EUPV i el conjunt de l'esquerra a IU i al País Valencià es troben en una cruïlla, de la qual la Vª Assemblea d'IU ha de ser una fita important. Però solament ho podrà ser si el debat arriba a les vertaderes qüestions de fons.

La crisi de l'esquerra va tindre el seu dia un punt d'inflexió al debat sobre Maastricht. Tanmateix, Antoni Gutiérrez Díaz va poder dir, en unes Jornades organitzades per IU, que tots érem "europeistes crítics amb Maastricht", delimitant així l'àmbit del debat. Però, malauradament, les coses han evolucionat com advertíem aleshores els que es posicionàvem contra el Tractat de Maastricht, que pensàvem que acceptar-ho, encara que fóra críticament, portava a assumir la seua lògica neoliberal.

Hem vist, en efecte, que l'acceptació de Maastricht ha portat, en una línia plena de coherència, a donar suport polític primer als seus criteris de convergència formal, i després a l'acord de pensions i a una reforma laboral que tenen, com a última raó, la d'assumir els sacrificis suposadament necessaris per a accedir en primera fila a la Moneda Única.

I vull deixar clar que no entre, ara i ací, a discutir l'actuació de la direcció dels sindicats majoritaris: sabem que de vegades, amb correlacions de forces desfavorables, en situacions d'hegemonia social i política de la dreta, hi ha sindicats que es veuen forçats a acceptar, com a mals menors, acords dolents. La discussió sobre si en aquests casos han actuat correctament la farem al mateix si dels sindicats. Però una formació política d'esquerres no pot donar suport amb els seus vots a uns tals acords sota pena de renunciar a ser portadora d'un projecte alternatiu.

Som conscients que l'esquerra és plural, que uns estem per una alternativa al sistema capitalista i altres per defensar els interessos populars sense qüestionar el marc d'aquest sistema. Però en tant tots estem per la defensa d'aquests interessos serà possible hi mantenir una unitat d'acció, unitat que és indefugible en unes institucions hegemonitzades per la dreta. Tanmateix, el que va passar el seu dia al ratificar el Tractat de Maastricht ja va ser una mala senyal: si tots érem, realment, europeistes crítics amb Maastricht, haguera estat possible mantenir la unitat del vot: en aquest sentit, per la majoria d'IU es va plantejar l'abstenció al Parlament com a postura unificadora; però el trencament de la disciplina de vot per la meitat del grup parlamentari va mostrar que, en lloc de matisos secundaris, el que s'encetaven eren camins divergents.

No es van voler aplicar aleshores mesures administratives. Encara que, naturalment, davant les noves eleccions generals la gent adscrita a IU no podia deixar de pensar a qui elegíem, per tal que el nostre vot no es veiés de nou traït al Parlament.

Posteriorment, fins i tot, quan Nova Esquerra es va constituir com a Partit, molts la vam saludar com un enriquiment del pluralisme intern d'Esquerra Unida. Però, malauradament, no ha estat així: ha estat l'articulació d'un camí divergent iniciat amb el suport al Tractat de Maastricht i continuat amb el suport a les seues conseqüències, tot i que aquestes suposen empitjoraments inequívocs de les condicions de vida de les classes populars (rebaixa de les pensions, major facilitat d'acomiadament...). Això, clar, ja no és una qüestió de radicalisme o moderació: és la consolidació de camins divergents.

En aquest marc, la qüestió de la relació amb el PSOE resulta paradigmàtica però al mateix temps paradoxal. El Govern del PSOE va entrar de cap, en efecte, en polítiques econòmiques neoliberals lesives per als treballadors, adobades de contractes fem i privatitzacions i coronades per la propiciació de la corrupció i els GAL. I aquestes dues darreres qüestions eren les que més complicaven les nostres relacions: una esquerra conseqüent no pot renunciar a intentar atraure als sectors de centre arrossegats per la dreta, però relacionar-se amb qui apareixien com a lladres i botxins afectava a la netedat ètica del nostre projecte.

Com repercuteixen en això els canvis al PSOE i al PSPV? La veritat és que, en la distància, me costa distingir entre Almunia i Felipe, però no apreciar la pujada de Joan Romero, amb qui he compartit velles batalles per la democratització de la Universitat; i no perquè siga un roig perillós, sinó per la dinàmica de trencament amb un passat proper que la seua militància hauria de ser la primera interessada en superar.

En tot cas, la mà està estesa per a arribar a actuacions concretes conjuntes contra el neoliberalisme de l'actual govern. I si això porta al PSOE a superar passades actituds neoliberals, tant de bo. El cert és que l'esquerra de debò mai ha necessitat intermediaris per a relacionar-se amb el centre-esquerra enfront de la dreta. Aquesta és la tragèdia de Nova Esquerra: ha esdevingut políticament innecessària.

És clar que aquestes relacions solament són possibles des de la independència, i no anant de comparses electorals del PSOE, com en el cas extrem de Galícia, enfront de l'esquerra de debò que continua tenint la seua referència electoral en el BNG, que sense cap acord formal coincideix amb IU més a sovint que IC en les qüestions de fons al Parlament Espanyol.

I en aquest marc, haurem de felicitar-nos de que quants més millor dels que fins ara s'han oposat des d'EUPV a la política d'esquerres definida per la majoria de IU no vulguen seguir a Nova Esquerra pel camí de la divergència, i accepten dirimir les seues discrepàncies parcials al si democràtic d'EUPV i de IU.