempla per la finestra la verdor de la vall de Travadell, és una experiència única que val la pena viure.

El topònim prové d'un poble homònim italià (del Lazio), del qual provenien alguns antics pobladors, els gorgons, que s'uniren a les campanyes militars de la reconquesta. La població és d'origen musulmà i fou conquerida per Jaume I (1208-1276), qui va donar-li el títol i el privilegi de vila; en 1248 va donar-la a Domenec Pérez per que la repoblara; posteriorment va posseir la baronia Roger de Llúria (1250-1305). A la mort de l'almirall s'erigí en senyoriu independent d'Alcoi després de la sentència del plet formulat sobre la seua herència. El senyoriu fou també propietat del marquès de Guadalest i del d'Ariza.

L'economia és agrícola i ramadera. Les terres conreades es dediquen a ametla, olivera i fruiteres, especialment bresquilla i pruna. El bestiar llaner i les granges de pollastre representen el sector ramader. D'indústria no n'hi ha, a poques penes podríem parlar de tèxtil, influència de la zona, i unes almàsseres que encara s'hi conserven.

Al poble es conserven alguns casalots pairals que donen testimoni de la seua història i rajoletes amb representació de sants catòlics, els anomenats “sants de carrer”; els monuments més característics són:

• L'església de Nostra Senyora de l'Assumpció, construïda en estil barroc, en 1742 conserva una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, del segle XVI i obres atribuïdes a Joan de Joanes (1507-1579), Vicent López (1722-1850) i Esteve Bonet.
• Palau del Marquès d'Ariza.

En el capítol de curiositats podríem comentar que Gorga fou coneguda per l'existència d'una raça especial de gossos i galls, lamentablement perdudes a hores d'ara.

Més informació en la xarxa:

L'ALQUERIA D'ASNAR

Altrament conegut com El Ràfol Blanc, s'ubica sobre la vora dreta del Serpis, el qual travessa la població de part a part, en plena plana de Muro. Hi ha el bosc de lledoners més extens del País Valencià. El Serpis, vorejat de xops, aporta paratges com ara la font de la Pedra o el Ferrer on, aprofitant els jardins de l'antiga fàbrica de paper, s'ha instal·lat l'àrea recreativa del Tàlveg de sant Raimon.

Alqueria musulmana, en el segle XVI pertanyia a la família Ferris, per la qual cosa apareix documentat com Alqueria de Ferris. A l'hora de l'expulsió dels moriscs hi havia 14 famílies d'ells, amb uns 63 habitants; la despoblació va fer que fins el 1626 no obtingués carta pobla atorgada per Josep Aznar, el qual va vendre el senyoriu, l'any 1686, al comte de Cocentaina, Francesc de Benavides Roiç de Corella, qui el 1697 signa amb els veïns del poble, que ara duia l'afegit de Benavides, una concòrdia que modificava la carta pobla.

La seua història econòmica ha estat lligada, durant els darrers cent anys, a l'empresa Papeleras Reunidas, fabricant del paper de fumar Bambú, que va portar un augment poblacional. Després de molts anys tancada i abandonada els treballadors han recuperat l'edifici i part de la maquinària i hi fabriquen paper reciclat i paper fet a mà de manera artesanal, demés de obrir-la al públic per a mostrar el procés productiu.

L'únic monument ressenyable és l'església de sant Miquel que té un curiós campanar de rajoletes de clara influència gaudiniana.

El dia del Corpus s'hi fan als carrers catifes de colors amb serrill, papers i flors, que donen gran colorit al poble. Per sant Miquel s'hi celebren Moros i Cristians amb Correfocs.

De la gastronomia la mel, l'olla i entre els embotits la poltrota, una espècie de botifarra negra.

Més informació en la xarxa:

L'ORXA

El terme municipal veu passar el Serpis, convertit aquí en tancat de pesca, i depara, gràcies a la seua orografia esquerpa, moltes oportunitats de practicar el senderisme, l'espeleologia, l'escalada l'equitació o el cicloturisme, visitant paratges com ara la cova de Bassiets, la serra Azafor, el Pi Alt, l'estret de l'Orxa, la font dels Oblits o la font Serquera, sens deixar de costat la Cova Llarga, meravella de l'art rupestre llevantí, Patrimoni de la Humanitat.

No és possible datar l'antiguitat del lloc però hi ha força jaciments de diferents èpoques arreu del terme municipal: coves del barranc de les Foies, del Gorigori, vessants del castell (bronze); Canassia, (necròpoli romana i jaciment medieval); malgrat tot la primera referència a Orxha apareix per primera vegada en el segle XIV atribuït a una població de nom Perputxent, en honor a la vall on s'ubica, la qual, junt a Benillup, Alcanesia i Beniarrés constituïa la comanda de Pertputxent i que estaria sota domini del castell conegut com Hisn Burbudjan, que abans de la conquesta era propietat d'Al-Azraq (1208-1276), a l'igual que Polop, Tárbena, Margarida, La Jovada, Castells, Queirola i Gallinera. Després de l'ocupació cristiana continuà sent regentat pel cabdill musulmà que va establir pacte de vassallatge amb Jaume I (1208-1276) mitjançant el pacte del Pouet (1244) que establia la concessió de la meitat de llurs rendes i pertinències. En 1269 el rei va cedir vila i castell a Gil Garcés d'Azagra; i posteriorment a Arnau de Romaní el qual donaria la vall, l'any 1288, a l'orde dels templers, els quals restauraren i ampliaren el castell. A la dissolució del Temple, el senyoriu passà a la de Montesa (1317) per privilegi de Jaume II (1267-1327). L'expulsió dels moriscs destruí l'economia i despoblà L'Orxa i els altres pobles del domini per la qual cosa va haver de ser repoblat, cosa que es va fer amb mallorquins. El diumenge 26 de juliol de 1644, un terratrèmol va destruir tot el poble i el castell, i causà set morts. A la plaça del carrer Major podem trobar encara avui una placa commemorativa. En 1865 va sofrir les amargues conseqüències d'una epidèmia de còlera. Uns anys després, a 1877 i 1879, una forta sequera i fortes pluges respectivament, colpegen de nou la població. L'any 1892 va arribar a L'Orxa el popular tren "Cigala", que unia Alcoi amb Gandia. En 1969 el ferrocarril deixà de prestar servei, però el tram entre Vilallonga i L'Orxa, convertit en ruta ecològica continua sent transitat per infinitat de senderistes i cicloturistes. A partir de 1950 sofreix una forta caiguda demogràfica a causa de l'emigració, cap a França i a Alcoi principalment.

Fins l'any 2000 una fàbrica de paper donava feina a gairebé la meitat del poble. Des d'aleshores subsisteixen de l'agricultura de secà, olivera i ametler.

Patrimoni:

• Castell de Perputxent. Es tracta en realitat de la fusió de dos castells, fàcilment identificables malgrat la ruïna total en què és manté a pesar d'haver estat declarats BIC. L'any 2001 la Conselleria de Cultura va instar els propietaris, ducs de L'Orxa, a intervenir per garantir la conservació ja que la murada presentava risc de caiguda.
• Església de Santa Maria Magdalena. 1940-1950.
• Ermita.
• Fàbrica de la llum.
• Arqueologia industrial al voltant de l'antiga via del ferrocarril.

El blat picat es el plat típic.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de L'Orxa
• L'oratge a l'Orxa
• Viquipedia
• Wikipedia

MILLENA

A pesar que la denominació oficial és Millena el poble, és conegut també com Milleneta i Billeneta. És el poble més alt de la Vall de Seta (o de Travadell). El seu terme compta amb força paratges pintorescs com ara la penya El Corb, Els Cauets, penya del Diable, amb pintures rupestres; la cova dels Xiulitets, la font de l'Aueta, les serres de l'Almudaina i la Serrella, el riu Seta, la font de Dalt, la font de Baix, etc.

Té l'origen en una masia musulmana situada als voltants de l'històric castell de Travadell. Raimon de Carreras, en 1248, fou el primer cristià a rebre terres en un intent, que començà en 1243, de repoblar amb cristians; tanmateix la població continuà sent morisca. El seu primer senyor, en 1270, fou Roger de Llúria (1250-1305) i a la seua mort passà a sa muller, Saurina d'Entença; en 1325, per herència a sa filla Margarida de Llúria que maridà amb el comte de Terranova. En 1358, regnant Pere IV (1319-1387) tornà a la Corona, la qual vengué Billeneta a la reina Leonor. En 1361 era batle Berenguer Rocha. En 1394 era propietat de Francesc de Casa Saja. En 1409 retornà a la Corona. En 1431 Alfons el Magnànim (1380-1458) la donà a Raimon de Perellós. En 1432 es van fer reparacions en el castell i fou donada pel rei a Guillem de Vich tot i que, de seguida, torna de bell nou a la Corona. En 1455, mitjançant permuta, caigué en mans de Sanxo Ruiz de Lihori, vescomte de Gallando. En 1500 passà als Folch de Cardona, comtes de Guadalest i posteriorment a senyoriu dels marquesos d'Ariza, que ja mantingueren la jurisdicció fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. Des de l'any 1535 la seua parròquia va dependre de la de Gorga. L'expulsió morisca va suposar un fort daltabaix demogràfic. Va pertànyer a la Governació de Xàtiva fins 1707 i des de Felip V (1683-1746) fins el 1833 al Corregiment d'Alcoi.

L'economia, basada en l'agricultura de secà, ha incidit en la regressió de la població, que ha emigrat a nuclis industrials com ara Alcoi i Cocentaina. Malgrat tot el secà i l'almàssera d'oli són els únics recursos econòmics del lloc. També hi ha certa activitat en l'àmbit del turisme rural.

És un poble menut i tranquil però que compta amb important patrimoni:

• Castell de Travadell. També conegut com castell de Billeneta, o de Millena, és d'origen musulmà i es diu que té túnels i passadissos que foraden tot el Morro del Salt, cim sobre el qual s'ubica. Està totalment en ruïnes.
• Església de sant Josep. Al seu museu parroquial es conserva una creu de nacre feta a Terra Santa en el segle XVIII. També hi ha un quadre atribuït al Greco (1541-1614).
• Torre de Millena. Declarada BIC en 1985.
• Diverses cases pairals arreu de la població.
• Om tricentenari que presideix la Plaça de l'Església.

La gastronomia presenta els plats típics de la comarca: pericana, borreta i olleta. Són recomanables els bunyols de carabassa.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Millena
• L'oratge a Millena
• Viquipèdia
• Wikipedia

MURO

El terme municipal, que compta amb els nuclis poblacionals de Muro, Alqueria Jordà, Benàmer, Setla de Nunyes i Turballos, s'estén al redós de la Mariola i està regat pel riu Serpis o d'Alcoi. Llocs d’interès: la Penya del Frare, els Fontanars, la font del Baladre, el Racó Llobet i els poblets de Turballos, Setla de Nunyes i Benàmer que conserven el tipisme morisc del seu origen. Hi ha el sender de petit recorregut PR-V56.

L'origen més remot que coneixem són les restes de la Cova Beneito, que podrien remuntar-se fins els 35.000 anys; més recents, les deixalles trobades en les terrasses del Serpis o el poblat ibèric del Frare d'Agres. La primera vegada que apareix el nom de Muro és en un document de l'any 1240 pertanyent al Llibre del Repartiment en què es reflexa la donació a Çalema Hoto, moro de Xàtiva, dels forns i molins existents en el lloc, i de l'alqueria de Turballos al seu Justícia, de nom Pere del Bosch. El 1291 formava part del feu entregat per Jaume II (1267-1327) a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305), la qual família gaudí de la possessió fins el segle XV en què novament passà a la Corona. En 1448 Alfons el Magnànim (1396-1458) atorgà el títol de comte de Cocentaina a Eximén Pérez de Corella, i Muro resta inclòs en el comtat. Fra Bartolomé dels Àngels erigí l'any 1530 l'església de Sant Joan Baptista, la qual depenia de la parròquia de Cocentaina i tenia com a filials les de Setla, Benàmer i Alqueria de Serra, però no es convertiria en parròquia independent fins quaranta i quatre anys més tard. Posteriorment, Muro abastà el títol d'Universitat i la separació de Cocentaina, mitjançant privilegi concedit pel comte d'aquesta última vila. Fou un important nucli de moriscs format per uns 1500 habitants, els quals sofriren forta pressió senyorial i deixaren el lloc absolutament despoblat al ser expulsats en 1609 per Felip III (1578-1621). Aquesta despoblació intentà solucionar-la, l'any 1611, el comte de Cocentaina i senyor de Muro, Gaspar Roiç de Corella, que va imposar als primers 16 pobladors unes duríssimes condicions per les quals totes les terres i béns de la Universitat passaven a ser de la seua propietat, es li devien pagar elevats imposts i, fins i tot, podia aplicar condemnes de manera arbitrària; aquest contracte desavantatjós portaria a la ruïna els camperols i constitueix una peça clau per a entendre la revolta de la Segona Germania, que va tindre lloc el 1693 i de la que era capitost militar el cirurgià murer Josep Navarro, qui s'enfrontà a les tropes reials resultant derrotat en la batalla que va tindre lloc en la veïna alqueria de Setla de Nunyes. En 1706 assolí el títol de vila. En la guerra de Successió estigué en el bàndol maulet lluitant en el port d'Albaida contra les tropes del Borbó. A les primeries del segle XVIII hi hagué una epidèmia de còlera que va deixar aïllat el poble, aleshores els queviures els arribaven gràcies a la solidaritat dels alcoians, que se’ls enviaven pel riu Alcoi. En homenatge a aquells fets i per Reial Decret de 1917 es va fer oficial el topònim Muro de l'Alcoi, tot i que l’article s’ha anat perdent amb el pas del temps. Com que també és conegut com Muro del Comtat, en l’any 2000 es va demanar el canvi de denominació per a tornar a l’històric topònim de “Muro” però la demanda va ser rebutjada.

La immigració, atreta per la indústria tèxtil, que s’ha convertit en la base de la riquesa murera, va duplicar la població en el segle XX. També hi és important l'artesania: hi ha tallers de guitarres, boixets i ceràmica, entre d'altres. Del passat agrícola roman, sobre tot, l'olivera amb el qual fruit s'hi elabora un excel·lent oli en les diverses almàsseres que hi ha a la vila.

Muro conserva casalots pairals, alguns dels quals s'han restaurat per a ús públic com ara el que allotja l'Ajuntament o el de la Biblioteca Municipal. De la resta del patrimoni citem:

• La Cova Beneito. Important jaciment arqueològic descobert en 1979.
• Església de sant Joan Baptista. Neoclàssica, del XVIII, construïda sobre l'antiga mesquita.
• Església de San Francesc de Turballos . Segle XVIII.
• Església de Sant Joaquim de Setla de Nunyes.
• Església de Santa Maria de Gràcia de Benàmer .
• Ermita de la Verge dels Desemparats. Segles XVIII-XIX.
• Ermita de Sant Antoni.
• Museu del Vi i de l’Oli.
• Els taulells devocionals, una tradició permanent.
• Oliveres centenàries.

Mostra de l'afició musical i el respecte a les tradicions del poble són la Unió Musical de Muro , el Grup de Danses Baladre i l'Escola de música tradicional la Xafigà.

Entre d'altres celebracions festives esmentem la Fireta de Sant Antoni, amb mercat medieval i artesanal, els Moros i Cristians i una de les Carnestoltes amb més anomenada del País.

La borreta, el blat picat o les bajoques farcides, juntament amb bons embotits constitueixen l'oferta gastronòmica murera.

Més informació en la xarxa:

PLANES

També Planes de la Baronia, el municipi inclou els llogarets de Benialfaqui, Catamarruc i Margalida, que juntament amb Planes componien la Baronia de Planes. Assentada en la vall que formen les serres l'Almudaina, Xarpolar, Cantacuc i l'Albureca, el terme està regat pels barrancs del Sofre i de l'Encantà, tributaris del Serpis, els quals deparen els paratges més interessants del terme.

El topònim fa referència a “lloc pla”. Arreu del terme son nombroses les troballes arqueològiques, n'hi ha en la Cova d’En Pardo, en  la Cova del Barranc de l’Encantada, en la Penya Roja de Catamarruc, en l’Alturó del Mas del Moro, en les Coves de la Vila, en l’abric de la Gleda, en el Barranc dels Garrofers, on hi ha pintures rupestres; en el Barranc de la Penya Blanca, en la Penya de Margarida, en els Llombos i en el de la serra del Xarpolar. Castell d'origen musulmà, aixecat sobre un poblat del Bronze, passà a poder de Jaume I (1208-1276) en l'any 1245, integrat en el comtat de Cocentaina, mitjançant el pacte de vassallatge efectuat amb el cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276). El 1276 passà a ser propietat de Teresa Gil de Vidaure i a son fill Jaume, senyor de Xèrica, qui, dos anys després, atorgà la carta pobla. Després fou propietat de diversos senyors: Pere el Cerimoniós (1319-1367) i el seu fill Joan I (1350-1396), Francesc Sarçola, els Centelles, els Català, els Olzina, Miguel Fenollar, l’administració reial de Felip II (1527-1598). Des de 1594 pertanyé als ducs de Maqueda, els quals, el 1611, establiren una carta de poblament amb condicions lleonines. El 1796 els ducs d'Arcos van vendre Planes al marques de Cruïlles.

És un poble agrícola amb una notable especialització en el cultiu de la cirera, malgrat que també es dóna el cultiu dels típics productes del secà mediterrani: l'ametla i l'olivera, amb què s'hi elabora un bon oli.

La flaire àrab es conserva tant al casc urbà com a les restes d'un dels pantans més antics d'Europa o a l'aqüeducte, de possible origen àrab, i la resta de construccions necessàries per a l'explotació agrícola, com ara el molí de l'Encantà. De la resta del patrimoni, citem:

• Castell de Margalida. Un dels més inaccessibles del País. Es troba en estat de ruïna.
• Castell de Planes. Musulmà, amb afegits de la Reconquesta. Es troba en la part alta de la població i ha estat adquirit en 1992 per l'Ajuntament.
• Ajuntament. Segle XVIII.
• Església de Santa Maria. Construïda sobre la mesquita en el segle XVIII.
• Masia de la Foia. Conjunt cultural molt important de titularitat municipal, construït com palauet d'estiu a l'any 1868. Es troba en un nivell d'abandonament absolut. Ermita del Sant Crist de Planes. Segle XV.
• Creu de terme.
• Moli d'Arcadio. 1813.
• Moli de la Font de l'Or. Anterior a la conquesta cristiana.
• Molí de la Font de l'Arcada. També precristià.
• Sant Joan Baptiste, de Benialfaqui.
• Sant Francesc, de Margalida.
• Sant Josep, de Catamarruc.

En l'apartat gastronòmic destaquen l'olleta i els embotits.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Planes
• L'oratge a Planes
• Viqupedia
• Wikipedia

QUATRETONDETA

També conegut com Quatretondeta de la Serrella per estar el seu terme municipal escampat per la Vall de Seta i per aquella serra, en la qual es troben els cims de Penya l'Hedra (1.384 m) i Serrella (1.358 m), també s'hi troba la font de l'Espinal o el pou de neu de Pla de la Casa, entre altres paratges atractius; però el més conegut és el dels Frares, curioses formacions rocoses en forma d'agulles.

Població que l'any 1602 estava integrada per 40 famílies de moriscs. Pertanyé a l'almirall Roger de Llúria (1550-1605), a la família dels Cardona, marquesos de Guadalest, i als Palafox, marquesos d'Ariza. La seua església, annexa a la de Balones, assolí la independència el 1786. El 27 d'octubre de 1924 Quatretondeta va nomenar alcaldessa Matilde Pérez Mollà (1858-1936) i es convertia en el primer poble de tot l'estat espanyol en tenir una dona com a batllessa.En l'any 2016, el director i guionista de cine Pol Rodríguez va situar a Quatretondeta (El Comtat) l'acció de la pel·lícula homònima, que suposà, si més no un interessant recorregut turístic per les comarques interiors del sud.

Com a edificis d'interès destaquem:

• Església de Santa Anna
• Ermita de Santa Bàrbara

Més informació en la xarxa:

TOLLOS

És el municipi menys poblat de les comarques del sud, ubicat en la vall del riu Bolet, depara excursions a paratges tan interessants com la serra d'Alfaro, la font de Paet o el Freginal. També podem recórrer el sender PRV 168, que, pel barranc de Malafi i al llarg de 27 km, recorre gran part de la comarca del Comtat i depara la possibilitat de visitar les pintures rupestres del Pla de Petracos.

D'origen àrab, fou donada per Jaume I (1208-1276) a diversos cavallers el 1248. Fou senyoriu dels marquesos d'Ariza i dels de Guadalest. Fins l'expulsió de 1609 fou refugi morisc. Fins el segle XVI la parròquia era annexa a la de Benimassot. Abastà el seu màxim de població el 1845 amb 253 habitants, però a hores d’ara corre clar risc de despoblar-se totalment.

L'economia està basada en l'agricultura de secà: ametla, oliva i bresquilla, i la ramaderia del bestiar oví i caprí.

El poble, de complicat accés, tan sols presenta com a edifici històric l'església de Sant Antoni de Pàdua, dels segles XVIII i XIX. També formen part del patrimoni toller diversos masos d'origen morisc que representen ben bé l'arquitectura d'aquella època.

D'interès gastronòmic són l'olleta, la pilota de dacsa, els minxos i l'embotit casolà.

Més informació en la xarxa: