Hi ha moltes preguntes pel que fa els bombardejos del'OTAN (que
significa sobretot els EUA) a Kosovo. La qüestió ha rebut un gran
tractament escrit, incloent-hi els comentaris de Znet. M'agradaria
fer-hi unes poques observacions generals, sobre aquells fets que no han
estat seriosament contestats.
Hi ha dos aspectes fonamentals:
1. Quines són les «regles del nou ordre mundial» acceptades i
aplicables?
2. Com aplicar aquestes o altres consideracions en el cas de Kosovo?
___
1. Quines són les «regles del nou ordre mundial» acceptades i
aplicables?
Hi ha un règim de llei i ordre internacional, lligat a tots els estats,
basat en la Carta de les NNUU i subsegüents resolucions i decisions de
la Cort Mundial. Breument, l'amenaça d'ús de la força es desautoritza
tret de quan sigui explícitament autoritzada pel Consell de Seguretat,
després que aquest hagi determinat que les solucions pacífiques han
fracassat, o en auto-defensa contra un «atac armat» (un concepte
limitat) sota les actes del Consell de Seguretat.
Hi ha, és clar, més a dir. Aíxí hi ha en aquest sentit una tensió, per
no dir una contradicció fora de dret, entre les regles de l'ordre mundia
desat sota la Carta de les NNUU i els drets articulats en la Declaració
Universal dels Drets Humans (DU), el segon pilar de l'ordre establert
sota iniciativa dels EUA després de la II Guerra Mundial. La Carta no
permet la força violant la sobirania estatal; la DU garanteix els drets
dels individus enfront els estats opressius. L'apartat d'«intervenció
humanitària» sorgeix d'aquesta tensió. Aquest és el dret d'«intervenció
humanitària» que invoquen els EUA/OTAN a Kosovo, i que generalment és
recolzat per l'opinió editorial i cròniques noticiàries (en l'últim cas,
reflexivament, sempre segons l'elecció de la terminologia).
La qüestió es tracta en una notícia al NY Times (27 de Març), titulada
«Els juristes recolzen l'ús de la força» a Kosovo (27 de Març). Se
n'ofereix un exemple: Allen Gerson, antic conseller de la missió dels
EUA a les NNUU. Dos juristes més hi són mencionats. Un d'ells, Ted Galen
Carpenter, «s'ha burlat de l'argument de l'administració» i rebutjat
l'al·legat dret d'intervenció. El tercer és Jack Goldsmith, un
especialista en llei internacional a l'Escola de Llei de Chicago. Aquest
diu que les crítiques als bombardejos de l'OTAN «tenen un bon argument
legal», però «molta gent pensa que [una excepció per a la intervenció
humanitària] existeix com una mena de costum i pràctica». Això sumaritza
l'evidència oferta per justificar la conclusió favorable establerta en
el titular.
L'observació de Goldsmith és raonable, més si acceptem que els fets són
rellevants per determinar el «costum i pràctica.» També hem de resisitir
el significat d'una veritat manifesta: el dret d'intervenció
humanitària, si és que existeix, és basa en la «bona fe» dels qui hi
intervenen, i aquest supòsit es fonamenta no en la seva retòrica sinó en
el seu registre, en particular el seu registre d'adhesió als principis
de la llei internacional, decisions de la Cort Mundial, i així més. El
que realment és una veritat manifesta, en relació a la resta.
Considerem, per exemple, l'oferta iraniana per intervenir a Bòsnia per
prevenir massacres quan Occident no volia fer-ho. Els primers foren
posats en ridícul (de fet, ignorats); si hi havia una raó ultra la
subordinació al poder, això fou perquè la «bona fe» iraniana no pot ser
assumida. Una persona racional es pregunta aleshores qüestions òbvies:
és el registre iranià d'intervencions i terror pitjor que el dels EUA? I
altres qüestions, per exemple: com podem valorar la «bona fe» de l'únic
país que ha vetat una resolució del Consell de Seguretat tot fent una
crida a tots als estats a obeir la llei internacional? Què hi ha del seu
registre històric? A menys que aquesta mena de qüestions siguin
importants en el discurs de l'ordre del dia, una persona honesta les
rebutjarà com una mera lleialtat a la doctrina. Un exercici comú és
determinar quanta literatura -mitjans de comunicació i altra- sobreviu a
semblants conditions elementals com aquesta.
(2) Com aplicar aquestes o altres consideracions en el cas de Kosovo?
Hi ha hagut una catàstrofe humanitària a Kosovo en l'any passat,
abrumadorament atribuïble a les forces militars iugoslaves. La més gran
part de les víctimes han estat kosovars ètnicament albanesos, prop del
90% de la població d'aquell territori de Iugoslàvia. S'estima que de
mitjana hi ha hagut 2000 morts i centenars de milers de refugiats.
En casos semblants, els forasters tenen tres opcions:
(I) provar d'augmentar la catàstrofe
(II) no fer-hi res
(III) provar de mitigar la catàstrofe
L'elecció s'il·lustra en altres casos contemporanis. Apropem-nos una
mica a una escala aproximadament igual, i preguntem-nos pel patró de
Kosovo.
(A) Colòmbia. A Colòmbia, d'acord amb les estimacions del Departament
d'Estat, el nivell anual d'assassinats polítics per part del govern i
els seus associats paramilitars és prop del mateix nivell que a Kosovo i
el moviment de refugiats provinent sobretot de les seves atrocitats,
ultrapassa el milió. Colòmbia és el principal receptor d'armes i
entrenament dels EUA de tot l'hemisferi occidental des de que la
violència s'ha intensificat des dels anys 90 i aquesta assistència
s'està incrementant, sota el pretext d'una «guerra de droga», rebutjat
per la majoria d'observadors seriosos. L'administració Clinton fou
particularment entusiasta en elogis cap al president Gaviria, la
permanència al càrrec del qual fou responsable d'«horribles nivells de
violència», d'acord amb les organitzations de drets humans, sempre
ultrapassant els seus predecessors. Els detalls són accessibles a la
lectura.
En aquest cas, la reacció dels EUA és (I): augmentar les atrocitats.
(B) Turquia. Segons estimacions molt conservadores, la repressió turca
als kurds els anys 90 cau a la categoria de Kosovo. Aquesta ha assolit
el punt màxim des dels començament dels 90; un indicador és el moviment
de més d'un milió de kurds del camp a la capital no-oficial kurda
Diyarbakir del 1990 fins el 1994, perquè l'exèrcit turc va devastar el
camp. 1994 marcà dos rècords: fou «l'any de la pitjotr repressió a les
províncies kurdes» de Turquia, segons digué Jonathan Randal des del
mateix escenari i l'any en què Turquia esdevingué «el més gran
importador singular de maquinària militar americnan i així el més gran
comprador d'armes mundial». Quan els grups de drets humans exposaren
l'ús a Turquia d'avions de combat dels EUA per bombardejar pobles,
l'Administració Clinton trobà vies per evadir les lleis que requerien la
suspensió del lliurament d'armes, tal i com venia fent amb Indonèsia i
altres indrets.
Colòmbia i Turquia expliquen les seves atrocitats sobre el terrenys dels
seus països (amb suport dels EUA) amb l'amenaça de les guerrilles
terroristes. Com fa el govern de Iugoslàvia.
Un cop més, l'exemple il·lustra (I): augmentar les atrocitats.
(C) Laos. Cada any milers de persones, bàsicament nens i camperols, són
assassinats a la vall de Jars al Nord de Laos, que representa l'escenari
dels més forts bombardejos sobre objectius civils de la història i
probablement el més cruel: un atac furiós de Washington sobre una
societat pobra camperola té poc a fer amb les guerres a la regió. El
pitjor període fou el 1968, quan Washington va ésser forçat a emprendre
negociacions (sota pressió popular i de negocis), posant fi al
bombardeig regular de Vietnam del Nord. Kissinger-Nixon decidediren
aleshores canviar de plans pel que fa el bombardeig de Laos i Cambodja.
Les morts suceeixen pels «bombies», petitíssimes armes anti-persona,
molt pitjor que les mines terrestres: estan específicament dissenyades
per assassinar i mutilar i no tenen efecte sobre transports,
construccions, etc. El pla se saturà amb miliers de milions d'aquestes
enginys criminals, que tenen el defecte d'explosionar a raó del 20%-30%
d'acord amb el productor, Honeywell. Els nombres suggereixen plegats una
considerable pobre qualitat de control o una racional política
d'assassinat de civils per acció retardada. Aquesta fou només una
fracció de la tecnologia desplegada, incloent-hi míssils avençats per
penetrar coves on les families cerquen protecció. Les víctimes actuals
dels «bombies» es calculen des de centenars l'any fins «una quantitat
anual de víctimes per tot el país a raó de 20,000», més de la meitat
dels quals morts, segons el veterà reporter a Àsia Barry Wain, del Wall
Street Journal en la seva edició asiàtica. Un càlcul conservador, així
doncs, és que la crisi aquest any és aproximadament comparable a la de
Kosovo, tot i que les morts es concentren sobretot sobre el nens -més de
la meitat, segons les anàlisis fetes públiques pel Comitè Central
Mennonita, que ha treballat a la zona des del 1977 per alleugerir les
contínues atrocitats.
Hi ha hagut esforços per fer tractar i pública la catàstrofe
humanitària. El britànic Grup Consultor de Mines (MAG) està provant
d'enretirar els objectes letals, però els EUA han «oblidat
escandalosament el grapat d'organitzacions occidentals que han seguit el
MAG», segons informa la premsa britànica, tot i que finalment han
acceptat entrenar alguns civils laosians. Amb certa ira, la premsa
britànica també informa de l'al·legació dels especialistes del MAG,
segons la qual els EUA rebutgen proveir-los amb «procediments
d'interpretació innocent» i que voldrien fer-los treballar «molt ràpid i
amb molta cura». Això roman com un secret d'estat, com ho és tot l'afer
als Estats Units. La premsa de Bangkok descriu una situació molt
semblant a Cambodja, particularment a a la regió est on els bombardejos
dels EUA des de començaments del 1969 van ser més intensius.
En aquest cas, la reacció  dels EUA és (II): no fer res. I la reacció
dels mitjans de comunicació i els comentaristes és mantenir el silenci,
mantenint les normes sota les que la guerra contra Laos va ser
dissenyada com una «guerra secreta» significat ben conegut, però
suprimit, com també en el cas de Cambodja des del Març del 1969. El
nivell d'auto-censura era extraordinari en aquell temps, com en la fase
actual. La rellevància d'aquest exemple frapant hauria d'ésser obvi
sense posteriors comentaris.
M'agradaria saltar a altres exemples d'(I) i (II), amb profunditat i
així moltes més atrocitats serioses contemporànies semblants, com ara
l'enorme fangal de civils iraquians sota la forma particularment viciosa
de guerra biològica, «una elecció molt forta» comentà Madeleine Albright
a la TV nacional el 1996 quan se li preguntà per la seva reacció davant
l'assassinat de mig milió de nens iraquians en 5 anys, però «pensem que
el preu s'ho val». Els càlculs actuals parlen de prop de 5000 nens
assassinats per mes i el preu encara «s'ho val». Aquest i altres
exemples poden també ésser posats en ment quan llegim meravillats la
retòrica sobre com funciona pròpiament el «compàs moral» de
l'Administració Clinton, com l'exemple de Kosovo il·lustra.
Trobar últimament exemples il·lustrant (III) és també prou fàcil, si
prenem la retòrica oficial. El recent i important estudi acadèmic
d'«intervenció humanitària» de Sean Murphy, revisa el registre després
del pacte Kellogg-Briand el 1928 amb la seva guerra il·legal i així des
des de la Carta de les NNUU amb les seves provisions enfortides i
articulades. En la primera fase, escriu, els exemples més importants
d'«intervenció humanitària» són l'atac del Japó a Manxúria, la invasió a
Etiòpia de Mussolini i l' ocupació de Hitler de parts de Txecoslovàquia.
Totes ben acompanyades d'una alta retòrica humanitària edificant així
com també justificacions factuals. Japó va anar establint un «paradís a
la terra» de la mateixa manera que defensava Manxúria dels «bandits
xinesos», amb el suport del principal nacionalista xinès, una figura tan
més creïble que qualsevol altra, que els EUA foren capaços de
conjurar-lo mentre feien els seus atacs a Vietnam del Sud. Mussolini
alliberà milions d'eslaus que dugué endavant amb una «missió
civilitzadora». Hitler anuncià la intenció d'Alemanya d'acabar amb la
violència i les tensions ètniques, tot «salvaguardant la identitat
nacional dels pobles alemany i txec», en una operació «plena del més
seriós desig de servir els autèntics interessos dels pobles que habiten
en l'àrea», en sintonia amb la seva voluntat; el president eslovac
demanà Hitler declarar Eslovàquia un protectorat.
Un altre exercici intel·lectual comú és comparar aquelles obscenes
justificacions amb aquestes ofertes per a intervencions, incloent-hi
«intervencions humanitàries», en el període posterior a la Carta de les
NNUU.
En aquest període, potser el millor exemple irresistible de (III) és la
invasió vietnamita de Cambodja el desembre del 1978, acabant amb les
atrocitats de Pol Pot, que en aquell moment eren al cim. Vietnam va
suplicar el dret d'auto-defensa contra un atac armat, un dels pocs
exemples posteriors a la Carta de les NNUU on la petició és plausible:
el règim dels Khmers Rojos (Kamputxea Democràtica, KD) estava duent a
terme nombrosos atacs assassins contra Vietnam a les àrees frontereres.
La reacció dels EUA és instructiva. La premsa va condemnar els
«prussians» d'Àsia per la seva escandalosa violació de la llei
internacional. Foren severament penalitzats pel crim d'haver terminat
amb els botxins de Pol Pot, primer amb la invasió xinesa (peraparada
pels EUA) i després per la imposició dels EUA de sancions extremadament
rigoroses. Els EUA van reconèixer l'expulsada KD com el govern oficial
de Cambodja per a  la seva «continuïtat» amb el règim de Pol Pot, va
explicar el Department d'Estat. No massa subtilment, els EUA recolzaren
els Khmers Rojos en els seus continus atacs a Cambodja.
L'exemple ens en diu més sobre el «costum i pràctica» que està sota «les
emergents normes legals d'intervenció humanitària».
Malgrat els desesperats esforços d'ideòlegs per provar que els cercles
són quadrats, no hi ha cap dubte seriós que els bombardejos de l'OTAN
després socaven el poc que queda de la fràgil estructura de la llei
international. Els EUA han deixat clarament les principals discussions a
la decisió de l'OTAN. A banda de la Gran Bretanya (per ara,
aproximadament un actor tan independent com ho era Ucraïna en els anys
abans de Gorbatxov), els països de l'OTAN eren escèptics amb la política
dels EUA i particularment molestos amb la Secretària d'Estat, «rondalla
del sable» Albright (Kevin Cullen, Boston Globe, 22 de Febrer). Avui, el
més tancat s'aproxima a la regió en conflicte, la més gran oposició a la
insistència en la força de Washington, sempre dins l'OTAN (Grècia i
Itàlia). França va demanar al Consell de Seguretat de les NNUU resoldre
l'autorització del deplegament de forces de pau l'OTAN. Els EUA ho va
rebutjar rotundament, insistint en «el fet que l'OTAN ha d'ésser capaç
d'actuar independentment de les Nacions Unides», com van explicar
oficials del Departament d'Estat. Els EUA van refusar permetre
l'«autorització neuràlgica del món» per aperèixer en la declaració final
de l'OTAN, sense voler concedir cap mena d'autoritat a la Carta de les
NNUU i la llei international; només «l'aprovació» del món era permesa
(Jane Perlez, NYT, 11 de Febrer). De manera semblant el bombardeig
d'Iraq era una expressió descarada de menyspreu cap a les NNUU, fins i
tot el cronometatge específic i així fou interpretat. I és clar, el
mateix és cert pel que fa la destrucció de la meitat de la producció
farmacèutica d'un petit país africà, uns pocs mesos abans, un event que
també indica que el «compàs moral» es buida de justícia, per no parlar
del registre que hauria d'ésser importantment revisat ara mateix si els
fets eren considerats rellevants per determinar el «costum i pràctica».
Podria discutir-se, força possiblement, que una demolició més forta de
les regles de l'orde mundial és irrellevant, només perquè hagin perdut
el significat a final de la dècada de 1930. El menyspreu dels principals
poders del món pel marc de treball de l'ordre mundial ha esdevingut tan
extrem que no hi ha cap consigna a discutir. Una ullada del registre
documental intern demostra que la postura deixa una petjada assenyalant
els primers anys, inclús assenyalant el primer memoràndum del tot just
creat Consell de Seguretat Nacional el 1947. Durant els anys de Kennedy,
la postura começà a guanyar expressió oberta. La principal innovació
dels anys Reagan-Clinton és el desafiament de la llei internacional i
que la Carta esdevingué plenament oberta. Això també es preparà amb unes
explicacions interessants, que haurien d'aparèixer a les portades i
ésser importants en l'aprenentatge a universitats i escoles, si la
veritat i honestedat fossin considerades valors significantius. Les més
altes autoritats han vingut explicant amb brutal claror que la Cort
Mundial, les NNUU i altres agències s'han tronat irrellevants perquè no
sergueixen més les ordres dels EUA, com deien en els primers anys de la
post-guerra.
Un ha d'acceptar doncs la posició oficial. Podria ser una posició
honesta, si estigués acompanyada d'un refús a fer el joc cínic de
posicionament auto-justificat i l'exercici dels principis menyspreuats
de llei internacional com arma principalment selectiva contra els
enemics bellugadissos.
Mentre els reaganistes trencaren un nou terreny, sota Clinton el
desafiament de l'ordre mundial ha esdevingut tan extrem com per afectar
inclús els analistes de política de línia més dura. A l'actual apartat
principal del periòdic de la classe dirigent, Foreign Affairs, Samuel
Huntington adverteix que Washington està trepitjant una perillosa cursa.
Als ulls de bona part del món -probablement la més gran part del món,
suggereix- els EUA són «la potència pocasoltes», considerada «l'única i
més gran amenaça externa per a les seves societats». Una «teoria de
relacions internationals» realista, «prediu que poden aparèixer
coalicions per fer contrapès a la superpotència». En terrenys
pragmàtics, doncs, la postura hauria d'ésser reconsiderada. Aquells
americans que prefereixin una imatge diferent de la seva societat han de
fer una crida per reconsiderar altres terrenys pragmàtics.
On deixen la qüestió de què fer a Kosovo? Això roman sense resposta. Els
EUA han escollit el camí de l'acció, com ells mateixos augmenten
explícitament les atrocitats i la violència «previsible»; un camí
d'acció que ara ja també colpeja un altre cop contra el règim d'ordre
internacional, que ofereix al feble com a mínim un poc de protecció
limitada en relació als estats predatoris. Com per les condicions
posteriors, les conseqüències són imprevisibles. Una observació
plausible és que «cada bomba que cau a Sèrbia i cada assassinat ètnic a
Kosovo suggereix que serà escassament possible per a serbis i albanesos
viure junts en qualsevol mena de pau» (Financial Times, 27 de Març).
Algunes de les condicions posteriors possibles que es preveuen són
extremadament terribles.
Un argument estàndar és que hem de fer alguna cosa: no hem de romandre
aturats mentres les atrocitats continuen. Això mai és cert. Una elecció,
sempre, és seguir el principi Hipocràtic: «Primer, no fer-hi mal». Si
penses que no hi ha camí per adherir-se a aquest principi elemental,
aleshores no hi facis res. Hi ha sempre vies a tenir en consideració. La
diplomàcia i la negociació mai tenen fi.
El dret a una «intervenció humanitària» és com el més sovint invocat en
anys anteriors -potser amb justificació, potser sense- ara que els
pretexts de la Guerra Freda han perdut la seva eficàcia. En una era
propera, podrà valdre la pena parar atenció a les visions dels més
respectats comentaristes per no parlar de la Cort Mundial.
En les disciplines acadèmiques d'afers internaccionals i llei
internacional podrà ésser difícil trobar veus més respectades que la de
Hedley Bull o Leon Henkin. Bull avisà fa 15 anys que «estats particulars
o grups d'estats que es desdenvolupen ells mateixos com una autoritat
judicial del món, amb indiferència cap a les visions dels altres, són de
fet una amenaça per a l'ordre internacional». Henkin, en un treball
estàndar sobre l'ordre mundial, escriu que les «pressions que erosionen
la prohibició de l'ús de la força són deplorables i els arguments per
legitimar l'ús de la força en aquestes circumstàncies són perillosos...
Les violacions dels drets humans són realment corrents i si aleshores hi
ha permisivitat per posar-hi remei amb l'ús extern de la força, no hi
haurà llei que prohibeixi l'ús de la força per part de qualsevol estat
contra qualsevol altre. Els Drets Humans, crec, hauran de ser vindicats
i les altres injustícies remeiades, per altres mecanismes pacífics no
obrint la porta a l'agressió i destrucció, l'avenç principal en llei
internacional, la il·legalització de la guerra i la prohibició de la
força».

(English)