L'article de Vicent Martí al LEVANTE-EMV del 8 de novembre comença amb un malabarisme aritmètic per a finalitzar amb una conclusió aberrant. En efecte, presenta un estrany còmput segons el qual els morts israelians en la Intifada de Al Aqsa triplicarien als morts palestins. És difícil saber d'on trau aquestos números, per tal com totes les informacions que s'han fet públiques, incloses les cròniques quotidianes als diaris, donen sistemàticament una proporció inversa: inicialment hi havia únicament morts palestins, i quan van començar els assassinats de Hamas les represàlies de l'Exèrcit israelià s'han encarregat de mantenir el macabre balanç al seu favor, seguint la tònica marcada pel carnisser de Shabra i Chatila que encapçala el seu govern. No per res el mateix secretari general de l'ONU ha hagut de recordar que l'holocaust nazi no justifica les barbaritats comeses per l'Estat Israelià, i fins hi tot els seus mentors nord-americans els han hagut de retraure les seues accions.

Però més cridaner encara és l'intent d'identificar la condemna del sionisme amb una mena d'antisemitisme. Curiosa identificació, si tenim en compte que, si el termini semita significara alguna cosa, es podria aplicar tant a jueus com a palestins... i fins i tots a immigrants magrebís en la nostra terra. Tenint en compte la inexistència de comunitats jueves entre nosaltres, a casa nostra l'antisemitisme antijueu és més bé literari (de la lectura del Mein Kampf, clar), mentre que l'antisemitisme antimagrebí és molt real. Aquest és el vertader racisme antisemita casolà.

L'antisionisme és altra cosa, clar: el sionisme no és una ètnia, religió o cultura, sinó un projecte polític que ha conduït a la formació de l'Estat d'Israel, construït sobre la sang o l'expulsió dels palestins que hi vivien. I que, molt majoritàriament, no reivindiquen ara l'expulsió dels israelians, sinó el dret a constituir el seu propi Estat i retornar a les seues terres.

I no cal fer rankings d'Estats terroristes per a denunciar les actuacions criminals de l'Estat d'Israel, que vulnera des de fa dècades les resolucions de l'ONU sense patir les represàlies que s'han descarregats sobre Estats veïns. I que va intentar aprofitar els atemptats contra New York i Washington, condemnats per l'Autoritat Nacional Palestina, per a llançar una ofensiva militar contra els palestins.

Clar que hi ha fonamentalistes radicals entre els Palestins que practiquen o donen suport al terrorisme. Però la diferència és que els fonamentalistes radicals israelians estan en el govern, i contesten a cada assassinat de Hamas amb bombardejos sobre poblacions palestines (per a entendre-nos, és com si l'Exèrcit Espanyol bombardejara Bilbao després de cada assassinat d'ETA). No podem equivocar-nos: el mateix esperit solidari que ens porta a solidaritzar-nos amb els jueus del ghetto de Varsòvia, o amb els civils nord-americans assassinats en New York, requereix la nostra solidaritat tant amb els semites magrebís a casa nostra com amb els palestins assassinats per l'Exèrcit israelià.