Des del moviment per la pau i contra el genocidi en Orient Pròxim s'han saludat les declaracions d'alguns governants europeus que han criticat per "desproporcionat" l'atac israelià contra el Líbano, enfront de les declaracions del govern nordamericà justificant-ho pel seu "dret a defensar-se".
Tanmateix, s'han produït altres "desproporcions". Aíxí, al llegir les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol dient que "Condenamos sin paliativos la violencia de Hamas i Hizbulá y por supuesto hemos exigido a Israel el cese de toda agresión armada", no podem per menys de demanar-nos perqué solament respecte d'una part no es limita a exigir el cesament de l'agressió armada sinó que es condemna la seua violència. Tant més quan és palesa també la desproporció entre una i altra violència. Cal recordar que el desencadenant de la crisi va ser unes accions militars, primer de Hamas i després d'Hizbulà, en les quals van capturar a uns soldats israelians. Ni en un cas ni en altre es tractava d'accions terroristes contra la població civil, sinó d'accions militars contra un exèrcit que ocupa il·legalment Palestina i una zona del sud del Líbano, vulnerant resolucions de l'ONU. Aquestes accions, a més, van ser una resposta contra previs atacs de l'Exèrcit d'Israel contra civils palestins, com el que va assassinar a una família en una platja de Gaza. I a la seua vegada, la resposta de l'Exèrcit d'Israel va ser l'atac contra instal·lacions i població civils, primer en Palestina i després en Líbano. En aquest context s'han produït també posteriorment atacs d'Hizbulà amb coets contra població civil d'Israel, encara que hi ha també una gran desproporció entre les víctimes civils causades per uns i altres.
Un pronunciament més equilibrat ha estat el d'Amnistia Internacional, que ha llançat una campanya per aturar tots els atacs contra la població civil en Orient Próxim, recollint signatures en la pàgina web http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/ . Aquesta, en efecte, hauria de ser la primera preocupació de les institucions internacionals. De fet, la incapacitat de l'ONU per intervenir en aquest sentit li nega tota credibilitat per a pressionar a Estats com Iran o Corea del Nord: resulta patètic que es condemne a aquest últim per llançar coets de prova i no es condemne a l'Estat d'Israel per bombardejar Gaza i Líbano, tolerant a més el seu reiterat incompliment de prèvies resolucions de l'ONU.
La fi de la violència contra civils hauria de ser un primer pas inexcusable per avançar pel camí de la pau, camí en el qual no es poden confundir les rebutjables accions terroristes contra civils amb les legítimes accions militars de resistència contra una ocupació il·legal, encara que també siga dessitjable una treva que pose fi a tota acció violenta, treva que solament serà sostenible si és bil·lateral. En aquest marc, l'exigència d'aplicació de les resolucions de l'ONU també hauria d'evitar les "desproporcions", com el cinisme de demanar el desarmament d'Hizbulá mentre es tolera que l'Exèrcit d'Israel continue ocupant terres al sud del Líbano. De la mateixa manera, el camí de la pau en Palestina, que hauria de començar respectant als representants democràticament elegits pel poble palestí i alliberant a tots els presoners de guerra (no solament als soldats israelians), passa necessàriament pel compliment de les resolucions de l'ONU que exigeixen la fi de l'ocupació de Gaza i Cisjordània, així com del dictamen del Tribunal de La Haya que requereix el desmantellament del Mur dins de Cisjordània, fent així viable un Estat Palestí que faça realitat l'exercici del dret d'autodeterminació del seu poble.