La victòria del candidat d'esquerres Rafael Correa a la presidència d'Ecuador es suma a les anteriors victòries de l'esquerra en Venezuela amb Hugo Chávez i en Bolivia amb Evo Morales, i a les victòries progressistes en Nicaragua amb Daniel Ortega, en Brasil amb Lula, en Uruguay amb Tabaré Vázquez, en Argentina amb Néstor Kirchner i en Xile amb Michelle Bachelet. Tot això configura en Latinoamèrica, junt amb la Cuba antimperialista, un pol de progrés que pot obrir camí a la defensa dels interessos populars enfront de la globalització neoliberal i del militarisme nord-americà, que ha patit una important derrota també en les eleccions legislatives a casa seua, desplaçant als "neoconservadors" del Partit Republicà. A això cal afegir en Europa la derrota de Berlusconi en Italia. I més prop de nosaltres, però en aquest marc d'avanç global de l'esquerra, la reedició del Tripartit en Catalunya.

Aquesta darrera, en particular, pot  representar un important fre a la deriva cap a la dreta del govern de Zapatero, que en la seua aproximació a Convergència i Unió allunyant-se dels acords amb l'esquerra semblava voler reeditar una mena de "felipisme del segle XXI". Però les condicions actuals no són les mateixes que es donaven sota el govern de Felipe González: en aquells temps, el neoliberalisme es trobava en auge, presentant-se com un "pensament únic" que proclamant "la fi de la història" negava la possibilitat d'alternatives econòmiques a la prosternació davant del mercat i les multinacionals en el marc del capitalisme com a sistema econòmic inqüestionable. Però ha corregut molta aigua des d'ales hores. Per una banda, el moviment altermundialista contra la globalització neoliberal ha qüestionat multitudinàriament, des de Seattle i Porto Alegre, la doctrina del pensament únic, enlairant la senyera d'"Altre món és possible". Per altra banda, la política bel·licista del govern Bush va rebre la repulsa mundial, que va tenir un punt culminant en la manifestació global del 15 de desembre de 2003, impulsant un moviment per la pau que en l'Estat Espanyol va portar a la derrota del PP i a l'arribada al govern de Zapatero.

Tanmateix, i en un context de feblesa de l'esquerra política en l'àmbit estatal espanyol, després d'un període amb avanços democràtics i progressistes (sortida de les tropes d'Iraq, anul·lació del transvasament de l'Ebre, congelació de la LOCE, matrimoni per a homosexuals), el govern centrista de Zapatero es va posar a mirar amb insistència cap a la seua dreta. Incapaç d'arribar a acords amb un PP escorat cap a la dreta extrema, que vota en contra dels Pressuposts encara que li agraden, li restava la possibilitat de l'acord preferent amb Convergència i Unió, des de la coincidència en la política econòmica neoliberal del ministre Solbes. Així es va arribar al fotografiat pacte estatutari Zapatero-Mas, que va conduir a desfer el primer Tripartit.

Tanmateix, el poble de Catalunya no ha volgut seguir el guió que li havien escrit. I és així com ICV-EUiA, amb la seua defensa d'un govern d'esquerres, va augmentar en vots, percentatge i escons, en tant que augmentaven els que s'abstenien de votar a CiU, PSC, ERC i PP (encara que aquests semblen haver tingut un transvasament de vots a l'anomenat "Partit dels Ciutadans" que propugna una mena de "lerrouxisme del segle XXI" encapçalat per un home provinent de les Noves Generacions del PP). De manera que l'augment d'escons d'ICV-EUiA va possibilitar un nou Tripartit amb majoria absoluta deixant sense justificació altres opcions escorades a la dreta i forçant de pas al govern de Zapatero a mirar, encara que siga de reüll, a la seua esquerra.

És en aquest context on cal emmarcar l'eventual pacte electoral de l'esquerra del País Valencià: tenim el repte, en efecte, no solament de posar fi a les polítiques antisocials, depredadores del territori i menyspreadores de la cultura valenciana del govern autonòmic del PP, sinó de generar una nova situació amb un nou govern condicionat, des de dins o des de fora, per un fort grup parlamentari d'esquerres, aglutinat al voltant d'un programa inequívocament d'esquerres, valencianista i ecologista i que siga la traducció política de la mobilització social contra aquelles polítiques. Aquesta nova situació no solament obriria pas a la defensa dels interessos del poble del País Valencià, de la seua terra i de la seua cultura, sinó que suposaria una contribució important per a un gir a l'esquerra en el conjunt de l'Estat Espanyol.

Bufen bons vents per a l'esquerra en el món. Fem que bufen també al País Valencià.