ELECCIONS
GENERALS 2008 - Rafael Pla
López, candidat suplent al Senat per EUPV-IR
Quan el cap no elegit de l'Estat Espanyol va voler fer callar al
president elegit de Veneçuela, no solament volia fer callar a
Hugo
Chávez: volia fer callar a tothom qui denuncia el latrocini
de les multinacionals i les intervencions imperialistes. Davant
d'això contestarem amb les paraules de Francisco de Quevedo,
el gran poeta del segle d'or espanyol: "No he de callar, por
más que con el dedo, ya tocando la boca ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo. ¿Es que no ha de haber un
espíritu valiente? ¿Es que siempre se ha de
sentir lo que se dice? ¿Es que nunca se ha de decir lo que
se siente?".
Esquerra Unida i Republicana som l'esquerra que no es calla, que sempre
diu el que sent i el que pensa, enfront del tsunami bipartidista que
vol silenciar als que discrepem del pensament
únic
monàrquic i neoliberal. Però no ens faran callar.
Continuarem dient que allò democràtic
és que el cap de l'Estat siga elegit i no hereditari, la
República i no la monarquia. Que els que creem riquesa som
la gent treballadora i no els especuladors. Que per a combatre l'atur
no hi ha que abaratir l'acomiadament, sinó reduir la jornada
laboral. Que per a una mobilitat sostenible cal potenciar rodalies per
a la majoria i no AVEs per a una minoria. Que per defensar la
pau no hi ha que participar en guerres, ni a l'Iraq ni a l'Afganistan.
I que per combatre el terrorisme i defensar les llibertats cal
empresonar als terroristes, no als amics dels amics dels amics dels
terroristes, i cal obrir vies de participació
política democràtica, no
il·legalitzar-les.
Clar que el PP i el PSOE no
són el mateix: al PSOE li
dóna suport la Banca, al PP la
Conferència Episcopal. Els cardenals no poden queixar-se
dels privilegis econòmics que el Govern els continua
proveint, però els preocupa perdre el monopoli de la
moralitat davant de Lleis progressistes que estaven al nostre programa
i que hem impulsat i recolzat, com la del matrimoni homosexual o la de
la igualtat, Lleis que no costen diners ni amenacen els privilegis dels
rics, però que trenquen amb tabús tradicionals i
fomenten una cultura de llibertat.
Perquè pel que fa a les qüestions de diners, no es
poden queixar del Govern ni els bisbes ni els grans empresaris ni la
Banca, que ha tingut uns beneficis desmesurats mentres la gent
treballadora tenia problemes per a cobrir les seues necessitats. Els
promotors immobiliaris han destrossat el territori i estés la
corrupció mentres plenaven les seues butxaques sense
resoldre el problema de l'habitatge: l'absurd del sistema capitalista
es fa especialment palés amb milers i milers d'habitatges
buits i milers i milers de joves que no poden anar-se de casa per no
poder-se pagar un habitatge. I uns lloguers desmesurats han espentat a
la gent treballadora a la compra d'habitatges amb un diners que no
tenien, entrampant-se amb hipoteques amb interessos creixents.
En el primer "cara a cara"
televisiu vam veure l'espectacle surrealista
de Rajoy presentant-se com advocat dels "currantes" davant un
Govern que ha vingut fent des del principi la política
econòmica de la dreta (no per res el PP s'ha passat la
legislatura alabant a Solbes) i que ha acabat fent la
política antiterrorista del PP: com des del
seu autoritarisme Rajoy no podia criticar les
il·legalitzacions,
va agafar prestades les crítiques d'IU a la
incoherència
del Govern, que Zapatero no va poder desmentir. I com des del seu
dretanisme Rajoy no podia criticar les polítiques
neoliberals
del Govern amb superàvit "macroeconòmic", va
agafar
prestades les crítiques d'IU contra el dèficit
social
"microeconòmic", que Zapatero no va poder desmentir.
Clar que el PP no té cap credibilitat
com a defensor dels
"currantes", amb Pizarro, el mestre dels pelotassos, com a
mascaró de proa, i després d'haver-se passat la
legislatura difonent una versió "sui generis" de la
"veritat". Sabem quines han estat les "veritats" del PP: que en Iraq hi
havia armes de destrucció massiva, que darrere de l'atemptat
de l'11 de Març hi era ETA, i que el valencià
és una llengua diferent del català, encara que
els inspectors, els jutges i la seua Acadèmia Valenciana de
la Llengua hagen dit el contrari. Però amb la
indiscreció de Gabriel Elorriaga davant del "Financial
Times" s'hem assabentat que el PP realment no aspirava a que els
votés a
ells la gent
treballadora d'esquerres decebuda amb el PSOE, sinó
únicament a que
s'abstingués de votar.
Doncs va a ser que no. És veritat que la gent treballadora i
d'esquerres
té molts motius per no votar al PSOE, entre altres haver
incomplit el
compromís electoral d'una llei de terminis per a la
despenalització de l'avortament o mantenir la
religió en el currículum escolar renunciant a
impulsar una Escola Pública i Laica,
però l'alternativa no
és l'abstenció.
Hi ha una tercera opció enfront de la dreta extrema del PP i
la tebiesa del PSOE. Aquesta opció és Izquierda
Unida, Esquerra Unida i Republicana al País
Valencià. De fet, l'alternativa real no està
entre Zapatero i Rajoy: ningú dóna un euro
perquè Rajoy arribe a ser president de Govern. Les especulacions
sobre un suposat "empat" entre PP i PSOE han estat un miratge fomentat
per promoure el vot útil de l'esquerra al PSOE, el qual
és a més una fal·làcia, per tal com en
circumscripcions com València el darrer escó s'el
disputem Esquerra Unida i el PP, de manera que qui estant més
d'acord amb Esquerra Unida es deixés arrosegar a votar al
PSOE el que estaria fent és facilitar donar-li un escó
més al PP. I l'alternativa
real és si el paper determinant el va a jugar Izquierda
Unida o Convergència i
Unió. I és
fàcil imaginar el que l'esperaria a la gent treballadora si
fos Convergència i Unió qui tallés el
bacallà: no hi ha més que recordar què
va passar amb els governs de Felipe González, davant els
quals els sindicats van haver d'organitzar 3 vagues generals. Si el
Govern no ha aprofitat els temps de vaques grosses per superar
el desfasament en despeses socials dins d'Europa, en temps de vaques
flaques, ara que els núvols de la "desaceleració"
anuncien la tempesta de la recessió, podem preveure que
voldran continuar abaratint l'acomiadament, retallar les pensions,
congelar els salaris i privatitzar per tal de posar per davant el
manteniment
dels beneficis empresarials. Solament la força de l'esquerra
real serà un antídot eficaç contra
aquesta amenaça.
Perquè cal una política alternativa d'esquerres.
Cal garantir el finançament de la Llei de la Dependència per tal de fer
efectiva la seua
aplicació.
Cal potenciar el
lloguer amb un parc públic d'habitatges
en lloguer amb preus
assequibles, gravar els habitatges buits i limitar les
hipoteques, la devolució de les quals en cap cas hauria de
superar el 30% dels ingressos familiars ni
allargar-se més de 15 anys.
Cal defensar i millorar els serveis
públics,
invertint la tendència a la seua privatització.
Cal garantir que tothom puga tenir la millor atenció
sanitària en la Sanitat Pública, incloent
prestacions en
salut bucodental i salut mental. Cal garantir una Educació
Pública de qualitat
per a tothom, estenent la gratuïtat des de 0 anys als estudis
universitaris i
facilitant que la joventut, amb un sistema generalitzat de
beques i beques-salari, puga educar-se sense dependre del suport
econòmic familiar: invertir en educació és
invertir en futur, en un desenvolupament sostenible fonamentat en la
investigació i la innovació.
I per finançar tot
això, rebutgem rebaixes fiscals per
als rics, defensem el manteniment d'impostos com el del patrimoni que
el PP i el PSOE volen eliminar i
exigim combatre amb
més energia el frau fiscal: és una vergonya que pague
més la gent que treballa que la gent que viu del treball dels
demés. I cal gravar amb un impost extraordinari els beneficis
extraordinaris de la Banca i alguns grans empresaris.
Cal invertir el superàvit pressupostari i estalviar en altres
coses, com la Casa Real, la subvenció a l'Església
Catòlica i les despeses militars. Cal gastar-se els diners
públics per atendre les necessitats socials, no en
parafernàlies i guerres.
Ara el PP i el PSOE es lamenten de la independència unilateral
de Kosova, dient que
incompleix el dret internacional. Però el
dret internacional es va incomplir ja en 1999 amb el bombardeig de
Iugoslàvia per l'OTAN sota la direcció de Javier Solana,
i que tant el PP com el PSOE van recolzar. I d'aquell pols ve aquest
fang.
Nosaltres donem suport al dret d'autodeterminació dels pobles.
Però és un sarcasme parlar de dret
d'autodeterminació
sota ocupació de l'OTAN: els nacionalistes de dretes que
aplaudeixen la creació d'un Estat titella de Nord-amèrica
i Alemanya estan confonent la independència amb la
im-dependència, la dependència de l'imperialisme.
Nosaltres defensem l'autodeterminació com a expressió de
la lliure voluntat d'un poble, i estem convençuts que la unitat
d'Espanya serà més forta quan descanse sobre la lliure
voluntat dels pobles que la componen. Així és com
Esquerra Unida del País Valencià, que ha defensat amb
èxit la seua capacitat sobirana per a elegir les seues
pròpies candidatures, donant un exemple de dignitat com a
valencians i valencianes, ha reafirmat i reafirma lliurement el seu
compromís federal amb el conjunt d'Izquierda Unida. I aquest
federalisme és també el que volem per a Espanya, amb una República Federal sense reis
ni imposicions centralistes, des de la llibertat dels seus pobles, la
igualtat de les seues llengües i cultures i la solidaritat en la
que cadascú aporte segons la seua renda i reba segons les seues
necessitats, i no com ara, amb un País Valencià per baix
de la renda mitjana però que segons les dades que ha fet
recentment públiques el Banc Bilbao-Vizcaya aporta més
del que rep. La República que volem suposa la prioritat
d'allò públic, posar fi als privilegis i a la
supeditació als interessos privats d'una minoria, posant fi a
les privatitzacions, incloent la privatització de l'Estat, com
la que posa la suprema autoritat de l'Estat en mans d'una
família.
Aquesta és la nostra aposta: enfront del vot de la por al PP, i
del vot de la resignació al PSOE, demanem al vot de l'esperança a Izquierda Unida,
a Esquerra Unida i Republicana.