Paco González Ramírez ©

06.05.14 13:20

LA MARINA ALTA

ALCALALÍ

Alcalalí, o Al-Canalí, és una població situada en la Vall de Pop. Dins del terme municipal travessat pel riu Xaló o Gorgos, tenim l'entitat local menor de la Llosa de Camatxo, la xicoteta Serra Seguili i el Coll de Rates, una de les entrades a la Marina Alta des de la Marina Baixa; tot plegat el seu conjunt conforma un paisatge natural d'extraordinària bellesa.. Hi ha diverses rutes senderistes i ciclistes que permeten, per exemple, conèixer el municipi en flor, quan en febrer floreix l'ametler, símbol del poble, o la que puja des del poble al Coll de Rates, entre altres.
Els orígens de vida humana en el terme muinicipal d'Alcalalí es remunten a temps prehistòrics, tal com revela la troballa d'una pintura rupestre en l'abric del Seguili. Però el poble, com tants altres de la nostra geografia, naix d'una antiga alqueria àrab que va sofrir una gran despoblació amb l'expulsió dels moriscs en 1609. Jaume I (1208-1276) la prengué el 1245 i li la va donar a Berenguela Alonso de Molina. En 1409 se li atorgà la independència jurídica. En 1577 adquireix parròquia pròpia en deslligar-se de la de Xaló. En 1599 Eximén Pérez Roiç de Lihori va comprar-lo a Martí d'Alagó. Es va despoblar en 1609, i en 1610 se'ls va atorgar carta pobla als nous veïns, procedents de Catalunya i de Mallorca. En 1616, es va crear la baronia d'Alcalalí, amb aquesta i el despoblat de Mosquera. L'últim baró va ser Josep Roiç de Lihori. El segle XVIII produïa cereals, seda, garrofes, oli, ametles, panses moscatell i figues.

La activitat econòmica tradiconal dels seus habitants ha estat la producció d'ametlla, raïm i taronges en les seues fèrtils terres. Però a hores d'ara, és el sector serveis –hostaleria i restauració-- el que tira del carro de l'economia. Els menjars tradicionals són el putxero, les coques i l'arròs amb fesols i naps.

El recorregut pel poble mostra un ric patrimoni tant en el plànol arquitectònic com en la quantitat d'elements urbans –forrellats, guarda-cantons, cares d'aigua, etc.—que adornen les façanes i les portes de les moltes cases de poble amb grans portalades que s'hi conserven. Els principals referents patrimonials són:

La Torre de Lihori. Aixecada el segle XIV sobre una antiga fortalesa islàmica com a torre guaita i defensiva, fou ampliada en 1599 per la família Lihori per a construir-hi la seua casa senyorial. Després de passar per diferents propietaris la torre ha estat adquirida per l'Ajuntament i restaurada. Allò més cridaner de la Torre Medieval són els graffitis i gravats que trobem a la segona i la tercera planta: van ser realitzats entre els segles XVI, XVII i XVIII, i ens permeten conèixer amb més profunditat els hàbits i els costums de les gents que van habitar l'antiga Alcalalí. En la planta alta hi ha el Mirador de la Vall de Pop, amb magnifiques panoràmiques sobre la comarca.

• Església de la Nativitat, del segle XVIII. Molt danyada en la Guerra Civil, en 1961 acabaren els treballs de reconstrucció. Conté interessants obres d'art i el Museu Parroquial Sant Joan de Ribera.
• Casa Abadia
• Antiga almàssera. Allotja el Museu Etnològic, on s'explica el procés d'elaboració del vi i de l'oli.
• Monument a la Mare de Déu del Calvari.
• Ermita de la Mare de Déu del Calvari.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Alcalalí
• La Vall de Pop
• Localització d'Alcalalí al País Valencià
• L'oratge a Alcalallí
• Viquipedia

  Web turística d'Alcalalí
• Wikipedia

BENIARBEIG

Beniarbeig es troba en la vall de la Rectoria al peu de la Serra de Segària --que ofereix excursions i bones vistes sobre la comarca-- i està creuat pel riu Girona, que divideix el poble en dos. El pont que el creua és d'inicis del XX. Hi ha l'avenc del Tavernero i la Cova de Bolumini.

Beniherbey era una alqueria musulmana que després de la conquesta pertangué al comte de Sinarques. En 1535 la seua parròquia es desmembrà de la de Dénia, junt a les de Beniomat i Benicadim --que acabaren per despoblar-se-- i esdevé rectoria de moriscs. El 1643 passà a jurisdicció del marquès de Dénia. Al segle XVIII una important crisi econòmica deixà la població en xifres inferiors a la que hi havia abans de l'expulsió morisca de 1609. La davallada demogràfica continuà a principis del segle XX en què hi hagué emigració cap a França i Algèria. A mitjan segle passat es rebé alguna immigració procedent d'Andalusia.

L'economia, quant a l'agricultura, depèn del conreu de la taronja; també hi ha olivera i pinars. Però el poble d'un temps ençà es decanta cap al sector serveis com a conseqüència de l'auge del turisme en la comarca

Als carrers estrets del casc urbà al voltant de la Carrer Major es poden veure cases de poble antigues i l'antic Ajuntament, construït el 1925 i restaurat el 2005 i convertit en Centre Social. També hi ha l'església de Sant Joan Baptista, renaixentista, del segle XVIII.

Més informació en la xarxa:

• Beniarbeig Turístic
• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Beniarbeig
• L'oratge a Beniarbeig
• Localització de Beniarbeig al País Valencià
• Viquipedia
• Wikipedia

BENIDOLEIG

El terme és ric en rutes per a la pràctica del senderisme de què destaca la pujada a la serra del Seguili per les impressionants vistes que es gaudeixen al seu cim. Però el major atractiu geogràfic, i turístic, és la Cova de les Calaveres, el nom de la qual prové de les calaveres que s’hi van trobar en 1768 i que, segons la llegenda popular són les d’un rei moro i les seues 100 dones. Cavanilles (1745-1804) ja la cita en les seues Observacions.

En el seu origen fou un alqueria àrab de les moltes que s’instal·laren a la ribera del Girona. Conquistada per Jaume I (1208-1276), el seu primer propietari fou Hug Folch de Cardona, antecessor del marqués de Guadalest. Posteriorment va revertir de nou a la Corona i cedit per aquesta als ducs de Mandas i Vilanova. L'any 1260 fou adquirida per Joan Crisòstom Julià Figuerola Munyós. Canvià novament de propietaris fins acabar en mans del baró de Santa Bàrbara. En 1404, quan encara era una més de les poblacions de la Vall de Laguar i després de diversos canvis de propietari s'independitzà de la Vall de Laguar i assolí municipi independent. En el moment de l’expulsió dels moriscs n’hi havia unes 50 famílies. En 1611 fou repoblada amb mallorquins. En 1620 va assolir el títol de baronia. Al ser permutada la parròquia de Tormos per la de Benidoleig, aquesta passà a dependre de la rectoria d'Orba fins l'any 1802, any en què també va assolir la independència municipal respecte d’aqueixa població.
L'economia depèn de l’agricultura i el cultiu més estès és el de cítrics; també té la seua importància la producció de panses per a mistela. Quant al turisme hem de dir que hi ha diverses urbanitzacions que allotgen residents vinguts d’arreu d’Europa.

A banda de l'esmentada Cova de les Calaveres, en què s'han trobat enterraments de més de 5.000 anys d'antiguitat i que fou utilitzada en la Guerra Civil, al poble hi ha:

• Casa senyorial del Baró de Finestrat
• Església parroquial de la Sang de Crist

De la gastronomia, val la pena destacar els aperitius típics de Benidoleig com ara les mandonguilles, el "bull amb ceba", "els capellans torrats", "faves bollides", pop amb salsa, "la sangueta en ceba" o la "gamba amb bleda"; plats de la mar i de l'horta com les coques, que podem gaudir al costat de embotits com les llonganisses, les botifarres o el "blanquet", sense oblidar la sobrassada, reminiscència dels antics colons mallorquins.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poblw a ppble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benidoleig
• Localització de Benidoleig al País Valencià
• L'oratge a Benidoleig
• Viquipedia
• Wikipedia

BENIGEMBLA

Enclavat a la Vall de Pop, a la vora del riu Gorgos --o de Xalò-- i al peu de la serra del Cavall Verd, l'orografia hi és molt esquerpa i depara força llocs dignes de visita arreu del terme, com ara la pujada a la Penya de l’Altar (890 m), al Cavall Verd, muntanya que sembla la cara d’una dona; el paratge del Llavador, els barrancs d'Alcaina i de Galistero, la ruta de la Penya Blanca denominada d'aquesta manera perquè està enclavada en un paratge on mai pega el sol o les fonts de l’Ullet, la dels Pasqualets la de Dalt, la del Mirabó, amb alguns brolladors naturals.

D'origen àrab, després de la conquesta es mantingué la població morisca, que, poc abans de la seua expulsió en 1609, s'acostava als 200 habitants. Amb el repartiment fou atribuït al català Pere d´Altafulla, però després fou recuperat per Al-Azraq (1208-1276), el qual li ho lliurà a Jaume I (1208-1276) mitjançant el pacte de La Jovada. Des del 1329 fou propietat de Vidal de Vilanova i els seus successors. En 1544 apareix com a senyoriu de la família de Pere Andrés. En conèixer-se la notícia de l'expulsió, els moriscs d'aquesta població, juntament amb altres 14.000 de la zona, es van fer forts a la Vall d’Alauar. Des de Benigembla Agustí Messia, capità de l’exèrcit cristià, dirigí l'operació que acabà amb la revolta davant la carència de queviures. El 1676 passà a formar part del comtat de Parcent, al crear-se aquest, i posteriorment a mans de la família de la Cerdà.

L’ocupació fonamental dels benigemblins és l’agricultura, fonamentalment cítrics i raïm, base de la seua economia, la qual es complementa amb algunes cases de turisme rural. S’hi conserva l’artesania dels cabassos de palma.

Monumentalment:

• Església de sant Josep. Segles XVIII-XIX. Amb bell campanar barroc.
• Safareig.
• Sindicat. 1925. Eclèctic. Es va restaurar per a fer-lo servir com a centre cultural.
• Pont de Parcent
• Castell de Pop. D’origen islàmic. Destruït per ordre de Pere III el Gran (1240-1285), queden unes poques restes a la serra del Cavall Verd.

Algun riurau, testimoni de la producció de pansa, que durant un temps fou el motor econòmic del poble i de la comarca.

De la seua gastronomia, cal esmentar l'arròs caldós amb fesols, cards i naps, i una gran varietat de coques: farcida, amb tomaca i pebrera, de molletes...

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benigembla
• La Vall de Pop
• Localització de Benigembla al País Valencià
• L'oratge a Benigembla
• Viquipedia
• Wikipedia

BENIMELI

Situat en la Vall de la Rectoria, al costat de la serra de Segària, Benimeli va sorgir a partir d'un caseriu musulmà pertanyent a la família Malik (o Malih, segons altres opinions)del qual mot prové el topònim. Les tropes de Jaume I (1208-1276) van conquerir el lloc ; el 1261 el rei va vendre-ho a un tal Bobuet; en 1396 era propietat d’Arnau Calvet i posteriorment fou comprat per Enric de Quintavell i Bernat de Clapers. El 1609 comptava amb més de 200 habitants moriscs que foren expulsats i el lloc romangué despoblat. L’últim titular del senyoriu fou el comte de Cirat. Malgrat haver girat sempre en l'òrbita de Dénia, Benimeli ha mantingut al llarg dels segles autonomia pròpia sense dependència de cap ciutat més gran.

Els costeruts carrers que menen cap a la serra mantenen el tipisme dels pobles blancs de la Marina. El patrimoni local es concreta en

De la seua gastronomia citem la paella valenciana, l’arròs al forn, l’arròs amb fesols i penques, coquetes escaldades, fregit de pebrera i albergínia amb espinetes

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Escut de Benimeli
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Beniimeli
• Localització de Benimeli respecte del País Valencià
• L'oratge a Benimeli
• Viquipedia
• Wikipedia

BENISSA

Un terme tan ample com el de Benissa dóna lloc a gran quantitat d’opcions d’oci i esbarjo. Així, si preferim la platja, al llarg de 4 km podem gaudir de Les Bassetes, La Fustera, Els Pinets, La Llobella, l´Advocat i el Baladrar; si optem per la muntanya hi ha les serres de Bèrnia, amb abundant representació de la flora i la fauna mediterrànies; la Solana, Mallà i Oltà que ofereixen múltiples activitats de senderisme i escalada. Per citar-ne alguna parlarem de la ruta de les Ermites on podem conèixer les de Santa Anna, de 1613; de Pinos, segle XIX; de Benimarco, 1884; de Pedramala, segle XIX; de Lleus, segle XIX i de Benimarraig, segle XIX.

Hi ha vestigis de població de l'Edat del Bronze. També existeixen, al Morro de la Francesa, pintures rupestres pertanyents a l'Art Llevantí. La troballa de monedes i àmfores ens recorda el pas dels romans. El topònim àrab, Banu-Isa, i molts més Ben Isa, Benimallunt, Ràpita, Alfama, Mezquita entre d'altres indiquen clarament la procedència àrab del poble. Quan, en 1248, Jaume I (1208-1276) conquistà i va cedir el lloc a Jaume de Gruny, la població continuà sent majoritàriament musulmana, encara que molt repartida per masos i poblets, tanmateix, la població cristiana aixecaria el casc urbà per al seu assentament. El 1381 hi havia 56 cases de cristians, que es van quedar en 71 el 1409; a més, els musulmans s'assentaren en Benimallunt (11 cases), Albinyent (11) i Benimarraig (4). Va formar part, juntament amb Altea, Calp i Teulada, d’un senyoriu, un dels senyors del qual fou Roger de Llúria (1250-1305). Al llarg dels segles XV i XVI va sofrir nombrosos atacs dels pirates barbarescos. La repoblació posterior a l’expulsió de 1609 va fer-se amb gents procedents dels Pirineus, Catalunya i Aragó, els quals emmurallaren el poble.

L’agricultura, que tradicionalment ha estat la principal font de riquesa, ha estat desplaçada pel turisme que a hores d’ara és el motor de l’economia local.

Encara s’hi conserven restes de les muralles cristianes que formen part d’alguns carrers com ara el de Les Parretes i el del Màrtir Pere de Benissa. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:

• Ajuntament. Instal·lat en l’antic Hospital Municipal, de 1790. Va ser alberg de malalts contagiosos i necessitats.
• La Llotja. Del segle XVI, és el monument més antic. Actualment serveix de sala d’exposicions.
• Palau dels Torres-Orduña. Actual Casa de Cultura.
• Convent dels Pares Franciscans. Encara que els franciscans s’hi havien instal·lat el 1611 fins 1645 no fou bastit el convent que encara conserva el seu aspecte d’edifici fortificat. Interessants el claustre i l’església.
• Església de la Puríssima Xiqueta. De 1929, per la seua grandiositat és coneguda com la catedral de la Marina.
• El Riberero. Figura molt simbòlica que homenatja els llauradors benissers que dues vegades a l'any anaven a la ribera valenciana per treballar en la plantació i recol·lecció de l'arròs
• Seminari Franciscà. Alberga el CREAMA i l’AFIC.
• Casal dels Joves. Instal·lat en un antic edifici comercial on es celebrava el mercat setmanal.
• Casa de Juan Vives.
• Seu de la Universitat. Palaus i cases del segle XVIII que actualment pertanyen a la Universitat d’Alacant.
• Plaça de l’Església Vella. Al segle XIV s’hi aixecà l’església-fortalessa de sant Pere, que va ser derruïda en 1950. A hores d’ara es dedica a actes culturals i protocol·laris.
• Torre defensiva de la Casa del Tros de les Calcides.
• Torreta de Canor.

Compta Benissa amb una de les festes de Moros i Cristians de més anomenada al País, s’hi celebren el cap de setmana més proper al 29 de juny, dia de sant Pere, a qui estan dedicades.

El capítol gastronòmic també és important a Benissa, així, ens ofereix plats tan suggerents com la borreta de melva, el bull amb ceba, el mullador de pelleta, el putxero de polp", el mullador de sagatxo o les coques al calfó i amb mullador, sense oblidar els arrossos de tota mena. Parem esment especialment als seus excel·lents embotits. També tastarem el moscatell i la mistela records de la cultura del riu-rau, tan vinculada a La Marina.

Per acabar citarem alguns dels cognoms de benissers il·lustres en els camps de les lletres i el dret valencià: Esquerdo, Pineda, Torres Eiximeno, Martínez Colomer, germans Cabrera, Capó.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Agrupación Fotográfica Benissa
• Benissa en Internet
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benissa
• Localització de Benissa respecte del País Valencià
• L'oratge a Benissa
• Viquipedia
• Wikipedia

CALP

La referència més evident de la geografia calpina és, sens dubte, el penyal d’Ifac que amb els seus 332 m d’alçària s’endinsa vora un quilometro en la mar; a banda del seu interès paisatgístic també el té des del punt de vista mediambiental, la qual cosa fa que haja estat declarat Parc Natural. Però el terme, de 22,6 km2, també ofereix molt bones platges de sorra i cales i badies de pedra. Altres llocs d’interès són Les Salines, llacuna de què s’ha extret sal des de temps romans –els quals hi fundaren els Banys de la Reina per a l’extracció de sal i salaó de peix-- i els parcs Enginent i de la Vallesa, llocs habilitats per a l’esbarjo.

Existeixen diverses teories sobre l’origen del topònim del lloc; unes parlen de la seua semblança amb el penyal de Gibraltar, aleshores anomenat Calpe, que va fer que al segle XIII aC Hèrcules Tebà batejara aquest amb el mateix nom; altres li donen origen en els fenicis que el denominaren Nord o Boreal (en la seua llengua Ifach) i altres la fan derivar del nom del rei númida Sifax (¿?-202 aC) que s’hi assentà.

Siga com siga el que demostren totes tres conjetures és l’antiguitat de Calp, de la qual tenim evidències en les troballes, datades en l’Edat del Bronze i en època ibera, fetes al voltant del Penyal i al Morro del Toix. Dels romans s’han trobat moltes deixalles, monedes, paviments i, sobre tot, els Banys de la Reina, esmentats amunt. Poca informació ens ha arribat del llarg període islàmic. La tradició cristiana atribueix a Pere Eximenis Carroç i a Bernat Abella la conquesta cristiana en 1244, després de la presa de Dénia; però altres historiadors parlen de 1254; malgrat tot, allò que sí queda clar és que no es repoblà amb cristians fins després de l’aixecament d’Al Azraq (1208-1276). El 1288 passà a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou, en 1290 a Roger de Llúria (1250-1305), qui va impulsar, en 1298, la construcció d’un poblat a Ifac, amb sòlides muralles, conegut com La Pobla. A la seua mort, en 1305, va recaure en Bernat de Sarrià (1266-1335). Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) es van fortificar les muralles per defensar el poble dels atacs moriscs. En 1359 aquest mateix monarca hagué de lluitar contra Pere I el Cruel de Castella (1334-1369) en la guerra coneguda com la dels dos Peres en la qual va ser destruïda la Pobla d’Ifac i molts dels seus pobladors s’establiren en l’alqueria origen de l’actual Calp. Després va pertànyer al comtat de Dénia. El 1386 Pere March, pare d'Ausiàs March (1397-1459), va procedir a la partició del terme del castell de Calp per a crear els termes municipals de Calp, Benissa i Teulada. En 1521 les autoritats calpines van abraçar la causa de la Germania; el rei Carles I (1500-1558) va declarar fora de la llei la Germania, i Calp, com a poble agermanat, va haver de pagar 600 lliures valencianes de multa. Aquest mateix monarca ordenà l'emmurallament del poble l'any 1528. L’expulsió morisca, en 1609, deixà la població sense els seus primitius pobladors. Els atacs corsaris i musulmans durant aquest segle obligaren a nous reforçaments de la població fins que el 3 d’agost de 1637 un dels atacs dels àrabs va propiciar un dels fets més luctuosos de la història de Calp: 290 persones, quasi la totalitat del cens, van ser segrestades i portades captives a l’Alger on romangueren cinc anys fins que foren alliberats a canvi d’or i pirates presos. En la guerra de Successió prengué partit per l’Arxiduc, les naus del qual fondejaren en la seua costa. En 1744 Calp va sofrir una nova invasió barbaresca. En la guerra de la Independència fou testimoni d’una dura batalla amb els francesos que foren derrotats el 31 de maig de 1813, però a canvi d'un alt nombre de calpins morts i ferits. En l'edat Moderna fou propietat de Roderic de Rebolledo i més tard dels Palafox, els quals exerciren la jurisdicció fins la dissolució del règim senyorial el 1837. A la fi del segle XIX fou inaugurat el pont del Mascarat, obra de vital importància per al desenvolupament econòmic i social de Calp i de les dues Marines, Alta i Baixa. La factura de la Guerra Civil fou de vint joves calpins morts en el front defensant la República, i de 4 mariners metrallats per un hidroavió feixista, conegut com “La Pava”. El primer Regiment de les Fletxes Negres, compost per soldats espanyols i feixistes italians, van prendre Calp. El 30 de març de 1939 es va substituir el Consell Municipal per un ajuntament provisional. Les noves autoritats municipals prenien possessió dels càrrecs i quedava constituït el primer consistori del nou règim.
En la segona meitat del segle XVIII es va experimentar un creixement continuat, que va portar un considerable augment de la població i de la superfície dedicada al cultiu. El paisatge agrari de Calp estava poblat d'ametlers, però les oliveres, les figueres i els garrofers també van ser importants, així com la producció de raïm de vi i de pansa. A la fi de segle Calp comptava amb dues almadraves que van arribar a ser de les més productives de tota la costa valenciana. La seua economia també es recolzava en la pesca i l’extracció de sal, però el segle passat – ja en els anys trenta va estiuejar-hi n’Ernest Hemingway (1899-1961)-–sobre tot a partir dels seixanta s’ha convertit en un municipi turístic que ha transformat la seua economia, el seu paisatge, el seu urbanisme i, fins i tot, els seus costums. Calp és a hores d’ara una de les ciutats valencianes i, fins i tot, de l'Estat en nombre de residents estrangers.

Monumentalment Calp conserva el conjunt format per la torrassa de la Peça, del segle XV, que alberga el Museu del Col·leccionista; part de les muralles i l'església Vella, del XIV, únic exemplar de gòtic mudèjar del País, adossada a la nova com a capella de la mateixa. A més:

• Castell-Fortalesa. En el cim del Castellet, junt al barranc del Mascarat. Edifici musulmà en ruïna total.
• Torre del Castellet. Declarada BIC.
• La Casa Nova. Típica granja fortalesa edificada en el segle XIV i modificada fins el XVII.
• Ermita de Sant Salvador. Bastida en estil gòtic sobre un tossal que domina la badia, enderrocada posteriorment i tornada a bastir el segle passat.
• Església de la Mare de Déu de les Neus. De 1973-1975.
• Ermita de la Cometa. Antiga masia fortificada dels segles XVII-XVIII situada al Tossal de la Cometa
• Els Banys de la Reina. Conjunt industrial dels segles IV-V de què ja hem parlat.
• Pou Salat. Pou i abeurador del segle XVIII.
• Torre del Molí, o del Morelló. Aixecada en el XIX sobre una torre guaita dels temps de Felip II (1527-1598). Constitueix un exemple dels molins fariners de La Marina.
• Alguns riu-rau pel disseminat del municipi. Típiques construccions destinades al assecament de la pansa.
• També hi ha els museus Arqueològic Municipal, de l’Artesà i del Fester.

La cuina calpina es basa, com no podia ser menys en una vila amb arrels marineres, en el peix. Així podem degustar: arròs amb ceba i peix, guisat de bull, llauna de Calp, paella de bacallà i floricol, la fideuà, el cruet de peix, arròs amb tonyina i gambes, arròs negre i un llarg etcètera. Però també les carns -- ànec, vedella, conill, perdiu–– i els embotits –botifarres de carn o ceba, salsitxes, figatell, sobrassada–– són treballats als fogons calpins; les postres: figues, figues paleres, panses i les llepolies: pastissos de moniato, arrop i talladetes, coca Maria i els dolços Nadal i Pasqua.

Les festes a Calp són una bona mostra de la multiculturalitat que hi ha al poble, de manera que trobem quelcom tan valencià com els Moros i Cristians o quelcom tan alemany com la Festa de la Cervesa, sense oblidar les Carnestoltes que, aquí es diuen Carnavals alemanys.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Calpe, cosas de Calpe, Calp
• Gremi de Campaners Valencians
• HIstoria de Calpe Antoguo
• imatges de Calp
• Localització de Calp respecte del País Valencià
• Viquipedia
• Web Oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia

CASTELL DE CASTELLS

El terme s'ubica en la vall de Pop, voltat de muntanyes com ara La Serrella, la serra d'Alfaro, la Xortà o el Castellet, i gaudeix de força paratges de singular bellesa: l'Altar Gelat (on mai no pega el sol), la cova del Somo, els Arcs dels Atancos –declarat Paratge Natural Municipal el 14 de gener de 2005--, les fonts de la Bota, l'Ombra, els Teixos; el forat de la Llacuna, el Castellet; el cim del Cocoll i, sobre tot, el Pla de Petracos en són bona mostra.

Els jaciments del Pla de Petracos situen Castell de Castells en la prehistòria, a uns 8.000 anys d'antiguitat; però la població té el seu origen en l'antic castell de Serrella, per la qual cosa també és conegut com Castells de Serrella; formava part dels dominis d'Al Azraq (1208-1276) fins 1254 en què Jaume I (1208-1276) va incorporar-lo a la Corona d'Aragó. En el tractat bilingüe del 'pouet', signat en 1245 entre, entre el primogènit de Jaume I i Al-Azraq apareix citat com 'Castiel', en el text Català i Qastal en l'àrab. En 1290 (1320 segons altres fonts) fou comprat per Bernat de Sarrià (1266-1305) i posteriorment passà als dominis de l'orde de Calatrava, de la qual constituí la Comanda del Castell de Castells. Fou lloc de moriscs, els quals ocupaven 170 cases en el moment de l'expulsió, a la qual s'oposaren per les armes i foren derrotats definitivament, després de destruir l'església, en la batalla del Pla de Petracos; la posterior repoblació es va fer amb cristians mallorquins.

L'economia és bàsicament agrícola, de secà: ametla; oliva i garrofa, en plena transformació devers el turisme rural i d'interior. S'hi conserva l'artesania de la palma, de què es fan cistelles i bosses de mà .

El poble està envoltat per tres despoblats moriscs situats a les partides de Petracos, Aialt i Bit, i ha assolit recentment el Premi Especial a la Conservació del Patrimoni pel seu modern Museu Etnològic i la Ruta de les Pintures Rupestres que troba el seu millor exponent en el jaciment de Pla de Petracos, el qual es localitza a uns 500 metres sobre el nivell del mar, a la marge esquerra del Barranc de Malafí. Descobert el 1980 per membres del Centre d'Estudis Contestans, està compost per vuit abrics dels quals cinc presenten motius pintats perfectament visibles. Declarat amb la resta de l'art rupestre llevantí Patrimoni de la Humanitat. La resta del patrimoni es concreta en:

• Església de Santa Anna. Del XVII.
• Restes del Castell de Serrella. De difícil accés, roman abandonat en el cim del Castellet des de la conquesta i el seu estat és de ruïna absoluta.

La gastronomia és la típica de la comarca: borreta de melva, minxos amb farinetes, la salmorra, tota mena d'embotits, sobrassada, penques i, com a curiositat, citar el costum importat per aquells que emigraren cap a l’Alguer del consum de cous-cous.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Els Arcs
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Castell de Castells
• La Vall de Pop
• Localització de Castell de Castells respecte del País Valencià
• L'oratge a Castell de Castells
• Viquipedia
• Wikipedia

DÉNIA

El Montgó ( 753 m ) amb la seua majestuositat domina els 66,2 km 2 del terme municipal i presenta, en el seu Parc Natural, una variada mostra de plantes autòctones, animals, coves i senders. L'altre atractiu paissatgístic són les platges de Les Marines i de Les Rotes i la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni.

Encara que amb indicis arqueològics del Diniu iber i evidències de l' Hemeroskopeion grec el seu origen com a poble és el Duanium romà; l'escriptor clàssic Estrabón (63 aC-21 aC) ja indica que en el segle I aC les tropes de Sertòrio ( 122 aC-72 aC) establiren a Dianium una base naval; durant l'Alt Imperi s'hi viu un període d'esplendor que le proporciona l'oportunitat de passar de “població estipendiària” a municipi; amb els visigots –636 a 693 dC- Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo; un moment important en l'expansió i puixança va portar-lo la Dàniyya musulmana, cap de la taifa creada en 1010 Per l'amiri Alí Ibn Muyahid, el qual va annexionar-se les Balears i va convertir la taifa en un important centre marítim i comercial que, fins i tot, va encunyar moneda pròpia; en 1076 en ser destronat Muyahid pels Banu Hud de Saragossa la taifa va perdre la seua independència; en 1091 es va produir la Invasió almoràvid. La conquesta cristiana culminada per Eiximén d'En Carrós en 1244 va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana; repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda a l'albacar del castell, es converteix en el centre del poder cristià en un terme general poblat majoritàriament per musulmans; Jaume II (1267-1327) inicia l'etapa del domini senyorial al cedir la vila el 1298 a Ponç d'Ampúries; posteriorment, sota la casa de Gandia, es converteix en comtat (1356), en temps d' Alfons el Magnànim (1396-1458) torna a la Corona i, degut a l'absentisme del monarca, el lloctinent Joan de Navarra dona el lloc, en 1431, al castellà Dídac Gómez de Sandoval i Rojas amb el consegüent descontent de la població, que a la mort d'aquest en 1455 reclama la reincorporació al reialenc amb el recolzament de la ciutat de València; el comtat, però, es va mantenir en mans dels Sandóval i en 1487 el castell, la població i les terres circumdants foren distingides amb el títol de marquesat, denominació que encara conserven; l'arribada al poder fàctic del 5é marquès de Dénia i duc de Lerma, Francesc Gómez de Sandoval i Rojas , favorit de Felip III (1578-1621) proporcionà a la vila importants prebendes –– fins i tot el rei va celebrar-hi els festejos de les seues noces (8 d'agost de 1559) – i el títol de ciutat; fou aquest mateix personatge qui va impulsar en 1609 l 'expulsió dels moriscs, 25.000 dels quals embarcaren en el port de Dénia camí de l'exili, amb el consegüent despoblament i ruïna econòmica del marquesat; el fet de ser la primera ciutat en proclamar rei l'arxiduc Carles (1685-1740) també va portar-li nefastes conseqüències no sols per la guerra, sinó per les posteriors represàlies del borbó; el castell, seriosament danyat, s'afonarà definitivament en la guerra del Francès; en 1804 es produeix la reincorporació a la Corona, el floriment del port en el XIX va dur a la independència administrativa del barri mariner entre 1837 i 1839; el florent comerç de la pansa féu sorgir una burgesia comercial i va atraure empreses estrangeres amb el consegüent augment de població ––fins i tot va crear-s'hi el Cementiri dels Anglesos per donar sepultura aquells que vingueren a aquestes terres amb el reclam del comerç de la pansa–– que passà de 6.538 a 12.413 habitants entre 1860 i 1900.Dénia és cap de la comarca de La Marina Alta i distribueix els 42.704 habitants empadronats en 2007 en els nuclis de Dénia, Jesús Pobre, La Xara i La Pedrera.

La crisi de la pansa, des de principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica de la ciutat, però des dels anys seixanta el turisme es converteix en el principal sector econòmic de Dénia, provocant la desaparició de les indústries i l'agricultura, i una accelerada urbanització.

La ciutat es troba en una badia o port natural al redós del Montgó i ens mostra barris antics com ara el de les Roques o el de Baix la Mar , els carrers que baixen del castell ens recorden el passat àrab del lloc i la part baixa el modernisme que va dur el comerç de la pansa. Els museus i monuments més interessants són:

• Museu Etnològic . Dedicat al segle XIX denier.
• Museu del Joguet. Mostra de la indústria joguinera de Dénia des de 1904 fins a 1960.
• Jaciment de l'Almadrava. Vila marítima romana típica dels segles i a IV dC .
• Convent de les Agustines. Segles XVI i XVII.
• Església de l'Assumpció. Barroc valencià del XVIII.
• Església de Sant Antoni. Segles XVI i XVII.
• Nostra senyora de Loreto. Segle XVI.
• Església de Jesús Pobre.
• Església de Sant Mateu de la Xara.
• Ermites de la Conquista.
• Sant Joan. Monument Històric Artístic.
• Santa Paula.
• Santa Llúcia. Segle XV.
• Ajuntament. Neoclàssic.
• El Castell. Aixecat sobre l’anterior --obra dels moros-- per Alfons d’Aragó (1332-1412), i ampliat en el segle XVII pel duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (1553-1625. És propietat municipal des de 1952. Ha estat rehabilitat i actualment és visitable. Alberga el Museu Arqueològic , important testimoni de la història local.
• Antigues Drassanes. Segle XVI, modificades en el XVIII.
• Muralles. Es conserven alguns trams en bon estat.
• Torre de l'Almadrava. O del Palmar. Torre guaita que ha sofert una discutible restauració.
• Torre de Gerro. Cos troncocònic que per la seua forma li dóna nom. Segle XVII.
• Torre de Carrals . Important conjunt d'edificacions defensives. Actualment de propietat particular.
• Casa Fortificada. Declarada BIC .
• Caseta del Pare Pere. Exemple d'arquitectura rural, del segle XVII.

L'arròs, el peix i el marisc, especialment la mundialment famosa gamba de Dénia, en moltes presentacions: suquet, coques, espencat, all-i-oli, llandeta , polp sec, gambes amb bledes, etc, la mistela i les panses són la base d'una excel·lent gastronomia.

Quant a les festes hi ha Falles, Fogueres de Sant Joan, Moros i Cristians i els peculiars Bous a la Mar.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Club Naútico
• Dénia Gastronòmica
• Falles de Dénia
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Dénia
• InfoCostaBlanca
• Localització de Dénia respecte del País Valencià
• L'oratge a Dénia
• Portal Turístic de Dénia
• Viquipedia
• Web Oficial de Turisme de la CV
• Wikipedia

EL POBLE NOU DE BENITATXELL

El terme pot conèixer-se recorrent les rutes dels Cingles, que va des de la Cala Moraig --amb la Cova dels Arcs-- a la Cala Llebeig, i la del Barranc dels Testos, que perfilen una costa esquerpa, farcida de penya-segats i cales d'aigües nítides molt freqüentades pels submarinistes.

S'han trobat a la Cova del Moro deixalles que es remunten a uns 18.000 anys; també hi ha jaciments ibers, romans i àrabs; l'ocupació cristiana de la llavors Alqueria de Benitagell fou el 1244. Població vinculada històricament a la ciutat de Dénia, pertanyé primerament a la seua taifa i posteriorment al comtat atorgat per Pere el Cerimoniós (1319-1387) l'any 1356; a Alfons d'Aragó i al marquesat de la família Gómez de Sandoval, títol concedit el 1487 pels Reis Catòlics; van ser aquests qui van expedir carta pobla l'any 1497. Malgrat tot el poble fou abandonat i tornat a poblar en 1698 amb la seua actual denominació. Al duc de Medinaceli va correspondre el senyoriu d'aquesta població i percebia per ser-ho un terç delme i un cens pels terrenys romputs al mont. Benitatxell s'independitzà eclesiàsticament de Xàbia el 1768.

Malgrat que la pressió urbanística va canviant el paisatge i l'economia encara s'hi manté el conreu ancestral del raïm de moscatell i l'artesania del vímet, de què es fabriquen barrets, bosses de mà i cistelles.

El poble, en l'alt d'un pujolet, conserva la tradicional fesomia moruna dels poblets de La Marina. Com monuments a esmentar citarem l'oratori Jaume Llobell i l'església de Santa Maria Magdalena, que, construïda entre 1710 i 1774, comptava amb una interessant cúpula vidriada blava, la qual fou partida per un raig en 1940; 77 anys després ha segut restaurada i ha tornat a ser la fita paisatgística que fou en la Marina.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià,poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Benitatxell
• L'oratge a Benitatxell
• Viquipedia
• Wikipedia

EL RÀFOL D'ALMÚNIA ALTITUD SUPERFÍCIE ÍNDEX CAVANILLES CENS 1900 CENS 2000 CENS 2016 GENTILICI 88 m 4,90 km2 247 538 402 630 Rafolenc/enca El xicotet terme municipal fa de pont entre la vall del riu Girona i la serra de Segària en què es poden realitzar excursions senderistes com ara l'ascensió al cim de la serra, anar a la Font de Ramon, a la Cadireta del Rei Moro o al Racó Mortins. L'etimologia del topònim, que significa quelcom paregut a "alqueria", revela clarament el seu origen àrab, en la qual època pertanyia a la taifa de Dénia. Al poc de ser conquistat per Jaume I (1208-1276) aquest lloc, juntament amb la resta del territori circumdant, fou escenari de la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq (1208-1276); va pertànyer als Murs, cavallers d‘origen català --després Sapenas--. El 1348 fou venut per Pere IV (1319-1387) a Mateu Mercer. En 1535 el marquès d'Almúnia, senyor vigent, funda parròquia independent, la qual posseïa com a annexes Benimeli, Sagra, Negrals i Zeneta (que tots plegats formaven la subcomarca coneguda popularment com la Rectoria, de què Ràfol era capital). Fins el 1609 la població era íntegrament morisca, després de l'expulsió es va fer necessària la repoblació, la qual es va dur a terme en 1610. En 1687 fou convertit en marquesat. El 1693, sota el regnat de Carles II, esclatà l'anomenada Segona Germania. Les gents del Rectorat van tindre una important intervenció en aquesta nova Germania i d'El Ràfol va sorgir un dels seus líders indiscutibles, Francesc Garcia, de qui parlarem més avall. El primer ajuntament de què hi ha notícia és va constituir l'1 de gener de 1856. Econòmicament hi predomina el sector agrícola (cítrics) i la construcció. A banda de escasses restes d'allò que degué ser una xicoteta fortalesa el patrimoni rafolenc tan sols presenta l'església de Sant Francesc de Paula, del segle XVIII. Francesc Garcia fou un llaurador benestant del Ràfol d'Almúnia i un dels principals caps del moviment de la segona Germania, junt amb Feliu Rubio i Bartomeu Pelegrí. A Vilallonga, dins del Ducat de Gandia, quatre llauradors foren detinguts per negar-se a partir la collita amb el seu senyor, i aquest fou l'últim detonant que féu esclatar la revolta armada. L'endemà, un avalot de tres mil homes prengué la ciutat de Gandia, i sense cap més violència, els quatre detinguts foren alliberats. L'alliberament, segurament inesperat, encoratjà als rebels a continuar les mobilitzacions i desplaçar-se cap a València, on demanarien justícia al virrei. Francesc Garcia va fugir després de la derrota agermanada a la Batalla de Setla de Nunyes de 1693 i no va ser capturat.
Pàgina web de l'Ajuntament	Més informació en la xarxa: Bloc País Valencià, poble a poble Escut del Ràfol d'Almúnia Gremi de Campaners Valencians Imatges del Rafol d'Almúnia Localització del Ràfol d'Almúnia respecte del País Valencià L'oratge al Ràfol d'Almúnia Viquipèdia Wikipedia	Fotos

EL VERGER

O Al Verger. Deu el seu nom al fet d'ocupar part del delta del riu Verger, també conegut com Girona. El terme municipal, situat a la Vall de la Rectoria, presenta com a llocs d'excursió la serra de Segària, a la qual es puja per una ruta senyalitzada.

En el seu origen fou un xicotet nucli de població musulmana que fou donat a Pere Eiximén de Carrós després de la conquesta, el qual va mantenir els seus habitants moros. El 1609 tenia 80 focs i pertanyia a la fillola d'Ondara, després de l'expulsió fou repoblat amb gents de Dénia, Pego i les Illes. Se sap que son senyor fou durant el segle XVI Joan Jeroni Vives, i que passà a pertànyer des del 1850, mitjançant venda, als marquesos de Dénia. El 12 d'octubre de 2007, el riu Girona va protagonitzar un dels episodis més dramàtics de la recent història del poble: una riuada que abastà els dos metres d'alçària en alguns punts destrossà més de 80 cases i, fins i tot, causà la mort d'una persona.

Tot i que al seu terme també es conreen productes de secà (pansa per a l'exportació), la major part està dedicat al c regadiu (hortalisses i taronges, principalment). El sector serveis (construcció i indústria alimentària) són altres activitats de pes econòmic al municipi, on encara es conserva certa tradició artesana (ceràmica, mobles, taullells).

El carrer Major és el més representatiu del lloc, amb diverses cases acolorides d'estil tradicional de la Marina. Els edificis més cridaners són:

• Palau del Duc de Medinaceli. De què no resta més que La Torre, parcialment restaurada i dedicada a Oficina de Turisme
• Casa fortificada. Habitada i en acceptable estat de conservació.
• Església de la Mare de Déu del Rosari. Neoclàssica, de 1732; recentment restaurada.
• Torre de la Cremadella (o del Blanc de Morell). Musulmana, segles XI-XII però molt modificada i en estat prou precari. Està parcialment habitada..
• La Fabrica de Sabó. Centre Cultural
• Restes de la murada àrab, integrades al mur de contenció del riu.
• Antiga estació de tren. 1880.
• Monument de l'altura de l'aigua. Record de l'infaust succés comentat abans.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Images del Verger
• Localització del Verger respecte del País Valencià
• L'oratge al Verger
• Moros i Cristians
• Viquipedia
• Wikipedia

ELS POBLETS

El riu Girona solca el terreny en què a banda de la platja de l'Almadrava, hi ha altres paratges on practicar esports a l'aire lliure com ara el ciclisme (diverses rutes amb principi i final en Els Poblets permeten recórrer La Marina Alta) i el senderisme per al qual també hi ha diverses rutes senyalitzades.

El jaciment de l'Almadrava mostra les restes d'una vila romana que inclou una terrisseria de la qual actualment queden escasses restes, a banda d'un solar on se n'han musealitzat algunes. Jaume I (1208-1276) va incorporar al Regne de València, formant part del marquesat de Dénia i posteriorment al comtat de Parcent, tres alqueries musulmanes. Devers el segle XVI ja no eren simples alqueries i eren conegudes com Els Llocs; Miraflor (o Binaflor) pertanyia als Perpinyà i Setla i Mira-rosa (o Binarrosa) a la baronia dels Huarte; posteriorment els tres passaren als Cardona, senyors d'Ondara. Eclesiàsticament van dependre fins 1953 de la vicaria del Verger. En 1971 la fusió de Setla i Mira-rosa donaren lloc a l'actual municipi al que poc després es va unir Miraflor. A l'octubre de 2007, els Poblets fou un dels municipis de la Marina Alta que més patí els efectes de la riuada del riu Girona, que passa enmig del nucli urbà. Negà gran part del poble i causà importants desperfectes al llit de riu i als ponts, a més de malmetre diverses cases i carrers.

El turisme, cada vegada més, reemplaça l'agricultura com a principal font d'ingressos.

De patrimoni parlant, citarem:

• Torre de Mira-rosa. Segle XV, amb elements gòtics i renaixentistes.
• Església del Salvador.
• Església de Sant Josep, de Miraflor.
• Església de Jesús Pobre.

Poble mariner, té en el peix i en l'arròs la base de la seua gastronomia: guisat de bull amb ceba, arròs amb  faves, gambes i bledes, arròs amb fesols i penques, arròs amb faves , arròs a banda, eriçons, cruet de peix, paella amb ceba, salaons de bacallà, tonyina, etc, espencat i moltes més especialitats que es complementen amb un bon nombre de dolços i els cada dia més acurats vins dolços de La Marina.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges dels Poblets
• Localització dels Poblets respecte del País Valencià
• L'oratge als Poblets
• Viquipedia
• Wikipedia

GATA DE GORGOS

El terme municipal descansa en una vall on podem trobar paratges com el de La Granota, la font de la Mata, la d’Aixa, les Coves Roges i un bon catàleg d’arbres centenaris, com ara l'olivereta del Moro, les oliveres dels Cauvells, el garrofer de l’Era de Cirera o l’olivera mil·lenària de les Valls.

Els romans anomenaven aquests paratges "Conxa Hermosa", no obstant l’origen de l'actual vila és musulmà; de fet, en 1030 apareix com a cap musulmà de Gata un tal Al-Beyanadir. En 1075 una epidèmia va obligar a emigrar gran part de la població, que passà de vora 300 veïns a només 60, cap a Alcoi; en aquestes condicions romangué fins 1110 en què el rei de Dénia va instaurar-hi dos escoles, una de ceràmica i una altra de filosofia islàmica, el resultat fou que en 1180 ja assolia els 600 habitants. En 1248 Al Azraq (1208-1276) va derrotar en Gata les tropes del cristià Arnau Fernández de Tarazona. Amb la fugida d’Al Azraq el rei Jaume I (1208-1276) va donar el poble a Gaspar d’Híjar, el qual llinatge va continuar durant 400 anys. Constituí un important nucli de moriscos englobat, juntament amb altres poblacions, en el d'Ondara, en el qual es comptabilitzen un total de 160 famílies de moriscos l'any 1609; amb l’expulsió dels quals, aqueix mateix any, va restar gairebé desert i es va perdre l’artesania de la seda i el cultiu i exportació de la pansa. Aquest elevat nombre de moriscos explica la revolta que protagonitzaren, juntament amb els de Pedreguer i Xaló, davant l'ordre de Carles I (1500-1558) el 1526 per la qual se'ls obligava al baptisme forçós. L'església fou erigida en parròquia el 1535, en independitzar-se de la de Dénia. L'any 1645, Jeroni d'Híjar, atorgà terres als habitants del poble mitjançant el pagament de diversos tributs. A finals del segle XVII el senyoriu passà a ser propietat del comte d'Almodóvar ––la qual família va bastir l'església–– i, per últim, pertanyerà als dominis del marqués de Cerdanyola. L’últim senyor va ser el nové Duc d’Híjar, Alcantara Fadrique Fernandez de Hijar i Abarca de Bolea.

La població s'ha incrementat al llarg del temps degut tant a la seua tradicional indústria artesana dedicada a la manufactura del margalló i el vímet, la qual ha derivat actualment en la gestació de tallers dedicats a la confecció de mobles fabricats amb aquests materials, com al veïnatge de centres turístics propers, que han motivat el desenvolupament del sector serveis. L’agricultura, de secà, dóna olivera, ametlers i raïm moscatell. És molt estimada la qualitat dels seus embotits. També s'hi conserva la tradició de l’elaboració de pansa.

Com a monuments més cridaners n’hi ha:

• Església de sant Miquel Arcàngel. Segles XVII-XX
• La Rana. Antic llavador. Avui en desús, però rehabilitat i adaptat com a centre d’esplai sota el centenari arbre que ho acull.
• Ermita del Calvari.
• Típic riu-rau de la Marina, a la partida dels Trossets.
• Olivereta del Moro. Rep aquest nom per la llegenda que diu que fou plantada en època musulmana. Al seu voltant hi ha una caseta mig en ruïnes, també d'aqueixa època.

La gastronomia es basa en els productes de la terra: coques, embotits, arrossos: al forn, amb crosta, amb mongetes i nap, amb bajoques i conill, o el característic putxero del diumenge. També destaquen els pèsols com a berenar de Pasqua, les faves, les xones, o els salaons com els anxoves, la melva, el bacallaret, amb els quals es poden cuinar el bullit amb tomaca o la porreta de melva. Com a punt final a un bon àpat hi ha una selecta gamma de dolços casolans com les coques d’ametlla, els bunyols de carabassa, coques de pansa i ametlla o l’arrop i tallaetes.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Gata de Gorgos
• Infocostablanca
• Localització de Gata de Gorgos respecte del País Valencià
• L'oratge a Gata de Gorgos
• Viquipedia
• Wikipedia

L'ATZÚBIA

L’orografia del terme propicia el cicloturisme i el senderisme. Cal destacar entre els seus paratges el Tossal del Llop, zona d’acampada; la serra de l’Orxa, la serra d’Azafor, la cova de Bassiets i, la més coneguda, del Canelobre.

Malgrat les evidències del pas d’ibers i romans l’origen de la població és àrab. Jaume I (1208-1276) va cedir-lo el 1258 a Arnau de Romaní. Posteriorment crearia la baronia de Forna per al seu fill. En 1609 restà despoblat després de l’expulsió dels moriscs. Fou repoblat el 1611 per Francesc Roca amb mallorquins. Ha pertangut als Cruïlles (s XVI), els Figuerola ( s XVII) i els Julià i el baró de Santa Bárbara (s XIX). El 1845 el municipi reunia 150 jornals de secà amb una xicoteta horta regada amb el safareig de Forna; en les seues muntanyes posseïa dues mines de carbó mineral, dues pedreres d'algeps, sis forns per a cuir-lo, tres pedreres d'arena i 200 caps de bestiar llaner. En 1911 Forna i L’Atzúbia es fusionaren passant a formar un únic municipi.

L’economia ha estat tradicionalment agrícola (cítrics). A hores d'ara, amb l'auge turístic que afecta tota la costa creixen el sector serveis i la construcció.

La blancor del poble, amb singulars formes als ràfecs de les teulades, i el seu peculiar traçat urbanístic converteixen a l’Atzúvia-Forna en un veritable conjunt d’interès històric, capaç de sorprendre i traslladar en el temps als seus visitants.

• Casa Abadia de Forna. Segle XVIII. Conserva en la seua façana tres rellotges de sol, però actualment (2017) es troba en imminent perill d'enderrocament degut a la seua deficient conservació.
• Castell de Forna. Islàmic, pertanyé al senyoriu d’Al Azraq (1208-1276).
• Església de sant Vicent Ferrer. Segle XX.
• Sant Bernat de Forna. Segles XVII –XVIII.
• Fonts morisques.

Els plats típics són l’arròs amb crosta, les coques escaldades i la paella.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Costa Blanca
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de L'Atzúvia
• L'oratge a L'Atzúvia
• Viquipedia
• Wikipedia

LA VALL D'ALCALÀ

Municipi integrat antigament per Alcalá de la Jovada, Beniaya, Criola, Benialí, Benixarco, La Roca i L'Atzúvia i actualmente per Alcalà de la Jovada i Benaia. El territori és molt esquerp: serres i barrancs, ombries i solanes, recons, sots i valletes com ara el Pla de les Vinyes, la Serra Foradada, el Condoig o la Capaimona constitueixen paratges diferents típics del territori , on la vegetació dóna quantitat d'herbes aromàtiques i medicinals: camamil·la, timó, fenoll, romaní, etc.

Algun autor ha assenyalat ‘tenim el convenciment que les arrels ètniques de les terres valencianes estan a la Vall d’Alcalà, singularment en l’àrea compresa entre el Barranquet de Beniaia, el Barranc de les Ronches, la Solana de la Cairola i el Planet del Condoig ‘. El ben cert és que els primers indicis de població es remunten a 35.000 anys i els trobem en forma de pintures rupestres de l'abric del Condoig, la Cova del Pelegrí i el de la Gleda, i els poblats del Xarpolar i la Penya de la Retura; més recents són les de l'abric de la Roca --amb la troballa d’un conjunt de peces d’art moble amb representacions animalístiques gravades sobre blocs i plaquetes. Dominen les figures de cérvoles i cápridos generalment asilades, encara que existeixen algunes superposicions--. El cabdill àrab Al-Azraq, fill del poble –de qui parlarem més avall--, va construir en aquesta població el seu palau. Fou el nucli de resistència contra les tropes de Jaume I (1208-1276) acabada de concloure la conquesta del Regne de València i, especialment, després de la desfeta soferta pel cabdill musulmà a Benicadell, que va costar-li un exili de 17 anys. La seua església fou annexa de la de Gallinera fins que, Joan de Ribera (1532-1611) el 1574, va erigir-la en parròquia independent. L'ordre d'expulsió de 1609 va esvalotar els moriscs que juntament amb els d'altres pobles es feren forts en aquestes serres fins que finalment foren vençuts i expulsats des del port de Dénia, deixant gran quantiat de pobles deserts i arruïnats. Posteriorment el senyoriu va pertànyer al duc de Villahermosa. A principis del segle passat es detecta una forta emigració cap a ciutats com Nova York o París, tot i que posteriorment molts emigrants hi tornarien, però en general el XX ha estat un segle de despoblació degut a l'escassesa de mitjans econòmics.

Quant al patrimoni:

• Església de Nostra senyora de l'Assumpció. Erigida en 1636 sobre la mesquita.
• Castell Palau d'Al-Azraq. Segle XIII. Molt modificat i parcialment derruït per a la construcció d'habitatges.
• Esfinxs d'Al-Azraq. D'interés arquitectònic. Hi ha dues: la primera és una font situada a la plaça del poble amb el rostre del cabdill. L'altra es troba a la Sala Al-Azraq, una sala cultural polivalent, abans estava situada a un petit jardí dins del poble.
• Castell de la Vall d'Alcalà. O de Benissili.
• Despoblats moriscos. Sèrie de despoblats on habitaven els moriscos abans de la seua expulsió definitiva. Hi ha també altres restes morisques, com ara la Nevera de Dalt, la Nevera de Baix o el Forn de Calç, Queirola, entre altres.

Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir, més conegut com Al Azraq ("el dels ulls blaus"), va nàixer a la Vall d'Alcalà (La Marina Alta) en 1208 - més conegut com al-Àzraq («el d'ulls blaus»), va ser un cabdill andalusí autor de les tres revoltes mudèjars del sud del Regne de València. Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del segle XIII i molts autors han trobat, en la rememoració de les revoltes d'Al-Àzraq, l'origen de les festes de Moros i Cristians d'Alcoi (L'Alcoià), ciutat on va morir en 1276. Fill de musulmà i cristiana, va educar-se en diferents corts reials i va gaudir de la confiança i amistat de Jaume I el Conqueridor i d'Alfons X el Savi (1221-1284).

Més informació en la xarxa:

• Al Azraq
• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de La Vall d'Alcalà
• L'oratge a la vall d'Alcalà
• Viquipedia
• Wikipedia

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Grremi de Campeners Valencians
• Imatges de La Vall d'Ebo
• Localització de la Vall d'Ebo respecte del País Valencià
• L'oratge a la Vall d'Ebo
• Viquipedia
• Wikipedia

LA VALL DE GALLINERA

Vall allargassada solcada pel riu Gallinera, que naix al municipi, el qual està composat pels nuclis de Benirrama, Benialí, on està l’Ajuntament; Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai (avui, despoblat) y Benissili. Gràcies a les abundants pluges, canalitzades per un munt de barrancs, el paisatge és encisador de tan verd. Les altures més importants són L'Almiserà (757 m), el Penyol Gros (854 m) i la muntanya del Xarpolar (900 m.).Un altre atractiu del terreny són les més de trenta fonts amb excel·lents aigües. Hi ha també nombroses pintures rupestres. Una ruta, perfectament senyalitzada i adequada, permet, al llarg de 16 km visitar els vuit pobles que componen la vall.

Ja en el Paleolític Mitjà en trobem (Cova d’en Pardo, Cova de l’Àliga) els primers indicis de població. Del Bronze tenim record en el poblat de la Foradà, el castell d’Alpatró o la Cova de de les Llànties, entre d’altres. El poblat ibèric del Xarpolar ––descobert en 1928 per Ferran Poncell–– és el millor, però no l’únic vestigi d’aquells pobladors. Dels romans ben poca cosa roman; no així dels moros, dels que hi ha notícia des del segle X, quan fundaren diversos llogarets, la majoria dels quals ja han desaparegut i dels quals romanen Benissivà, Benitaia i Benialí. D’aquesta època la peça més important que es conserva és la làpida sepulcral d'Alpatró. Rere la conquesta per les tropes cristianes, hom convertí en nucli de resistència del cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276). El senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II (1267-1327), i més tard passà al ducat de Gandia. Demarcació de moriscs, comptava amb 400 llars el 1609, que participaren en les revoltes motivades a causa de la seua expulsió. En 1611 se signa a Benialí carta pobla per a 78 famílies mallorquines, l’empremta de les quals encara es conserva en costums com ara la fabricació de tot tipus d'embotits i molts modismes de la parla pròpia d'aquells. En 1937, en el decurs de la guerra de 1936-1939, va emetre’s a la vall paper moneda. Des de 1960 l’emigració ha minvat progressivament la població.

Els principals cultius que es desenvolupen a la Vall són l'oliva, l'ametlla i la garrofa. I, especialment, la cirera, entorn de la qual gira l'economia local. En el mes de març La Vall s'ompli de forasters que hi acudeixen per contemplar l'espectacle dels cirerers en flor i el segon cap de setmana del mes de juny s'hi celebra, cada any en u dels vuit pobles, la Festa de la Cirera: dos dies d'actes lúdics amb Fireta d'Artesania, gastronomia, concerts, tallers, teatre, i el famós Campionat Mundial de llançament de pinyols de cirera.

La passejada pel municipi ens depara una bona mostra de l’arquitectura popular de la zona. Els quilòmetres i quilòmetres de marge de pedra seca són una de les obres artesanals més monumentals del món rural. Relacionarem ara els principals edificis i monuments que conformen el patrimoni valler:

• Esglèsia de Sant Cristòfol de Benirrama
• Esglèsia de Sant Roc de Benialí
• Esglèsia de Sant Miquel de Benissiva
• Esglèsia de Sant Francesc de Borja de la Carroja
• Esglèsia de Nostra  Senyora de l’Assumpció d’Alpatró
• Esglèsia de Sant Pasqual Bailó de Benissili
• Convent dels Franciscans de Benitaia. Del segle XVII, només es conserven unes restes.
• Fortí d’Almiserà. La més antiga (920-930) de les construccions defensives del poble.
• Castell de Gallinera o de Benirrama. Segle XI. Restaurat després del terratrèmol de 1396.
• Castell d’Alcalà o de Benissili. També sembla ser del segle XI.
• Castellot d’Alpatró. Segle XIII.
• Talaia de la Foradà. Lloc d'observació i refugi, també del segle XIII.
• Torreta del Llimener. Xicoteta torre d’observació.
• Molíns de Baix o dels Serafins, del Mig o de Porra, de Dalt o dels Moliners, el Molinet

Cada any, el 8 de març i el 4 d'octubre (dia de Sant Francesc) el sol s'alinea amb l'arc de la Foradà, meravella natural del municipi. Pareix ser que els franciscans triaren meticulosament el lloc on erigir el seu convent per a aprofitar l'alineació astral, ja que els rajos del sol que traspassen la Foradà il·luminen en aqueixes dates les ruïnes del cenobi.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Federació Valenciana de Municipis i Províncies
• Gremi de Campaners Valencians
• La Foradà
• La Vall de Gallinera
• L'oratge a La Vall de Gallinera
• Localització de Vall de Gallinera respecte del País Valencià
• Viquipedia
• Wikipedia

LA VALL DE LAGUAR

La vall està formada per tres pobles que formen un sol municipi: Campell o Poble de'Avall, Benimaurell o Poble de Dalt i Fleix (Poble d'Enmig) que, tot i ser el més xicotet, és on estan les cases consistorials. El territori constitueix un dels panorames més bells del País: el riu Girona romp el terreny donant lloc al barranc de l'Infern referent per a senderistes experimentats (PRV147); els altres poden recórrer el PRV al llarg del qual poden conèixer els tres poblets i pujar al Cavall Verd, o Serra del Penyó, a 800 m d'altitud i refrescar-se en algunes de les moltes fonts que esguiten el terme: del Camusot, dels Olbis, del Gel, d´Isbert, del Penyó, del Reinós, de Fontilles, etc. Altres paratges a visitar són la Serra d'Ebo (1.100m), la Serra del Migdia, l'embassament d'Isbert o la cova del Cavall Verd.

Malgrat haver-se trobat pintures rupestres en les immediacions del riu Girona, les primeres notícies que tenim del poble són d'època musulmana, quan estava sota domini d'Al Azraq (1208-276), el qual va plantar cara a Jaume I (1208-1276) i el va obligar a firmar una treva de tres anys (pacte del Pouet, o de la Jovada) a canvi de vassallatge al rei cristià. Aquesta treva va ser violada sistemàticament per ambdues parts; la qual cosa acabà en 1247 amb la rebel·lió i posterior exili durant deu anys del rei moro. Quan retornà, continuà lluitant pel seu territori fins el 23 d’abril de 1276 en què fou definitivament derrotat al Benicadell. En 1278 Alfons I el Magnànim (1396-1458) sufocà les rebel·lions de la muntanya de La Marina, però la població continuà sent morisca. Després d’això el conjunt de possessions sota el nom d'Alavar, fou donat, el 1300, a Constança d'Aragó. Alavar es va fer famós quan, el decret d’expulsió dels moriscos, provocà la rebel·lió de gran nombre d'ells (14.000 segons les cròniques), que fugiren vers les valls de l'interior, i es feren forts al Castell de Pop,des d’on s’enfrontaren a les tropes reials, les quals el 1609, comandades pel mestre Agustí Jiménez, causaren la mort d'uns mil cinc-cents moriscos, entre homes, dones i xiquets. El 14 de juny de 1611 es va donar carta pobla a un grup de llauradors mallorquins. L’any 1901 el pare Ferris Vila (1856-1924) va fundar  la colònia-llatzaret de Fontilles dedicada a la curació de leprosos, malaltia molt estesa per aquestes comarques a les primeries del segle.

Parlem d'un poble dedicat absolutament a l'agricultura de secà on destaca el conreu de la cirera, que es troba protegida i avalada per una Denominació d'Origen. Artesanalment es conserva la confecció d'articles de palma i de randa.

Patrimoni:

• Llatzaret de Fontilles. De què ja hem parlat.
• Castell d'Alauar, o d'Atzabares. Le seues escasses romanalles es troben cobertes per la vegetació, tot i haver estat declarat BIC en 1985
• Torre La Casota. Segles XI-XIII
• Ermita de Sant Josep. Segle XX. A Campell
• Ajuntament
• Església de Santa Anna. Segle XVIII. A Campell
• Església de Santa Teresa i Sant Pasqual. Segle XVIII. A Fleix
• Església de Sant Cosme i Sant Damià. Segle XVIII-XIX. A Benimaurell
• Llavadors públics. Un en cada poble.

Coques al forn, arròs amb fesols i penques, putxero, paella alacantina, arròs al forn, mullador, espencat, embotits i els tradicionals bollos (coques de dacsa) són els menjars més habituals junt a dolços com els pastissos de moniato, els bunyols de carabassa o la mona de Pasqua.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de la Vall de Lauar
• L'oratge a la Vall de Laguar
• Viquipedia
• Wikipedia

LLÍBER

Llíber pertany, amb Alcalalí i Xaló, a la subcomarca d’Aixa, de la qual és el poble més menut. Al terme, situat junt al riu Xaló-Gorgos i envoltat per la serra de Bèrnia i la del Castell de la Solana, es pot practicar el senderisme i el cicloturisme la qual cosa ens permetrà gaudir de paratges com ara la Font d'Aixa, Cuta, Cau, la partida de Marnes, o la Penya Roja.

Pel que fa a l'etimologia del topònim Llíber, hi ha dues teories: una fa derivar aquesta denominació d'un suposat praedium Liberii, és a dir, la finca de Liberius, el seu propietari; l'altra tesi considera que el topònim prové de l'expressió llatina Liber Locus, que significa finca de descans o esbargiment.

A la partida del Pou de Gata, situada al nord del terme municipal, s'han trobat les restes d'un poblat ibèric. Pot ser l’origen del poble estiga en una vil·la romana. Llíber va ser conquerit als musulmans l’any 1245 per Jaume I (1208-1276). La dama Constança de Sicília va gaudir de les rendes de Llíber fins al novembre de 1300, data en què el rei Jaume II (1267-1327) li les va canviar per les de Pego i la Vall d'Uixó. A principis del segle XV, Llíber tenia com a senyor el cavaller en Pere de Castellví, el qual va vendre-ho, en 1408, a Jaume Verdeguer. Des de l'any 1413 fins al 1444 va formar part del senyoriu dels Martorell, nissaga a la que pertanyia el cèlebre novel·lista, Joanot Martorell, l'autor del llibre de cavalleria Tirant lo Blanc. L'any 1444 el lloc de Llíber va ser venut judicialment a instàncies dels creditors d'en Galceran Martorell, germà de l’escriptor. Els adquirents van ser en Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà , i la seua esposa Agnès de Portugal. El dia 12 de setembre d'aquell mateix any, aquest matrimoni va vendre Llíber al seu fill Pere. Va pertànyer al senyoriu del duc d'Almodóvar. El 1609 tenia 25 cases de moriscos i era un annex de Xaló del qual es va independitzar.

A Llíber des de fa segles es produeixen productes de qualitat elaborats de manera artesanal, a partir de la matèria prima que dóna l’agricultura de secà que hi predomina: el vi i la mistela, la pansa, els embotits i la rebosteria tradicional (pastissets de moniato, coca maria, pa cremat, ametllats, etc.)

A banda de la interessant ruta arquitectònica i paisatgística dels riu-raus que encara romanen com a record de la manufactura de la pansa, o la del Calvari, l'únic monument ressenyable es l'església dels sants Cosme i Damià.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Llíber
• Localització de Llíber respecte del País Valencià
• L'oratge a Llíber
• Viquipedia
• Wikipedia

MURLA

L’escassa superfície de terme municipal ofereix la possibilitat de fer senderisme i cicloturisme a la serra del Cavall Verd, i pujar a la Creueta o a la Penya de l'Altar.

El topònim podria derivar del llatí murra, en al·lusió a morro, com a part de l'esmentada Serra del Cavall Verd, on hi ha hagué un assentament humà. Alqueria musulmana que creixqué al voltant de la fortalesa de Pop, quan la conquesta cristiana pertanyia a Al-Azraq (1208-1276) qui va pactar el vassallatge amb Jaume I (1208-1276) i va conservar el senyoriu. Lliurada, segons el Llibre del Repartiment, a Vidal de Vilanova. En 1262 es va crear el municipi de Murla i el seu primer senyor fou l'Infant Pere , amb la qual cosa el lloc continuà pertanyent al Patrimoni Reial. Després de passar pel senyoriu de la família de Joanot Martorell (1410-1465), va adquirir la baronia Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva, per a recaure posteriorment en el ducat de Gandia. Fins l'expulsió morisca mantenia una població mixta que es repartia gairebé a meitats (75 focs cristians per 66 moriscs). Després del decret d'expulsió, els moriscs s'uniren a la revolta de la Vall d'Alauar i foren durament represaliats. L’1 de juny de 1940 el campanar de l'església va caure i va causar la mort a dues veïnes i desperfectes en els edificis propers .

El poble, típicament mediterrani, amb façanes modernistes i carrers blancs, conserva una interessant església fortalesa, que en el seu origen fou el Castell islàmic de Pop; es conserva en un estat impecable, tot i l'accident descrit abans de la caiguda del campanar, que en el segle XVIII es va aixecar sobre una de les torres de la fortalesa. Altres monuments ressenyables son:

• Ermita de Sant Sebastià. El seu origen, documentat des de finals del segle XVI, es remunta molt possiblement a la XIV.
• El Castellet, o Castell de Murla. Posterior a la conquesta cristiana.
• La Creu de terme. Segle XIX.
• Calvari. Segle XIX.
• Ermita de la Sang. Antic Hospital de la Vila.
• La Font.
• Llavador Nou i llavador Vell
• El Rajolat. Ampli banc de abrillantades pedres a força de ser usades com a seient.

Diuen de Murla que és la capital de la pilota valenciana ja que, a l'afició que hi ha, que ha donat grans jugadors, com ara Sebastià, Tonico, Jan, Edi o --el més destacat de tots--, el Nel de Murla.

Els menjars preferits pels murlers són l'arròs amb bajoquetes i naps, l'arròs al forn i les coques d'herba.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Murla
• La Vall de Pop
• Localització de Murla respecte del País Valencià
• L'oratge a Murla
• Viquipedia
• Wikipedia

ONDARA

El territori és pràcticament pla, a excepció de la part de la serra de Segària (370 m), i es troba quasi en la seua totalitat conreat. Hi ha, com a paratges a visitar, el parc públic de la serra de Segària perfectament habilitat per a l'esbarjo; la Font dels Tres Brolls, l'Assut, xicoteta presa de pedra d'origen musulmà que s'aprofita per al reg. El terme inclou la pedania de Pamís. Sanchis Guarner (1911-1981) opina que el topònim Ondara prové d'Ondar, vocable ibèric que significa “arenal”.

Ja en el Paleolític Mitjà hi havia activitat humana com ho demostra la troballa feta en les coves del Colom i del Corb; la cova Fosca acredita població en l'Eneolític i el pas dels ibers queda demostrat en un poblat a la serra de Segària. Els romans deixaren en les partides de Vinyals, de Pujades i del Pla de la Font una necròpoli, algunes vil·les, làpides funeràries i mostres ceràmiques Foren els musulmans, que la conegueren com Ondia, els que hi edificaren el castell i donaren empenta a l'agricultura mitjançant l'aprofitament de les aigües del barranc de l'Alberca. Al-Udri (1003-1085) indica que en el segle XI pertanyia al cadiat de Musa ben Ahnad, però d'altres assenyalen la pertinença, des del 755, a la Taifa de Dénia. En 1092 s’hi produí la invasió almoràvit. El Cid (aprox.1043-1099) va ocupar i fortificar el castell en el seu assalt a Dénia. Jaume I (1208-1276) va entrar-hi el 6 de juny de 1244 i la va donar a poblar a Berenguer de Palao, arquebisbe de Barcelona, qui ho va fer amb cavallers catalans. L'any 1323 Jaume II el Just (1267-1327) donà població i terme al seu fill Pere, Infant d'Aragó. En 1472 la població morisca encara abastava vora el 80% i es dedicava al cultiu de la pansa. Durant les Germanies va estar del costat dels agermanats i fou testimoni d’importants enfrontaments, un dels quals compta amb la presència de Vicent Peris (1478-1522), cap dels agermanats i, enfront, Roderic Vivar de Mendoza(1480-1536), marquès de Zenete i germà de Didac Hurtado de Mendoza (1468-1536), virrei de València. Des de mitjans del segle XVI va pertànyer a la família Cardona, marquesos de Guadalest. en 1574 obtingué parròquia pròpia. L'expulsió dels moriscs va suposar l'esfondrament demogràfic i econòmic de la població, que va passar de 1.000 a 200 habitants; la repoblació s'hi encetà a partir de 1611 amb l'arribada de gents d'arreu de la comarca i de les Illes; aquest segle fou de recuperació econòmica i demogràfica malgrat la negativa influència de la pesta bubònica; així s'arriba a la guerra de Successió, en què Ondara es decantà pel bàndol maulet, la qual cosa li va costar, com a tantes altres de les nostres poblacions, ser cremada i saquejada per les tropes del Socarrat. En aquell temps abastà el títol de vila i passà el senyoriu als Mendoza i finalment als marquesos d'Ariza. El conreu de la pansa fou el motor del creixement urbanístic del segle XIX que es veié trencat amb l'epidèmia de fil·loxera que a principis del XX acabà amb l'economia local i condemnà els ondarencs a l'emigració, sobre tot cap a l'Argentina i Algèria. Significativa és en aquesta època, la presencia del doctor català Jaume Ferran i Clua, descobridor de la vacuna anticòlera, que aplicà a Ondara amb notable èxit.

Quant a l'economia és bàsicament agrícola (cítrics) però la proximitat a nuclis turístics importants fan també important el sector serveis. La fabricació d'articles de vímet, canya i palma és a Ondara una vertadera indústria.

Els àrabs fundaren el poble i la seua flaire continua viva en els carrers estrets i torts en què trobem els següents edificis:

• Torre del Rellotge. Únic vestigi del castell moro. Rehabilitada en 2000. Declarada BIC.
• Casa del Mayorazgo. Sòlid palau fortificat que en l'actualitat es troba abandonat però en bon estat.
• Palau d'Ondara. Pràcticament desaparegut, només s'endevinen alguns vestigis i tampoc no hi ha referències de la seua història.
• Ajuntament. Antic convent de franciscans del segle XVII molt bé restaurat entre 1991-1995.
• Convent. En realitat és l'església del convent que a hores d'ara allotja l'Ajuntament.
• Mercat del Prado.
• Font de la Carxofa. Construïda a finals del XIX, enterrada en la dècada dels setanta del segle passat i tornada a aixecar en 1983. Subministra l'aigua potable al poble.
• Església de Santa Anna. Segle XVI. Recentment rehabilitat.
• Plaça de Bous. Inaugurada el 28 d'octubre de 1901, destruïda en 1936 i rehabilitada en 1957.
• Capella dels sants Abdó i Senent. Segles XVIII-XIX.
• La Soledat.
• Llavador Municipal. Segle XIX.

L'arròs, com no, forma part important de la gastronomia ondarenca en forma de paella, al forn o amb fesols, naps i penques; els embotits, el cabrit al forn i el "putxero" complementen una oferta gastronòmica que es pot rematar amb el pastís d'albercoc, el torrat o el "mullaor" i l'herba, els vins o les bones misteles de La Marina.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Ondara
• Localització d'Ondara respecte del País Valencià
• Viquipedia
• Wikipedia

ORBA

Tot el terme és pintoresc però podem destacar com a llocs més sobreeixints el barranc de Fontilles, el Safareig, el caseriu d'Orbeta i la presa del pantà d'Isbert. Hi ha infinitat de rutes com ara la del Castellet, la de les Fonts, la dels riuraus o la de la flora (Orba està considerada un “punt calent” de la biodiversitat pel seu altíssim nombre d’espècies botàniques endèmiques) ,algunes d'elles es poden fer amb bici.

Els àrabs fundaren el poble i el batejaren com Ur-Obia que significaria quelcom així com "lloc d'on brolla aigua des de la muntanya". Després de la conquesta restà en poder d'Al-Azraq (1208-1276), a qui Jaume I (1208-1276) li la va arrabassar per vincular-la a la Corona i incloure-la en la baronia de Pego. En 1323 va ser cedida a l'Infant Pere de Ribagorça, fill de Jaume II (1267-1327), qui la permutà amb Hug Folch de Cardona, el qual va revertir-la posteriorment al monarca, qui, al seu torn, va cedir-la a Vidal de Vilanova. Més tard ostentaren el senyoriu els comtes d'Oliva, els ducs de Gandia i, finalment, els ducs d'Osuna. El decret d'expulsió avalotà els moriscs, que es feren forts al castell d'Orba i d'altres arreu de la Marina. En 1611, s'atorgà carta pobla a veïns de Pego, de Murla i de Mallorca. A mitjans del segle XIX, i després de llargs litigis, Orba fou desvinculada del Senyoriu de Gandia.

L'economia tradicionalment ha estat basada en una pobra agricultura de secà, ametler, olivera, garrofera, etc., que ha vist com el regadiu ha portat els cítrics que, a hores d'ara, s'ha ensenyorit del terreny. L'avidesa del turisme, unida a la privilegiada ubicació d'Orba, en el bell centre de la comarca, han transformat l'economia local, i el paisatge, amb força urbanitzacions que han fet importants els sector de la construcció i els serveis. Un altre espai de l'apartat econòmic l'ocupa la tradicional artesania alfarera –Orba ha estat altrament coneguda com el poble del fang--, heretada dels moros, i la de confecció de borses de mà.

El casc antic del poble és un conjunt que, sens renunciar al seu traçat morisc, posseeix la planta eivissenca dels repobladors cristians. Del seu patrimoni parlarem tot seguit:

• Palau Fortalesa del Marquès de Dos Aigües.
• Cases del Racó i de l'Hort.
• Església del Naixement del Senyor. Segle XVI.
• Castell. De procedència musulmana, segle XIII, actualment conserva una torre i diversos llenços de la muralla però presenta un lamentable estat de ruïna.
• Estructura agre-morisca del segle X.
• Forns moriscs de ceràmica.
• Fonts i safareigs (de dalt i de baix). Primeries del segle passat.
• Sants de ceràmica. Col·lecció de panells ceràmics repartits pels carrers del poble.
• Casa de Pintures de Ruano Llopis (1878-1950), fill del poble.
• La Barraca d'Orbeta. Seu d'una de les festes més divertides del poble.

En l'apartat gastronòmic cal esmentar l'arròs amb fesols i penques, la borreta, les pastes de verdura i salat, l'olla, l'arròs amb pilotes, la paella o les coques.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges d'Orba
• Localització d'Orba respecte del País Valencià
• L'oratge a Orba
• Viquipedia
• Wikipedia

PARCENT

El terme municipal s’ubica al llarg de la vall del riu Xaló i conforma amb set poblacions pròximes la Vall de Pop; paga la pena conèixer la Font de la Rampuda i la Font de la Foia.

Sobre el topònim hi ha diferents versions: una diu que tindria la seua arrel en un mot d'origen iber: bart, que significaria“humidal” a causa d'una font que hi rajava fins el riu de Xalò; altra, que derivaria de Persius i una tercera que ho faria de Percennius. En el Llibre de Repartiment apareix citada com Parsen i no serà fins el segle XVI quan es valencianitze adquirint la forma actual. Era un dels nuclis musulmans de la vall de Xalò quan va ser ocupat per l'exèrcit de Jaume I (1208-1276). Més tard tornà a ser escenari bèl·lic per estar dintre de la zona d'actuació de la revolta musulmana liderada per Al-Azraq (1208-1276, sufocada la qual el rei va expedir document datat el 17 de febrer de 1259, pel qual s’ordena al batlle reial Eximen de Foces que faça donació de cases i terres de l’alqueria de Parcent a Pere Corts i altres pobladors.. Fou capçalera de la baronia del seu nom. A conseqüència de la conversació forçosa dels mudèjars al cristianisme, tornà a ser el focus de rebel·lions. El 1529 fou saquejada la població pels pirates de Barba-roja (1475-1546) i, el 1534, hi hagué una nova incursió que segurament aprofitaren molts moriscs del lloc per a fugir cap a Àfrica, portant-se amb ells a Pere Andreu de Rodo, senyor de la baronia. El decret d'expulsió del 1609 va provocar un altre esclafit turbulent, per la qual cosa els moriscs de Parcent, juntament amb els d'altres poblacions, en nombre superior a 19.000, arribaren a prendre el castell de Pop, però foren reduïts pel novembre d'aquell mateix any, després de sofrir setge i més de 4.000 morts. El 19 d'octubre del 1611 es va concedir permís al monestir de la Mare de Déu de les Fonts per a poblar el lloc de Parcent, entre d'altres. El 12 d'agost de 1612, fra Francesc d'Almenar, prior del monestir citat, atorgà carta de població per als repobladors. El 28 de maig de 1635, el monestir va vendre la baronia a Constantí de Cernesio Odescalchi. Felip IV (1605-166549 va elevar la baronia a la dignitat de comtat a favor d’aquest mateix senyor. Una descendent de l’anterior, la senyora Josefa de Cernesio i Bazan de Benavides, es casà amb don Joaquín de la Cerda i Téllez Girón, de la casa de Medinaceli. En 1914, el rei Alfons XIII (1886-1941) va elevar a la dignitat de duc al novè comte de Parcent, don Fernando de la Cerda i Carvajal.

L'economia s'ha basat tradicionalment en l'agricultura: ametla, taronges i raïm; precisament l'ancestral cultiu de la pansa proporciona actualment vins dolços de gran qualitat; a més a més s'hi estan elaborant en diversos cellers ubicats al poble bons vins; nogensmenys són cada vegada més els veïns que, atrets pels negocis turístics, treballen a la costa sense abandonar la tranquil·litat del poble per a residir.

Per arribar al casc urbà cal pujar el coll de Rates, port situat als 690 m d'altitud; el patrimoni parcentí presenta:

• Església de la Puríssima.
• Casa de Gabriel Miró (1879-1930) . Que hi va escriure algunes de les seues obres.
• Cova del Xilè.
• Diversos riu-raus, edificacions on es posava a assecar la pansa.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Parcent
• Localització de Parcent respecte del País Valencià
• L'oratge a Parcent
• Viquipedia
• Wikipedia

PEDREGUER

Al terme municipal, travessat pel riu Girona, es pot practicar el senderisme gràcies a una bona xarxa de senders de xicottet recorregut que ens conduiran al castellet de L'Olcaive, a les fonts d'Aixa, Coberta o Poets, o als paratges del riu entre altres llocs de d'interès. També gaudeix Pedreguer d'un munt de coves: del Randero, del Comte, de l'Ocaive, de les Miqueles i l’Ombrereta, del Tambor, de les Mamelles, de la Penya del Cingle, del Barranc del Càfer, de la Penya Calentai del Barranc de les Fonts; i l'avenc de Pedreguer, o clot del Lliri, obert en 1982 a causa d'un col·lapse càrstic.

Malgrat que hi ha testimonis de població des del Bronze, el primer poblament que es pot documentar és el castellet de L'Olocaive, d'origen romà. L'actual població és d'origen musulmà i d'aquella època es conserven les alqueries de Benimarmut, Carraca-Matoses, Montroi i el rafal Abenaxoch. Després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1249, va donar-la a Albert Flix; després passà successivament a Joan Roiç de Corella (1433-1497), als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló. La seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1544 en què es va independitzar. El 1609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscs, a causa de la qual cosa fou repoblada amb catalans i mallorquins, en 1611, mitjançant carta pobla atorgada per la comtessa d'Anna. Les pretensions dels síndics de Pedreguer i altres pobles de la Marina d'acabar amb el feudalisme constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1693; moviment dirigit pel procurador del Ràfol d'Almúnia, Francesc García. En la Guerra de Successió la participació dels pedreguers en diverses accions austriacistes suposaren el saqueig i la crema del lloc per part de les forces borbòniques el 1705; malgrat això, sota el regnat de Felip V (1683-1746) va atorgar-se-li el títol de vila. Al segle XIX, l'exportació de la pansa cap als mercats del nord d'Europa i Amèrica esdevingué el veritable motor econòmic de Pedreguer i del conjunt de la comarca, i es traduí en el monocultiu de la vinya de la varietat moscatell. A les acaballes de la centúria, quan la conjuntura climatològica i les plagues del míldiu o la fil·loxera provocaren la crisi de la pansa, calgué buscar alternatives en l'emigració a l'Alger o, fins i tot, Amèrica, o en la reconversió cap a la manufactura de  la llata. La progressiva industrialització del sector manufacturer anà de la mà de l'ampliació de l'espectre de la producció, que va abastar també els joguets, les conserves, els barrets i, finalment, la marroquineria.

Tot i que s'hi conserven les artesanies tradicionals de la marroquineria, la barreteria i la peita de palma, altres indústries, que incideixen en la seua economia són les fàbriques de mobles, embalatges i materials de construcció; però a hores d'ara Pedreguer és un municipi destinat sobretot al sector serveis,

Són típiques les façanes pintades de vius colors i els porxos. Arquitectònicament parlant, esmentarem:

• Església de la Santa Creu. Segle XVIII, sobre una de 1574. A la tardor hi té lloc el Festival Internacional d'Orgue de Pedreguer, dins del marc de les Nits de Tardor; en 2017 arribaren a la 21ª edició
• Els Porxens. Es tracta de dos porxos de finals del segle XIX, que constitueixen el punt de trobada i d'activitats culturals del poble.
• Asil-Hospital.
• Ermita de Sant Blai. Segona meitat del XVIII.
• Casa Municipal de Cultura i Glorieta de la Creu. 1882. Ha servit per a múltiples usos al llarg de la seua història. Actualment és Biblioteca Municipal, Conservatori i Sala d'exposicions.
• Castellet de L'Ocaive, o De L'Olocaive. Abandonat molt prematurament tan sols són visibles deixalles de la muralla i d'una torre.
• Els Molinets. Dos molins de gra edificats en 1850. Restaurats en 2016, actualment són visitables per dins.
• Abeurador. 1958.
• Jardí mediterrani de l'Albarda. Inaugurat en 1990, exhibeix gran quantitat de flora autòctona.
• Dipòsit d'aigua. 1879.
• Masia fortificada de l'Albardanera. Segle XIX. Propietat privada.
• Mostres de l'arquitectura rural de la pedra en sec, a la muntanya Gran.

L’any 1992 es va commemorar el bicentenari de la mort de l’arquitecte natural de Pedreguer Antoni Gilabert i Fornés (1716-1792).Com a cloenda d’aqueixa commemoració van instaurar-se els Premis d’Honor Vila de Pedreguer, en tres modalitats: Premi al Mèrit Urbanístic o Arquitectònic, Premi al Mèrit Cultural i Premi a la Defensa de les Llibertats i la Solidaritat. Des d’aleshores, aquests guardons, dictaminats per un jurat independent, es concedeixen anualment.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Festival Internacional d'Orgue Pedreguer
• Gremi de Campaners Valencians

  Imatges de Pedreguer
• Localització de Pedreguer respecte del País Valencià
• L'Oratge a Pedreguer
• Viquipedia
• Wikipedia

PEGO

Pego se situa en la vall homònima que constitueix una ampla planura voltada de muntanyam i solcada pels rius Racons i Bullent en què el principal accident geogràfic és el Marjal Pego-Oliva, declarat Parc Natural, que compta amb diverses espècies de flora i fauna autòctones.. Altres indrets a visitar són el Pouet de Cotes, les Covetes i el Castell d'Ambra. En les proximitats del parc Natural es troba la Font Salada, que és un brollador d’aigües termals amb propietats curatives per a la pell.

El terme pegolí està farcit de jaciments arqueològics des del Neolític en davant: Ambra, la Muntanyeta Verda, les muntanyes del Bullentó, la Cova de l'Ase, la Cova del Xical o Potastenc, la Cova Negra, el paratge del Pla, el Tossal Ras o el Tosssalet en són els més destacats. Els romans van ser els que començaren a concentrar-se al voltant de la Marjal deixant petjades importants a Sant Antoni, Benigànim, Tossalet de les Mondes, Bullenó i, més tardanament, uns enterraments a la partida de Gaià amb abundant ceràmica i objectes d’aixovar dels segles VI-VII i uns altres a la partida de Castelló de la mateixa època. En 726 fou ocupada pels musulmans que fundaren ací un dels enclavaments de major pes de la taifa de Dénia. El 1244 la vila fou ocupada per les tropes de Jaume I (1208-1276) gràcies a un pacte subscrit amb Al-Azraq (1208-1276); amb la desfeta del cabdill mudèjar el 1258 Pego i el seu terme van ser entregats a l’Infant Pere qui no només s'ocupà de repoblar-la amb un destacat contingent de camperols catalans, sinó també promogué la seua configuració com a baronia el 1262 i, en 1279, sent ja Pere III (1240-1285), donar-li la primera Carta Pobla, per la qual se li donava al poble la justícia i els privilegis de l'ús i l'aprofitament de l'aigua i el dret a celebrar mercat. En 1286 s'atorgà la segona carta pobla, en millors condicions que la primera. En 1403 Martí I (1356-1410) proscriví el cultiu d l'arròs. Durant la primera meitat del segle XIV la vila passà a mans de diversos membres de la família reial. Posteriorment importants llinatges de la noblesa valenciana ostentaren el títol de la baronia: Cardona, Centelles, Borja, Benavent i, finalment Osuna. Entre 1495 i 1699 tingueren lloc nombrosos plets amb els senyors per defensar els drets de pesca i tot allò que tenia a veure amb l'aigua. El decret d'expulsió dels moriscs va provocar a Pego un conat de rebel·lió, aleshores la vila pogué arribar a perdre prop de mil pobladors moriscs, sagnia de la qual tardà temps a recuperar-se, la qual cosa va ocórrer amb la repoblació amb colons arribats de les Illes Balears. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i fou ocupada durant molt de temps per les tropes borbòniques, que la utilitzaren com a base d'operacions, motiu pel qual li seria atorgat el títol de “Muy Noble Villa”. La seua economia agrària, certament diversificada entre els conreus propis del secà, el cep i la morera, es va veure activada i condicionada durant el segle XVIII pel desenvolupament del conreu de l'arròs en els aiguamolls pantanosos travessats pel Rollet. En 1797 es dictà sentència contra el duc de Gandia negant-li el dret d'arrendar ni estanyar el dret de pesca. El paludisme fou, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, un important problema sanitari per a la ciutat, la qual població, malgrat tot, continuà creixent a un ritme notable. En 1805 s'ampliaren els vedats arrossers. Durant el segle XIX, la creixent introducció dels cítrics va contribuir poderosament a llaurar l'expansió econòmica de Pego, el qual règim de propietat de la terra permeté beneficiar -bé que en diferent mida- a una bona part dels agricultors. Des de començaments del segle XX el tradicional conreu de l'arròs, es troba en retrocés, mentre la taronja, la indústria del joguet i del tèxtil i, des dels anys seixanta, el turisme han modificat la fesomia de Pego i la seua zona d'influència.

Econòmicament el conreu de l'arròs continua essent una de les bases; també hi ha un polígon industrial, però el turisme ha abastat un protagonisme desmesurat, sobre tot amb l'especulació urbanística en torn a la Marjal.

El casc urbà conserva la flaire medieval en el seu traçat on podem observar restes de la muralla, aixecada en època àrab, fortificada després de la conquesta cristiana i destruïda en la guerra de Successió; i alguns portals com el de Sala. Altres edificis dignes d'esment són:

• Església de l'Assumpció. Segle XVI, amb campanar del XVIII. Mostra interessants obres d'art, com ara el retaule gòtic d'Antoni Peris (1365-1422), una icona atribuïda a Jacomart (1411-1461) o una crist tallat per Damià Forment (1480-1540).
• Capella de l'Ecce Homo. 1759. Barroca, també conserva importants obres d'art sacre, però per allò que destaca és pel seu agosarament arquitectònic amb una cúpula octogonal ornamentada amb teules blaves.
• Ermita de Sant Antoni o Beniçuleima. Ermita de les denominades de conquesta, edificada sobre la mesquita.
• Ermita de Sant Sebastià o Benumeia. També de les denominades de conquesta i també bastida sobre la mesquita.
• Ermita de Sant Miquel. Segle XVI.
• Ermita de Sant Josep. 1677. Restaurada en els segles XIX i XX.
• Ermita de Sant Joaquim.
• Castell d'Ambra. Important edificació islàmica de 1220 abandonada en 1280 després de la desfeta d'Al Azraq. Malgrat el seu estat de ruïna s'hi poden observar un parell de torrasses i part del recinte murat.
• Casa de la Cultura. Allotjada en un antic casalot senyorial, alberga els museus d'Art Contemporani i Etnològic, ambdòs de 1991.També hi podem visitar la Col·lecció Entomològica de Juan Torres Sala (1892-1974) provinent del Museu d’Història Natural de València.
• Escultures de Jaume I, el Porc Senglar i Cervantes, totes elles de l'esculptor Miquel Costa a l'igual que la Font de les Nimfes.
• Font dels Quatre “Xorros”. Segle XVIII.
• Residència de Sant Joan de Déu
• Convent de la Sagrada Família

En l'aspecte fester cal esmentar les Falles, la Setmana Santa, els Moros i Cristians o la baixada del riu Bullent, però sens dubte la celebració festiva més coneguda són les Carnestoltes, amb els seus afegits de la Crosta i la Pinyata, amb forta anomenada arreu del País Valencià.

L'arròs és l'ingredient essencial de la gastronomia pegolina i especialment l'arròs amb crosta, però també amb fesols i naps o la paella d'anguila i ànec; hi ha gran varietat de coques, dolces o salades, al forn o escaldades i, com a poble àrab que és, bona rebosteria.

El Certamen Nacional de Pintura de la Vila de Pego, que és la base dels fons del Museu d'Art Contemporani, però no l'única manifestació cultural del poble, també hi ha el concurs de Cartells de Carnestoltes.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Pego
• Localització de Pego respecte del País Valencià
• L'oratge a Pego
• Ràdio Pego
• Viquipedia
• Wikipedia

SAGRA

Ubicat en la subcomarca de la Rectoria, apegat a la serra Caval, regat pel riu Girona, compta amb paratges com ara la Font del Mortit o el Caval de Sagra, un dels cims de la serra.

Antiga alqueria islàmica, va pertànyer a Joan Pérez de Cullera, i fou comprada per Eximén Pérez de Tarazona, compra que va confirmar el rei el 1249. El 1286 era propietat de Pere Ximénez d'Ayerbe, i el 1299 va obtindre-la per donació Raimon Vilanova. El senyoriu fou adquirit, en el segle XV, per l'orde de Santiago, la qual hi edificà un palau i establí la comanda de Sagra. Fou lloc de moriscs ––50 focs el 1609-- de la fillola d'Ondara i un dels últims reductes que es van resistir a l'orde d'expulsió, després de la qual quedà deshabitada, i es tornà a repoblar amb famílies procedents de Catalunya i de Mallorca, segons sengles cartes pobles de 1610, 1611 i definitivament 1613. En 1707 deixà de pertànyer a la Governació de Xàtiva i fou incorporada a la de Dénia, on va romandre fins 1833.

Sagra conserva la flaire musulmana en els seus carrers torts i estrets al llarg dels quals trobarem:

• Església Parroquial de Sant Sebastià Màrtir. Construïda al s. XVI sobre la mesquita, per ordre de l'arquebisbe Joan de Ribera (1532-1611). Després ha sofert diverses remodelacions, la darrera en 1902.
• Ajuntament. 1993. Instal·lat en l'antiga casa de Pompilio Alcaraz.
• Plaça de les Fonts. 1992. Lloc d'esbarjo de la vila i punt de trobada de les principals corrents subterrànies d'aigua de Sagra que conflueixen en la "Font dels Quatre Dolls", i passant pel safareig continuen el camí regant les hortes de Sagra, situades a la zona baixa del poble.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a ppble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Sagra
• Localització de Sagra respecte del País Valencià
• L'oratge a Sagra
• Viquipedia
• Wikipedia

SANET I ELS NEGRALS

El menut terme s'integra en la subcomarca de la Rectoria, als peus de la serra Segaria. Hi destaca el paratge de La Magnòlia pel seu interès botànic, ja que hi ha una magnòlia centenària, que és l'arbre més gran de les comarques del Sud.

Sanet i Negrals són dos pobles d'origen musulmà separats per un barranc: Negrals fou un raval donat per Jaume I (1208-1276) el 1248 a Raimon de Villamair i adquirit en 1570 per Llorenç Merita; després l'expulsió morisca de 1609 quedaren deserts. Negrals fou repoblat per la família Pascual, gentilhomes d'Oliva mentre que Sanet pertanyia a la comanda de Santiago. En 1820 formaren un sol poble anomenat Unión Legal, però de nou s'escindiren en 1823 per a reunificar-se definitivament en 1834. En l'estiu de 2005 l'ajuntament va rebutjar el projecte de construcció de 1.600 habitatges i un camp de golf al terme municipal.

L'economia és basa en la citricultura.

Al poble cal visitar la plaça del Crist per la seua vista panoràmica i:

• Església de santa Anna. De 1850, amb posteriors reformes i ampliacions.
• Palau dels senyors de Merita, o de la Senyoria. Conserva una imatge del Crist de l'Agonia, del XVIII.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Sanet i els Negrals
• Localització de Sanet i els Negrals respecte del País Valencià
• L'oratge a Sanet i els Negrals
• Viquipedia
• Wikipedia

SENIJA

El terme, molt petit, s'enclava dintre de la Vall de Pop i compta amb paratges on anar caminant o amb bici com ara el cim de les Bassetes, l'arbre fossilitzat de la Cova de la Gola i les serres de Castellar i Lloma LlargaLa seua història ha estat vinculada a Benissa, població de la qual dista poc; en el segle XVI estava poblada exclusivament per moriscs; fins el 1535 fou annex de la parròquia de Benissa; no tenim gaires notícies de la seua carta pobla després de l'expulsió dels moriscs però el 1622 apareix ja amb una població de 33 famílies cristianes, nombre sensiblement inferior al dels últims anys de l'etapa morisca, de la qual cosa es dedueix el dany econòmic sofert; en el segle XVII pertanyia a la família dels cavallers mercaders Zapata; el 1794 comptava ja amb 121 famílies que es dedicaven principalment a l'elaboració de panses amb destinació a l'exportació; en les darreres dècades la seua demografia ha retrocedit sensiblement.

Viu Senija de l'agricultura, cítric, garrofa, ametla i sobre tot vinyet que dóna les famoses panses assecades al sol de La Marina i que ha proporcionat riquesa al poble; també podem fruir dels seu excel·lent oli, dels vins dolços i de les delicioses tomaques assecades com la pansa. La proximitat a la costa està permetent l'arribada del turisme, que a Senija ve a dinar en els restaurants que hi estan proliferant.

L'església de Santa Caterina, aixecada sobra la mesquita, la Roca de la Salve, en el pati de l'escola i els taulells ceràmics que hi ha a la porta de les cases, són els trets més característics del patrimoni local.

Però si quelcom caracteritza Senija és la cura que ha mantingut en els menjars tradicionals de La Marina: coques, pilotes, espencat, conill amb tomaca, guisolet, mullaor de bull, o de cargols, postres a base d'ametla i de figues, les panses i les tomaques assecades, en fi tot un món que, com ja ha estat dit converteixen aquest menut poble en referència gastronòmica de les comarques del sud.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Senija
• Localització de Senija respecte del País Valencià
• L'oratge a Senija

  Viquipèdia
• Wikipedia

TEULADA

Els majors atractius paisatgístics els constitueixen les platges però també paga la pena conèixer la Cova de la Cendra o passejar per la partida de Benimeit on encara es conserven riu-raus.

El poblament més antic del terme de Teulada data del Paleolític superior i es troba a la Cova de la Cendra ––una de les més antigues del Mediterrani--; del Neolític s'han trobat restes a les Coves del Carbur i de Mulet; entrats en el Bronze hi trobem els jaciments del Morro del Castellar, Tossal de la Font Santa, Cova de les Rates o Punta de Moraira, sense oblidar les pintures rupestres del Barranc del Bou; d'època ibèrica hi ha troballes al Morro del Castellar i a la Punta de Moraira. Dels romans romanen ceràmiques i fonaments de vil·les als jaciments de la Torreta, Morro del Castellar, les Moraires, Benimarco, les Comes, Alter de Cacaua o la Rambla, i un soterrament ubicat fora vila. Durant l'època musulmana Teulada era una alqueria que formava part del terme del castell de Calp, el qual englobava també Benissa i que formava part del regne de Tudmir (¿?-743); en aquests temps el poblament fou de caire dispers, ja que el nucli urbà principal radicava a Dénia; d'aquella etapa hi ha la necròpoli de Benarrisc, una cita documental a la marsa Mudayra (portijol de Moraira) i restes als jaciments de la Capella, el Tossal de la Font Santa, el Pas, l'Assagador de la Torre i el Rafalet. En 1244 fou conquistada pels cristians i donada al senyor de Rebollet. En 1245 apareix citada en el Llibre de Repartiment. Entre 1270 i 1280 es va produir una repoblació d'aquestes contrades amb famílies catalanes que hi portaren els seus parlars. En 1377 obtingué la independència administrativa i en 1386 terme municipal propi de què serien els primers senyors els Llúria, els Sarrià i els Gandia. A la mort del duc de Gandia, encara en el segle XIV, passà a la Corona en condició de Vila Reial. Posteriorment estigué en mans dels Palafox, marquesos d'Ariza on ja romangué fins l'abolició dels senyorius del segle XIX. En 1410 i anys posteriors va predicar-hi Sant Vicent Ferrer (1350-1419), que tenia aquí sa germana Constança Ferrer, la qual cosa va propiciar la proliferació d'ermites i llocs de culte al sant arreu del terme. Els atacs dels pirates barbarescs al llarg del segle XVI va obligar a l'edificació d'una xarxa de torres de guaita i defensa al llarg de la costa, com ara la del Cap d'Or. L'expulsió dels moriscs no va suposar molt problema a Teulada ja que el lloc ho era de cristians vells, per la qual cosa a partir de 1614 s'hi observa una època d'esplendor econòmica: s'hi instal·là una almadrava, 17 telers, s'exportava ametla a Castella i a Portugal...; però també hagué de sofrir l'establiment de les tropes reialistes durant les Germanies i les accions dels roders que actuaven arreu de la comarca. La guerra de la Successió i el Decret de Nova Planta va reportar negatives conseqüències al poble ja que es posicionà en el bàndol maulet. Malgrat aixó, el segle XVIII fou de creixement econòmic i urbà. L'any 1837, segons s'ha dit abans, desapareixen els senyorius i Teulada es reincorporà a la Corona. La fil·loxera va portar-hi la ruïna econòmica i l'emigració cap Amèrica i el nord d'Àfrica. En 1914 hi arriba el ferrocarril. La segona meitat del XX catapultà Moraira, fins aleshores llogaret de pescadors que havia sorgit en el segle XVII al redós d'una de les torres guaita esmentades, als primers llocs dintre del panorama turístic del País i comporta el definitiu envol econòmic de Teulada-Moraira.

Malgrat que l'economia es basa fonamentalment en el turisme i en tots els “danys col·laterals” que en comporta: destrucció del territori, saturació urbanística, etc., cal saber que l'agricultura tradicional continua tenint força importància amb la producció d'ametla, cereals, llegums i, sobre tot, vi i les delicioses panses i moscatells de La Marina, reconeguts arreu del món.

Arribats al casc urbà trobarem diverses manifestacions de l'arquitectura medieval encarnades en diferents cases pairals o en l' església-fortalesa de Santa Caterina màrtir, una de les més importants de La Marina, aixecada en el segle XVI sobre una del XIV, que, entre d'altres obres d'art, conserva un magnífic orgue, del XIX, que recupera a hores d'ara les seues funcions mercès als concerts que s'hi estan organitzant. De la resta del patrimoni teuladí parlem tot seguit:

• Sala dels Jurats i Justícies. De 1620.
• Fort de Moraira. Originari del XVI, fou destruït en 1801 per un atac anglès i restaurat en 1984 per destinar-lo a sala d'exposicions.
• Torre del Cap de l'Or. També Castell de Moraira. Segle XVI.
• Ermita de la Divina Pastora . No es coneix la data de la construcció però es coneixen intervencions en 1861 i en 1986, i una lamentable restauració en 1994.
• Ermita de la Mare de Déu del Carme.
• Ermita de Sant Vicent. Any 1767.
• Ermita de la Font Santa . Segle XIX.
• Ermita de Sant Joan Baptista . Any 1856. Ubicada en un bonic paratge natural i enlletgida per una inoportuna intervenció dels anys quaranta del XX.
• Ermita de Sant Joan de Déu. Construïda en els cinquantes del segle passat amb contribucions dels estiuejants de l'època.
• Ermita de Benimarco.
• Església de la Mare de Déu dels Desemparats. En Moraira. Aixecada sobre una ermita de 1875.
• Col·legi de la Puríssima. Conegut com “de les Monges”, de 1963.
• Restes, a poques penes visibles, de la muralla .

La gastronomia teuladina també és rica i apegada al terreny; vegeu-ne, si no, uns quants exemples: arrossos (al forn, de senyoret, paella de sardines i espinacs, etc.); peix (sopa de peix, bonítol amb creïlles, paella de bacallà, putxero de polp, saladures de melva o d'anxova, etc.), embotits i demés productes del porc; una extensa i deliciosa rebosteria basada en l'ametla i la pansa i exquisits vins blancs i dolços de què ja hem parlat.

Pàgina web de l'Ajuntament
(amb nul·la informació en valencià)

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Teulada
• Localització de Teulada respecte del País Valencià
• L'oratge a Teulada
• Viquipedia
• Wikipedia

TORMOS

Tormos és el més menut dels pobles que conformen la subcomarca de La Rectoria. El seu terme, és ric en senders i paratges com els Poets, la serra de Recingles, la del Migdia, la Cova Xerot, el Barranc de la Palla, el Mont Cabal la Pedrera, l'Ocinyo o el Mont del Poeta.

A falta d'altres informacions podem dir que la fundació de Tormos es deu als moros, tot i que s'hi ha trobat restes de pintures neolítiques, poblats del Coure i algun jaciment romà. Apareix documentada en 1276 i descrit com a alqueria el 1290, en què fou entregada per Jaume I (1208-1276) a Jaume de Linares, de per vida. En 1303 fou venuda al fisc. Era un poblat morisc i amb l'expulsió del 1609 restà completament deshabitat. Posteriorment, en 1610, apareixerà com a propietat de Joan Baptiste Catalan per a passar després a formar part del senyoriu del comte de Ròtova. Els seus habitants han anat emigrant cap a la costa al llarg de tota l'època de la implantació i el desenvolupament del turisme.

A banda de xicotetes fàbriques artesanals de bosses de mà i barrets l'economia tormera és essencialment agrícola i, sobre tot, vinícola ja que s'hi elaboren alguns vins negres i la reconeguda mistela que es fabrica arreu de La Marina.

Les restes d'un petit castell, integrades en els actuals habitatges, l'església neoclàssica de Sant Lluís Beltran, del segle XVIII, l'antiga almàssera, actual casa de cultura i museu etnològic, i el calvari són el llegat patrimonial del poble.

En la gastronomia local destaquen la paella d'olla i l'arròs amb fesols i naps.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Tormos
• Localització de Tormos respecte del País Valencià
• L'oratge e aTormos
• Viquipedia
• Wikipedia

XÀBIA

Comparteix amb Ondara i Dénia el parc natural del Montgò (751 m), que es un important vèrtex geodèsic. Front a les seues costes hi ha els illots de la Nau, del Portitxol, Embolo i Descobridor. El seu terme allotja també la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni, que presenta impressionants penya-segats de més de 150 m d'altitud, molts dels quals són els coneguts miradors que, en número de catorze, constitueixen una impressionant manera de fruir de la mar amb les meravelloses vistes que permeten. No deixarem en l'oblit les platges que han fet de Xàbia un empori del turisme conegut arreu d'Europa i que han propiciat la instal·lació d'una colònia estrangera permanent que supera el 50% del total d'empadronats al municipi i que atrauen en estiu tanta gent com per a quadruplicar el cens del poble.

Al seu terme s'han trobat vestigis arqueològics importants com ara el tresor d'or ibèric de Xàbia, les quals peces presenten trets fenicis i grecs; de fet se l'ha identificat, sense massa fonament, amb les antigues Hemerescopeon o Alonis. Sí que està documentat que en temps del romà Sertori (122 aC-72 aC) ja era plaça fortificada i que l'origen de l'actual població radica en una alqueria musulmana que va ser ocupada pels cristians en 1244. La repoblació va ser lenta i complicada per l'oposició dels moros que protagonitzaren continues revoltes sota el comandament d'Al Azraq (1208-1276). En 1233 s'hi inicià una recessió econòmica i demogràfica. Fins 1397 pertanyia al terme de Dénia, aquest any obtingué el títol de vila però continuà integrada en el comtat de Dénia. El segle XV fou de creixement i de baralles amb els pirates barbarescos que obligaren a ampliar la muralla. Des del 1431 va pertànyer a la família Sandoval fins que, per extinció de la línia masculina, va passar al ducat de Medinaceli. L'any 1612 Felip IV (1606-1665) va concedir-li el títol de Vila. Durant la guerra de Successió la vila es va declarar partidària de Felip V (1683-1746) i fou presa pels partidaris de Carles d'Àustria (1685-1740) el 1707; la seua resistència i la seua actitud felipista van ser recompensades amb diversos privilegis, entre els quals es troba la concessió de la flor de lis que du en el seu escut i una concessió al port per a l'exportació de mercaderies i fruits, la qual cosa va donar un empenta important a l'economia local. L'any 1812, durant la guerra del Francès, tot i la defensa de la vila des de la torre, serà saquejada i presa pels francesos. Durant la segona meitat del XIX el conreu i comercialització de la pansa provocaren una bonança i l'assentament d'una petita burgesia local. En 1860 hi arribà el telègraf. En 1871 es va construir la primera escullera i l'embarcador. En 1873 s'enderrocaren les muralles per poder ampliar el creixent casc urbà. En 1878 s'hi edificaren la Duana i l'Ajudantia de Marina. En 1902 s'hi instal·là l'enllumenat elèctric. La crisi del comerç de pansa, però, va provocar la crisi del port que des d'aleshores roman com a port pesquer i a partir dels seixanta del segle passat, coincidint amb la transformació de la vila pel turisme, començà l'activitat esportiva que el convertirà en port nàutic. En 2016 un impressionant incendi va devorar bona part del terme i deixà la Granadella, la cala més emblemàtica de la vila, totalment destrossada; afortunadament, a l'any del succés, els treballs de rehabilitació permeten ser optimistes de cara al futur de la platja.

De la seua economia tradicional cal destacar el conreu del raïm moscatell per a panses, elaborades mitjançant el procediment d'assecat en construccions especials cridades riu raus i, la gran riquesa piscícola basada en l'extracció de sardina, sorells, llúcera, bonítol i mariscos. Nogensmenys, aquestes activitats han estat desplaçades pel desenvolupament del turisme en els anys 50-60, que s'ha convertit en la primera font d'ingressos, i en el principal factor del creixement demogràfic i de destrucció del paisatge.

També hi és important el patrimoni que començant pel tipisme del casc antic ens ofereix:

• Església fortificada de Sant Bartomeu. Aixecada en 1513, en estil gòtic isabelí per Domingo Urteaga. És Monument Nacional.
• Església de Santa Bàrbara.
• Església de Nostra Senyora de Loreto. De 1967. Existia una altra sota la mateixa advocació, de 1515, en el lloc on avui hi ha una zona enjardinada.
• Ermita del Calvari. Construïda en 1849 sobre una anterior. Conserva una imatge de Crist de 1767.
• Ermita de santa Llúcia. Segle XVI.
• Ermita del Pòpul. Segle XIII. Molt reformada en el XVIII. En l'actualitat l'església anglicana i la catòlica hi comparteixen ritus.
• Ermita de Sant Joan.
• Ermita de Benitzaina S XVIII
• Ermita de Jesús Natzarè (Calvari) S. XIX
• Ermita de Sant Hermenegildo (Cap Sant Martí) 1773
• Ermita de Sant Sebastià (Costa Nova) Finals anys 90
• Monestir de Nostra Senyora dels Àngels. Edifici de 1962 aixecat sobre una ermita de 1374.
• Palau dels Sapena. Segle XV.
• Palau d'Antoni Banyuls. Segle XVII
• Diversos edificis del XIX: Casa dels Bolufer, Casa de la senyoreta Josefina, Casa de les Primícies, com a més destacats.
• Ajuntament. De 1774.
• Capella de Santa Anna. Única estància que roman de l'antic Hospital (1502)
• Torre del Portitxol. O de Cap de Prim. Datada en 1424 i amb un bon estat de conservació.
• Torre de Sant Martí. Coetània de la del Portitxol i amb les mateixes característiques.
• Torre Ambolo. Torre guaita del XVI
• Torre d'En Cairat. Formava part d'una alqueria islàmica.
• Castell de la Granadella. D'origen musulmà. A hores d'ara les seues deixalles estan ocultes i disseminades entre la vegetació.
• Porta de la Mar. Un dels tres accessos i un dels pocs vestigis que romanen de la muralla.
• Molins de Vent. Onze construccions del XVIII que cessaren en la seua activitat en 1911.
• Asil Germans Cholbi. Neogòtic 1903
• Convent de les Agustines. Construït l’any 1946 després de ser dinamitat en la Guerra Civil el que hi havia en aqueix mateix solar anteriorment, de l’ordre dels Mínims.
• Teatre. 1895
• Plaça de Bous. 1917.
• Museu Arqueològic i Etnogràfic “Soler Blasco”.
• Típics riu raus disseminats pel terme.

De les moltes festes que s'hi celebren destaquen les Carnestoltes, L'Enfarinada, Moros i Cristians i les Fogueres de Sant Joan.

Arrossos de tota mena, però sobre tot mariners i guisats amb peix: cruet de peix, el suc roig, el peix fregit o la borreta de melva, etc. Els bogamarins i en general tots els fruits de la mar complementen una gastronomia més tradicional: coques de verdures, salaons, putxero amb penques i pilota, cargols en salsa.. A les postres una exquisida rebosteria i la imprescindible mistela de la Marina..

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Club Joventut Xàbia
• Gremi de Campaners Valencians
• Localització de Xàbia respecte del País Valencià
• Meteoxàbia
• Viquipedia
• Wikipedia

XALÓ

El riu Gorgos, o de Xaló, travessa i dóna caràcter al municipi, situat al bell mig de la vall homònima. El terme és molt accidentat amb altures com la serra de Bèrnia (1.128 metres), la serra del Ferrer (889 metres), El Castellet (608 metres) o el Penyal de la Mica (506 metres). Altres paratges dignes d'esment són el llit del riu, l'assut, la cova de les Meravelles, les ruïnes del Castellet d'Aixa, en la serra del Castell de la Solana, el Pantà, la Font de Cabanyes, les ruïnes del Fort, el caseriu del Masserof, Rodat, el barranc del Curt, i el Pas dels Bandolers.

Hi ha restes prehistòriques a la Cova de les Meravelles --on en 2006 es va produir un assalt amb robatori de ceràmica islàmica, monedes i atifells de l'època que va provocar importants destrosses-- i els cims de la Solana i pintures a cova del Mansano. Igualment s'han trobat deixalles d'assentaments ibers en Aixa i Marge Llarg. També hi ha vestigis d'època romana: dues viles situades en la zona de les Passules i les Comes. El poble, però, té el seu origen en una sèrie d'alqueries musulmanes, que foren conquistades per Jaume I (1208-1276) el 1256 i repoblades per cristians vells. El senyoriu fou concedit als Híjar. El 1268, Jaume I, li la cedí a la seua amant Berenguela d'Aixa i a la mort d'ella revertí a la Corona. Cap el 1300, el rei va cedir la Vall de Xalò a una altra dama, Constança, qui la vengué a Bernat de Sarrià. El 1323 fou donada a l'Infant Pere, qui, poc després, la cedí a Hug Càrdena. En 1409, Alcanalí va formar una baronia pròpia deslligant-se de la Baronia de Xaló, que estava formada per Xaló i Llíber. En 1472 ja es detecta una activitat comercial al voltant de la pansa, els moros xaloners venien els seus vins dolços a la cort valenciana i les panses als comerciants de Xàbia. El 1526 els musulmans de Xaló es rebel·laren contra el decret reial que els obligava a batejar-se i es refugiaren a la serra de Bèrnia; posteriorment eixirien del país, juntament amb els de Callosa i Polop, en naus corsàries. Lloc de moriscos (190 focs el 1609) pertanyent a la fillola d'Ondara, després del decret d'expulsió s'avalotaren i s'uniren als de Guadalest i Tàrbena, i acabaren sent derrotats per Sanxo de Luna. La conseqüent despoblació va obligar, en 1611, a donar una carta pobla a Xaló i Llíber, que es repoblaren amb pagesos de les Illes, que es van convertir en vassalls cultivant la terra davall el règim d'emfiteusi. El malestar produït per les dures condiciones marcades en la carta pobla va originar la rebel·lió coneguda com a Segona Germania, en 1693, especialment intensa a Xaló. El terç central del segle XX està marcat per una forta recessió econòmica que obligà moltes gents de la Marina, i de Xaló, a l'emigració cap a l'Argentina i l'Alger.

Tota la vall és coneguda per la producció de panses, vins i misteles; també es produeix bon oli d'oliva. Al marge de l'agricultura es detecta un auge del sector turístic propiciat per la proximitat dels emporis costaners de Benissa, Calp i Teulada. Abasta ja fama arreu del País el mercadet d'antiquaris que s'hi instal·la cada diumenge omplint el poble de paradetes i visitants.

A la partida de Benibrai, antic nucli despoblat amb l'expulsió morisca i repoblat amb mallorquins hi ha records arquitectònics (forns, sequers, etc.) de l'època de la pansa (segle XIX) i les restes de la casa pairal de Joanot de Martorell (1405-1468), autor del Tirant lo Blanc que hi fou detingut i desposseït dels seus béns per la reina Maria (1401-1458), esposa d'Alfons el Magnànim (1394-1458). De la resta del patrimoni citarem:

• Església Parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, construïda a principis del segle XIX.
• Bassa de Sopena o dels Arcs.
• Ermita de Sant Domènec construïda des de l'any 1691 al 1697. Reconstruïda en 1978.
• Molí del Lloc, que es correspon amb l’actual Molí del Giner o del Poble, i al qual s’hi accedia pel carrer Sant Cristòfol, que en aquella època es deia carrer del Molí del Lloc. És, per tant, l’únic molí que hi havia dins del casc urbà.
• El Molí Nou, a la banda esquerra del riu Xaló,
• El Molí de la Tarafa
• El Molí de Llíber. Tots quatre molins aprofitaven les aigües del riu Xaló per a moure les seues moles, ja que la situació del poble al fons d’una vall encerclada de muntanyes no permet que el vent bufe amb la força requerida per a la instal·lació de molins eòlics.
• Museu Etnològic.
• Museu del Vi. Llegat de Bachus, en Masserof.

Per a posar en valor tot aquest patrimoni l'Ajuntament ha dissenyat tres rutes: la del Xaló Históric, amb ses cases senyorials, tradicionals i alguna de modernista, la dels Martorell, que a més de l'esmentada casa pairal visita el Pas Estret i la Muntanya de Benibrai (l'actual Devesa), i la dels pous que consisteix en un recorregut pels quatre pous de font que abastien el municipi abans de la instal·lació de l'aigua potable. Aquesta ruta comença amb una visita al Pou de les Figueretes (segle XVII), els de la Basseta i de l'Assegador (segle XIX) i acaba al del camí de Passula, dit també Pou de les Forques (segle XIX).

Com a mostra del dinamisme del poble destacarem la quantitat d'associacions i clubs que hi ha: Associació de Comerciants i Empresaris de Xaló, Societat de Caçadors de Xaló i Llíber, Associació de Cultura, Comissió de Veïns del Camí del Cementeri, Plataforma pro Millora Educativa, Club de Lectura de la Biblioteca Municipal, Club Ciclista, Club de Jiu-Jit-Su, Societat Colombòfila, Associació Musical, Associació de Jubilats i Pensionistes, Grup de Cant i Corda, Cor Parroquial, o Associació d'Amics del Bosc.

A banda de la qualitat del vins, de les panses i de la mel, a Xaló es produeixen bons embotits especialment la mallorquina i gaudeixen de dinars tan apetibles com la berenadeta de Pasqua, l'arròs amb fesols i naps, el cous-cous (reminiscències àrabs), l'espencat, el guisat de caragols, les faves sacsades, els bollets de tomaca i pèsols, o el cruet de peix.

Més informació en la xarxa:

• Bloc País Valencià, poble a poble
• Gremi de Campaners Valencians
• Imatges de Xaló
• Localització de Xalò respecte del País Valencià
• L'oratge a Xalò
• Riu Xaló-Gorgos
• Viquipedia
• Wikipedia