INICI


Paco González Ramírez ©

06.05.14 13:20

 

Comprèn el pla de Dénia i una zona muntanyosa formada pels contraforts de la serra d'Alcoi, al nord, i zona litoral abrupta, al sud, amb serres que arriben fins a la mar. El seu clima és calorós a l'estiu i suau a l'hivern, a la costa, i més fred a la zona de l'interior. Els cultius són bàsicament de secà (ametllers, oliveres i garrofers), amb una important producció de raïm de taula i panses. El regadiu es localitza a la plana de Dénia, mentre que a Pego, hi ha arròs. Tot i que a la dècada dels seixanta hi hagué un procés industrialitzador, en la actualitat la major part de les indústries estan relacionades amb el turismo, el qual procedent del centre d'Europa s'ha tornat residencial i ha transformat l'economia i, fins i tot,la demografía d'aquesta comarca de 759 km2 . La població, prou disseminada en masies i riu-raus, ha crescut espectacularment els darrers anys. Les principals poblacions són: Dénia ––capital de la comarca, que és un important centre turístic i d'exportació de panses i taronges, amb indústries de joguets metàl·lics i port pesquer i centre d'estiueig; Pego, amb activitats agrícoles, tant de regadiu com de secà i algunes indústries de confecció i jogueteres; Pedreguer, amb indústria metàl·lica.

LA MARINA ALTA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TOPÒNIM
TOPÒNIM OFICIAL

ALCALALÍ

Alcalalí
BENIARBEIG Beniarbeig
BENIDOLEIG Benidoleig
BENIGEMBLA Benigembla
BENIMELI Benimeli
BENISSA Benissa
CALP Calp
CASTELL DE CASTELLS Castell de Castells
DÉNIA Dénia
EBO Vall de Ebo
EL POBLE NOU DE BENITATXELL El Poble Nou de Benitatxell/Benitachell
EL RÀFOL D'ALMÚNIA El Ràfol d'Almúnia
EL VERGER El Verger
ELS POBLETS DE LA MARINA Els Poblets

GATA

Gata de Gorgos
L'ATZÚVIA L'Atzúvia
LA VALL D'ALCALÀ La Vall d'Alcalà
LA VALL DE GALLINERA Vall de Gallinera
LA VALL DE LAGUAR Vall de Laguart
LLÍBER Llíber
MURLA Murla
ONDARA Ondara
ORBA Orba
PARCENT Parcent
PEDREGUER Pedreguer
PEGO Pego
SAGRA Sagra
SANET I ELS NEGRALS Sanet y Negrals
SENIJA Senija
TEULADA Teulada
TORMOS Tormos
XÀBIA Xàbia/Jávea
XALÓ Xaló/Jalón

ALCALALÍ

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
14,40 m
230 km2
432
1.118
981
1.311
Alcanalí/ina

Alcalalí, o Al-Canalí, és una població situada en la Vall de Pop. Dins del terme municipal travessat pel riu Xaló o Gorgos, tenim l'entitat local menor de la Llosa de Camatxo, la xicoteta Serra Seguili i el Coll de Rates, una de les entrades a la Marina Alta des de la Marina Baixa; tot plegat el seu conjunt conforma un paisatge natural d'extraordinària bellesa.. Hi ha diverses rutes senderistes i ciclistes que permeten, per exemple, conèixer el municipi en flor, quan en febrer floreix l'ametler, símbol del poble, o la que puja des del poble al Coll de Rates, entre altres.
Els orígens de vida humana en el terme muinicipal d'Alcalalí es remunten a temps prehistòrics, tal com revela la troballa d'una pintura rupestre en l'abric del Seguili. Però el poble, com tants altres de la nostra geografia, naix d'una antiga alqueria àrab que va sofrir una gran despoblació amb l'expulsió dels moriscs en 1609. Jaume I (1208-1276) la prengué el 1245 i li la va donar a Berenguela Alonso de Molina. En 1409 se li atorgà la independència jurídica. En 1577 adquireix parròquia pròpia en deslligar-se de la de Xaló. En 1599 Eximén Pérez Roiç de Lihori va comprar-lo a Martí d'Alagó. Es va despoblar en 1609, i en 1610 se'ls va atorgar carta pobla als nous veïns, procedents de Catalunya i de Mallorca. En 1616, es va crear la baronia d'Alcalalí, amb aquesta i el despoblat de Mosquera. L'últim baró va ser Josep Roiç de Lihori. El segle XVIII produïa cereals, seda, garrofes, oli, ametles, panses moscatell i figues.

La activitat econòmica tradiconal dels seus habitants ha estat la producció d'ametlla, raïm i taronges en les seues fèrtils terres. Però a hores d'ara, és el sector serveis –hostaleria i restauració-- el que tira del carro de l'economia. Els menjars tradicionals són el putxero, les coques i l'arròs amb fesols i naps.

El recorregut pel poble mostra un ric patrimoni tant en el plànol arquitectònic com en la quantitat d'elements urbans –forrellats, guarda-cantons, cares d'aigua, etc.—que adornen les façanes i les portes de les moltes cases de poble amb grans portalades que s'hi conserven. Els principals referents patrimonials són:

La Torre de Lihori. Aixecada el segle XIV sobre una antiga fortalesa islàmica com a torre guaita i defensiva, fou ampliada en 1599 per la família Lihori per a construir-hi la seua casa senyorial. Després de passar per diferents propietaris la torre ha estat adquirida per l'Ajuntament i restaurada. Allò més cridaner de la Torre Medieval són els graffitis i gravats que trobem a la segona i la tercera planta: van ser realitzats entre els segles XVI, XVII i XVIII, i ens permeten conèixer amb més profunditat els hàbits i els costums de les gents que van habitar l'antiga Alcalalí. En la planta alta hi ha el Mirador de la Vall de Pop, amb magnifiques panoràmiques sobre la comarca.

  • Església de la Nativitat, del segle XVIII. Molt danyada en la Guerra Civil, en 1961 acabaren els treballs de reconstrucció. Conté interessants obres d'art i el Museu Parroquial Sant Joan de Ribera.
  • Casa Abadia
  • Antiga almàssera. Allotja el Museu Etnològic, on s'explica el procés d'elaboració del vi i de l'oli.
  • Monument a la Mare de Déu del Calvari.
  • Ermita de la Mare de Déu del Calvari.

 

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIARBEIG

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
42 m
7,40 km2
540
917
1.172
1.889
Beniarbegí/ina

Beniarbeig es troba en la vall de la Retoria al peu de la muntanya de Segària i està creuat pèl riu Girona, que divideix el poble en dos. El pont que el creua és d'inicis del XX. Antiga alqueria musulmana, que rere la conquesta pertangué al comte de Sinarques. En 1535 la seua parròquia es desmembra de la de Dénia , junt a les de Beniomat i Benicadim, que acabaren per despoblar-se, i esdevé rectoria de moriscs. El 1643 passa a jurisdicció del marquès de Dénia.

L'economia depén del conreu de la taronja. També hi ha olivera i pinars.

Al segle XVIII una important crisis econòmica deixa la població en xifres inferiors a la que hi havia abans de l'expulsió morisca de 1609. La crisi demogràfica continuà a principis del segle XX en què hi hagué emigració cap a França i Algèria. A mitjan segle passat es rebé alguna immigració procedent d'Andalusia. Un 79,05% dels habitants declararen en el cens de 2.001 saber parlar valencià

L'església de sant Joan Baptista, renaixentista, del segle XVIII és la seua més important resenya patrimonial. A banda del nou ajuntament inaugurat recentment.

Pàgina web de l'Ajuntament
(versió en valencià: en construcció)

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIDOLEIG

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
131 m
7,50 km2
270
641
860
1.221
Benidolejà/ana

El terme és ric en rutes per a la pràctica del senderisme de què destaca la pujada a la serra del Seguili per les impressionants vistes que es gaudeixen al seu cim. Però el major atractiu geogràfic, i turístic, és la cova de les Calaveres, el nom de la qual prové de les calaveres que s'hi van trobar en 1768 i que, segons la llegenda popular són les d'un rei moro i les seues 100 dones. Cavanilles (1745-1804) ja la cita en les seues Observacions; en les seues rodalies hi ha el llac anomenat Toll Blau.

En el seu origen fou un alqueria àrab de les moltes que s'instal·laren a la ribera del Girona. Conquistada per Jaume I (1208-1276), el seu primer propietari fou Hug Folch de Cardona, antecessor del marqués de Guadalest. Posteriorment va revertir de nou a la Corona i cedit per aquesta als ducs de Mandas i Vilanova. L'any 1260 és adquirida per Joan Crisòstom Julià Figuerola Munyós . Canvia novament de propietaris fins acabar en mans del baró de Santa Bàrbara. En el moment de l'expulsió dels moriscs n'hi havia unes 50 famílies; en 1611 fou repoblada amb mallorquins. En 1620 assoleix el títol de baronia. Al ser permutada la parròquia de Tormos per la de Benidoleig, aquesta passà a dependre de la rectoria d'Orba fins l'any 1802, any en què també va assolir la independència municipal respecte d'aqueixa població.

L'economia depén de l'agricultura i el cultiu més estés és el de cítrics; també té la seua importància la producció de panses per a mistela. Quant al turisme hem de dir que hi ha diverses urbanitzacions que allotgen residents vinguts d'arreu d'Europa.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIGEMBLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
314 m
18,70 km2
360
758
392
566
Benigemblí/ina

Enclavat a la Vall de Pop, a la vora del riu Gorgos --o de Xalò-- i al peu de la serra del Cavall Verd, l'orografia hi és molt esquerpa i depara força llocs dignes de visita arreu del terme, com ara la pujada a la Penya de l’Altar (890 m), al Cavall Verd, muntanya que sembla la cara d’una dona; el paratge del Llavador, els barrancs d'Alcaina i de Galistero, la ruta de la Penya Blanca denominada d'aquesta manera perquè està enclavada en un paratge on mai pega el sol o les fonts de l’Ullet, la dels Pasqualets la de Dalt, la del Mirabó, amb alguns brolladors naturals.

D'origen àrab, després de la conquesta es mantingué la població morisca, que, poc abans de la seua expulsió en 1609, s'acostava als 200 habitants. Amb el repartiment fou atribuït al català Pere d´Altafulla, però després fou recuperat per Al-Azraq (1208-1276), el qual li ho lliurà a Jaume I (1208-1276) mitjançant el pacte de La Jovada. Des del 1329 fou propietat de Vidal de Vilanova i els seus successors. En 1544 apareix com a senyoriu de la família de Pere Andrés. En conèixer-se la notícia de l'expulsió, els moriscs d'aquesta població, juntament amb altres 14.000 de la zona, es van fer forts a la Vall d’Alauar. Des de Benigembla Agustí Messia, capità de l’exèrcit cristià, dirigí l'operació que acabà amb la revolta davant la carència de queviures. El 1676 passà a formar part del comtat de Parcent, al crear-se aquest, i posteriorment a mans de la família de la Cerdà.

L’ocupació fonamental dels benigemblins és l’agricultura, fonamentalment cítrics i raïm, base de la seua economia, la qual es complementa amb algunes cases de turisme rural. S’hi conserva l’artesania dels cabassos de palma.

Monumentalment:

  • Església de sant Josep. Segles XVIII-XIX. Amb bell campanar barroc.
  • Safareig.
  • Sindicat. 1925. Eclèctic. Es va restaurar per a fer-lo servir com a centre cultural.
  • Pont de Parcent
  • Castell de Pop. D’origen islàmic. Destruït per ordre de Pere III el Gran (1240-1285), queden unes poques restes a la serra del Cavall Verd.

Algun riurau, testimoni de la producció de pansa, que durant un temps fou el motor econòmic del poble i de la comarca.

De la seua gastronomia, cal esmentar l'arròs caldós amb fesols, cards i naps, i una gran varietat de coques: farcida, amb tomaca i pebrera, de molletes...

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENIMELI

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
92 m
3,50 km2
270
454
326
416
Benimelí/ina

Situat en la Vall de la Rectoria, al costat de la serra de Segària, Benimeli va sorgir a partir d'un caseriu musulmà pertanyent a la família Malik (o Malih, segons altres opinions)del qual mot prové el topònim. Les tropes de Jaume I (1208-1276) van conquerir el lloc ; el 1261 el rei va vendre-ho a un tal Bobuet; en 1396 era propietat d’Arnau Calvet i posteriorment fou comprat per Enric de Quintavell i Bernat de Clapers. El 1609 comptava amb més de 200 habitants moriscs que foren expulsats i el lloc romangué despoblat. L’últim titular del senyoriu fou el comte de Cirat. Malgrat haver girat sempre en l'òrbita de Dénia, Benimeli ha mantingut al llarg dels segles autonomia pròpia sense dependència de cap ciutat més gran.

Els costeruts carrers que menen cap a la serra mantenen el tipisme dels pobles blancs de la Marina. El patrimoni local es concreta en

  • Església de sant Andreu.
  • Mirador de Segària. Escasses deixalles d’un xicotet castell que s’aixeca sobre el penyal de la Cadireta del Moro. Segurament seria abandonat al principi de la reconquesta i el seu estat actual és de ruïna absoluta; fins i tot s’aprofita per a usos ramaders.
  • Calvari
  • Casa del Senyor. Allò que roman del palauet àrab i del que va ser la casa del senyor de Benimeli. Encara es pot apreciar l'antiga torre.
  • Cova de la senyora.
  • Fonts de Sant Andreu, de Català, de Ramon i del Campillo, aquesta amb origen en una del segle X

De la seua gastronomia citem la paella valenciana, l’arròs al forn, l’arròs amb fesols i penques, coquetes escaldades, fregit de pebrera i albergínia amb espinetes

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

BENISSA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
254 m
69,70 km2
3.600
5.706
10.078
13.932
Benisser/era

Un terme tan ample com el de Benissa dóna lloc a gran quantitat d’opcions d’oci i esbarjo. Així, si preferim la platja, al llarg de 4 km podem gaudir de Les Bassetes, La Fustera, Els Pinets, La Llobella, l´Advocat i el Baladrar; si optem per la muntanya hi ha les serres de Bèrnia, amb abundant representació de la flora i la fauna mediterrànies; la Solana, Mallà i Oltà que ofereixen múltiples activitats de senderisme i escalada. Per citar-ne alguna parlarem de la ruta de les Ermites on podem conèixer les de Santa Anna, de 1613; de Pinos, segle XIX; de Benimarco, 1884; de Pedramala, segle XIX; de Lleus, segle XIX i de Benimarraig, segle XIX.

Hi ha vestigis de població de l'Edat del Bronze. També existeixen, al Morro de la Francesa, pintures rupestres pertanyents a l'Art Llevantí. La troballa de monedes i àmfores ens recorda el pas dels romans. El topònim àrab, Banu-Isa, i molts més Ben Isa, Benimallunt, Ràpita, Alfama, Mezquita entre d'altres indiquen clarament la procedència àrab del poble. Quan, en 1248, Jaume I (1208-1276) conquistà i va cedir el lloc a Jaume de Gruny, la població continuà sent majoritàriament musulmana, encara que molt repartida per masos i poblets, tanmateix, la població cristiana aixecaria el casc urbà per al seu assentament. El 1381 hi havia 56 cases de cristians, que es van quedar en 71 el 1409; a més, els musulmans s'assentaren en Benimallunt (11 cases), Albinyent (11) i Benimarraig (4). Va formar part, juntament amb Altea, Calp i Teulada, d’un senyoriu, un dels senyors del qual fou Roger de Llúria (1250-1305). Al llarg dels segles XV i XVI va sofrir nombrosos atacs dels pirates barbarescos. La repoblació posterior a l’expulsió de 1609 va fer-se amb gents procedents dels Pirineus, Catalunya i Aragó, els quals emmurallaren el poble.

L’agricultura, que tradicionalment ha estat la principal font de riquesa, ha estat desplaçada pel turisme que a hores d’ara és el motor de l’economia local.

Encara s’hi conserven restes de les muralles cristianes que formen part d’alguns carrers com ara el de Les Parretes i el del Màrtir Pere de Benissa. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:

  • Ajuntament. Instal·lat en l’antic Hospital Municipal, de 1790. Va ser alberg de malalts contagiosos i necessitats.
  • La Llotja. Del segle XVI, és el monument més antic. Actualment serveix de sala d’exposicions.
  • Palau dels Torres-Orduña. Actual Casa de Cultura.
  • Convent dels Pares Franciscans. Encara que els franciscans s’hi havien instal·lat el 1611 fins 1645 no fou bastit el convent que encara conserva el seu aspecte d’edifici fortificat. Interessants el claustre i l’església.
  • Església de la Puríssima Xiqueta. De 1929, per la seua grandiositat és coneguda com la catedral de la Marina.
  • El Riberero. Figura molt simbòlica que homenatja els llauradors benissers que dues vegades a l'any anaven a la ribera valenciana per treballar en la plantació i recol·lecció de l'arròs
  • Seminari Franciscà. Alberga el CREAMA i l’AFIC.
  • Casal dels Joves. Instal·lat en un antic edifici comercial on es celebrava el mercat setmanal.
  • Casa de Juan Vives.
  • Seu de la Universitat. Palaus i cases del segle XVIII que actualment pertanyen a la Universitat d’Alacant.
  • Plaça de l’Església Vella. Al segle XIV s’hi aixecà l’església-fortalessa de sant Pere, que va ser derruïda en 1950. A hores d’ara es dedica a actes culturals i protocol·laris.
  • Torre defensiva de la Casa del Tros de les Calcides.
  • Torreta de Canor.

Compta Benissa amb una de les festes de Moros i Cristians de més anomenada al País, s’hi celebren el cap de setmana més proper al 29 de juny, dia de sant Pere, a qui estan dedicades.

El capítol gastronòmic també és important a Benissa, així, ens ofereix plats tan suggerents com la borreta de melva, el bull amb ceba, el mullador de pelleta, el putxero de polp", el mullador de sagatxo o les coques al calfó i amb mullador, sense oblidar els arrossos de tota mena. Parem esment especialment als seus excel·lents embotits. També tastarem el moscatell i la mistela records de la cultura del riu-rau, tan vinculada a La Marina.

Per acabar citarem alguns dels cognoms de benissers il·lustres en els camps de les lletres i el dret valencià: Esquerdo, Pineda, Torres Eiximeno, Martínez Colomer, germans Cabrera, Capó.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

CALP

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
59 m
23,50 km2
1.066
2.415
16.733
21.540
Capí/ina

La referència més evident de la geografia calpina és, sens dubte, el penyal d’Ifac que amb els seus 332 m d’alçària s’endinsa vora un quilometro en la mar; a banda del seu interès paisatgístic també el té des del punt de vista mediambiental, la qual cosa fa que haja estat declarat Parc Natural. Però el terme, de 22,6 km2, també ofereix molt bones platges de sorra i cales i badies de pedra. Altres llocs d’interès són Les Salines, llacuna de què s’ha extret sal des de temps romans –els quals hi fundaren els Banys de la Reina per a l’extracció de sal i salaó de peix-- i els parcs Enginent i de la Vallesa, llocs habilitats per a l’esbarjo.

Existeixen diverses teories sobre l’origen del topònim del lloc; unes parlen de la seua semblança amb el penyal de Gibraltar, aleshores anomenat Calpe, que va fer que al segle XIII aC Hèrcules Tebà batejara aquest amb el mateix nom; altres li donen origen en els fenicis que el denominaren Nord o Boreal (en la seua llengua Ifach) i altres la fan derivar del nom del rei númida Sifax (¿?-202 aC) que s’hi assentà.

Siga com siga el que demostren totes tres conjetures és l’antiguitat de Calp, de la qual tenim evidències en les troballes, datades en l’Edat del Bronze i en època ibera, fetes al voltant del Penyal i al Morro del Toix. Dels romans s’han trobat moltes deixalles, monedes, paviments i, sobre tot, els Banys de la Reina, esmentats amunt. Poca informació ens ha arribat del llarg període islàmic. La tradició cristiana atribueix a Pere Eximenis Carroç i a Bernat Abella la conquesta cristiana en 1244, després de la presa de Dénia; però altres historiadors parlen de 1254; malgrat tot, allò que sí queda clar és que no es repoblà amb cristians fins després de l’aixecament d’Al Azraq (1208-1276). El 1288 passà a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou, en 1290 a Roger de Llúria (1250-1305), qui va impulsar, en 1298, la construcció d’un poblat a Ifac, amb sòlides muralles, conegut com La Pobla. A la seua mort, en 1305, va recaure en Bernat de Sarrià (1266-1335). Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) es van fortificar les muralles per defensar el poble dels atacs moriscs. En 1359 aquest mateix monarca hagué de lluitar contra Pere I el Cruel de Castella (1334-1369) en la guerra coneguda com la dels dos Peres en la qual va ser destruïda la Pobla d’Ifac i molts dels seus pobladors s’establiren en l’alqueria origen de l’actual Calp. Després va pertànyer al comtat de Dénia. El 1386 Pere March, pare d'Ausiàs March (1397-1459), va procedir a la partició del terme del castell de Calp per a crear els termes municipals de Calp, Benissa i Teulada. En 1521 les autoritats calpines van abraçar la causa de la Germania; el rei Carles I (1500-1558) va declarar fora de la llei la Germania, i Calp, com a poble agermanat, va haver de pagar 600 lliures valencianes de multa. Aquest mateix monarca ordenà l'emmurallament del poble l'any 1528. L’expulsió morisca, en 1609, deixà la població sense els seus primitius pobladors. Els atacs corsaris i musulmans durant aquest segle obligaren a nous reforçaments de la població fins que el 3 d’agost de 1637 un dels atacs dels àrabs va propiciar un dels fets més luctuosos de la història de Calp: 290 persones, quasi la totalitat del cens, van ser segrestades i portades captives a l’Alger on romangueren cinc anys fins que foren alliberats a canvi d’or i pirates presos. En la guerra de Successió prengué partit per l’Arxiduc, les naus del qual fondejaren en la seua costa. En 1744 Calp va sofrir una nova invasió barbaresca. En la guerra de la Independència fou testimoni d’una dura batalla amb els francesos que foren derrotats el 31 de maig de 1813, però a canvi d'un alt nombre de calpins morts i ferits. En l'edat Moderna fou propietat de Roderic de Rebolledo i més tard dels Palafox, els quals exerciren la jurisdicció fins la dissolució del règim senyorial el 1837. A la fi del segle XIX fou inaugurat el pont del Mascarat, obra de vital importància per al desenvolupament econòmic i social de Calp i de les dues Marines, Alta i Baixa. La factura de la Guerra Civil fou de vint joves calpins morts en el front defensant la República, i de 4 mariners metrallats per un hidroavió feixista, conegut com “La Pava”. El primer Regiment de les Fletxes Negres, compost per soldats espanyols i feixistes italians, van prendre Calp. El 30 de març de 1939 es va substituir el Consell Municipal per un ajuntament provisional. Les noves autoritats municipals prenien possessió dels càrrecs i quedava constituït el primer consistori del nou règim.
En la segona meitat del segle XVIII es va experimentar un creixement continuat, que va portar un considerable augment de la població i de la superfície dedicada al cultiu. El paisatge agrari de Calp estava poblat d'ametlers, però les oliveres, les figueres i els garrofers també van ser importants, així com la producció de raïm de vi i de pansa. A la fi de segle Calp comptava amb dues almadraves que van arribar a ser de les més productives de tota la costa valenciana. La seua economia també es recolzava en la pesca i l’extracció de sal, però el segle passat – ja en els anys trenta va estiuejar-hi n’Ernest Hemingway (1899-1961)-–sobre tot a partir dels seixanta s’ha convertit en un municipi turístic que ha transformat la seua economia, el seu paisatge, el seu urbanisme i, fins i tot, els seus costums. Calp és a hores d’ara una de les ciutats valencianes i, fins i tot, de l'Estat en nombre de residents estrangers.

Monumentalment Calp conserva el conjunt format per la torrassa de la Peça, del segle XV, que alberga el Museu del Col·leccionista; part de les muralles i l'església Vella, del XIV, únic exemplar de gòtic mudèjar del País, adossada a la nova com a capella de la mateixa. A més:

  • Castell-Fortalesa. En el cim del Castellet, junt al barranc del Mascarat. Edifici musulmà en ruïna total.
  • Torre del Castellet. Declarada BIC.
  • La Casa Nova. Típica granja fortalesa edificada en el segle XIV i modificada fins el XVII.
  • Ermita de Sant Salvador. Bastida en estil gòtic sobre un tossal que domina la badia, enderrocada posteriorment i tornada a bastir el segle passat.
  • Església de la Mare de Déu de les Neus. De 1973-1975.
  • Ermita de la Cometa. Antiga masia fortificada dels segles XVII-XVIII situada al Tossal de la Cometa
  • Els Banys de la Reina. Conjunt industrial dels segles IV-V de què ja hem parlat.
  • Pou Salat. Pou i abeurador del segle XVIII.
  • Torre del Molí, o del Morelló. Aixecada en el XIX sobre una torre guaita dels temps de Felip II (1527-1598). Constitueix un exemple dels molins fariners de La Marina.
  • Alguns riu-rau pel disseminat del municipi. Típiques construccions destinades al assecament de la pansa.
  • També hi ha els museus Arqueològic Municipal, de l’Artesà i del Fester.

La cuina calpina es basa, com no podia ser menys en una vila amb arrels marineres, en el peix. Així podem degustar: arròs amb ceba i peix, guisat de bull, llauna de Calp, paella de bacallà i floricol, la fideuà, el cruet de peix, arròs amb tonyina i gambes, arròs negre i un llarg etcètera. Però també les carns -- ànec, vedella, conill, perdiu–– i els embotits –botifarres de carn o ceba, salsitxes, figatell, sobrassada–– són treballats als fogons calpins; les postres: figues, figues paleres, panses i les llepolies: pastissos de moniato, arrop i talladetes, coca Maria i els dolços Nadal i Pasqua.

Les festes a Calp són una bona mostra de la multiculturalitat que hi ha al poble, de manera que trobem quelcom tan valencià com els Moros i Cristians o quelcom tan alemany com la Festa de la Cervesa, sense oblidar les Carnestoltes que, aquí es diuen Carnavals alemanys.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

tos

CASTELL DE CASTELLS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
551 m
45,90 km2
900
1.451
466
505
Castellen/enca

El terme s'ubica en la vall de Pop, voltat de muntanyes com ara La Serrella , la serra d'Alfaro, la Xortà o el Castellet i gaudeix de força paratges de singular bellesa, l'Altar Gelat (on mai no pega el sol), la cova del Somo, els Arcs dels Atancos –declarat Paratge Natural Municipal el 14 de gener de 2005, les fonts de la Bota , l'Ombra, els Teixos; el forat de la Llacuna , el Castellet; el cim del Cocoll i sobre tot el Pla de Petracos en són bona mostra.

Al Pla de Petracos hi ha un jaciment prehistòric que parla de l'antiguitat del lloc; tot i això la població té el seu origen en l'antic castell de Serrella, per la qual cosa també és conegut com Castells de Serrella; formava part dels dominis d' Al Azraq (1208-1276) fins 1254 en què Jaume I (1208-1276) va incorporar-lo a la Corona d'Aragó. En 1290 (1320 segons altres fonts) fou comprat per Bernat de Sarrià (1266-1305) i posteriorment passà a l'orde de Calatrava, de la qual constituí la comanda del Castell de Castells; fou lloc de moriscs, els quals ocupaven 170 cases en el moment de l'expulsió, a la qual s'oposaren per les armes i foren derrotats, després de destruir l'església, en la batalla del Pla de Petracos; la posterior repoblació es va fer amb cristians mallorquins.

L'economia és bàsicament agrícola, de secà: ametla; oliva i garrofa, en plena transformació devers el turisme rural i d'interior. S'hi conserva l'artesania de la palma, de la que es fan cistelles i bosses de mà .

El poble està envoltat per tres poblats moriscs situats a les partides de Petracos, Aialt i Bit i ha assolit recentment el Premi Especial a la Conservació del Patrimoni pel seu modern Museu Etnològic i la ruta de les pintures rupestres que troba el seu millor exponent en el jaciment de Pla de Petracos, declarada amb la resta de l'art rupestre llevantí Patrimoni de la Humanitat. La resta del seu patrimoni es concreta en:

  • Església de santa Anna. Del XVII.
  • Restes del Castell de Serrella. De difícil accés, roman abandonat en el cim del Castellet des de la conquesta i el seu estat és de ruïna absoluta.

La gastronomia és la típica de la comarca, borreta de melva, minxos, botifarra, sobrassada, penques i, com a curiositat, citar el costum importat pels que emigraren cap a L'Àlger del cous-cous.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

DÉNIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
14 m
66,2 km2
2.250
12.431
30.693
44.450
Denier/era

El Montgó ( 753 m ) amb la seua majestuositat domina els 66,2 km 2 del terme municipal i presenta, en el seu Parc Natural, una variada mostra de plantes autòctones, animals, coves i senders. L'altre atractiu paissatgístic són les platges de Les Marines i de Les Rotes i la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni.

Encara que amb indicis arqueològics del Diniu iber i evidències de l' Hemeroskopeion grec el seu origen com a poble és el Duanium romà; l'escriptor clàssic Estrabón (63 aC-21 aC) ja indica que en el segle I aC les tropes de Sertòrio ( 122 aC-72 aC) establiren a Dianium una base naval; durant l'Alt Imperi s'hi viu un període d'esplendor que le proporciona l'oportunitat de passar de “població estipendiària” a municipi; amb els visigots –636 a 693 dC- Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo; un moment important en l'expansió i puixança va portar-lo la Dàniyya musulmana, cap de la taifa creada en 1010 Per l'amiri Alí Ibn Muyahid, el qual va annexionar-se les Balears i va convertir la taifa en un important centre marítim i comercial que, fins i tot, va encunyar moneda pròpia; en 1076 en ser destronat Muyahid pels Banu Hud de Saragossa la taifa va perdre la seua independència; en 1091 es va produir la Invasió almoràvid. La conquesta cristiana culminada per Eiximén d'En Carrós en 1244 va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana; repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda a l'albacar del castell, es converteix en el centre del poder cristià en un terme general poblat majoritàriament per musulmans; Jaume II (1267-1327) inicia l'etapa del domini senyorial al cedir la vila el 1298 a Ponç d'Ampúries; posteriorment, sota la casa de Gandia, es converteix en comtat (1356), en temps d' Alfons el Magnànim (1396-1458) torna a la Corona i, degut a l'absentisme del monarca, el lloctinent Joan de Navarra dona el lloc, en 1431, al castellà Dídac Gómez de Sandoval i Rojas amb el consegüent descontent de la població, que a la mort d'aquest en 1455 reclama la reincorporació al reialenc amb el recolzament de la ciutat de València; el comtat, però, es va mantenir en mans dels Sandóval i en 1487 el castell, la població i les terres circumdants foren distingides amb el títol de marquesat, denominació que encara conserven; l'arribada al poder fàctic del 5é marquès de Dénia i duc de Lerma, Francesc Gómez de Sandoval i Rojas , favorit de Felip III (1578-1621) proporcionà a la vila importants prebendes –– fins i tot el rei va celebrar-hi els festejos de les seues noces (8 d'agost de 1559) – i el títol de ciutat; fou aquest mateix personatge qui va impulsar en 1609 l 'expulsió dels moriscs, 25.000 dels quals embarcaren en el port de Dénia camí de l'exili, amb el consegüent despoblament i ruïna econòmica del marquesat; el fet de ser la primera ciutat en proclamar rei l'arxiduc Carles (1685-1740) també va portar-li nefastes conseqüències no sols per la guerra, sinó per les posteriors represàlies del borbó; el castell, seriosament danyat, s'afonarà definitivament en la guerra del Francès; en 1804 es produeix la reincorporació a la Corona, el floriment del port en el XIX va dur a la independència administrativa del barri mariner entre 1837 i 1839; el florent comerç de la pansa féu sorgir una burgesia comercial i va atraure empreses estrangeres amb el consegüent augment de població ––fins i tot va crear-s'hi el Cementiri dels Anglesos per donar sepultura aquells que vingueren a aquestes terres amb el reclam del comerç de la pansa–– que passà de 6.538 a 12.413 habitants entre 1860 i 1900.Dénia és cap de la comarca de La Marina Alta i distribueix els 42.704 habitants empadronats en 2007 en els nuclis de Dénia, Jesús Pobre, La Xara i La Pedrera.

La crisi de la pansa, des de principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica de la ciutat, però des dels anys seixanta el turisme es converteix en el principal sector econòmic de Dénia, provocant la desaparició de les indústries i l'agricultura, i una accelerada urbanització.

La ciutat es troba en una badia o port natural al redós del Montgó i ens mostra barris antics com ara el de les Roques o el de Baix la Mar , els carrers que baixen del castell ens recorden el passat àrab del lloc i la part baixa el modernisme que va dur el comerç de la pansa. Els museus i monuments més interessants són:

  • Museu Etnològic . Dedicat al segle XIX denier.
  • Museu del Joguet. Mostra de la indústria joguinera de Dénia des de 1904 fins a 1960.
  • Jaciment de l'Almadrava. Vila marítima romana típica dels segles i a IV dC .
  • Convent de les Agustines. Segles XVI i XVII.
  • Església de l'Assumpció. Barroc valencià del XVIII.
  • Església de Sant Antoni. Segles XVI i XVII.
  • Nostra senyora de Loreto. Segle XVI.
  • Església de Jesús Pobre.
  • Església de Sant Mateu de la Xara.
  • Ermites de la Conquista.
  • Sant Joan. Monument Històric Artístic.
  • Santa Paula.
  • Santa Llúcia. Segle XV.
  • Ajuntament. Neoclàssic.
  • El Castell. Aixecat sobre l’anterior --obra dels moros-- per Alfons d’Aragó (1332-1412), i ampliat en el segle XVII pel duc de Lerma, Francisco de Sandoval y Rojas (1553-1625. És propietat municipal des de 1952. Ha estat rehabilitat i actualment és visitable. Alberga el Museu Arqueològic , important testimoni de la història local.
  • Antigues Drassanes. Segle XVI, modificades en el XVIII.
  • Muralles. Es conserven alguns trams en bon estat.
  • Torre de l'Almadrava. O del Palmar. Torre guaita que ha sofert una discutible restauració.
  • Torre de Gerro. Cos troncocònic que per la seua forma li dóna nom. Segle XVII.
  • Torre de Carrals . Important conjunt d'edificacions defensives. Actualment de propietat particular.
  • Casa Fortificada. Declarada BIC .
  • Caseta del Pare Pere. Exemple d'arquitectura rural, del segle XVII.

L'arròs, el peix i el marisc, especialment la mundialment famosa gamba de Dénia, en moltes presentacions: suquet, coques, espencat, all-i-oli, llandeta , polp sec, gambes amb bledes, etc, la mistela i les panses són la base d'una excel·lent gastronomia.

Quant a les festes hi ha Falles, Fogueres de Sant Joan, Moros i Cristians i els peculiars Bous a la Mar.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EBO

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
394 m
32,40 km2
360
774
355
299
Ebolí/ina

Interessantíssim el paisatge de tot el municipi en què trobem els rius Ebo i Girona, el barranc de l'Infern, per a caminants; els Avencs i la cova del Rull, per a espeleòlegs; els tolls, piscines naturals que forma l'Ebo i les fonts del Monjo, d'En Gili, de la Serra, amb llavador del XVIII, que subministra l'aigua potable al poble.

Són poques les dades històriques conegudes sobre aquest municipi en el que s'han trobat restes neolítiques, calcolítiques i del Bronze; encara es poden trobar a la vall restes de les alqueries que la composaven i que, amb els seus topònims, delaten el seu origen moro: Bisbilan, Benicid , Benicais , Serra, Benisuai , Millans , Cairola , Benesseit i La Solana; Ebo És l' única que va sobreviure a l'expulsió de 1609 en què després d'unir-se a la revolta d' Al-Azraq (1208-1276) va ser repoblada, pel seu primer senyor, Bernat de Sarrià (1266-1305), amb cristians mallorquins. Com a curiositat direm que Cavanilles l'esmenta com Evo .

La seua economia ha estat tradicionalment agropecuària, la qual cosa explicaria la intensa desforestació del seu terme, els quals pobladors pretenien guanyar terreny per als pasturatges. La seua agricultura és la típica del secà: olivera, cereal, ametler i garrofera. També es conreen alguns fruitals i hortalisses. La propietat de la terra es troba àmpliament distribuïda, encara que la pobresa de la mateixa explica la fort emigració que ha patit la localitat.

Al poble hi ha un Museu Etnològic, l'església barroca de sant Miquel, que conserva una talla de la mare de Déu dels Desemparats, del segle XVII i al terme el castell on es refugiaren els moros rebels del qual a poques penes trobem restes visibles.

L'últim diumenge d'abril s'hi celebra la fira del bescanvi.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL POBLE NOU DE BENITATXELL

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
142 m
12,70 km2
571
1.885
2.312
4.690
Pobler/era

El terme pot conèixer-se recorrent les rutes dels Cingles, que va des de la Cala Moraig --amb la Cova dels Arcs-- a la Cala Llebeig, i la del Barranc dels Testos, que perfilen una costa esquerpa, farcida de penya-segats i cales d'aigües nítides molt freqüentades pels submarinistes.

S'han trobat a la Cova del Moro deixalles que es remunten a uns 18.000 anys; també hi ha jaciments ibers, romans i àrabs; l'ocupació cristiana de la llavors Alqueria de Benitagell fou el 1244. Població vinculada històricament a la ciutat de Dénia, pertanyé primerament a la seua taifa i posteriorment al comtat atorgat per Pere el Cerimoniós (1319-1387) l'any 1356; a Alfons d'Aragó i al marquesat de la família Gómez de Sandoval, títol concedit el 1487 pels Reis Catòlics; van ser aquests qui van expedir carta pobla l'any 1497. Malgrat tot el poble fou abandonat i tornat a poblar en 1698 amb la seua actual denominació. Al duc de Medinaceli va correspondre el senyoriu d'aquesta població i percebia per ser-ho un terç delme i un cens pels terrenys romputs al mont. Benitatxell s'independitzà eclesiàsticament de Xàbia el 1768.

Malgrat que la pressió urbanística va canviant el paisatge i l'economia encara s'hi manté el conreu ancestral del raïm de moscatell i l'artesania del vímet, de què es fabriquen barrets, bosses de mà i cistelles.


El poble, en l'alt d'un pujolet, conserva la tradicional fesomia moruna dels poblets de La Marina. Com monuments a esmentar citarem l'oratori Jaume Llobell i l'església de Santa Maria Magdalena, que, construïda entre 1710 i 1774, comptava amb una interessant cúpula vidriada blava, la qual fou partida per un raig en 1940; 77 anys després ha segut restaurada i ha tornat a ser la fita paisatgística que fou en la Marina.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

EL RÀFOL D'ALMÚNIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
88 m
4,90 km2
247
538
402
692
Rafolenc/enca

El xicotet terme municipal fa de pont entre la vall i la serra de Segaria en què es poden realitzar excursions senderistes com ara l'ascensió al cim de la serra, anar a la Font de Ramon, a la Cadireta del Rei Moro o al Racó Mortins.

L'etimologia del seu topònim revela clarament el seu origen àrab, en la qual època pertanyia a la taifa de Dénia; al poc de ser conquistat per Jaume I (1208-1276) aquest lloc, juntament amb la resta del territori circumdant, fou escenari de la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq ( 1208-1276 ); va pertànyer als Murs, cavallers ‘origen català, després Sapenas; el 1348 fou venut per Pere IV (1319-1387) a Mateu Mercer; en 1535 el marquès d'Almúnia, senyor vigent, funda parròquia independent, la qual posseïa com a annexes Benimeli, Sagra, Negrals i Zeneta (que tots pleg ats formaven la sub comarca coneguda popularment com la Rectoria); fins el 1609 la població era integrament morisca, rere l'expulsió es va fer necessària la repoblació, la qual es va dur a terme en 1610; en 1687 fou convertit en marquesat.

Econòmicament hi predomina el sector agrícola (cítrics) i la construcció.

A banda de escasses romanalles del que degué ser una petita fortalesa el patrimoni rafolenc tan sols presenta l'església de Sant Francesc de Paula, del segle XVIII.

Fotos

EL VERGER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
25 m
8,20 km2
675
2.093
3.642
4.847
Vergerí/ina

O Al Verger. Deu el seu nom al fet d'ocupar part del delta del riu Verger, també conegut com Girona. El terme municipal, situat a la Vall de la Rectoria, ocupa part del delta del riu Girona i presenta com a llocs d'excursió la serra de Segària, a què es puja per una ruta senyalitzada i el Safari Park

En el seu origen fou un petit nucli de població musulmana que fou donat a Pere Eiximén de Carrós rere la conquesta, el qual va mantenir els seus habitants moros. El 1609 tenia 80 focs i pertanyia a la fillola d'Ondara, després de l'expulsió fou repoblat amb gents de Dénia, Pego i les Illes. Se sap que son senyor fou durant el segle XVI Joan Jeroni Vives , i que passà a pertànyer des del 1850, mitjançant venda, als marquesos de Dénia.

Tot i que al seu terme també es conreen productes de secà (pansa per a l'exportació), la major part d'ell està dedicada al cultiu del regadiu (hortalisses i taronjes, principalment). El sector serveis (construcció i indústria alimentària) són altres activitats de pes econòmic al municipi, on encara es conserva certa tradició artesana (ceràmica, mobles, taullells).

Patrimoni:

  • Palau del Duc de Medinaceli. De què no resta més que La Torre, parcialment restaurada.
  • Casa fortificada. Habitada i en acceptable estat de conservació.
  • Església de la Mare de Déu del Rosari. Neoclàssica, de 1732; recentment restaurada.
  • Torre de la Cremadella. Musulmana, segles XI-XII però molt modificada i en estat prou precari. Està parcialment habitada.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ELS POBLETS DE LA MARINA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
14 m
3,60 km2
270
891
1.688
3.267
Pobleter/era

El riu Girona solca el terreny en què a banda de la platja de l'Almadrava es poden practicar esports a l'aire lliure com ara el ciclisme (diverses rutes amb principi i final en Els Poblets permeten recórrer La Marina Alta) i el senderisme per al qual també hi ha diverses rutes senyalitzades.

El jaciment de l'Almadrava mostra les restes d'una vila romana que inclou una terrisseria; tenen el seu origen en antigues alqueries d'època musulmana que Jaume I (1208-1276) va incorporar al Regne de València, formant part del marquesat de Dénia i posteriorment al comtat de Parcent; devers el segle XVI ja no eren simples alqueries i eren conegudes com Els Llocs; Miraflor (o Binaflor) pertanyia als Perpinyà i Setla i Mira-rosa (o Binarrosa) a la baronia dels Huarte; posteriorment les tres, passaren als Cardona, senyors d'Ondara; eclesiàsticament van dependre fins 1953 de la vicaria del Verger; en 1971 la fusió de Setla i Mira-rosa donaren lloc a l'actual municipi al que poc després es va unir Miraflor.

El turisme, cada vegada més, reemplaça l'agricultura com a principal font d'ingressos.

De patrimoni parlant, citarem:

  • Torre de Mira-rosa. Segle XV, amb elements gòtics i renaixentistes.
  • Església del Salvador.
  • Església de Sant Josep, de Miraflor.
  • Església de Jesús pobre.

Poble mariner, té en el peix i en l'arròs la base de la seua gastronomia: guisat de bull amb ceba, arròs amb faves, gambes i bledes, arròs amb fesols i penques, arròs amb faves , arròs a banda, eriçons, cruet de peix, paella amb ceba, salaons de bacallà, tonyina, etc, espencat i moltes més especialitats que es complementen amb un bon nombre de dolços i els cada dia més acurats vins dolços de La Marina.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

GATA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
78 m
20,30 km2
1.075
3.967
5.032
6.195
Gater/era

El terme municipal descansa en una vall on podem trobar paratges com el de La Rana, la font de la Mata, la d'Aixa, les Coves Roges i un bon catàleg d'arbres centenaris.

Els romans anomenaven aquests paratges "Conxa Hermosa" però l'origen de la vila és musulmà, en 1030 apareix com a cap musulmà de Gata un tal Al-Beyanadir; en 1075 una epidèmia va minvar la població, que passà de vora 300 veïns a només 60, en aquestes condicions romangué fins 1110 en què el rei de Dénia va instaurar-hi dos escoles, una de ceràmica i una altra d'islàmica, el resulta fou que en 1180 ja assolia els 600 habitants: en 1248 Al Azraq (1208-1276) va derrotar en Gata les tropes del cristià Arnau Fernández de Tarazona. Amb la fugida d'Al Azraq el rei Jaume I (1208-1276) va donar el poble a Gaspar d'Híjar, el qual llinatge va continuar durant 400 anys. Constituí un important nucli de moriscos englobat, juntament amb altres poblacions, en el d'Ondara, comptabilitzant-se a la zona, un total de 160 famílies de moriscos l'any 1609; amb l'expulsió dels quals, aqueix mateix any, va restar gairebé desert i es va perdre l'artesania de la seda i el cultiu i exportació de la pansa. Aquest elevat nombre de moriscos explica la revolta que protagonitzaren, juntament amb els de Pedreguer i Xaló, davant l'ordre de Carles I (1500-1558) el 1526 per la qual se'ls obligava al baptisme forçós. L'església fou erigida en parròquia el 1535, independitzant-se de la de Dénia. L'any 1645, Jeroni d'Híjar, atorgà terres als habitants del poble mitjançant el pagament de diversos tributs. A finals del segle XVII el senyoriu passà a ser propietat del comte d'Almodóvar --la qual família va bastir l'església-- i, per últim, pertanyerà als dominis del marqués de Cerdanyola. L'últim senyor va ser el nové Duc d'Híjar, Alcantara Fadrique Fernandez de Hijar i Abarca de Bolea .

La població s'ha incrementat al llarg del temps degut tant a la seua tradicional indústria artesana dedicada a la manufactura del margalló i el vímet, la qual ha derivat actualment en la gestació de tallers dedicats a la confecció de mobles fabricats amb aquests materials, com al veïnatge de centres turístics propers, que han motivat el desenvolupament del sector serveis. L'agricultura, de secà, dóna raïm, olivera i ametlers. És molt estimada la qualitat dels seus embotits.

Com a monuments més cridaners n'hi ha:

  • Església de sant Miquel Arcàngel. Segles XVII-XX
  • La Rana. Antic llavador.
  • Ermita del Calvari.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

L'ATZÚVIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
102 m
14,70 km2
135
631
547
632
Atzuvià/ana

L’orografia del terme propicia el cicloturisme i el senderisme. Cal destacar entre els seus paratges el Tossal del Llop, zona d’acampada; la serra de l’Orxa, la serra d’Azafor, la cova de Bassiets i, la més coneguda, del Canelobre.

Malgrat les evidències del pas d’ibers i romans l’origen de la població és àrab. Jaume I (1208-1276) va cedir-lo el 1258 a Arnau de Romaní. Posteriorment crearia la baronia de Forna per al seu fill. En 1609 restà despoblat després de l’expulsió dels moriscs. Fou repoblat el 1611 per Francesc Roca amb mallorquins. Ha pertangut als Cruïlles (s XVI), els Figuerola ( s XVII) i els Julià i el baró de Santa Bárbara (s XIX). El 1845 el municipi reunia 150 jornals de secà amb una xicoteta horta regada amb el safareig de Forna; en les seues muntanyes posseïa dues mines de carbó mineral, dues pedreres d'algeps, sis forns per a cuir-lo, tres pedreres d'arena i 200 caps de bestiar llaner. En 1911 Forna i L’Atzúvia es fusionaren passant a formar un únic municipi.

L’economia ha estat tradicionalment agrícola (cítrics). A hores d'ara, amb l'auge turístic que afecta tota la costa creixen el sector serveis i la construcció.

La blancor del poble, amb singulars formes als ràfecs de les teulades, i el seu peculiar traçat urbanístic converteixen a l’Atzúvia-Forna en un veritable conjunt d’interès històric, capaç de sorprendre i traslladar en el temps als seus visitants.

  • Casa Abadia de Forna. Segle XVIII. Conserva en la seua façana tres rellotges de sol, però actualment (2017) es troba en imminent perill d'enderrocament degut a la seua deficient conservació.
  • Castell de Forna. Islàmic, pertanyé al senyoriu d’Al Azraq (1208-1276).
  • Església de sant Vicent Ferrer. Segle XX.
  • Sant Bernat de Forna. Segles XVII –XVIII.
  • Fonts morisques.

Els plats típics són l’arròs amb crosta, les coques escaldades i la paella.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

 
     

LA VALL D'ALCALÀ

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
637 m
24,20 km2
---
---
181
186
Alcalaí/ina

Municipi integrat antigament per Alcalá de la Jovada, Beniaya, Criola, Benialí, Benixarco, La Roca i L'Atzúvia i actualmente per Alcalà de la Jovada i Benaia. El territori és molt esquerp, serres i barra n cs, ombries i solanes, recons, sots i valletes com ara el Pla de les Vinyes, la Serra Foradada, el Condoig o la Capaimona constitueixen paratges diferents típics del territori , on la vegetació dóna quantitat d'herbes aromàtiques i medicinals: camamil·la, timó, fenoll, romaní, etc.

Els primers indicis de població es remunten a 35.000 anys i els trobem en forma de pintures rupestres de l'abric del Condoig i el de la Gleda, més recents són les de l'abric de la Roca i els poblats del Xarpolar i la Penya de la Retura. L'origen de la població és musulmà. El cabdill àrab Al-Azraq (1208-1276), nascut al municipi, va construir en aquesta població el seu palau. Fou el nucli de resistència contra les tropes de Jaume I (1208-1276) acabada de concloure la conquesta del Regne de València i, especialment, rere la desfeta soferta pel cabdill musulmà a Benicadell, que va costar-li un exili de 17 anys. La seua església fou annexa de la de Gallinera fins que, Joan de Ribera (1532-1611) el 1574, va erigir-la en parròquia independent. L'odre d'expulsió de 1609 va esvalotar els moriscs que juntament amb els d'altres pobles es feren forts en aquestes serres fins que finalment foren vençuts i expulsats des del port de Dénia, deixant gran queantiat de pobles deserts i arruïnats. Posteriorment el senyoriu va pertànyer al duc de Villahermosa. A principis del segle passat es detecta una forta emigració cap a ciutats com Nova York o París, tot i que posteriorment molts emigrants hi tornarien, peró en general el XX ha estat un segle de despoblació degut a l'escassesa de mitjans econòmics.

Quant al patrimoni:

  • Església de Nostra senyora de l'Assumpció. Erigida en 1636 sobre la mesquita.
  • Castell Palau d'Al-Azraq. Segle XIII. Molt modificat i parcialment derruït per a la construcció de vivendes.
  • Font d'Al-Azraq. L'aigua brolla d'una efígie del cabdill musulmà.
  • Neveres de Dalt i de Baix. Del segle XVIII.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL DE GALLINERA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2012
GENTILICI
295 m
53.60 km2
---
1.949
578
676
Valler/era

Vall allargassada solcada pel riu Gallinera, que naix al municipi, el qual està composat pels nuclis de Benirrama, Benialí, on està l’Ajuntament; Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai (avui, despoblat) y Benissili. Gràcies a les abundants pluges, canalitzades per un munt de barrancs, el paisatge és encisador de tan verd. Les altures més importants són L'Almiserà (757 m), el Penyol Gros (854 m) i la muntanya del Xarpolar (900 m.).Un altre atractiu del terreny són les més de trenta fonts amb excel·lents aigües. Hi ha també nombroses pintures rupestres. Una ruta, perfectament senyalitzada i adequada, permet, al llarg de 16 km visitar els vuit pobles que componen la vall.

Ja en el Paleolític Mitjà en trobem (Cova d’en Pardo, Cova de l’Àliga) els primers indicis de població. Del Bronze tenim record en el poblat de la Foradà, el castell d’Alpatró o la Cova de de les Llànties, entre d’altres. El poblat ibèric del Xarpolar ––descobert en 1928 per Ferran Poncell–– és el millor, però no l’únic vestigi d’aquells pobladors. Dels romans ben poca cosa roman; no així dels moros, dels que hi ha notícia des del segle X, quan fundaren diversos llogarets, la majoria dels quals ja han desaparegut i dels quals romanen Benissivà, Benitaia i Benialí. D’aquesta època la peça més important que es conserva és la làpida sepulcral d'Alpatró. Rere la conquesta per les tropes cristianes, hom convertí en nucli de resistència del cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276). El senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II (1267-1327), i més tard passà al ducat de Gandia. Demarcació de moriscs, comptava amb 400 llars el 1609, que participaren en les revoltes motivades a causa de la seua expulsió. En 1611 se signa a Benialí carta pobla per a 78 famílies mallorquines, l’empremta de les quals encara es conserva en costums com ara la fabricació de tot tipus d'embotits i molts modismes de la parla pròpia d'aquells. En 1937, en el decurs de la guerra de 1936-1939, va emetre’s a la vall paper moneda. Des de 1960 l’emigració ha minvat progressivament la població.

Els principals cultius que es desenvolupen a la Vall són l'oliva, l'ametlla i la garrofa. I, especialment, la cirera, entorn de la qual gira l'economia local. En el mes de març La Vall s'ompli de forasters que hi acudeixen per contemplar l'espectacle dels cirerers en flor i el segon cap de setmana del mes de juny s'hi celebra, cada any en u dels vuit pobles, la Festa de la Cirera: dos dies d'actes lúdics amb Fireta d'Artesania, gastronomia, concerts, tallers, teatre, i el famós Campionat Mundial de llançament de pinyols de cirera.

La passejada pel municipi ens depara una bona mostra de l’arquitectura popular de la zona. Els quilòmetres i quilòmetres de marge de pedra seca són una de les obres artesanals més monumentals del món rural. Relacionarem ara els principals edificis i monuments que conformen el patrimoni valler:

  • Esglèsia de Sant Cristòfol de Benirrama
  • Esglèsia de Sant Roc de Benialí
  • Esglèsia de Sant Miquel de Benissiva
  • Esglèsia de Sant Francesc de Borja de la Carroja
  • Esglèsia de Nostra  Senyora de l’Assumpció d’Alpatró
  • Esglèsia de Sant Pasqual Bailó de Benissili
  • Convent dels Franciscans de Benitaia. Del segle XVII, només es conserven unes restes.
  • Fortí d’Almiserà. La més antiga (920-930) de les construccions defensives del poble.
  • Castell de Gallinera o de Benirrama. Segle XI. Restaurat després del terratrèmol de 1396.
  • Castell d’Alcalà o de Benissili. També sembla ser del segle XI.
  • Castellot d’Alpatró. Segle XIII.
  • Talaia de la Foradà. Lloc d'observació i refugi, també del segle XIII.
  • Torreta del Llimener. Xicoteta torre d’observació.
  • Molíns de Baix o dels Serafins, del Mig o de Porra, de Dalt o dels Moliners, el Molinet

Cada any, el 8 de març i el 4 d'octubre (dia de Sant Francesc) el sol s'alinea amb l'arc de la Foradà, meravella natural del municipi. Pareix ser que els franciscans triaren meticulosament el lloc on erigir el seu convent per a aprofitar l'alineació astral, ja que els rajos del sol que traspassen la Foradà il·luminen en aqueixes dates les ruïnes del cenobi.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LA VALL DE LAGUAR

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
437 m
23,10 km2
---
1.627
912
942
Guarer/era

La vall està formada per tres pobles que formen un sol municipi: Campell o Poble de'Avall, Benimaurell o Poble de Dalt i Fleix (Poble d'Enmig) que, tot i ser el més xicotet, és on estan les cases consistorials. El territori constitueix un dels panorames més bells del País: el riu Girona romp el terreny donant lloc al barranc de l'Infern referent per a senderistes experimentats (PRV147); els altres poden recórrer el PRV al llarg del qual poden conèixer els tres poblets i pujar al Cavall Verd, o Serra del Penyó, a 800 m d'altitud i refrescar-se en algunes de les moltes fonts que esguiten el terme: del Camusot, dels Olbis, del Gel, d´Isbert, del Penyó, del Reinós, de Fontilles, etc. Altres paratges a visitar són la Serra d'Ebo (1.100m), la Serra del Migdia, l'embassament d'Isbert o la cova del Cavall Verd.

Malgrat haver-se trobat pintures rupestres en les immediacions del riu Girona, les primeres notícies que tenim del poble són d'època musulmana, quan estava sota domini d'Al Azraq (1208-276), el qual va plantar cara a Jaume I (1208-1276) i el va obligar a firmar una treva de tres anys (pacte del Pouet, o de la Jovada) a canvi de vassallatge al rei cristià. Aquesta treva va ser violada sistemàticament per ambdues parts; la qual cosa acabà en 1247 amb la rebel·lió i posterior exili durant deu anys del rei moro. Quan retornà, continuà lluitant pel seu territori fins el 23 d’abril de 1276 en què fou definitivament derrotat al Benicadell. En 1278 Alfons I el Magnànim (1396-1458) sufocà les rebel·lions de la muntanya de La Marina, però la població continuà sent morisca. Després d’això el conjunt de possessions sota el nom d'Alavar, fou donat, el 1300, a Constança d'Aragó. Alavar es va fer famós quan, el decret d’expulsió dels moriscos, provocà la rebel·lió de gran nombre d'ells (14.000 segons les cròniques), que fugiren vers les valls de l'interior, i es feren forts al Castell de Pop,des d’on s’enfrontaren a les tropes reials, les quals el 1609, comandades pel mestre Agustí Jiménez, causaren la mort d'uns mil cinc-cents moriscos, entre homes, dones i xiquets. El 14 de juny de 1611 es va donar carta pobla a un grup de llauradors mallorquins. L’any 1901 el pare Ferris Vila (1856-1924) va fundar  la colònia-llatzaret de Fontilles dedicada a la curació de leprosos, malaltia molt estesa per aquestes comarques a les primeries del segle.

Parlem d'un poble dedicat absolutament a l'agricultura de secà on destaca el conreu de la cirera, que es troba protegida i avalada per una Denominació d'Origen. Artesanalment es conserva la confecció d'articles de palma i de randa.

Patrimoni:

  • Llatzaret de Fontilles. De què ja hem parlat.
  • Castell d'Alauar, o d'Atzabares. Le seues escasses romanalles es troben cobertes per la vegetació, tot i haver estat declarat BIC en 1985
  • Torre La Casota. Segles XI-XIII
  • Ermita de Sant Josep. Segle XX. A Campell
  • Ajuntament
  • Església de Santa Anna. Segle XVIII. A Campell
  • Església de Santa Teresa i Sant Pasqual. Segle XVIII. A Fleix
  • Església de Sant Cosme i Sant Damià. Segle XVIII-XIX. A Benimaurell
  • Llavadors públics. Un en cada poble.

Coques al forn, arròs amb fesols i penques, putxero, paella alacantina, arròs al forn, mullador, espencat, embotits i els tradicionals bollos (coques de dacsa) són els menjars més habituals junt a dolços com els pastissos de moniato, els bunyols de carabassa o la mona de Pasqua.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

LLÍBER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2010
CENS 2013
GENTILICI
274 m
21,90 km2
463
838
1.062
1.091
Lliberí/ina

Llíber pertany, amb Alcalalí i Xaló, a la subcomarca d’Aixa, de la qual és el poble més menut. Al terme, situat junt al riu Xaló-Gorgos i envoltat per la serra de Bèrnia i la del Castell de la Solana, es pot practicar el senderisme i el cicloturisme la qual cosa ens permetrà gaudir de paratges com ara la Font d'Aixa, Cuta, Cau, la partida de Marnes, o la Penya Roja.

Pel que fa a l'etimologia del topònim Llíber, hi ha dues teories: una fa derivar aquesta denominació d'un suposat praedium Liberii, és a dir, la finca de Liberius, el seu propietari; l'altra tesi considera que el topònim prové de l'expressió llatina Liber Locus, que significa finca de descans o esbargiment.

A la partida del Pou de Gata, situada al nord del terme municipal, s'han trobat les restes d'un poblat ibèric. Pot ser l’origen del poble estiga en una vil·la romana. Llíber va ser conquerit als musulmans l’any 1245 per Jaume I (1208-1276). La dama Constança de Sicília va gaudir de les rendes de Llíber fins al novembre de 1300, data en què el rei Jaume II (1267-1327) li les va canviar per les de Pego i la Vall d'Uixó. A principis del segle XV, Llíber tenia com a senyor el cavaller en Pere de Castellví, el qual va vendre-ho, en 1408, a Jaume Verdeguer. Des de l'any 1413 fins al 1444 va formar part del senyoriu dels Martorell, nissaga a la que pertanyia el cèlebre novel·lista, Joanot Martorell, l'autor del llibre de cavalleria Tirant lo Blanc. L'any 1444 el lloc de Llíber va ser venut judicialment a instàncies dels creditors d'en Galceran Martorell, germà de l’escriptor. Els adquirents van ser en Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà , i la seua esposa Agnès de Portugal. El dia 12 de setembre d'aquell mateix any, aquest matrimoni va vendre Llíber al seu fill Pere. Va pertànyer al senyoriu del duc d'Almodóvar. El 1609 tenia 25 cases de moriscos i era un annex de Xaló del qual es va independitzar.

A Llíber des de fa segles es produeixen productes de qualitat elaborats de manera artesanal, a partir de la matèria prima que dóna l’agricultura de secà que hi predomina: el vi i la mistela, la pansa, els embotits i la rebosteria tradicional (pastissets de moniato, coca maria, pa cremat, ametllats, etc.)

A banda de la interessant ruta arquitectònica i paisatgística dels riu-raus que encara romanen com a record de la manufactura de la pansa, o la del Calvari, l'únic monument ressenyable es l'església dels sants Cosme i Damià.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

MURLA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
285 m
5,80 km2
463
696
333
601
Murler/era

L'escassa superfície de terme municipal ofereix la possibilitat de fer senderisme i cicloturisme a la serra del Cavall Verd, i pujar a la Creueta o a la Penya de l'Altar.

D'origen musulmà, quan la conquesta cristiana pertanyia a Al-Azraq (1208-1276) qui va pactar el vassallatge amb Jaume I (1208-1276) i va conservar el senyoriu; en 1262 es va crear el municipi de Murla i el seu primer senyor fou l' Infant Pere, amb la qual cosa el lloc continuà pertanyent al Patrimoni Reial; el rei Joan II (1267-1327) , després de passar per diversos senyorius, va vendre la baronia, el 1460, a Francesc Gilabert de Centelles, comte d'Oliva, posteriorment passà al ducat de Gandia ; fins l'expulsió morisca mantenia una població mixta que es repartia gairebé a meitats (75 focs cristians per 66 moriscs); rere el decret d'expulsió els moriscs s'uniren a la revolta de la Vall d'Alauar i foren durament represaliats; l'u de juny de mil nou-cents noranta el campanar de l'església va caure i va causar la mort a dues veïnes i desperf ectes en els edificis propers .

El poble, típicament mediterrani, amb façanes modernistes i carrers blancs, co nserva una interessant església fortalesa que es conserva en un estat impecable, tot i el percaç descrit abans de la caiguda del campanar que en el segle XVIII es va aixecar sobre una de les torres de la fortalesa.

Diuen de Murla que és la capital de la pilota valenciana ja que, a l'afició que hi ha, que ha donat grans jugadors, el més destacat dels quals el Nel de Murla, hi ha una escola per on passen els millors jugadors del País .

Els menjars preferits pels murlers són l'arròs amb bajoquetes i naps, l'arròs al forn i les coques d'herba.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ONDARA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2013
GENTILICI
36 m
10,40 km2
1.350
3.508
5.216
6.613
Ondarenc/a

El territori és pràcticament pla, a excepció de la part de la serra de Segària (370 m), i es troba quasi en la seua totalitat conreat. Hi ha, com a paratges a visitar, el parc públic de la serra de Segària perfectament habilitat per a l'esbarjo; la Font dels Tres Brolls, l'Assut, xicoteta presa de pedra d'origen musulmà que s'aprofita per al reg. El terme inclou la pedania de Pamís. Sanchis Guarner (1911-1981) opina que el topònim Ondara prové d'Ondar, vocable ibèric que significa “arenal”.

Ja en el Paleolític Mitjà hi havia activitat humana com ho demostra la troballa feta en les coves del Colom i del Corb; la cova Fosca acredita població en l'Eneolític i el pas dels ibers queda demostrat en un poblat a la serra de Segària. Els romans deixaren en les partides de Vinyals, de Pujades i del Pla de la Font una necròpoli, algunes vil·les, làpides funeràries i mostres ceràmiques Foren els musulmans, que la conegueren com Ondia, els que hi edificaren el castell i donaren empenta a l'agricultura mitjançant l'aprofitament de les aigües del barranc de l'Alberca. Al-Udri (1003-1085) indica que en el segle XI pertanyia al cadiat de Musa ben Ahnad, però d'altres assenyalen la pertinença, des del 755, a la Taifa de Dénia. En 1092 s’hi produí la invasió almoràvit. El Cid (aprox.1043-1099) va ocupar i fortificar el castell en el seu assalt a Dénia. Jaume I (1208-1276) va entrar-hi el 6 de juny de 1244 i la va donar a poblar a Berenguer de Palao, arquebisbe de Barcelona, qui ho va fer amb cavallers catalans. L'any 1323 Jaume II el Just (1267-1327) donà població i terme al seu fill Pere, Infant d'Aragó. En 1472 la població morisca encara abastava vora el 80% i es dedicava al cultiu de la pansa. Durant les Germanies va estar del costat dels agermanats i fou testimoni d’importants enfrontaments, un dels quals compta amb la presència de Vicent Peris (1478-1522), cap dels agermanats i, enfront, Roderic Vivar de Mendoza(1480-1536), marquès de Zenete i germà de Didac Hurtado de Mendoza (1468-1536), virrei de València. Des de mitjans del segle XVI va pertànyer a la família Cardona, marquesos de Guadalest. en 1574 obtingué parròquia pròpia. L'expulsió dels moriscs va suposar l'esfondrament demogràfic i econòmic de la població, que va passar de 1.000 a 200 habitants; la repoblació s'hi encetà a partir de 1611 amb l'arribada de gents d'arreu de la comarca i de les Illes; aquest segle fou de recuperació econòmica i demogràfica malgrat la negativa influència de la pesta bubònica; així s'arriba a la guerra de Successió, en què Ondara es decantà pel bàndol maulet, la qual cosa li va costar, com a tantes altres de les nostres poblacions, ser cremada i saquejada per les tropes del Socarrat. En aquell temps abastà el títol de vila i passà el senyoriu als Mendoza i finalment als marquesos d'Ariza. El conreu de la pansa fou el motor del creixement urbanístic del segle XIX que es veié trencat amb l'epidèmia de fil·loxera que a principis del XX acabà amb l'economia local i condemnà els ondarencs a l'emigració, sobre tot cap a l'Argentina i Algèria. Significativa és en aquesta època, la presencia del doctor català Jaume Ferran i Clua, descobridor de la vacuna anticòlera, que aplicà a Ondara amb notable èxit.

Quant a l'economia és bàsicament agrícola (cítrics) però la proximitat a nuclis turístics importants fan també important el sector serveis. La fabricació d'articles de vímet, canya i palma és a Ondara una vertadera indústria.

Els àrabs fundaren el poble i la seua flaire continua viva en els carrers estrets i torts en què trobem els següents edificis:

  • Torre del Rellotge. Únic vestigi del castell moro. Rehabilitada en 2000. Declarada BIC.
  • Casa del Mayorazgo. Sòlid palau fortificat que en l'actualitat es troba abandonat però en bon estat.
  • Palau d'Ondara. Pràcticament desaparegut, només s'endevinen alguns vestigis i tampoc no hi ha referències de la seua història.
  • Ajuntament. Antic convent de franciscans del segle XVII molt bé restaurat entre 1991-1995.
  • Convent. En realitat és l'església del convent que a hores d'ara allotja l'Ajuntament.
  • Mercat del Prado.
  • Font de la Carxofa. Construïda a finals del XIX, enterrada en la dècada dels setanta del segle passat i tornada a aixecar en 1983. Subministra l'aigua potable al poble.
  • Església de Santa Anna. Segle XVI. Recentment rehabilitat.
  • Plaça de Bous. Inaugurada el 28 d'octubre de 1901, destruïda en 1936 i rehabilitada en 1957.
  • Capella dels sants Abdó i Senent. Segles XVIII-XIX.
  • La Soledat.
  • Llavador Municipal. Segle XIX.

L'arròs, com no, forma part important de la gastronomia ondarenca en forma de paella, al forn o amb fesols, naps i penques; els embotits, el cabrit al forn i el "putxero" complementen una oferta gastronòmica que es pot rematar amb el pastís d'albercoc, el torrat o el "mullaor" i l'herba, els vins o les bones misteles de La Marina.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

ORBA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
154 m
17,70 km2
450
1.178
1.659
2.566
Orbí/ina

Tot el terme és pintoresc però podem destacar com a llocs més sobreeixints el barranc de Fontilles, el Safareig, el caseriu d'Orbeta i la presa del pantà d'Isbert.

Els àrabs fundaren el poble i el batejaren com Ur-Obia que significaria quelcom així com "lloc d'on brolla aigua des de la muntanya"; després de la conquesta restà en poder d' Al-Azraq (1208-1276), a qui Jaume I (1208-1276) li la va arrabassar per vincular-la a la Corona i incloure-la en la baronia de Pego; en 1323 va ser cedida a l'Infant Pere de Ribagorça, fill de Jaume II (1267-1327), qui la permutà amb Hug Folch de Cardona, el qual va revertir-la, posteriorment, al monarca, qui, al seu torn, va cedir-la a Vidal de Vilanova; més tard detingueren el senyoriu els comtes d'Oliva, els ducs de Gandia i, finalment, els ducs d'Osuna; el decret d'expulsió sublevà els moriscs que es feren forts al castell d'Orba i d'altres arreu de la Marina.

L'economia tradicionalment ha estat basada en una pobra agricultura de secà, ametler, olivera, garrofera, etc que ha vist com el regadiu ha portat els cítrics que, a hores d'ara, s'ha ensenyorit del terreny. L'avidesa rapinyaire del turisme i les constructores unida a la privilegiada ubicació d'Orba, en el bell centre de la comarca, han transformat l'economia local, i el paisatge, amb força urbanitzacions que han fet importants els sector de la construcció i els serveis. Un altre espai de l'apartat econòmic l'ocupa la tradicional artesania alfarera, heretada dels moros i la de confecció de borses de mà.

El casc antic del poble és un conjunt que, sens renunciar al seu traçat morisc, posseeix la Planta eivissenca dels repobladors cristians. Del seu patrimoni parlarem tot seguit:

  • Palau Fortalesa del Marquès de Dos Aigües.
  • Cases del Racó i de l'Hort.
  • Església del Naixement del Senyor. Segle XVI.
  • Castell. De procedència musulmana, segle XIII, actualment conserva una torre i diversos llenços de la muralla però presenta un lamentable estat de ruïna.
  • Estructura agre-morisca del segle X.
  • Forns moriscs de ceràmica.
  • Fonts i safareigs. Primeries del segle passat.
  • Sants de ceràmica. Col·lecció de manisetes repartides pels carrers del poble.
  • Casa de Pintures de Ruano Llopis.

En l'apartat gastronòmic cal esmentar l'arròs amb fesols i penques, la borreta, les pastes de verdura i salat, l'olla, l'arròs amb pilotes, la paella o les coques.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PARCENT

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
295 m
11,80 km2
486
1.192
857
1.066
Parcentí/ina

El terme municipal s'ubica al llarg de la vall del riu Xaló conformant amb set poblacions pròximes la Vall de Pop; paga la pena conèixer la Font de la Rampuda i la Font de la Foia.

El topònim tindria la seua arrel en un mot d'origen iber: bart , que significaria“humidal” a causa d'una font que hi rajava fins el riu de Xalò; així, en el Llibre de Repartiment apareix citada com Parsen i no serà fins el segle XVI quan es catalanitze adquirint la forma actual; era un dels nuclis musulmans de la vall de Xa lò quan va ser ocupat per l'exèrcit de Jaume I (1208-1276); més tard tornà a ser escenari bèl·lic per estar dintre de la zona d'actuació de la sublevació musulmana liderada per Al-Azraq (1248-1276 ); fou capçalera de la baronia del seu nom; a conseqüència de la conversació forçosa dels mudèjars al cristianisme, tornà a ser el focus de rebel·lions; el 1529 fou saquejada la població pels pirates de Barba-roja i, el 1534, hi hagué una nova incursió que segurament aprofitaren molts moriscs del lloc per a fugir cap a Àfrica, portant-se amb ells a Pere Andreu de Rodo, senyor de la baronia; el decret d'expulsió del 1609 va provocar un altre esclafit turbulent, per la qual cosa els moriscs de Parcent, juntament amb els d'altres poblacions, arribaren a prendre el castell de Pop, però foren reduïts pel novembre de 1609; el 19 d'octubre del 1611 es va concedir permís al monestir de la Mare de Déu de les Fonts per a poblar el lloc de Parcent, entre d'altres; el 12 d'agost de 1612, fra Francesc d'Almenar, prior del monestir citat, atorgà carta de població per als repobladors; el 1783 pertanyia al comte de Parcent.

L'economia s'ha basat tradicionalment en l'agricultura: ametla, taronges i raïm; precisament l'ancestral cultiu de la pansa proporciona actualment vins dolços de gran qualitat; a més a més s'hi estan elaborant en diversos cellers ubicats al poble bons vins; nogensmenys són cada vegada més els veïns que, atrets pels negocis turístics, treballen a la costa sense abandonar la tranquil·litat del poble per a residir.

Per arribar al casc urbà cal pujar el coll de Rates, port situat als 690 m d'altitud; el patrimoni parcentí presenta:

  • Església de la Puríssima.
  • Casa de Gabriel Miró. Que hi va escriure algunes de les seues obres.
  • Cova del Xilè.
  • Diversos riu-raus, edificacions on es posava a assecar la pansa.
Pàgina web de l'Ajuntament
(sense versió en valencià)

Més informació en la xarxa:

Fotos

PEDREGUER

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
83 m
29,6 km2
1.800
5.287
5.952
7.480
Pedreguerí/ina

Al terme municipal, travessat pel riu Girona, es pot practicar el senderisme mercès a una bona xarxa de senders de petit recorregut que ens conduiran al castellet de L'Olcaive, a les fonts d'Aixa, Coberta i Poets, o als paratges del riu entre altres llocs de d'interès.

Malgrat que hi ha testimonis de població des del Bronze, el primer poblament que es pot documentar és el castellet de L'Olocaive, d'origen romà; l'actual població és d'origen musulmà; després de la seua conquesta fou propietat de Ximén Carroç qui, l'any 1249, va donar-la a Albert Flix; després passà als Roiç de Corella (1433-1497), als comtes d'Anna i, per últim, als de Cervelló; la seua església fou ajuda de la parròquia de Dénia fins l'any 1544 en què es va independitzar; el 1609 romangué quasi sense habitants degut a l'expulsió dels moriscs, i fou repoblada amb catalans i mallorquins; les pretensions dels síndics de Pedreguer i altres pobles de la Marina d'acabar amb el feudalisme constituïren un dels detonants que obriren pas a la segona Germania de València, l'any 1693; moviment dirigit pel procurador del Ràfol d'Almúnia, Francesc García ; sota el regnat de Felip V (1683-1746) va atorgar-se-li el títol de vila.

La tradicional utilització de la peita de palma, derivada modernament a altres materials, ha donat lloc a la indústria de la marroquineria, polaritzant la producció de barreteria, bosses de mà i accessoris, juntament amb Gata i Ondara; altres indústries, que incideixen en la seua economia són les fàbriques de mobles, embalatges i materials de construcció; el desenvolupament industrial dels últims temps i la influència secundària del turisme, ha potenciat la recuperació demogràfica.

Són típiques les façanes pintades de vius colors i els porxos. Arquitectònicament parlant, esmentarem:

  • Església de la Santa Creu. Segle XVIII, sobre una de 1574.
  • Asil-Hospital.
  • Ermita de Sant Blai.
  • Castellet de L'Ocaive, o De L'Olocaive. Abandonat molt prematurament tan sols són visibles deixalles de la muralla i d'una torre.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

PEGO

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
82 m
52,8 km2
4.950
6.983
---
10.331
Pegolí/ina

Pego se situa en la vall homònima que constitueix una ampla planura voltada de muntanyam i solcada pels rius Racons i Bullent en què el principal accident geogràfic és el Marjal Pego-Oliva, declarat Parc Natural, que compta amb diverses espècies de flora i fauna autòctones.. Altres indrets a visitar són el Pouet de Cotes, les Covetes i el Castell d'Ambra. En les proximitats del parc Natural es troba la Font Salada, que és un brollador d’aigües termals amb propietats curatives per a la pell.

El terme pegolí està farcit de jaciments arqueològics des del Neolític en davant: Ambra, la Muntanyeta Verda, les muntanyes del Bullentó, la Cova de l'Ase, la Cova del Xical o Potastenc, la Cova Negra, el paratge del Pla, el Tossal Ras o el Tosssalet en són els més destacats. Els romans van ser els que començaren a concentrar-se al voltant de la Marjal deixant petjades importants a Sant Antoni, Benigànim, Tossalet de les Mondes, Bullenó i, més tardanament, uns enterraments a la partida de Gaià amb abundant ceràmica i objectes d’aixovar dels segles VI-VII i uns altres a la partida de Castelló de la mateixa època. En 726 fou ocupada pels musulmans que fundaren ací un dels enclavaments de major pes de la taifa de Dénia. El 1244 la vila fou ocupada per les tropes de Jaume I (1208-1276) gràcies a un pacte subscrit amb Al-Azraq (1208-1276); amb la desfeta del cabdill mudèjar el 1258 Pego i el seu terme van ser entregats a l’Infant Pere qui no només s'ocupà de repoblar-la amb un destacat contingent de camperols catalans, sinó també promogué la seua configuració com a baronia el 1262 i, en 1279, sent ja Pere III (1240-1285), donar-li la primera Carta Pobla, per la qual se li donava al poble la justícia i els privilegis de l'ús i l'aprofitament de l'aigua i el dret a celebrar mercat. En 1286 s'atorgà la segona carta pobla, en millors condicions que la primera. En 1403 Martí I (1356-1410) proscriví el cultiu d l'arròs. Durant la primera meitat del segle XIV la vila passà a mans de diversos membres de la família reial. Posteriorment importants llinatges de la noblesa valenciana ostentaren el títol de la baronia: Cardona, Centelles, Borja, Benavent i, finalment Osuna. Entre 1495 i 1699 tingueren lloc nombrosos plets amb els senyors per defensar els drets de pesca i tot allò que tenia a veure amb l'aigua. El decret d'expulsió dels moriscs va provocar a Pego un conat de rebel·lió, aleshores la vila pogué arribar a perdre prop de mil pobladors moriscs, sagnia de la qual tardà temps a recuperar-se, la qual cosa va ocórrer amb la repoblació amb colons arribats de les Illes Balears. En la guerra de Successió es va declarar partidària de l'arxiduc Carles (1685-1740) i fou ocupada durant molt de temps per les tropes borbòniques, que la utilitzaren com a base d'operacions, motiu pel qual li seria atorgat el títol de “Muy Noble Villa”. La seua economia agrària, certament diversificada entre els conreus propis del secà, el cep i la morera, es va veure activada i condicionada durant el segle XVIII pel desenvolupament del conreu de l'arròs en els aiguamolls pantanosos travessats pel Rollet. En 1797 es dictà sentència contra el duc de Gandia negant-li el dret d'arrendar ni estanyar el dret de pesca. El paludisme fou, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, un important problema sanitari per a la ciutat, la qual població, malgrat tot, continuà creixent a un ritme notable. En 1805 s'ampliaren els vedats arrossers. Durant el segle XIX, la creixent introducció dels cítrics va contribuir poderosament a llaurar l'expansió econòmica de Pego, el qual règim de propietat de la terra permeté beneficiar -bé que en diferent mida- a una bona part dels agricultors. Des de començaments del segle XX el tradicional conreu de l'arròs, es troba en retrocés, mentre la taronja, la indústria del joguet i del tèxtil i, des dels anys seixanta, el turisme han modificat la fesomia de Pego i la seua zona d'influència.

Econòmicament el conreu de l'arròs continua essent una de les bases; també hi ha un polígon industrial, però el turisme ha abastat un protagonisme desmesurat, sobre tot amb l'especulació urbanística en torn a la Marjal.

El casc urbà conserva la flaire medieval en el seu traçat on podem observar restes de la muralla, aixecada en època àrab, fortificada després de la conquesta cristiana i destruïda en la guerra de Successió; i alguns portals com el de Sala. Altres edificis dignes d'esment són:

  • Església de l'Assumpció. Segle XVI, amb campanar del XVIII. Mostra interessants obres d'art, com ara el retaule gòtic d'Antoni Peris (1365-1422), una icona atribuïda a Jacomart (1411-1461) o una crist tallat per Damià Forment (1480-1540).
  • Capella de l'Ecce Homo. 1759. Barroca, també conserva importants obres d'art sacre, però per allò que destaca és pel seu agosarament arquitectònic amb una cúpula octogonal ornamentada amb teules blaves.
  • Ermita de Sant Antoni o Beniçuleima. Ermita de les denominades de conquesta, edificada sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Sebastià o Benumeia. També de les denominades de conquesta i també bastida sobre la mesquita.
  • Ermita de Sant Miquel. Segle XVI.
  • Ermita de Sant Josep. 1677. Restaurada en els segles XIX i XX.
  • Ermita de Sant Joaquim.
  • Castell d'Ambra. Important edificació islàmica de 1220 abandonada en 1280 després de la desfeta d'Al Azraq. Malgrat el seu estat de ruïna s'hi poden observar un parell de torrasses i part del recinte murat.
  • Casa de la Cultura. Allotjada en un antic casalot senyorial, alberga els museus d'Art Contemporani i Etnològic, ambdòs de 1991.També hi podem visitar la Col·lecció Entomològica de Juan Torres Sala (1892-1974) provinent del Museu d’Història Natural de València.
  • Escultures de Jaume I, el Porc Senglar i Cervantes, totes elles de l'esculptor Miquel Costa a l'igual que la Font de les Nimfes.
  • Font dels Quatre “Xorros”. Segle XVIII.
  • Residència de Sant Joan de Déu
  • Convent de la Sagrada Família

En l'aspecte fester cal esmentar les Falles, la Setmana Santa, els Moros i Cristians o la baixada del riu Bullent, però sens dubte la celebració festiva més coneguda són les Carnestoltes, amb els seus afegits de la Crosta i la Pinyata, amb forta anomenada arreu del País Valencià.

L'arròs és l'ingredient essencial de la gastronomia pegolina i especialment l'arròs amb crosta, però també amb fesols i naps o la paella d'anguila i ànec; hi ha gran varietat de coques, dolces o salades, al forn o escaldades i, com a poble àrab que és, bona rebosteria.

El Certamen Nacional de Pintura de la Vila de Pego, que és la base dels fons del Museu d'Art Contemporani, però no l'única manifestació cultural del poble, també hi ha el concurs de Cartells de Carnestoltes.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SAGRA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
104 m
5,60 km2
297
559
399
434
Sagratí/ina

Ubicat en la subcomarca de la Rectoria, apegat a la serra del Caval, regat pel riu Girona, compta amb paratges com ara la Font del Mortit o el Caval de Sagra, un dels cims de la serra.

Antiga alqueria islàmica, va pertànyer a Joan Pérez de Cullera, i fou comprada per Eximén Pérez de Tarazona, compra que va confirmar el rei el 1249; el 1286 era propietat de Pere Ximénez d'Ayerbe, i el 1299 va obtindre-la per donació Raimon Vilanova; el senyoriu fou adquirit, en el segle XV, per l'orde de Santiago, qui hi edificà un palau, i establí la comanda de Sagra; fou lloc de moriscs, –– 50 focs el 1609, de la fillola d'Ondara i un dels últims reductes que es van resistir a l'orde d'expulsió, després de la qual quedà deshabitada, i es tornà a repoblar amb famílies procedents de Catalunya, segons la carta pobla concedida el mateix 1609.

Sagra conserva la flaire musulmana en els seus carrers torts i estrets on l'únic monument ressenyable és l'església de Sant Sebastià.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SANET I ELS NEGRALS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
83 m
3,90 km2
270
429
547
740
Saneter/era

El menut terme s'integra en la subcomarca de la Rectoria, als peus de la serra Segaria. Destaca el paratge de La Magnòlia pel seu interès botànic.

Dos pobles d'origen musulmà separats per un barranc; Negrals fou un raval donat per Jaume I (1208-1276) el 1248 a Raimon de Villamair i adquirit en 1570 per Llorenç Merita; rere l'expulsió morisca de 1609 quedaren deserts; Negrals fou repoblat per la família Pascual, gentilhomes d'Oliva mentre que Sanet pertanyia a la comanda de Santiago; en 1820 formaren un sol poble anomenat Unión Legal , però de nou s'escindiren en 1823 per a reunificar-se definitivament en 1834, en l'estiu de 2005 l'ajuntament va rebutjar el projecte de construcció de 1.600 vivendes i un camp de golf al terme municipal.

L'economia és basa en la citricultura.

Al poble cal visitar la plaça del Crist per la seua vista panoràmica i:

  • Església de santa Anna. De 1850.
  • Palau dels senyors de Merita.
Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

SENIJA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
234 m
4,80 km2
544
700
509
610
Senijol/a

El terme, molt petit, s'enclava dintre de la Vall de Pop i compta amb paratges on anar caminant o amb bici com ara el cim de les Bassetes, l'arbre fossilitzat de la Cova de la Gola i les serres de Castellar i Lloma LlargaLa seua història ha estat vinculada a Benissa, població de la qual dista poc; en el segle XVI estava poblada exclusivament per moriscs; fins el 1535 fou annex de la parròquia de Benissa; no tenim gaires notícies de la seua carta pobla després de l'expulsió dels moriscs però el 1622 apareix ja amb una població de 33 famílies cristianes, nombre sensiblement inferior al dels últims anys de l'etapa morisca, de la qual cosa es dedueix el dany econòmic sofert; en el segle XVII pertanyia a la família dels cavallers mercaders Zapata; el 1794 comptava ja amb 121 famílies que es dedicaven principalment a l'elaboració de panses amb destinació a l'exportació; en les darreres dècades la seua demografia ha retrocedit sensiblement.

Viu Senija de l'agricultura, cítric, garrofa, ametla i sobre tot vinyet que dóna les famoses panses assecades al sol de La Marina i que ha proporcionat riquesa al poble; també podem fruir dels seu excel·lent oli, dels vins dolços i de les delicioses tomaques assecades com la pansa. La proximitat a la costa està permetent l'arribada del turisme, que a Senija ve a dinar en els restaurants que hi estan proliferant.

L'església de Santa Caterina, aixecada sobra la mesquita, la Roca de la Salve, en el pati de l'escola i els taulells ceràmics que hi ha a la porta de les cases, són els trets més característics del patrimoni local.

Però si quelcom caracteritza Senija és la cura que ha mantingut en els menjars tradicionals de La Marina: coques, pilotes, espencat, conill amb tomaca, guisolet, mullaor de bull, o de cargols, postres a base d'ametla i de figues, les panses i les tomaques assecades, en fi tot un món que, com ja ha estat dit converteixen aquest menut poble en referència gastronòmica de les comarques del sud.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

TEULADA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
185 m
32,20 km2
2.070
3.347
9.328
14.236
Teuladí/ina

Els majors atractius paisatgístics els constitueixen les platges però tambè paga la pena conèixer la Cova de la Cendra o passejar per la partida de Benimeit on encara es conserven riu-raus.

El poblament més antic del terme de Teulada data del Paleolític superior i es troba en la Cova de la Cendra ––una de les més antigues del Mediterrani; del Neolític s'han trobat restes a les Coves del Carbur i de Mulet; entrats en el Bronze hi trobem els jaciments del Morro del Castellar, Tossal de la Font Santa, Cova de les Rates o Punta de Moraira, sense oblidar les pintures rupestres del Barranc del Bou; d'època ibèrica hi ha troballes al Morro del Castellar i a la Punta de Moraira. Dels romans romanen ceràmiques i fonaments de vil·les als jaciments de la Torreta, Morro del Castellar, les Moraires, Benimarco, les Comes, Alter de Cacaua o la Rambla o un soterrament ubicat fora vila. Amb la invasió musulmana Teulada era una alqueria que formava part del terme del castell de Calp que englobava també Benissa i que formava part del regne de Teodomir ; durant el període islàmic el poblament fou de caire dispers, ja que el nucli urbà principal radicava a Dénia; d'aquella etapa hi ha la necròpoli de Benarrisc, una cita documental a la marsa Mudayra (portijol de Moraira) i restes als jaciments de la Capella, el Tossal de la Font Santa, el Pas, l'Assagador de la Torre i el Rafalet. En 1244 és conquistada pels cristians i donada al senyor de Rebollet ; en 1245 apareix citada en el Llibre de Repartiment; entre 1270 i 1280 es produeix una repoblació d'aquestes contrades amb famílies catalanes que hi portaren els seus parlars. En 1377 obté la independència administrativa i en 1386 terme municipal propi de què serien els primers senyors els Llúria , els Sarrià i els Gandia ; a la mort del duc de Gandia, encara en el segle XIV, passa a la Corona en condició de vila reial; posteriorment passa a mans dels Palafox , marquesos d'Ariza on ja roman fins l'abolició dels senyorius del segle XIX; en 1410 i anys posteriors va predicar-hi sant Vicent Ferrer (1350-1419) , que tenia aquí sa germana Constança Ferrer , la qual cosa va propiciar la proliferació d'ermites i llocs de cult al sant arreu del terme; els atacs dels pirates barbarescs al llarg del segle XVI va obligar a l'edificació d'una xarxa de torres de guaita i defensa al llarg de la costa, com ara la del Cap d'Or. L'expulsió dels moriscs no va suposar molt problema a Teulada ja que el lloc ho era de cristians vells per la qual cosa a partir de 1614 s'hi observa una època d'esplendor econòmica: s'hi instal·la una almadrava, 17 telers, s'exporta ametla a Castella i a Portugal, etc; però també hagué de sofrir l'establiment de les tropes reialistes durant les Germanies i l'empaita dels roders que actuaven arreu de la comarca. La guerra de la Successió i el Decret de Nova Planta va reportar negatives conseqüències al poble per trobar-se en el bàndol maulet. Nogensmenys el segle XVIII és de creixement econòmic i urbà. L'any 1837, segons s'ha dit abans, desapareixen els senyorius i Teulada es reincorpora a la Corona. La fil·loxera va portar-hi la ruïna econòmica i l'emigració cap Amèrica i el nord d'Àfrica. En 1914 hi arriba el ferrocarril. La segona meitat del XX catapulta Moraira, fins aleshores llogaret de pescadors que havia sorgit en el segle XVII al redós d'una de les torres guaita esmentades; als primers llocs dintre del panorama turístic del País i comporta el definitiu envol econòmic de Teulada-Moraira.

Malgrat que l'economia es basa fonamentalment en el turisme i en tots els “danys col·laterals” que en comporta: destrucció del territori, saturació urbanística, etc cal saber que l'agricultura tradicional continua tenint força importància amb la producció d'ametla, cereals, llegums i, sobre tot, vi, magnífic el Marina Alta, i les delicioses panses i moscatells de La Marina, reconeguts arreu del món.

Arribats al casc urbà trobarem diverses manifestacions de l'arquitectura medieval encarnades en diferents cases pairals o en l' església-fortalesa de Santa Caterina màrtir , una de les més importants de La Marina, aixecada en el segle XVI sobre una del XIV, que, entre d'altres obres d'art, conserva un magnífic orgue, del XIX, que recupera a hores d'ara les seues funcions mercès als concerts que s'hi estan organitzant. De la resta del patrimoni teuladí parlem tot seguit:

  • Sala dels Jurats i Justícies. De 1620.
  • Fort de Moraira . Originari del XVI, fou destruït en 1801 per un atac anglès i restaurat en 1984 per destinar-lo a sala d'exposicions.
  • Torre de Moraira . També Castell de Moraira. Segle XVI.
  • Ermita de la Divina Pastora . No es coneix la data de la construcció però es coneixen intervencions en 1861 i en 1986, i una lamentable restauració en 1994.
  • Ermita de la Mare de Déu del Carme.
  • Ermita de Sant Vicent. Any 1767.
  • Ermita de la Font Santa . Segle XIX.
  • Ermita de Sant Joan Baptista . Any 1856. Ubicada en un bonic paratge natural i enlletgida per una inoportuna intervenció dels anys quaranta del XX.
  • Ermita de Sant Joan de Déu . Construïda en els cinquantes del segle passat amb contribucions dels estiuejants de l'època.
  • Església de la Mare de Déu del Carme. En Moraira. Aixecada sobre una ermita de 1875.
  • Col·legi de la Puríssima. Conegut com “de les Monges”, de 1963.
  • Restes, a poques penes visibles, de la muralla .

Diverses manifestacions (Concurs de Pintura, de Cartells, de Contes i Narrativa Jove, de Fotografia, Premi d'Investigació i Narrativa; Premi d'Investigació Jove) jalonen la vida cultural de Teulada.
La gastronomia teuladina també és rica i apegada al terreny vegeu-ne, si no, uns quants exemples: arrossos (al forn, de senyoret, paella de sardines i espinacs, etc); peix (sopa de peix, bonítol amb creïlles, paella de bacallà, putxero de polp, saladures de melva o d'anxova, etc), embotits i demés productes del porc; una extensa i deliciosa rebosteria basada en l'ametla i la pansa i exquisits vins blancs i dolços de què ja hem parlat.

Pàgina web de l'Ajuntament
(lamentable l'ús que es fa del valencià en la web)

 

Més informació en la xarxa:

Fotos

TORMOS

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
120 m
5,30 km2
247
477
303
375
Tormer/era

Tormos és el més petit dels pobles que conformen la subcomarca de La Rectoria. El seu terme, és ric en senders i paratges com els Poets, la serra de Resingles, la del Migdia, la Cova Xerot, el Barranc de la Palla, el Mont Cabal la Pedrera, l'Ocinyo o el Mont del Poeta.

A falta d'altres informacions podem dir que la fundació de Tormos es deu als moros. Apareix documentada com a alqueria el 1290, en què fou entregada a Jaume de Linares. En 1303 és venuda al fisc. Era un poblat morisc i amb l'expulsió del 1609 restà complet ament deshabitat. Posteriorment, en 1610, apareixerà com a propietat de Joan Batiste Catalan per a passar després a formar part del senyoriu del comte de Ròtova. Els seus habitants han anat emigrant cap a la costa al llarg de tota l'època de la implantació i el desenvolupament del turisme.

A banda de petites fàbriques artesanals de bosses de mà i barrets l'economia tormera és essencialment agrícola i, sobre tot, vinícola ja que s'hi elaboren alguns vins negres i la reconeguda mistela que fabriquen arreu de La Marina.

Les restes d'un petit castell , integrades les actuals vivendes, l'església de Sant Lluís Beltran , del segle XV, l'antiga almàssera i el calvari són el llegat patrimonial del poble.

En la gastronomia local destaquen la paella d'olla i l'arròs amb fesols i naps.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XÀBIA

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2015
GENTILICI
12 m
68,60 km2
4.500
6.606
23.133
27.681
Xabienc/a

Comparteix amb Ondara i Dénia el parc natural del Montgò (751 m), que es un important vèrtex geodèsic. Front a les seues costes hi ha els illots de la Nau, del Portitxol, Embolo i Descobridor. El seu terme allotja també la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni, que presenta impressionants penya-segats de més de 150 m d'altitud, molts dels quals són els coneguts miradors que, en número de catorze, constitueixen una impressionant manera de fruir de la mar amb les meravelloses vistes que permeten. No deixarem en l'oblit les platges que han fet de Xàbia un empori del turisme conegut arreu d'Europa i que han propiciat la instal·lació d'una colònia estrangera permanent que supera el 50% del total d'empadronats al municipi i que atrauen en estiu tanta gent com per a quadruplicar el cens del poble.

Al seu terme s'han trobat vestigis arqueològics importants com ara el tresor d'or ibèric de Xàbia, les quals peces presenten trets fenicis i grecs; de fet se l'ha identificat, sense massa fonament, amb les antigues Hemerescopeon o Alonis. Sí que està documentat que en temps del romà Sertori (122 aC-72 aC) ja era plaça fortificada i que l'origen de l'actual població radica en una alqueria musulmana que va ser ocupada pels cristians en 1244. La repoblació va ser lenta i complicada per l'oposició dels moros que protagonitzaren continues revoltes sota el comandament d'Al Azraq (1208-1276). En 1233 s'hi inicià una recessió econòmica i demogràfica. Fins 1397 pertanyia al terme de Dénia, aquest any obtingué el títol de vila però continuà integrada en el comtat de Dénia. El segle XV fou de creixement i de baralles amb els pirates barbarescos que obligaren a ampliar la muralla. Des del 1431 va pertànyer a la família Sandoval fins que, per extinció de la línia masculina, va passar al ducat de Medinaceli. L'any 1612 Felip IV (1606-1665) va concedir-li el títol de Vila. Durant la guerra de Successió la vila es va declarar partidària de Felip V (1683-1746) i fou presa pels partidaris de Carles d'Àustria (1685-1740) el 1707; la seua resistència i la seua actitud felipista van ser recompensades amb diversos privilegis, entre els quals es troba la concessió de la flor de lis que du en el seu escut i una concessió al port per a l'exportació de mercaderies i fruits, la qual cosa va donar un empenta important a l'economia local. L'any 1812, durant la guerra del Francès, tot i la defensa de la vila des de la torre, serà saquejada i presa pels francesos. Durant la segona meitat del XIX el conreu i comercialització de la pansa provocaren una bonança i l'assentament d'una petita burgesia local. En 1860 hi arribà el telègraf. En 1871 es va construir la primera escullera i l'embarcador. En 1873 s'enderrocaren les muralles per poder ampliar el creixent casc urbà. En 1878 s'hi edificaren la Duana i l'Ajudantia de Marina. En 1902 s'hi instal·là l'enllumenat elèctric. La crisi del comerç de pansa, però, va provocar la crisi del port que des d'aleshores roman com a port pesquer i a partir dels seixanta del segle passat, coincidint amb la transformació de la vila pel turisme, començà l'activitat esportiva que el convertirà en port nàutic. En 2016 un impressionant incendi va devorar bona part del terme i deixà la Granadella, la cala més emblemàtica de la vila, totalment destrossada; afortunadament, a l'any del succés, els treballs de rehabilitació permeten ser optimistes de cara al futur de la platja.

De la seua economia tradicional cal destacar el conreu del raïm moscatell per a panses, elaborades mitjançant el procediment d'assecat en construccions especials cridades riu raus i, la gran riquesa piscícola basada en l'extracció de sardina, sorells, llúcera, bonítol i mariscos. Nogensmenys, aquestes activitats han estat desplaçades pel desenvolupament del turisme en els anys 50-60, que s'ha convertit en la primera font d'ingressos, i en el principal factor del creixement demogràfic i de destrucció del paisatge.

També hi és important el patrimoni que començant pel tipisme del casc antic ens ofereix:

  • Església fortificada de Sant Bartomeu. Aixecada en 1513, en estil gòtic isabelí per Domingo Urteaga. És Monument Nacional.
  • Església de Santa Bàrbara.
  • Església de Nostra Senyora de Loreto. De 1967. Existia una altra sota la mateixa advocació, de 1515, en el lloc on avui hi ha una zona enjardinada.
  • Ermita del Calvari. Construïda en 1849 sobre una anterior. Conserva una imatge de Crist de 1767.
  • Ermita de santa Llúcia. Segle XVI.
  • Ermita del Pòpul. Segle XIII. Molt reformada en el XVIII. En l'actualitat l'església anglicana i la catòlica hi comparteixen ritus.
  • Ermita de Sant Joan.
  • Ermita de Benitzaina S XVIII
  • Ermita de Jesús Natzarè (Calvari) S. XIX
  • Ermita de Sant Hermenegildo (Cap Sant Martí) 1773
  • Ermita de Sant Sebastià (Costa Nova) Finals anys 90
  • Monestir de Nostra Senyora dels Àngels. Edifici de 1962 aixecat sobre una ermita de 1374.
  • Palau dels Sapena. Segle XV.
  • Palau d'Antoni Banyuls. Segle XVII
  • Diversos edificis del XIX: Casa dels Bolufer, Casa de la senyoreta Josefina, Casa de les Primícies, com a més destacats.
  • Ajuntament. De 1774.
  • Capella de Santa Anna. Única estància que roman de l'antic Hospital (1502)
  • Torre del Portitxol. O de Cap de Prim. Datada en 1424 i amb un bon estat de conservació.
  • Torre de Sant Martí. Coetània de la del Portitxol i amb les mateixes característiques.
  • Torre Ambolo. Torre guaita del XVI
  • Torre d'En Cairat. Formava part d'una alqueria islàmica.
  • Castell de la Granadella. D'origen musulmà. A hores d'ara les seues deixalles estan ocultes i disseminades entre la vegetació.
  • Porta de la Mar. Un dels tres accessos i un dels pocs vestigis que romanen de la muralla.
  • Molins de Vent. Onze construccions del XVIII que cessaren en la seua activitat en 1911.
  • Asil Germans Cholbi. Neogòtic 1903
  • Convent de les Agustines. Construït l’any 1946 després de ser dinamitat en la Guerra Civil el que hi havia en aqueix mateix solar anteriorment, de l’ordre dels Mínims.
  • Teatre. 1895
  • Plaça de Bous. 1917.
  • Museu Arqueològic i Etnogràfic “Soler Blasco”.
  • Típics riu raus disseminats pel terme.

De les moltes festes que s'hi celebren destaquen les Carnestoltes, L'Enfarinada, Moros i Cristians i les Fogueres de Sant Joan.

Arrossos de tota mena, però sobre tot mariners i guisats amb peix: cruet de peix, el suc roig, el peix fregit o la borreta de melva, etc. Els bogamarins i en general tots els fruits de la mar complementen una gastronomia més tradicional: coques de verdures, salaons, putxero amb penques i pilota, cargols en salsa.. A les postres una exquisida rebosteria i la imprescindible mistela de la Marina..

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos

XALÓ

ALTITUD SUPERFÍCIE
ÍNDEX
CAVANILLES
CENS 1900
CENS 2000
CENS 2008
GENTILICI
189 m
34,60 km2
1.687
2.702
2.086
3.189
Xaloner/era

El riu Gorgos, o de Xaló, travessa i dó na caràcter al municipi, situat al bell mig de la vall homònima. El terme és molt accidentat amb altures com la serra de Bèrnia (1.128 m), la serra del Ferrer (889 m), El Castellet (608 m) o el Penyal de la Mica (506 m). Altres paratges dignes d'esment són el llit del riu, l'assut, la cova de les Meravelles, les ruïnes del Castellet d'Aixa en la serra del Castell de la Solana, el Pantà, la Font de Cabanyes, les ruïnes del Fort, el caseriu del Masserof, Rodat, el barranc del Curt, i el Pas dels Bandolers.

Hi ha restes prehistòriques a la Cova de les Meravelles ––on en 2006 es va produir un assalt amb robatori de ceràmica islàmica, monedes i atifells de l'època que va provocar importants destrosses–– i els cims de la Solana i pintures a cov a del Mançano. Igualment s'han trobat deixalles d'assentaments ibers en Aixa i Marge Llarg. També hi ha vestigis d'època romana. Té el seu origen en una sèrie d'alqueries musulmanes, que foren conquistades per Jaume I (1208-1276) el 1256 i repoblades per cristians vells; el senyoriu fou concedit als Híjar. El 1268, Jaume I, li la cedí a la seua amant Berenguela d'Aixa i, a la mort d'ella revertí a la Corona. Cap el 1300, el rei va cedir la Vall de Xalò a una altra dama, Constança , qui la venè a Bernat de Sarrià. El 1323 fou donada a l'Infant Pere, qui, poc després, la cedí a Hug Càrdena. En 1472 ja es detecta una activitat comercial al voltant de la pansa, els moros xaloners venien els seus vins dolços a la cort valenciana i les panses als comerciants de Xàbia. El 1526 els musulmans de Xaló es rebel·laren contra el decret reial que els obligava a batejar-se i es refugiaren a la serra de Bèrnia; posteriorment eixiran del país, juntament amb els de Callosa i Polop, en naus corsàries. Lloc de moriscos (190 focs el 1609) pertanyent a la fillola d'Ondara, darrere el decret d'expulsió s'avalotaren i s'uniren als de Guadalest i Tàrbena sent derrotats per Sanxo de Luna. La conseqüent despoblació va obligar, en 1611, a donar una carta pobla a Xaló i Llíber, que es repoblaren amb pagesos de les Illes que es van convertir en vassalls cultivant la ter ra davall el règim d'emfiteusi. El malestar produït per les dures condiciones marcades en la carta pobla va originar la rebel·lió coneguda com a Segona Germania en 1693, especialment intensa a Xaló. El terç central del segle XX està marcat per una forta recessió econòmica que obligà moltes gents de la Marina, i de Xaló, a l'emigraci ó cap a l'Argentina i l'Alger.

Tota la vall és coneguda per la producció de panses, vins i misteles; també es produeix bon oli d'oliva. Al marge de l'agricultura es detecta un auge del sector turístic propiciat per la proximitat dels emporis costaners de Benissa, Calp i Teulada. Abasta ja fama arreu del País el “mercadito” d'antiquaris que s'hi instal·la cada diumenge omplint el poble de paradetes i visitants.

A la partida de Benibrai, antic nucli despoblat amb l'expulsió morisca i repoblat amb mallorquins hi ha records arquitectònics (forns, sequers, ...) de l'època de la pansa (segle XIX) i les restes de la casa pairal de Joanot de Martorell (1405-1468), autor del Tirant lo Blanc que hi fou detingut i desposseït dels seus béns per la reina Maria (1401-1458), esposa d' Alfons el Magnànim (1394-1458). De la resta del patrimoni haurem de citar :

  • Església Parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, construïda a principis del s. XIX.
  • Cases senyorials del nucli urbà. Bassa de Sopena o dels Arcs.
  • Ermita de Sant Domènec construïda des de l'any 1691 al 1697. Reconstruïda en 1978.
  • Molí d'aigua
  • Museu Etnològic.
  • Museu del Vi. Llegat de Bachus, en Masserof.

A banda de la qualitat de ses vins, de l es panses i de sa mel, els xaloners produeixen bons embotits –especialment la mallorquina–– i gaudeixen de dinars tan apetibles com l'arròs amb fesols i naps, el cous-cous (reminiscències àrabs), l'espencat, el guisat de caragols, els bollets de tomaca i pèsols o el cruet de peix.

Pàgina web de l'Ajuntament

Més informació en la xarxa:

Fotos