El tema d’aquest opuscle sorgeix de la confluència de dues passions o inquietuds. Per una banda, l’estudi de l’obra de William Shakespeare, la qual constitueix des de fa ja uns cinc anys el centre de la nostra investigació al si del col.lectiu “Institut Shakespeare” que dirigeix el Prof. Dr. Manuel Angel Conejero. Per altra banda, la fascinació que sempre he sentit no sols per la Cavalleria, sinó també pel món i la cultura medievals.

En el curs académic 1991-1992 vaig assistir a les classes de doctorat que sobre Tirant Lo Blanch impartia el Prof. Dr. Albert Hauf. Ell mateix em proposá com a treball personal del curs que relacionara el tema cavalleresc que comentávem a partir de la novel.la de Joanot Martorell amb l’autor que més hores i afanys dedicava, i dedique.

Amb ampliacions i revisions, el text d’aquest “quadern de la Fundació Shakespeare” té origen en l’assaig presentat al Professor Hauf, el qual vaig redactar durant una estada a Stratford-upon-Avon (Anglaterra) l’estiu de 1992.

Les cites shakespearianes en aquest estudi remeten a l’edició de Peter Alexander (London: Collins, 1951). En aquestes cites, el títol de la “history play” a qué es fa referéncia apareix de forma abreujada d’acord amb la seguent convenció:

1H4     The First Part of King Henry the Fourth
2114     The Second Part of King Henry the Fourth
1116     The First Part of King Henry the Sixth
2H6     The Second Part of King Henry the Sixth
3116     The Third Part of King Henry the Sixth
H5     King Henry the Fifth
H8     King Henry the Eigth, Ah Is True
R2     The Tragedy of Richard the Second
R3     The Tragedy of Richard the Third

Les págines d’aquest "estudi preliminar" pretenen ser una aproximació al tractament que Shakespeare dóna de la Cavalleria i de les idees afins d’honor i lleialtat en les “history plays”. Respecte del tema cavalleresc, diversos autors han deixat reflectides en les seues obres diverses actituds i punts de vista, des de les llegendes artúriques de Chretién de Troyes o Sir Thomas Malory que enaltien l’ideal dels cavallers, fins a les paródies de Rabelais o Cervantes. El nostre interés se centra, doncs, en analitzar la manera en qué Shakespeare utilitza la Cavalleria en les seues “històries” i tractar de desvetlar la seua posició com a autor respecte del tema.
 
Primer que res, peró, creiem necessari cridar l’atenció sobre la distinció entre la Cavalleria com a fet històric (fenómen social dins el sistema feudal de l´Edat Mitjana) i la Cavalleria com a ficció literária (aquell fenòmen històric reflectit en la literatura de l’época amb distints tractaments). Aquesta dicotomia història real-ficció també es pot concretitzar en la distinció entre la realitat de la Cavalleria, allò que eren realment els cavallers, i l’ideal cavalleresc, allò que els "hòmens de reflexió" —com en diu George Duby— predicaven sobre el que havia de ser la Cavalleria en els seus escrits. Aquest ideal també trobava ressò en la literatura dels "romances" o dels "llibres de cavalleries" adornat amb aventures i relats fantasiosos e improbables, peré també es veié questionat en altres obres més critiques al respecte; i és així com entrellacem aquestos conceptes de Cavaileria en la història (realitat e ideal) i en la ficció (aquest ideal cavalleresc plasmat amb una visió siga enaltidora o crítica).

Partint d’aquestes distincions, ens interessa primerament abordar la relació entre Shakespeare com a autor literari o dramátic, i la Cavalleria com a fet històric, és a dir, analitzar l´autor Shakespeare com a literaturitzador, amb una actitud siga realista o idealista, d’uns fets històrics en els quals el tema cavalleresc és part intrínseca (“History Plays”), per a després posicionar aquest autor respecte a altres que han pres la Cavalleria com a literatura.

Amb tot, cal advertir que no ens interessa l´avaluació de Shakespeare com autor més a menys fidel a uns esdeveniments històrics, ni analitzar com dramatitza aquestos esdeveniments, sinó més aviat observar la seua postura respecte de la questió concreta de la Cavalleria.

Per altra banda, hauriem de fer també una distinció diacrònica: Shakespeare és elisabetiá, finals del segle XVI i  principis del XVII, mentre que les seues “history plays” reflecteixen principalment el periode històric des de finals del XIV fins al finals del segle XV. La Cavalleria no és la mateixa en aquestes dues èpoques, el seu pes en el sistema social canvia substancialment. Per tant, haurem d’estar atents al fet que Shakespeare no és un autor contemporani, com podria ser Malory o Froissart, per exemple, dels esdeveniments que dramatitza. Serà interessant veure si Shakespeare veu la Cavalleria des del prisma elisabetià o si altrament s’immersa en el context ideolégic de l´epoca que pasa en escena.

En definitiva, són diverses les preguntes que ens plantegem al començament d´aquest estudi, encara que totes giren al voltant del tema Shakespeare i la Cavalieria: Com plasma Shakespeare la Cavalleria, l´ideal  cavalleresc i les accions dels cavallers anglesos medievals? Quina visió de la Cavalleria ens transmet en les seues obres? Questiona Shakespeare la Cavalleria? La glorifica? Fins a quin punt reflecteix l´estat de l´ideal de l a Cavalleria de la seua època o de l´epoca de les “històries”? Quina és la seua actitud enfront de l´ideal cavalleresc com a tal i enfront de la seua representació en la literatura? Tractarem de contestar totes aquestes preguntes al llarg del present estudi.

Donant una ullada general al corpus shakespearià, podem observar que no hi ha cap "chivalric romance", cap história d´un “estrenu cavaller”, o relat de les aventures d´un cavaller errant. Hi ha personatges que són cavallers de rang (Sir John Falstaff és el primer que a tots ens ve a la ment, peró també Sir Nathaniel —en Loves Labour’s Lost—, Sir Toby Belch i Sir Andrew Aguecheek —en Twelfth Night— o Sir Stephen Scroop i Sir Pierce of Exton —en King Richard the Second—), i hi ha membres de la noblesa medieval (lords, "earls" o comtes, ducs) que havien de formar part de l´orde de Cavalleria segons el costum de l´epoca, pero no trobem cap heroi principal, la história del qual es desenvolupe per motius cavallerescos. En definitiva, Shakespeare no és un autor de "cavalleries", la qual cosa ens proporciona una primera delimitació de la relació Shakespeare—Cavalleria: el nostre autor no está interessat en el fet literari cavalleresc, en la Cavalleria com a ficció (com altres contemporanis seus, Beaumont, Chapman, Jonson, Nashe, etc.) sinó que aborda la Cavalleria com a circumstáncia històrica dels fets que dramatitza.

Per aquesta raó, hem decantat l´estudi de la relació Shakespeare—Cavalleria per lanálisi de les “History Plays”. Tot i que la Cavalleria es reflecteix en major o menor grau en la major part de les seues obres, tant les de tema clássic (Coriolanus, Troilus and Cressida), les tragédies (Hamlet , King Lear, Macbeth,...), les comédies (Merry Wives of Windsor, Twelfth Night, Love’s Labour’s Lost, ...), com els "romances", restringim la nostra anàlisi a aquelles obres en les quals Shakespeare dramatitza les cròniques medievals de distints regnats anglesos, puix aquestes estan estretament lligades al marc históric en qué la Cavalieria es desenvolupa i ofereixen, a priori, més possibilitats de tractar el tema cavalleresc, no sols perqué la Cavalleria siga un fenomen originaiment medieval, sinó perqué els protagonistes de les “històries” són cavallers. Pensem sinó en el fet que les cròniques medievals d´un país són les històries dels seus reis i nobles, no les dels pagesos, i que aquests reis medievals, els reis anglesos dels segles XIV i XV, són, segons l’ordre establit pel sistema, els primers cavallers.

Qualsevulla referéncia, per tant, a la política, les actituds o els actes daquestos reis—cavallers i d´aquells que els envolten, els nubles, són susceptibles de ser judicats respecte del codi cavalleresc. A més a més, pensem que allò que interessava al públic de Shakespeare sobre els seus reis passats, no era la narració dels fets, sinó les batalles i les fetes memorables que mostraven coratge, valor i la sang dels herois: és a dir, les relacions entre els monarques i els nobles expressades en termes de lleialtat i deslleialtat, de traicions i les subsequents guerres feudals. Dramatitzar els successius regnats anglesos des del rei John fins a Richard III obliga a Shakespeare —i a qualsevol altre autor, en definitiva— a tractar un tema tan fonamental en la vida deis poderosos en l’Edat Mitjana com el tema cavalleresc.

I aixó és el que pretenem estudiar.