(C)Aquest article ha estat publicat al LEVANTE-EMV el 14 de gener del 2000 i no pot ser reprodu´t sense autoritzaciˇ d'aquest diari
ENTESES I COMBINACIONS ELECTORALS
Rafael Pla López
professor Titular d'Universitat de Matemàtica Aplicada
 
    L'Entesa per al Senat dels valencians progressistes ha estat defensada per un ampli ventall de gent progressista del nostre país, independent, d'EUPV, del BNV, dels Verds, del PSAN, etc... i també del PSPV-PSOE. Però la contraproposta feta per la Gestora del PSOE frega lo grotesc.
    No d'altra manera pot valorar-se la proposta de fer l'acord sota les sigles PSOE-progressistes, és a dir, sota les sigles amb les quals es va presentar a les darreres eleccions. Amb la mateixa legitimitat es podria haver proposat que el nom fora Esquerra Unida (si es tractava d'unir a l'esquerra), Bloc (per tal com es tracta de fer un bloc), etc. Però és obvi que per a fer una candidatura conjunta de diferents forces polítiques solament hi ha dues opcions coherents: una denominació "paraigües" sota la qual capien tots (com la d'Entesa), o totes les sigles de les forces concurrents. El fet que els escindits d'Esquerra Unida acceptaren difuminar-se com una cua "progressista" del PSOE no els hauria d'enganyar: les forces amb les quals es tracta ara de fer un acord no poden acceptar l'absorció que proposen. Absorció, a més, que no seria electoralment rendible, com no ho va ser l'operació de les darreres eleccions, que no va impedir que baixaren en vots. Doncs no es pot confundir la suma de vots en una Entesa amb la pretensió de transferència de vots per absorció.
    I què dir de la manipulació de les xifres de les eleccions al Congrés en Castelló, pretenent que les altres forces s'integraren allí en les candidatures del PSOE en base a una suposada inutilitat del vot a les seues candidatures per separat?
    Vegem les xifres: en 1996 el PP va obtenir 140367 vots en Castelló enfront de 120677 vots del PSOE, amb el qual els 5 escons es van repartir en 3 per al PP i 2 per al PSOE. Com EUPV, amb 22947 vots, no va obtenir cap escó, els genis matemàtics del PSOE argüeixen que si els seus vots s'hagueren sumat als del PSOE aquest haguera superat al PP obtenint 1 escó més a la seua costa. Igual podien haver dit que si els 67204 que es van abstenir (o fins i tot la meitat d'aquestos) hagueren votat al PSOE aquest haguera obtingut també l'escó en disputa. Però el cert és que al PSOE els va votar qui els va votat, ni més ni menys...
    Però prenguem-se la qüestió en serio. Què hauria passat si la direcció d'EUPV haguera renunciat a presentar candidatura en Castelló i haguera cridat a votar al PSOE? Per a que aquest superara al PP haguera necessitat 19691 vots més, és a dir, el 85'8% dels votants d'EUPV. Donada l'escassa fidelitat d'aquests votants (molts dels quals, per cert, han preferit darrerament abstenir-se a votar al PSOE), és inversemblant que aquest percentatge haguera seguit l'esmentada orientació de vot. I per cert, sortint al pas d'especulacions recents, cal dir també que si fins i tot els 4328 vots que va rebre el BNV més els 2399 que van rebre Els Verds hagueren anat al PSOE, aquest tampoc hauria superat al PP.
    Ara bé, si els vots a EUPV (com els del BNV o Els Verds) no es van traduir en un escó, el cert és que, per la regla d'Hondt, al PSOE li bastaven 70184 vots per a obtenir 2 escons (per tal com 70184/2=35092 és major que 140367/4=35091'75). I per tant, els seus restants 50493 vots van ser igualment "inútils" per a obtenir escó. Pel contrari, si solament 23843 d'aquests vots (el 19'8% del total dels vots al PSOE) s'hagueren transferit a EUPV, aquesta hauria obtingut un total de 46790 vots, que al ser superiors a 140367/3=46789 haurien arrabassat un escó al PP. El PSOE, per la seua banda, amb els 96834 vots restants, hauria mantingut els seus 2 escons, per tal com 96834/2=48417 és també superior a 140367/3=46789. Aquesta distribució de vots, per tant, hauria estat la més "útil" per al conjunt de les forces progressistes (l'excedent de vots del PSOE hauria estat en aquest cas de 3254, els quals podrien haver oscil·lat entre el PSOE i EUPV sense alterar la distribució d'escons).
    Naturalment, els càlculs del paràgraf anterior són especulatius, però no més que els derivats de sumar al PSOE els vots d'EUPV (o els del BNV i Els Verds): posats a donar orientacions de vot, el PSOE podria haver orientar el vot a EUPV en el percentatge requerit fins als cognoms que comencen per CH, fent el càlcul sobre el llistí telefònic i suposant, el qual és raonable, que la distribució alfabètica dels cognoms sia independent de l'orientació política i de la possessió de telèfon.
    Tenint en compte, pel contrari, que l'emissió de vot depèn de la llibertat individual de cada votant, seria més raonable recomanar que cada votant l'emetera en consonància amb les seues idees. Assenyalant, en tot cas, que els electors socialistes de Castelló disgustats amb l'evolució del PSOE tindrien en el seu cas com una opció raonable el vot a EUPV sense afectar negativament, sinó tot el contrari, als resultats globals de les forces progressistes.
    Assenyalem també, en tot cas, que amb els resultats efectius de les darreres eleccions generals la distribució proporcional dels 5 escons hauria donat 2'33 al PP, 2'00 al PSOE i 0'38 a EUPV, de manera que el repartiment més ajustat a la proporcionalitat (com el que es deriva del mètode de Resta Major) hauria estat de 2 escons per al PP, 2 per al PSOE i 1 per a EUPV. Va ser per tant la distorsió produïda pel sistema electoral (circumscripcions provincials i regla d'Hondt) la que va privar d'escó a EUPV, de la mateixa manera que ha provocat que en les darreres eleccions a Catalunya CiU obtinguera en total més escons amb menys vots.
    Podem entendre també que la viabilitat d'ajuntar els vots progressistes en una candidatura unitària al Senat depen de que es mantinguen sense difuminar-se les identitats de les diferents opcions polítiques confluents, com es el cas amb la presentació de candidatures diferenciades al Congrés, com a requisit necessari per a la fidelització del vot. Sense aquesta, l'increment de l'abstenció al Congrés es transferiria previsiblement al Senat, malmetent la confluència de vots. Si, pel contrari, la confluència de les identitats diferenciades fa creïble el caràcter unitari de la candidatura al Senat, l'increment de participació dels electors progressistes generada per l'esperança despertada per aquesta es podria transferir també a les diferents candidatures progressistes al Congrés, millorant el seu resultat global.
    Però també pel que fa al Senat hem de recordar la llibertat individual de cada votant, accentuada pel caràcter de llista oberta de les candidatures al Senat. Per això, fins i tot en cas que no s'arribara a un acord preelectoral entre les diferents organitzacions polítiques, cada elector progressista podria fer l'Entesa en la seua papereta de vot.
    I no solament això: per tal com cada força progressista, per separat, no té possibilitat real d'obtenir més d'un senador per circumscripció, l'opció més racional seria que cada força presentara únicament un candidat al Senat. De fet, en cas de presentar més d'un candidat, la decisió sobre qual resultaria elegit escaparia al control de la seua organització. Suposem, per exemple, que la Gestora del PSOE presentara 3 candidats a senador en una circumscripció: en tal cas, EUPV podria presentar un únic candidat propi i decidir amb la seua orientació de vot quin candidat del PSOE arribaria a senador. I no diguem si EUPV i el BNV arribaren a l'acord de donar suport recíprocament als seus candidats a senador (no necessàriament membres o dirigents de la seua organització) i sumar els seus vots a un mateix candidat del PSOE, cridant als votants a fer l'Entesa en les urnes. En aquest cas, bastaria que un candidat progressista per circumscripció superara als del PP per a demostrar la viabilitat electoral de l'Entesa i responsabilitzar a aquells que hagueren impedit l'acord preelectoral per al Senat, única garantia per a poder superar globalment al PP assolint la majoria de vots i un total de 9 senadors.