ELECCIONS GENERALS 2008 - Rafael Pla López, candidat suplent al Senat per EUPV-IR

Quan el cap no elegit de l'Estat Espanyol va voler fer callar al president elegit de Veneçuela, no solament volia fer callar a Hugo Chávez: volia fer callar a tothom qui denuncia el latrocini de les multinacionals i les intervencions imperialistes. Davant d'això contestarem amb les paraules de Francisco de Quevedo, el gran poeta del segle d'or espanyol: "No he de callar, por más que con el dedo, ya tocando la boca ya la frente, silencio avises o amenaces miedo. ¿Es que no ha de haber un espíritu valiente? ¿Es que siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Es que nunca se ha de decir lo que se siente?".

Esquerra Unida i Republicana som l'esquerra que no es calla, que sempre diu el que sent i el que pensa, enfront del tsunami bipartidista que vol silenciar als que discrepem del pensament únic monàrquic i neoliberal. Però no ens faran callar. Continuarem dient que allò democràtic és que el cap de l'Estat siga elegit i no hereditari, la República i no la monarquia. Que els que creem riquesa som la gent treballadora i no els especuladors. Que per a combatre l'atur no hi ha que abaratir l'acomiadament, sinó reduir la jornada laboral. Que per a una mobilitat sostenible cal potenciar rodalies per a la majoria i no AVEs per a una minoria. Que per defensar la pau no hi ha que participar en guerres, ni a l'Iraq ni a l'Afganistan. I que per combatre el terrorisme i defensar les llibertats cal empresonar als terroristes, no als amics dels amics dels amics dels terroristes, i cal obrir vies de participació política democràtica, no il·legalitzar-les.

Clar que el PP i el PSOE no són el mateix: al PSOE li dóna suport la Banca, al PP la Conferència Episcopal. Els cardenals no poden queixar-se dels privilegis econòmics que el Govern els continua proveint, però els preocupa perdre el monopoli de la moralitat davant de Lleis progressistes que estaven al nostre programa i que hem impulsat i recolzat, com la del matrimoni homosexual o la de la igualtat, Lleis que no costen diners ni amenacen els privilegis dels rics, però que trenquen amb tabús tradicionals i fomenten una cultura de llibertat.

Perquè pel que fa a les qüestions de diners, no es poden queixar del Govern ni els bisbes ni els grans empresaris ni la Banca, que ha tingut uns beneficis desmesurats mentres la gent treballadora tenia problemes per a cobrir les seues necessitats. Els promotors immobiliaris han destrossat el territori i estés la corrupció mentres plenaven les seues butxaques sense resoldre el problema de l'habitatge: l'absurd del sistema capitalista es fa especialment palés amb milers i milers d'habitatges buits i milers i milers de joves que no poden anar-se de casa per no poder-se pagar un habitatge. I uns lloguers desmesurats han espentat a la gent treballadora a la compra d'habitatges amb un diners que no tenien, entrampant-se amb hipoteques amb interessos creixents.

En el primer "cara a cara" televisiu vam veure l'espectacle surrealista de Rajoy presentant-se com advocat dels "currantes" davant un Govern que ha vingut fent des del principi la política econòmica de la dreta (no per res el PP s'ha passat la legislatura alabant a Solbes) i que ha acabat fent la política antiterrorista del PP: com des del seu autoritarisme Rajoy no podia criticar les il·legalitzacions, va agafar prestades les crítiques d'IU a la incoherència del Govern, que Zapatero no va poder desmentir. I com des del seu dretanisme Rajoy no podia criticar les polítiques neoliberals del Govern amb superàvit "macroeconòmic", va agafar prestades les crítiques d'IU contra el dèficit social "microeconòmic", que Zapatero no va poder desmentir.

Clar que el PP no té cap credibilitat com a defensor dels "currantes", amb Pizarro, el mestre dels pelotassos, com a mascaró de proa, i després d'haver-se passat la legislatura difonent una versió "sui generis" de la "veritat". Sabem quines han estat les "veritats" del PP: que en Iraq hi havia armes de destrucció massiva, que darrere de l'atemptat de l'11 de Març hi era ETA, i que el valencià és una llengua diferent del català, encara que els inspectors, els jutges i la seua Acadèmia Valenciana de la Llengua hagen dit el contrari.  Però amb la indiscreció de Gabriel Elorriaga davant del "Financial Times" s'hem assabentat que el PP realment no aspirava a que els votés a ells la gent treballadora d'esquerres decebuda amb el PSOE, sinó únicament a que s'abstingués de votar.

Doncs va a ser que no. És veritat que la gent treballadora i d'esquerres té molts motius per no votar al PSOE, entre altres haver incomplit el compromís electoral d'una llei de terminis per a la despenalització de l'avortament o mantenir la religió en el currículum escolar renunciant a impulsar una Escola Pública i Laica, però l'alternativa no és l'abstenció. Hi ha una tercera opció enfront de la dreta extrema del PP i la tebiesa del PSOE. Aquesta opció és Izquierda Unida, Esquerra Unida i Republicana al País Valencià. De fet, l'alternativa real no està entre Zapatero i Rajoy: ningú dóna un euro perquè Rajoy arribe a ser president de Govern. Les especulacions sobre un suposat "empat" entre PP i PSOE han estat un miratge fomentat per promoure el vot útil de l'esquerra al PSOE, el qual és a més una fal·làcia, per tal com en circumscripcions com València el darrer escó s'el disputem Esquerra Unida i el PP, de manera que qui estant més d'acord amb Esquerra Unida es deixés arrosegar a votar al  PSOE el que estaria fent és facilitar donar-li un escó més al PP. I l'alternativa real és si el paper determinant el va a jugar Izquierda Unida o Convergència i Unió. I és fàcil imaginar el que l'esperaria a la gent treballadora si fos Convergència i Unió qui tallés el bacallà: no hi ha més que recordar què va passar amb els governs de Felipe González, davant els quals els sindicats van haver d'organitzar 3 vagues generals. Si el Govern no ha aprofitat els temps de vaques grosses per superar el desfasament en despeses socials dins d'Europa, en temps de vaques flaques, ara que els núvols de la "desaceleració" anuncien la tempesta de la recessió, podem preveure que voldran continuar abaratint l'acomiadament, retallar les pensions, congelar els salaris i privatitzar per tal de posar per davant el manteniment dels beneficis empresarials. Solament la força de l'esquerra real serà un antídot eficaç contra aquesta amenaça.

Perquè cal una política alternativa d'esquerres.

Cal garantir el finançament de la Llei de la Dependència per tal de fer efectiva la seua aplicació.

Cal potenciar el lloguer amb un parc públic d'habitatges en lloguer amb preus assequibles, gravar els habitatges buits i limitar les hipoteques, la devolució de les quals en cap cas hauria de superar el 30% dels ingressos familiars ni allargar-se més de 15 anys.

Cal defensar i millorar els serveis públics, invertint la tendència a la seua privatització. Cal garantir que tothom puga tenir la millor atenció sanitària en la Sanitat Pública, incloent prestacions en salut bucodental i salut mental. Cal garantir una Educació Pública de qualitat per a tothom, estenent la gratuïtat des de 0 anys als estudis universitaris i facilitant que la joventut, amb un sistema generalitzat de beques i beques-salari, puga educar-se sense dependre del suport econòmic familiar: invertir en educació és invertir en futur, en un desenvolupament sostenible fonamentat en la investigació i la innovació.

I per finançar tot això, rebutgem rebaixes fiscals per als rics, defensem el manteniment d'impostos com el del patrimoni que el PP i el PSOE volen eliminar i exigim combatre amb més energia el frau fiscal: és una vergonya que pague més la gent que treballa que la gent que viu del treball dels demés. I cal gravar amb un impost extraordinari els beneficis extraordinaris de la Banca i alguns grans empresaris. Cal invertir el superàvit pressupostari i estalviar en altres coses, com la Casa Real, la subvenció a l'Església Catòlica i les despeses militars. Cal gastar-se els diners públics per atendre les necessitats socials, no en parafernàlies i guerres.

Ara el PP i el PSOE es lamenten de la independència unilateral de Kosova, dient que incompleix el dret internacional. Però el dret internacional es va incomplir ja en 1999 amb el bombardeig de Iugoslàvia per l'OTAN sota la direcció de Javier Solana, i que tant el PP com el PSOE van recolzar. I d'aquell pols ve aquest fang.

Nosaltres donem suport al dret d'autodeterminació dels pobles. Però és un sarcasme parlar de dret d'autodeterminació sota ocupació de l'OTAN: els nacionalistes de dretes que aplaudeixen la creació d'un Estat titella de Nord-amèrica i Alemanya estan confonent la independència amb la im-dependència, la dependència de l'imperialisme.

Nosaltres defensem l'autodeterminació com a expressió de la lliure voluntat d'un poble, i estem convençuts que la unitat d'Espanya serà més forta quan descanse sobre la lliure voluntat dels pobles que la componen. Així és com Esquerra Unida del País Valencià, que ha defensat amb èxit la seua capacitat sobirana per a elegir les seues pròpies candidatures, donant un exemple de dignitat com a valencians i valencianes, ha reafirmat i reafirma lliurement el seu compromís federal amb el conjunt d'Izquierda Unida. I aquest federalisme és també el que volem per a Espanya, amb una República Federal sense reis ni imposicions centralistes, des de la llibertat dels seus pobles, la igualtat de les seues llengües i cultures i la solidaritat en la que cadascú aporte segons la seua renda i reba segons les seues necessitats, i no com ara, amb un País Valencià per baix de la renda mitjana però que segons les dades que ha fet recentment públiques el Banc Bilbao-Vizcaya aporta més del que rep. La República que volem suposa la prioritat d'allò públic, posar fi als privilegis i a la supeditació als interessos privats d'una minoria, posant fi a les privatitzacions, incloent la privatització de l'Estat, com la que posa la suprema autoritat de l'Estat en mans d'una família.

Aquesta és la nostra aposta: enfront del vot de la por al PP, i del vot de la resignació al PSOE, demanem al vot de l'esperança a Izquierda Unida, a Esquerra Unida i Republicana.