Aquest mes de febrer de 1998 s'acomplís el 150 aniversari del Manifest Comunista redactat per Marx i Engels. I amb això, 150 anys del naixement tant del moviment comunista (que va nàixer en Europa occidental en 1848, i no en Rússia en 1917) com de la primera teoria científica de l'evolució social. Doncs l'esmentat Manifest té aquest doble caràcter: ser el text fundant d'un moviment per a la transformació de la societat i expressar, com van assenyalar els seus autors, la primera trobada entre la ciència i el moviment obrer: fins aquest moment únicament havien hagut, per una banda, glosses acrítiques de la societat existent, i per altra banda, elucubracions utòpiques d'una societat ideal. Marx i Engels, pel contrari, ajunten indestriablement la seua condició d'homes de Ciència amb la seua condició d'homes de Partit. Per això, traeixen l'esperit del seu Manifest Comunista tant els que volen presentar-ho com a doctrina revelada com els que ho presenten com obra d'uns intel·lectuals desencarnats del moviment obrer políticament organitzat.

Cal subratllar que el caràcter científic de l'obra de Marx i Engels no rau en la major o menor exactitud de les seus afirmacions, sinó en el mètode utilitzat, en l'anàlisi crítica de la societat existent per a trobar en ella les forces motrius per a la seua transformació i, a partir d'això, en l'obertura a canviar els plantejaments arran dels canvis produïts en les societats i de l'experiència dels intents de transformar-les. Així mateix, el seu caràcter de Manifest d'un moviment, el Comunista, que continua organitzat en tot el món, ens posa als comunistes actuals davant la responsabilitat de, per a hi ser fidels, no limitar-nos a reeditar-ho o repetir les seues afirmacions, sinó actualitzar-ho. Aquesta és en bona part la tasca que, per la part que ens toca, el PCE va mamprendre als seus XIII i XIV Congressos. I aquest va ser el propòsit dels que vam redactar el projecte de "Manifest del PCE per a l'esquerra" que es va presentar al darrer Congrés.

Realment, no és d'estranyar que, al llegir avui un text escrit fa 150 anys, calga revisar qüestions significatives del seu contingut. El que pot resultat sorprenent, al rellegir el Manifest de Marx i Engels, és la rabiosa actualitat de molts dels seus plantejaments.

Així, quan escoltem parlar de la "mundialització" de l'economia com el no va més de la modernitat, ens sobtarà llegir, en el Manifest de fa 150 anys, que "la burgesia, a l'explotar el mercat mundial, dona a la producció i al consum de tots els països un segell cosmopolita. Entre les lamentacions dels reaccionaris destrueix els ciments nacionals de la indústria..."

Igualment, quan Marx i Engels escrivien que la burgesia "es incapaç de governar, perquè es incapaç de garantir als seus esclaus l'existència ni encara dins de la seua esclavitud, perquè es veu forçada a deixar-los arribar fins a una situació de desemparo on no té més remei que mantenir-los, quan són ells qui haurien de mantenir-la a ella" semblen estar prefigurant la crisi de l'anomenat "Estat del Benestar" 150 anys després. Però la seua alternativa (terminar amb el capitalisme) sembla cent vegades més realista que la dels que volen responsabilitzar als pobres de la seua pobresa...

De fet, les crítiques de Marx i Engels al capitalisme apareixen més vigents quan es fa més palès com el capitalisme aguditza fins a extrems insospitats la polarització entre la riquesa d'uns pocs i la misèria de la majoria de la humanitat. I, per a desgràcia dels apologistes del capitalisme, les parts que avui apareixen més desfasades del seu text són aquelles en les quals Marx i Engels cantaven les glòries del capitalisme de fa 2 segles: l'experiència viscuda des d'aleshores ens ha mostrat com l'impetuós creixement de la producció que hi ha impulsat pot ser una condemna per al planeta mateix.

I de la mateixa manera que haurem de relativitzar la seua proposta de "fomentar per tots els mitjans i amb la major rapidesa possible les energies productives", l'experiència frustrada dels països de l'Est d'Europa ens mostra com l'estatalisme, la "centralització en mans de l'Estat de tots els instruments de producció", no és una via vàlida per a l'emancipació social. I, pel contrari, haurem d'impulsar al màxim l'autoorganització social, superadora tant del Mercat capitalista com de l'Estat autoritari, reafirmant la seua tesi de que l'emancipació dels treballadors solament pot ser obra dels treballadors mateixos. I al mateix temps hem d'incorporar les noves aportacions de moviments emancipadors com l'ecologista, el pacifista, el feminista, els d'alliberament sexual o els d'emancipació nacional.

I en la recerca de nous camins en la via que van encetar Marx i Engels, reafirmem el seu mètode materialista i dialèctic, afirmant, com fèiem al Manifest del XIV Congrés, que "la nova societat a que aspirem solament es pot engendrar en les entranyes de la vella", però "la parturició d'una nova societat lliure i igualitària solament pot ser una obra conscient i voluntària dels éssers humans".