Els desplaçaments de població poden ser de diferents tipus. Es pot emigrar a un país per diferents motius, però assumint necessàriament les seues lleis i normes i respectant la seua llengua i cultura, encara que es puga mantenir la llengua i cultura d'origen. I es pot arribar a una terra per a colonitzar-la imposant les pròpies lleis, llengua i cultura. En són exemples l'anomenada colonització d'Amèrica anorreant les cultures indígenes, o els actuals assentaments israelians en territori palestí.

El País Valencià és una terra hospitalària, que al llarg del temps ha acollit a les persones que venien a treballar i viure entre nosaltres. Així, en la segona meitat del segle XX, amb el desenvolupament industrial del País Valencià, van arribar molts treballadors provinents de regions castellanoparlants que hi van contribuir al mateix. Això, afegint-se a les comarques on es parlava castellà des de fa segles, ha configurat un país on conviuen el valencià i el castellà. En consonància amb això, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix en l'article 7é que "La Generalitat Valenciana garantirà l'ús normal i oficial d'ambdues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement."

A tal efecte, s'han desenvolupat diferents programes educatius: Programa d'Ensenyament en Valencià, Programa d'Immersió Lingüística i Programa d'Incorporació Progressiva del valencià. Tots tres són diferents estratègies pedagògiques amb un mateix objectiu: que al finalitzar l'escolarització obligatòria tothom tinga plena competència lingüística en ambdues llengües. Naturalment, això solament és possible si el professorat està hi capacitat. Per això, la Llei d'Ensenyament i Ús del Valencià de 1983 estableix, al primer apartat del seu article 23é, que "Atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conéixer les dues llengües", i al seu quart apartat que "La reglamentació reguladora de l'accés del professorat als Centres Públics i Privats establirà el sistema perquè tots els professors de nou ingrés posseesquen les condicions fixades al número u d'aquest article".

Allò normal haguera estat, per tant, establir la capacitació lingüística com un requisit previ per a l'accés a la funció docent, amb el qual les coses hagueren estat clares des del principi. Tanmateix, i encara que això sí s'aplica per al coneixement del castellà (en cas, per exemple, de procedir d'altres països europeus), en el cas del valencià la Generalitat va optar per requerir únicament el compromís d'adquirir la capacitació lingüística i exigir-la únicament per a obtenir plaça definitiva, facilitant així l'accés de valencians castellanoparlants.

Però aquest sistema ha facilitat també l'accés de persones provinents d'altres regions castellanoparlants. Moltes d'elles han fet honor al seu compromís adquirint la capacitació lingüística per a acomplir les tasques docents que se'ls demanava. Altres, tanmateix, han vingut amb una actitud diferent, sense voler assumir la realitat lingüística valenciana. En alguns casos reaccionen fins i tot amb irritació quan escolten parlar en valencià, arribant-se a casos tan grotescos com voler impedir que es parle en valencià en un curs sobre multiculturalitat. I després d'haver-se compromés a superar el requisit lingüístic, trenquen el seu compromís reclamant la seua anul·lació per a adquirir destí definitiu. I cal assenyalar que mentre els sindicats compromesos amb l'escola pública en valencià defensen el requisit lingüístic com a condició per a un ensenyament de qualitat en les dues llengües, algun sindicat conservador dona suport de forma oportunista a la seua anul·lació.

Els que venen amb aquesta actitud, lluny de voler d'integrar-se en la nostra cultura, allò que volen, en la pràctica, és anorrear-la, imposar-nos la seua llengua i cultura i assimilar-nos a ella. Venen així com a colonitzadors, en l'extrem oposat dels immigrants de les pateres, que mereixen la nostra solidaritat.

Tanmateix, la principal responsabilitat no és seua. Sembla que ningú els ha explicat que el valencià (el nostre català) és no solament llengua oficial, sinó la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, d'acord amb el seu Estatut d'Autonomia. I la responsabilitat és de la Generalitat, que defugís la seua responsabilitat de prendre mesures per a assegurar l'acompliment de l'Estatut i de la Llei garantint al poble valencià un ensenyament de qualitat en la seua pròpia llengua, permetent així una situació que, malgrat l'esforç de molts i moltes mestres, pot representar un frau per als infants i els seus pares i mares que han optat per l'ensenyament en valencià.